Diumenge
II durant l'any / Cicle A
Festa de Sant Antoni abat
Parròquia
de Sant Miquel de Palau-sacosta a Girona
Diumenge 18 de gener de 2026
Is 49,3.5-6; Salm 39,2 i 4ab.7.8-9.10;
1C 1,1-3 i Jo 1,29-34
Les
lectures que acabem d’escoltar ens presenten tres personatges: el profeta
Isaïes, l’apòstol sant Pau i sant Joan Baptista. Tres vides dedicades a buscar
i a servir a Déu, en tres moments diferents de la història. Isaïes és un
profeta de l’Antic Testament i les seves profecies les hem escoltat abastament
al llarg del temps d’Advent, aquell que ens prepara pel Nadal, perquè de sempre
s’ha interpretat que el que ell digué i d’altres recolliren per escrit, estava
destinat a anunciar la vinguda del Messies, una profecia que s’acompleix en
Jesucrist.
L’apòstol
sant Pau és denominat l’apòstol dels gentils, ja que ell tingué la visió de
portar l’Evangeli més enllà del poble jueu, a tots els pobles. El, no fou un
apòstol com els altres, no conegué a Jesús directament, ans al contrari, en un
primer moment fou un aferrissat enemic dels cristians, els perseguia i fou
testimoni del martiri de sant Esteve, aquell que celebrem tot just l’endemà del
dia de Nadal, i que morí apedregat per confessar la seva fe en Crist.
Sant
Pau de camí cap a Damasc escoltà una veu que el cridava, caigué del cavall que
el portava, quedà cec i uns dies després recobrant la vista s’incorporà a la
tasca d’aquella Església naixent i fou un gran evangelitzador que va donar la
seva vida per Crist i per l’Evangeli. Pau fou cridat a ser apòstol i
evangelitzà en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist.
L’Evangeli
segons sant Joan, ens presenta a Joan Baptista, el fill d’Elisabet, cosina
de Maria, i de Zacaries, aquella parella gran i estèril que per obra de Déu
concebé un fill a les seves velleses. Joan saltà de goig al ventre de la seva
mare quan els visità Maria ja amb Jesús en les seves entranyes i a la vora del
riu Jordà quan Jesús se li acostà per rebre el baptisme fou testimoni de que
Déu reconeixia a Jesús com el seu fill. Joan Baptista veié l’Esperit que
baixava del cel i donà testimoni de que aquell era realment el Fill de Déu.
Tres
històries, tres personatges, tres moments diferents de la història i tres
maneres de viure la fe. La fe és un do, un regal de Déu, la fe es mostra en les
obres i concretament amb l’amor; la fe es mostra estimant a Déu i als altres;
tant sols així és una fe vertadera, plena i potent.
La fe,
l’acció de l’Esperit Sant ens diu l’experiència que com les amistats poden
acabar a causa d'algun gest clamorós de ruptura, o també per una sèrie de
desatencions quotidianes, per oblits repetits que desgasten la relació fins a
trencar-la. La nostra amistat amb Jesús, que ens crida a ser els seus amics, cal
que la cuidem, que no desoïm la seva crida, que acollim i cuidem aquesta
relació, i descobrirem llavors que l'amistat amb Déu és el millor regal que
podem tenir, que Crist és la nostra salvació. (Cf. Papa Lleó XIV 14 de gener de
2026).
Isaïes,
Pau i Joan Baptista no han estat els únics que han viscut la fe amb intensitat,
també, per exemple, sant Antoni la visqué. Ell fou un dels pares del monaquisme,
fundador de la tradició del monacat copte i per extensió del monaquisme
cristià.
Antoni
fou un jove ric i independent, que renuncià a tots els seus béns i descobrí que
li calia fer un camí, que li calia un aprenentatge i es posà sota la direcció
d’un ancià espiritual, d’un pare espiritual, d’algú més experimentat que ell que
l’instruïa pouant en l’Escriptura i la pregària.
Sant Antoni
fou un home equilibrat i un gran humanista, amable amb els que se li apropaven,
que estava convençut per damunt de tot de que cal estimar a Déu, als homes i a
la natura; ja que tot plegat constitueix l’obra de Déu.
La
tradició ha anat presentant-nos a sant Antoni com algú aimant dels animals i
n’ha esdevingut el patró, el protector especialment dels animals amb els qui
l’home conviu amb més proximitat.
Diu la
tradició que aquest sant es dedicava a protegir els animals de càrrega i als qui
els feien servir en les feines del camp. Quan veia un animal desvalgut o ferit,
el sant el guaria i el protegia dels perills.
No és
d’estranyar aleshores que els traginers i els homes del camp, dependents dels
animals en la seva la feina, tinguessin una profunda devoció cap a sant Antoni,
demanant-li que tingués cura del benestar dels seu bestiar.
Si
alguna cosa de la vida de sant Antoni ens pot servir avui al segle XXI ha de
ser el seu profund respecte per tota la creació, pels homes i dones en primer
lloc, respecte a la seva dignitat i a tots els seus drets; i el seu respecte
pels animals amb qui compartim aquesta terra; que és respecte per la natura de
la que no en som pas propietaris amb uns drets il·limitats sinó usufructuaris
amb l’obligació de mantenir-la i llegar-la a les futures generacions en les
millors condicions possibles.
En el
món que ens envolta nosaltres creients veiem en la natura, com sant Antoni, la
mà de Déu i estem cridats a respectar i
estimar a Déu en primer lloc i després a tot allò que és obra seva.
L’amor és el que vertaderament mostra la fe. Un amor com el d’Isaïes, el de Joan Baptista, el de sant Pau o el de sant Antoni, abat. Un amor com el que Déu ens estima ja que: «Tot l'univers material és un llenguatge de l'amor de Déu, del seu desmesurat amor cap a nosaltres.» (Laudato si, 84).