Dimarts
de la setmana XIV durant l'any / II
Capitol
Provincial dels Caputxins
Residència de la Immaculada "Pla de Tartera"
Dimarts
7 de juliol de 2026
Os
8,4-7.11-13; Salm 113B,3-4.5-6.7ab-8.9-10 i Mt 9,32-38
Avui
celebrem aquí a la diòcesis d’Urgell la memòria de sant Ot i ho fem en el
decurs del vostre Capítol Provincial. Aquesta celebració esdevé doncs una
invitació de l'Esperit a aprofundir en que vol Déu avui de vosaltres. Una
reunió capitular corre el risc de ser viscuda com un balanç de gestió, un temps
per decidir organitzacions, nomenaments o projectes, de viure-la com una
assemblea general d’un entitat. Però un capítol és, sobretot, un moment fort de
vida comunitària; un moment d’obertura a l'Esperit Sant que continua parlant a
la seva Església i que continua parlant-vos també avui a vosaltres.
Deixant
a banda els informes, les dades, les preocupacions i els plans de formació; el
que realment importa és plantejar-vos la pregunta de què vol Déu ara i aquí de
vosaltres. Aquesta és la gran pregunta que també va orientar la vida de sant Ot,
ell no fou un home preocupat per conservar privilegis, fou un pastor preocupat
perquè el poble trobés a Déu; no fou un administrador de rutines, fou un
constructor de comunió; no cercà la seva pròpia glòria sinó la de l'Església.
Certament
impulsà la reconstrucció de la catedral d'Urgell, però no podem quedar-nos en la
seva obra material, el seu veritable treball no fou construir murs, sinó
edificar el Poble de Déu, ajuntar aquelles pedres que tant sols tenen sentit
perquè ajuden a edificar l’Església.
També vosaltres
podríeu caure en la temptació de dedicar totes les vostres energies a sostenir
estructures; però no és ni ha estat mai aquesta la vostra prioritat ni el
vostre carisma. I si sant Ot és recordat igualment per la seva preocupació pels
més pobres, també vosaltres teniu aquest servei com a prioritari. No és un
detall secundari ni per sant Ot, ni per vosaltres. És el signe que heu entès el
cor mateix de l'Evangeli, que la renovació de l'Església sempre passa pels
pobres. Així ho creia el vostre pare sant Francesc i així ho creeu avui també
vosaltres.
Servir en comunió, perquè l’eclesiologia de comunió ,
viscuda en les primeres comunitats cristianes i la idea de la qual ha estat
recuperada en el Concili Vaticà II, demana una reflexió sobre la relació entre
la vocació baptismal i la vocació religiosa. La vocació cristiana, explicitada
mitjançant els sagraments d’iniciació cristiana, és una vocació a l’exigència
que es demana a tots els cristians sense excepció, esdevé la conditio sine qua non per a ser
cristians.
La radicalitat del compromís cristià és indelegable i no
pot ser entesa com una observança en diferents graus; les formes de viure-la
són diferents, certament, però la radicalitat de la proposta és una de sola.
Podem triar de viure el compromís cristià ja sigui com a consagrats, en el
matrimoni, en el món laboral i tantes altres possibilitats; però ser cristià,
seguir a Crist, és la nostra gran vocació.
Quan el Senyor ens crida a ser cristians en un estat
precís no es tracta d’una nova vocació sinó de la concreció d’una mateixa i
única vocació, la baptismal. Hi ha una sola vocació per a cadascun de nosaltres
i amb l’ajuda de l’Esperit hem d’anar descobrint com ens cal concretar-la en la
nostra vida, la nostra vocació de cristians és la que ens porta a estimar i
aquest amor es demostra amb obres.
El primer servei, escriu Dietrich Bonhoeffer, és
escoltar als altres; si el nostre amor a Déu comença escoltant la seva paraula
també l’amor al proïsme ha de començar escoltant als altres; aprendre a
escoltar als germans és fer per a ells allò que Déu ha fet per a nosaltres.
El segon servei és ajudar-nos mútuament, sempre
disposats a interrompre la nostra rutina per ajudar als germans, acceptar que
Déu ens ve a interrompre, perquè ell està en cada germà.
El tercer servei és suportar els fardells dels altres
«que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com
morals.». Una de les coses que ens costa més de suportar és la llibertat dels
altres, una llibertat que veiem sempre com una amenaça en la nostra tendència a
disposar de la voluntat dels germans intentant de formar-lo a la nostra imatge;
el que hem de fer és respectar la que Déu li ha donat.
Respectar la llibertat dels germans és reconèixer la
seva profunda naturalesa, les seves qualitats, els seus talents i entendre les
seves febleses, ensopegades i oposicions que apareixen entre nosaltres; és a
dir tot allò que posa a prova la nostra paciència. Aquests tres serveis els
exerciu en el vostre capítol com un exercici de comunió.
No oblidem mai que tenim un model de servidor, un model
de vida i aquest model no és altre que Crist. Ell ens ha ensenyat com servir, a
qui servir i per quin motiu servir. «Com el Fill de l'home, que no ha vingut a
ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.»
El sentit últim del servei és i ha de ser sempre l’amor;
un amor a Déu que cal expressar en l’amor als germans. Estimar vol dir servir i
el servei ha de respondre a la raó última de l’amor.
Que l’amor de Déu, viscut sora el carisma del vostre pare sant Francesc, a punt de celebrar el vuitè centenari del seu trànsit, i de santa Clara us acompanyin, il·luminin i guiin.