Dissabte
de la setmana VII de Pasqua
Trobada
de Pentecosta de laics
Parròquia
de Sant Miquel a Palau Sacosta de Girona
Dissabte
23 de maig de 2026
Fets
28,16-20.30-31; Salm 10,4.5 i 7 i Jo 21,20-25
Pau, malgrat dur una cadena, malgrat viure amb un soldat que el guardava, en arrest domiciliari diríem avui, no renuncia pas a veure la comunitat, a enraonar amb ells i a transmetre el missatge d’esperança que li ve de l’Evangeli i se li permet de fer sense cap trava i pot rebre a tots els que el van a trobar. Un Evangeli que aquell deixeble que Jesús tant estimava ens ha deixat, juntament amb els altres tres que anomenem sinòptics, per tal fer-nos arribar la seva paraula, digna de fe.
Un deixeble, l’estimat per Jesús, que fins i tot quan tots fan experiència del ressuscitat no per això deixa de rebre sinó un xic d’enveja, sí certa mirada observant per part de Pere que s’interessa perquè se’n farà d’ell i pregunta a Jesús: «i aquest què?» i Crist que sap ben bé de quin peu calça aquell que l va negar o li volia apartar de davant el calze de la creu li respon: «Si vull que es quedi fins que vindré, què hi tens a dir?» I certament així ha estat perquè el seu testimoni està entre nosaltres també avui, mentre esperem la vinguda del Regne. «Malgrat tot, la humanitat pot esperar, ha d'esperar. L'Evangeli viu i personal, Jesucrist mateix, és la «notícia» nova i portadora d'alegria que l'Església testimonia i anuncia cada dia a tots els homes. En aquest anunci i en aquest testimoniatge els fidels laics tenen un lloc original i irreemplaçable: per mitjà d'ells l'Església de Crist és present en els més variats sectors del món, com a signe i font d'esperança i d'amor.» escrivia sant Joan Pau II (Christifideles laici, 7).
La fe sense testimoniatge no és vertaderament fe, talment com passa amb les obres com ens diu sant Jaume: «Així com el cos, sense l'esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta.» (Jm 2,26). I com podem donar testimoni de la nostra fe? Primer que tot vivint-la amb joia, amb autenticitat i amb esperança.
Tots som cridats a ser evangelitzadors, a ser testimonis de Crist enmig del nostre món. «La missió implica tots els batejats. La primera tasca de laics i laiques és impregnar i transformar les realitats temporals amb l’esperit de l’Evangeli.», ens diu el document final del Sínode sobre la sinodalitat en l’Església, un document assumit com a magisteri eclesial pel papa Francesc.
Viure la fe amb rotunditat no es pot fer d’altra manera que vivint-la amb voluntat de servei a l’Evangeli i a l’Evangeli no se’l pot servir si no és amb joia. L’Església necessita del servei de tots i cadascun de nosaltres, cada ministeri o servei que ens és encomanat és important. Ens hem d’acostumar a viure la fe d’una manera diversa a com s’ha viscut ans enrere.
La fe ja no és quelcom viscut de manera majoritària en la nostra societat i això, que moltes vegades se’ns presenta com quelcom negatiu, com un inconvenient és certament una pèrdua però és alhora una oportunitat. Una oportunitat per viure la fe amb una major autenticitat, amb més fidelitat i amb pacient perseverança.
No podem viure la fe enyorant altres temps, ens cal viure-la afrontant els nous reptes i sobretot amb confiança. Som a les portes de la Pentecosta, l’Esperit davallà damunt dels apòstols a Jerusalem, ho feu en un moment de feblesa, d’incertesa, de por per a ells. Però un cop rebut tot això desaparegué i la confiança s’instal·là als seus cors.
També nosaltres, com ens diu el Sínode, ens hem d’obrir a l’Esperit i «això requereix llibertat interior, humilitat, pregària, confiança mútua, obertura a la novetat i abandonament a la voluntat de Déu.»
Són molts els reptes que tenim al davant, però cap d’ells el podrem afrontar sinó és en comunitat, amb confiança i amb esperança. De tots depèn seguir caminant i ampliar la nostra manera de veure i viure l’Església, en la mútua escolta i la corresponsabilitat.
Com ens diu el Sínode «El discerniment eclesial no és una tècnica organitzativa, sinó una pràctica espiritual que cal viure en la fe. Això requereix llibertat interior, humilitat, pregària, confiança mútua, obertura a la novetat i abandonament a la voluntat de Déu.» No ha de ser altra la nostra esperança.