Dissabte
de la setmana VII de Pasqua
Catedral
de Girona
Institució
del ministeri de l’acolitat
Dissabte
23 de maig de 2026
Fets
28,16-20.30-31; Salm 10,4.5 i 7 i Jo 21,20-25
La
causa de la cadena que porta Pau no és altra que l’esperança, una esperança que
neix d’aquest Senyor que, com ens ha dit el salmista, habita al seu temple, té
el seu tron al cel i que tot estimant la bondat, es deixarà veure cara a cara
pels homes rectes. Som a les portes de la Pentecosta, els evangelis d’aquests
dies ens van endinsant en un nou misteri: malgrat haver pujat al cel per seure
a la dreta del Pare, Crist està també entre nosaltres cada dia fins a la fi
dels temps.
Els apòstols van experimentar el Divendres Sant la seva orfandat, després tot i haver fet experiència del ressuscitar, d’haver-lo escoltat de nou, d’haver compartit amb Ell fins i tot algun àpat; quan el veieren pujar cap al cel, es quedaren de nou bocabadats i desconcertats. Tanta cosa per acabar tot així? De fet no acabava res, ans al contrari tot començava amb una novetat trencadora i alhora antiga. Trencadora perquè no hi ha res més trencador que el sepulcre buit, que un messies crucificat i tornat a la vida i amb una vida plena, rotunda, eterna. Qui es podia imaginar que el Messies vindria d’aquesta manera? Pocs o ningú. Qui es podia imaginar que dos mil anys després segueix present entre nosaltres? Doncs sí, aquesta és la realitat i el ministeri diaconal hi té quelcom a dir perquè té encomanada la predicació de la Paraula i el servei de l’altar i Crist és present a través de la seva Paraula i de manera privilegiada i singular en el pa i el vi que esdevenen el seu cos i la seva sang.
Avui
reps el ministeri de l’acolitat. Pot semblar que aquests
ministeris són poc més que un tràmit, que un pas. No ho podem entendre pas
així. El Concili Vaticà II va voler donar-los una identitat concreta i precisa
i en aquest aspecte va insistir sant Pau VI, el papa que va esmerçar tants
esforços i no pocs sofriments, per portar pel bon camí l’aplicació del Concili
del segle XX. Uns ministeris que el papa Francesc en permetre que siguin donats
tant a homes com a dones, va donar-los una personalitat ben concreta. Certament
és aquest un aspecte que tant la nostra Església diocesana com l’Església
universal tenim pendent d’aplicar, però que ben segur enriquirà al poble sant
de Déu.
Qui és cridat al lectorat, al acolitat o al diaconat? Aquell a qui el Senyor crida i molts cops no atén aquesta crida a criteris diferents als del servei del culte a traves de l’Eucaristia i la Paraula. Ho hem escoltat «què hi tens a dir?» responia Jesús a un Pere que girat veia venir aquell deixeble que Jesús estimava i es preguntava que seria d’ell. Si Jesús vol, tot és possible, nosaltres per nosaltres mateixos poc o res podem fer; però la força de l’Esperit i la voluntat del Pare que ens venen a través del Fill, tot ho poden. Confia en Ell i Ell et donarà la força per desenvolupar el teu ministeri, no deixis mai de confinar-hi.
Ell és
present en la Paraula, quan dos o tres ens reunim en el seu nom i sobretot és
present en l’Eucaristia. A l’acòlit li és propi cuidar el servei de l'altar i
assistir al diaca i al sacerdot en les funcions litúrgiques, especialment en la
celebració de l’Eucaristia. I l’Eucaristia és fonamental en la nostra vida, res
pot substituir-la, és la font i cimal de tota la vida cristiana (Cf. Lumen
Gentium, 11).
Per
sevir a la Paraula i a la taula de l’Eucaristia, per servir a l’Església de
Crist i ser veritable testimoni de l’Evangeli tingues sempre present que sols ho
podràs fer estimant a Déu i als altres.
Escrivia sant Bernat de Claravall: «Vols que et digui per què i com hem d'estimar a Déu. En una paraula: el motiu d'estimar a Déu, és Déu. Quant l’hem d’estimar? Estimar-lo sense mesura. Així de senzill.» (De Diligendo Deo, I,1) No hi ha millor full de ruta per qualsevol ministeri que se’ns encomani tot donant-ne testimoni amb una paraula digna de fe, com la que ens va deixar el deixeble que Jesús tant estimava.