AMB MARIA, CONSOLAR QUI
ESTÀ TRIST
Santuari de la Serra,
Montblanc 28 d’agost de 2016.
Maria ha conegut la tristesa,
Maria ha conegut l’aflicció, Maria ha tingut necessitat de consol. Aquella
noieta de Natzaret va veure com la seva vida canviava d’un dia per un altre
quan un àngel va irrompre en la seva estança. El pla de Déu es manifestava en
Maria, ella no ho sabia, potser ni tant sols ho sospitava; potser esperava casar-se
amb Josep i dur una vida com qualsevol altra noia de Natzaret, hauria tingut
les angoixes i els dolors d’una dona del seu temps; però Déu l’havia
predestinada a ser una dona especial, l’havia elegida per ser la mare del seu Fill
fet home, a ser l’anella fonamental en la cadena de la nostra salvació, a patir
tristesa i angoixa com cap altre mare, per a la fi entendre i servir-nos de
model i esdevenir així una mare per a tots nosaltres
Maria no entenia res del que li
anunciaven; que seria mare i verge i gaudiria del favor de Déu, li digué
l’àngel i ella es torbà però es confià a la fi a la voluntat de Déu com una
humil serventa. Que era beneïda entre totes les dones i era beneit el fruit del
seu ventre, li digué la seva cosina Isabel, i ella proclamà aleshores la
grandesa del Senyor. Que anaven a adorar al Salvador, el Messies, el Senyor, li
deien els pastors, i ella s’ho guardava en el seu cor i ho meditava. Que una
espasa li traspassaria el cor quan el seu fill esdevingués senyera discutida li
deia l’ancià Simeó, i ella se n’admirava.
Maria és la dona més estimada per
Déu, perquè la persona humana més estimada per Déu ha estat una dona i amb ella
i per ella l’amor de Déu ens arriba a tots nosaltres ja que en ella i per ella
neix el Fill de Déu, s’encarna i així pot compartir els nostres dolors, els
nostres sofriments, les nostres tristeses fins a donar la seva vida per tots
nosaltres, fins a vèncer la mort i vencent-la donar-nos a tots la vida
vertadera, aquella vida que mai no acaba.
Maria tal com ens la presenta el
relat de l’evangelista Sant Lluc en l’episodi de l’anunciació, és el nostre
model de relació amb Déu; simple, transparent i disponible. Déu sempre porta la
iniciativa, però nosaltres molts cops no arribem a copsar per on va, que vol de
nosaltres, que n’espera, que hem de fer; Maria ens mostra com ha de ser la
nostra resposta, confiada i humil.
Maria és model de confiança; ella
perfectament pura i transparent a la llum divina, que malgrat els dubtes aquets
no li impedeixen confiar-se, fiar-se de Déu i deixar-lo fer, davant del misteri
de la seva concepció. Maria esdevé mare del Fill de Déu; participa de la gran
joia de la maternitat, perquè «cada nova vida “ens permet descobrir la dimensió
més gratuïta de l’amor, que mai no deixa de sorprendre’ns. És la bellesa de ser
estimats abans: els fills són estimats abans que arribin”. Això ens reflecteix
el primat de l’amor de Déu, que sempre pren la iniciativa»
, ens diu el Papa Francesc.
No serà un camí fàcil
el de Maria. Ja ben aviat el dolor, l’angoixa i la tristesa la envairan. Ha de
deixar-ho tot i marxar a l’exili cap a Egipte per tal de salvar la vida del seu
fill. Com n’és de familiar avui aquesta escena per a tots nosaltres; cada dia
veiem imatges d’homes i dones que amb llurs famílies han de fugir de les
guerres, de la violència i de la fam. Ben a prop nostre la tragèdia dels
refugiats esdevé signe de tristesa i de dolor; gent que troba la mort en fugir
de la mort; famílies que troben el rebuig en cercar l’aixopluc; infants que
troben tristesa, solitud i incomprensió en cercar un refugi segur i el respecte
als drets més elementals de l’ésser humà com són una vivenda digna, un treball
o una educació; a la fi cercant un sostre i un tros de pa sovint troben les
portes dels nostres cors tancades i enlloc d’acolliment els donem rebuig i
incomprensió. Oblidem que no fa tants anys molts dels nostres varen morir o
varen haver de fugir de la mort i de la persecució i acollir-se en terres
estrangeres, però som sovint oblidadissos quan es tracta de donar i no de
rebre. Jesús ens va dir: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu;
truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a
qui truca, li obren. ¿Qui de vosaltres, si el seu fill li demana pa, li donarà
una pedra?
O bé, si li demana peix, li
donarà una serp?
Així, doncs, si
vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més
el vostre Pare del cel donarà coses bones als qui les hi demanen. Feu als
altres tot allò que voleu que ells us facin; aquest és el resum de la Llei i
els Profetes.»
Però quan ens demanen no donem; quan truquen a la nostra porta no obrim; no som
capaços de donar coses bones i fem als altres el que no voldríem que ens fessin
a nosaltres. I ja sabem que ens va dir Jesús: «Us ho asseguro: tot allò que
fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.(...) Us ho
asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu
a mi.»
Maria és també la mare
que perd al seu fill en el temple El Fill de Déu, el bon pastor que donarà la
vida per les seves ovelles, als ulls dels seus, de Maria i de Josep, es perd.
Quantes mares perden als seus fills, quantes mares pateixen per la vida dels
seus fills, pels riscos que corren per caure en l’angoixa de no trobar feina,
de cercar plaers temporals i fugissers, per patir crisis matrimonials, per
abandonar la fe. En el nostre món, en la nostra societat és fàcil perdre’s,
caure en la desorientació perquè no cerquem allò que ve de dalt, allò que
realment és important, sinó que busquem el que ens dona seguretats que de fet
no ho són. Maria va perdre al seu fill al temple, però el seu fill de fet no
s’havia perdut sinó que estava amb el seu Pare, que és el nostre Pare, havia
cercat allò que és realment important. Maria aleshores no ho va entendre, va
creure que Jesús els havia fet passar un neguit innecessari, gratuït, per no
res; però callava i ho meditava i tant sols més tard ho entendria tot.
Maria havia de passar
encara la tristesa més gran que pot patir una mare, havia de viure la mort del
seu fill, de manera cruel i en solitud; abandonat pels seus i blasmat per molts.
La imatge de Maria sortint a l’encontre de Jesús carregat amb la creu, com ens
la presenta la tradició popular, la imatge de Maria al peu de la creu amb la
sola companyia de les altres dones i del deixeble a qui Jesús estimava, és la
imatge del dolor viscut en solitud, amb esfereïdora solitud; és la tristesa
absoluta. Però fins i tot al peu de la creu, quan Maria no entén res i veu com
el seu fill ha estat crucificat, fins i tot allí, Maria confia; confia en que
tot aquell drama a la fi tindrà un sentit i és alhora ella consol pel seu fill
moribund.
És aquesta confiança la
que li fa viure l’experiència de la resurrecció. Cap relat no ens parla de
l’aparició de Crist ressuscitat a la seva mare; potser no cal, Maria està certa
que tot ha trobat el seu sentit, de que tant de dolor i tanta tristesa han
trobat la seva raó de ser, no han estat en va. Maria amb la seva vida plena de
tristesa i de confiada alegria ens ha ensenyat a viure també a nosaltres
confiats en que a la fi tot allò que no entenem tindrà el seu sentit definitiu
i aclarirà els nostres dubtes i rebrem consol.
Maria és per damunt de tot el model de la confiança i aquesta confiança esdevé
per a nosaltres consol en la nostra tristesa. La tristesa envaeix el nostre món,
ens fa sentir sols, angoixats; no trobem el sentit en moltes de les coses que
succeeixen; estem tristos i encara pitjor nosaltres mateixos som causa de la
tristesa dels altres.
Maria és la dona més
propera a Déu, icona de la confiança i del consol, la millor via per arribar a
l’únic mitjancer, al vertader consol, que és Crist, el Fill de Déu fet home.
Maria és el model en la tristesa i el model del consol; siguem com Maria dels
qui porten consol als tristos i als afligits; seguint el model que Jesús, el
seu fill i Fill de Déu, ens va ensenyar.
Escrivia Sant Bernat:
«Per què tremola en acostar-se a Maria la fragilitat humana? En ella no hi ha
res de sever, res d’amenaçador: és tot suavitat. Repassa atentament tot
l’Evangeli, i si hi trobes una sola paraula de retret, d’aspror, o el més petit
gest d’indignació, en aquest cas la pots tenir en endavant per sospitosa i
refusa d'apropar-ti.
Però si, com
succeirà, veus que totes les seves actituds sobreïxen de bondat i de gràcia, de
mansuetud i de misericòrdia, dona gràcies al Senyor per haver-nos procurat en
la seva infinita bondat una intercessora en la que no hi ha
res que enfondeixi temor»
.
Maria és la
intercessora de l’únic mitjancer que és Crist, el Senyor, Maria és el camí vers
el consol, que és Crist, el Fill de Déu fet home. Diguem amb Sant Pau: «Beneït
sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare entranyable i Déu de tot
consol. Ell ens conforta en totes les nostres adversitats, perquè nosaltres
mateixos, gràcies al consol que rebem de Déu, sapiguem confortar els qui passen
alguna pena. És cert que compartim abundosament els sofriments de Crist, però
també, gràcies a ell, el consol que rebem és abundós. Si passem tribulacions és
perquè sigueu consolats i salvats; i si som consolats és perquè pugueu rebre
aquell consol que us fa suportar amb paciència els mateixos sofriments que patim
nosaltres. I l'esperança que tenim respecte a vosaltres és segura: sabem que,
compartint els nostres sofriments, compartiu també el nostre consol.»