Epifania del Senyor
Catedral de Girona
Dilluns 6 de gener de 2026
Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12
Avui
celebrem l’Epifania, la manifestació del Senyor. Aquest infant nat en una
establia i posat en una menjadora és molt més que un infant tendre i desvalgut.
Ja tant sols per això, per ser un infant ens hauria de moure a l’admiració,
perquè el miracle de la vida és vertaderament un prodigi. Un regal de Déu que
sempre ens meravella i ens interpel·la. Déu es volgué fer home, una home com
qualsevol de nosaltres, homes i dones nascuts febles, dependents i desvalguts,
sense cap altre futur que créixer amb l’amor de la mare, del pare fins a
assolir un major grau d’independència. Fent-se home, Déu vol mostrar-nos en
primer lloc la grandesa de la vida humana, sempre imperfecte, sempre feble,
sempre necessitada de la misericòrdia de Déu; però sempre un regal de Déu.
Aquells
tres mags li oferiren en primer lloc al infant mirra, per mostrar així que
aquell a qui adoraven havia de patir la mort, com qualsevol de nosaltres, i que
un dia seria amorosit el seu cos amb aquell ungüent dedicat a preservar, ni que
fos un curt espai de temps, un cos mort.
Però tot
i essent home, Jesús no era un home qualsevol, per Ell tots els pobles tenen
part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa
promesa. Aquest infant és també rei, un rei que ha aixecat l’expectació d’uns
mags vinguts de llunyanes terres i l’animadversió prompta del rei Herodes que
creient que més val prevenir que curar, vol matar el tot just nat i per
aconseguir-ho no repara en mitjans ni que sigui al preu de segar vides
innocents. Però Jesús, aquest rei no és el rei d’un reialme d’aquest món, el
seu regne no s’assembla per res al d’Herodes. El seu regne és com la llum que
clareja a l’albada.
Mentre
les fosques nuvolades, de les que ens han parlat el profeta Isaïes, embolcallen
la terra, mentre les tenebres de l’ambició per posseir com més riqueses millor,
per imposar la llei del més fort, intenten imposar-se i de ben segur que sovint
ho aconsegueixen però tant sols per uns moments; la llum d’aquest rei eixampla
els cors. Un rei que es manifesta als pobles que volen acostar-se a la seva
llum, com aquells mags que venen de lluny o aquells fills profetitzats per
Isaïes.
Aquest
home, aquest rei és a més Déu, és el Fill de Déu que no s’ha volgut guardar
gelosament la seva igualtat amb Déu per a Ell tot sol, sinó que precisament
s’ha fet home per compartir la seva filiació divina amb tots nosaltres. És aquesta
la grandesa que anunciava una estrella que s’ha aixecat de sobte, és aquest el
rei que omple d’una immensa alegria aquells mags i de desconcert un rei de la
terra que es creu totpoderós, però que com tota cosa humana governa un reialme
que pot cometre atrocitats, però que al cap i a la fi acabarà en no res, com
tota empresa que rebutja de fer la voluntat de Déu, que defuig respectar la
dignitat de cada home i de cada dona i que vol jutjar injustament, quan de
jutge només n’hi ha un que és aquest infant: home, rei i Déu alhora. Però Jesús
no és un déu qualsevol, és Déu, és el Déu-amb-nosaltres, fet home per compartir
la nostra humanitat; és Déu que ens convida a participar de la seva divinitat; és
el rei d’un reialme que no essent d’aquest món no està subjecte als capricis
d’aquest món.
Déu es
manifesta avui com a rei a uns mags, com es manifestarà demà com a Fill de Déu
quan Joan el bategi al Jordà, com es manifestarà com un home que convidat a les
noces d’uns amics a Canà de Galilea no se’n podrà estar de compartir ni que
sigui per un moment, la seva divinitat amb aquells nuvis i els seus convidats.
D’aquí que l’Església vulgui recordar avui aquestes tres manifestacions: L’adoració
dels mags, el baptisme al riu Jordà i les noces a Canà de Galilea. Però tot
plegat això no és sinó un tast del que ha de venir que serà encara més
sorprenent: un rei clavat en una creu, el Fill de Déu davallat en un sepulcre.
Tot per acostar-se a nosaltres, per mostrar-nos el camí.
Ho
anunciem també avui, que aquest infant patirà la mort i una mort de creu, que
ressuscitarà al tercer dia, que pujarà al cel i ens enviarà l’Esperit Sant. En
aquest humil infant hi ha present tot el misteri de la salvació. Déu ha volgut
que fos així, per això avui proclamem que per il·luminar tots els pobles Déu
ens ha fet conèixer en Crist el misteri de la nostra salvació, així en aquest infantat
avui adorat per uns mags i la nit de Nadal per uns pastors, Déu fet home,
aquest Déu que és amb nosaltres, que s’ha fet com nosaltres, llevat de
qualsevol culpa, que es manifesta en la seva condició mortal, ens fa fills de
Déu amb la gloria de la seva immortalitat. Crist ha vingut per a tots, la seva
vinguda és universal, per a tots sense distinció de cap mena. El secret de que
ens ha parlat sant Pau és aquest: tots els pobles tenen part en la salvació; tota
la humanitat, d’un mar a l’altre, des del gran riu fins a l’extrem del país. Val
la pena que com els mags sortim a buscar-lo perquè en Ell hi ha la salvació i
si ahir una estrella indicava a uns mags on era aquell rei, Fill de Déu; avui a
nosaltres la seva Paraula ens mostra també on trobar-lo i tant de bo que la
nostra joia sigui també immensa com la d’aquells mags, innocents com els coloms
davant del Messies, astuts com les serps davant la maldat d’Herodes. (cf. Mt
10,16).
Així
s’adreçava als mags sant Carles de Foucauld:
"Sants Mags d'Orient, pregueu per nosaltres, perquè també puguem adorar Nostre Senyor, malgrat trobem dificultats, foscors i perills en el nostre camí. Que siguem fidels a l'estel de la nostra vocació, que puguem oferir al Déu fet home l'encens de les nostres pregàries, l'or de la nostra caritat, la mirra de la nostra penitència. I després d'alegrar-nos compartint l'adoració amb Maria i Josep, que sapiguem tornar per un altre camí, sense caure més pels corriols de les faltes antigues".