Exèquies P. Alexandre Masoliver

Exèquies P. Alexandre Masoliver

Dimecres 19 de juny de 2019

Monestir de Poblet

Lm 3,17-26; Salm 22; Jn 3,14.16 i Jn 12, 23-28

Davant del silenci de la mort se’ns presenta el misteri i ens posem las llavis les preguntes; és això el final? aquí s’acaba tot? La mort ens interroga profundament sobre ella mateixa, el seu sentit i també sobre el sentit mateix de la vida; perquè no hi ha res més cert que si naixem, morim. Però al morir naixem vertaderament, perquè pels creients la mort és la porta de l’esperança. No hi ha res tant angoixant com la desesperança, res de tant mortal per a l’ànima. Al llarg de les nostres vides se’ns presenten moltes ocasions per desesperar de la misericòrdia de Déu, utilitzant l’expressió de sant Benet a la Regla. Ens ho diu avui el profeta Jeremies, aquell pobre Jeremies que se sentia massa jove i indigne de rebre la vocació profètica, al Llibre de les Lamentacions. La desesperança porta a l’amargor i a l’enverinament, al replegament sobre nosaltres mateixos i al tancament a Déu. Perquè per als creients la desesperança és sobretot allunyament de Déu, és transitar sense esma per a sortir-se’n dels barrancs tenebrosos, és no reconèixer l’únic pastor, el Senyor, que és bo amb els qui hi confien, amb els qui el cerquen. L’esperança és bona i silenciosa i té un únic fi, la salvació en el Senyor. 

La nostra esperança està fonamentada en la sòlida roca de l'amor de Déu, és sobre d’ella que creiem que la vida d'aquells que moren en Crist és transformada, com el gra de blat; i que quan desapareix l'estatge terrenal, de fet se’ns en dona un d’etern en el cel. Si la por porta a la desesperació per la fe ens ve l’esperança, posem la nostra vida en mans de Déu, amb absoluta confiança.

Jesús, el Fill de Déu fet home igual en nosaltres en tot llevat del pecat, compartí el nostre sofriment, la nostra angoixa i vencent la mort ens donà l’esperança. Getsemaní és el moment més clar on Jesús es fa més humà encara, si es pogués utilitzar aquesta expressió. El nostre germà el P. Alexandre ho descrivia així «pregonament abatut, fins a suar sang, grans gotes que queien a terra, prega al seu Pare, en allò que gosa pensar que sembla una momentània fractura de la unió d’ambdues naturaleses en el déu fet home (...) Realment era l’hora de les tenebres.» (Pere, la roca que plora, p. 66-67).

L’esperança ens ve de Crist, l’esperança ens ve per Crist; com Crist sobreposant-se a l’angoixa, confiant-se a la voluntat del Pare, passà de la mort a la vida, nosaltres tenim l’esperança certa de que morint realment vivim, arribem a aquella vida que és vida eterna. Hi arribem no pas per un saber empíric, sinó a través de l’amor que ve pel coneixement de Jesucrist. Si aquesta és l’esperança de tot creient, com no la del monjo, la d’aquell qui deixant-ho tot cerca Crist en el clos del monestir, perquè «el monjo quan ho és a consciència no vol sinó ésser senzillament un cristià que cerca ser-ho de veritat, a fons» (Si cerques Déu de veritat, pàg. 20). 

El nostre germà Alexandre es volgué fer servidor de Crist, va voler seguir-lo per estar-se ara on Ell està. No és pas aquest un camí fàcil, ans al contrari és un camí estret, ens diu sant Benet, i pel nostre germà no ha estat pas fàcil, ans al contrari, els darrers anys han estat difícils, feixucs, durs; un autèntic Getsemaní. Però compartí amb Crist la voluntat d’acceptar allò que el Pare li havia destinat a viure i que Crist assumí dient-li al Pare: «Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar a aquesta hora, que he vingut.»

Déu és l’origen de la vida, sempre està de part de la vida, d’aquella vida vertadera, plena a la que s’hi arriba a voltes per camins tortuosos, cert, però que al cap i a la fi porten a Déu. Crist ens mostra el camí que hi porta, Ell és el camí i per la seva resurrecció, ens obre les portes de la vida. Ell és el gra de blat que caigut a terra no ha mort pas, sinó que ha donat lloc a la vida.

Encomanem avui al nostre germà a la misericòrdia del Senyor, que ell que mantingué l’esperança ferma en Crist pugui ara compartir la vida eterna, aquella que Crist ens guanyà ressuscitant d’entre els morts. 

Que la Verge, sota l’advocació de santa Maria de Poblet, sant Benet, els sants fundadors de Cister i sant Bernat l’acompanyin al Regne de la llum i de la pau, aquell regne que tant esperà.

Paraules en la inauguració del centre de visitants del Monestir de Poblet

Paraules en la inauguració del centre de visitants del Monestir de Poblet

Poblet dimecres 12 de juny de 2019

Honorable senyora Mariàngela Vilallonga, Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Il·lm. senyor Josep Poblet, President de la Diputació de Tarragona; Il·lm. senyor Joan Güell alcalde de Vimbodí i Poblet; senyors alcaldes; senyor Joaquim Macià, director de Banca d’Institucions de CaixaBank; una salutació especial als senyors Joan Canela i Josep Maria Vidal, que el proper dissabte prendran el relleu a les alcaldies de Vimbodí i Poblet i l’Espluga de Francolí, senyores i senyors.

El 18 de gener de 1150 El Comte de Barcelona i príncep d’Aragó, Ramon Berenguer IV, donava a Déu i a l’abat Sanç de Santa Maria de Fontfreda, aquest lloc anomenat jardí de Poblet, per a construir-hi un monestir cistercenc amb els seus edificis: un claustre, un dormitori, un refetor i els tallers, juntament amb la terra suficient per a obtenir del treball dels religiosos llur sosteniment.

Avui 12 de juny de 2019, passats més de vuit-cents-cinquanta anys des de la seva fundació, Poblet continua essent un monestir i, seguint la voluntat del seu fundador, un fogar espiritual, econòmic i social. Amb la incorporació del centre d’interpretació i dues noves sales del museu, ens mantenim fidels a aquella seva voluntat, aportant a aquestes terres, amb l’ajuda de les noves tecnologies, un nou espai cultural i un nou incentiu turístic. Poblet segueix essent un monestir cistercenc, el pas dels segles l’han vestit tal i com és avui, fins i tot cent-cinc anys d’abandó no han impedit que una lenta però valuosa restauració permetí avui visitar-lo i gaudir-ne potser com mai abans havia estat possible.

Però Poblet no és patrimoni d’una comunitat, d’una comarca o d’unes terres concretes; és un patrimoni per a tota la humanitat, com el declarà la UNESCO l’any 1991. Per això mantenir-lo i difondre’n la seva importància és una tasca també patrimoni de tots. A aquesta tasca, no pas fàcil, ens hi ajuden les institucions públiques i privades del país, sense elles res no seria possible. Sentim molt proper al Govern de la Generalitat, amb el qual tenim tants projectes endegats, no en va el President de la Generalitat és el President del Patronat del Monestir; sentim molt proper a l’ajuntament del nostre municipi, Vimbodí i Poblet, i a institucions que porten tants anys col·laborant com el Govern de l’Estat, “la caixa” o la Diputació de Barcelona, amb qui el monestir manté una antiga i estreta col·laboració. Avui que incorporem el centre de visitants i dues sales del museu cal esmentar de manera molt especial a la Diputació de Tarragona que, fidel al seu compromís amb Poblet, ha fet possible aquestes realitzacions, com tantes d’altres abans.

Qualsevol obra implica la feina de molta gent. En les que avui incorporem cal destacar en primer lloc la gestació i l’impuls del P. Lluc Torcal i el suport al projecte del meu predecessor, el P. Josep Alegre. La tasca de l‘equip d’arquitectes i enginyers de la Diputació de Tarragona, sota la direcció de Jaume Mutlló; el treball de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural i del programa “patrimoni en acció” de la Fundació “la caixa”; l’ajuda de la Diputació de Barcelona i de totes aquelles persones que l’han fet realitat, amb una tasca que ha durat uns quants anys: l’empresa Nàrtex, especialment la coordinadora i ànima del projecte Isabel Vilaseca; les empreses Teixidó-Garrell, Fusteria Cal Miquel i Instal·lacions Garcia, sense la bona feina de les quals a Poblet no es faria res; i també a Miragrup, Josep Botey, Erigin Creacions, Dédalo, grues Sánchez, Fundació Privada Catalana per l’Arqueologia Ibèrica, el Museu de Lleida i de manera molt especial als familiars i marmessors de Mossèn Genís Baltrons, Josep-Agustí de Ciurana i Gustau Torres; a l’equip de restauració de la Diputació de Tarragona a Tortosa; i al nostre equip responsable del museu i l’atenció als visitants del monestir.

Benvolguda Consellera transmeti al President el nostre agraïment i la nostra voluntat de seguir col·laborant en bé del patrimoni històric. Benvolgut President Poblet, avui amb aquesta inauguració poseu punt i seguit a la vostra relació amb aquest monestir. Donar-vos les gràcies per tot el suport de la Diputació de Tarragona al llarg d’aquests anys de la vostra presidència, recuperant així la històrica relació amb Poblet. Podem dir amb justícia que deixeu la feina feta i ben feta. Benvolgut Alcalde, senyor Joan Güell, moltes gràcies també per tota la col·laboració rebuda durant els anys que heu estat al capdavant del nostre municipi, heu entès el pes del monestir i la necessitat de fer coses junts en bé de tots.

Poblet és passat i present, i sempre futur; ni el compromís ni els reptes no acaben aquí. Aquest monestir, tant vinculat a la Corona, als reis i comtes de Barcelona i també a les terres germanes d’Aragó, València i Balears, hereves de l’antic regne de la Corona D’Aragó, és una mostra fefaent de que història, cultura i espiritualitat se segueixen donant la mà i ho han de continuar fent en els propers anys. Per aquesta tasca és imprescindible la col·laboració de totes les administracions que vetllen, gestionen i tutelen aquest patrimoni mundial fundat per a ser un centre espiritual, cultural i social. Els homes passem com en una cursa de relleus, les institucions van canviant de mans però les obres queden i en acabar-ne unes en comencen d’altres. En iniciar aquest part del projecte cosmos que avui conclou ens vàrem fixar la voluntat de transmetre al visitant aquest triple caràcter de Poblet: històric, cultural i espiritual. Ara és tasca de tots vostès valorar si ho hem aconseguit, perquè el destinatari d’aquest treball, de tantes persones i de tants mesos, no és altre que la societat.

Moltes gràcies i els emplacem a afrontar nous projectes i a fer-los de nou realitat.

Pentecosta

Pentecosta 

Any C

9 de juny de 2019

Fets 2,1-11; Salm 103; Salm 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34; Rm 8,8-17; Jo 14,15-16.23b-26

Escriu sant Joan Crisòstom: «Després d’haver celebrat la festa de la Passió, de la Resurrecció i de l’Ascensió al cel de nostre Senyor Jesucrist, avui, finalment, hem arribat al punt culminant dels dons, al fruit mateix de les promeses del Senyor.» (Homilia 2 de Pentecosta).

Davant de l’acompliment de l’obra de la Redempció Crist prometé als seus un paràclit. Jesús defineix a l’Esperit com el consolador, l’intercessor. No és pas l’únic, el mateix Crist és de fet el primer paràclit, el primer a portar-nos la bona nova. L’Esperit promès pel Fill ve darrera d’Ell i gràcies a Ell, ve per fer-se present en el món, per mitjà de l’Església de Crist, i mantenir així l’obra de la salvació en el món. El mateix Jesús, en l’Evangeli d’avui, defineix l’Esperit com aquell que ens farà recordar tot el que Crist ens ha dit i ens ho farà entendre. L’Esperit és qui obra el coneixement de Jesucrist com a Fill de Déu, qui ens el presenta com l’únic mitjancer. És aquell que s’uneix al nostre propi esperit per donar testimoni de que som fills de Déu i com a fills, hereus amb Crist; com ens diu l’apòstol. Com Jesús va ser promès en les Escriptures, anunciat pels profetes i després es va manifestar segons la carn a l’espera del seu retorn final; també l'Esperit, promès pel Pare i anunciat pel Fill, acompleix les promeses, però no per això posa fi a l'espera. És l’espera de la plenitud. Ara de l'amor de Déu en fem un tast després en la vida eterna, en el Regne, el posseirem en plenitud. 

L'Esperit ens mou a romandre vigilants i en atenta espera del retorn definitiu de Crist. «Ell us anunciarà el que ha de venir», diu Jesús del Paràclit (Jn 16, 13). L’Esperit ens mou a l’esperança, a l’espera de l’acompliment, de la instauració definitiva del nou ordre sorgit de la Pasqua, del Regne de Déu. L'Esperit Sant és, per tant, qui manté a l'Església en tensió, en atenta espera del retorn del Senyor. L'Esperit no és només una promesa en sentit estàtic, sinó que és la força de la promesa, que ens fa sentir la realitat de la salvació. 

L’Esperit surt del Pare i ve al món. El Pare envia l’Esperit en nom del seu Fill, Jesús de Natzaret, el Crist, i és el Fill qui prega al Pare que enviï l’Esperit al món. La missió de l’Esperit Sant està sempre unida al Fill que no revela plenament l’Esperit fins que no ha estat glorificat; sols aleshores, assegut a la dreta del Pare, pot enviar l’Esperit als qui creuen en Ell. 

Romandre junts va ser la condició que va posar Jesús per a acollir el do de l'Esperit Sant. Per això no podem acontentar-nos amb retenir l’esperança només per a nosaltres. L'Esperit Sant ha de fer de nosaltres sembradors d'esperança.

Ens deia ahir l’arquebisbe Joan «Cal indicar que la propietat de l'Esperit és la de ser principi de comunió en la vida eclesial. I és en la comunió amb tot el cos, quan es pot albirar la veritat total. (...) Siguem, doncs, servidors de l'Esperit. Es tracta de deixar espai a l'Esperit i no ofegar-lo en els altres. Per contra, és necessari captar les seves manifestacions més subtils. Per això, cal silenci, oració i, a més, la major part de les vegades, de la capacitat de perdonar, de la virtut heroica del perdó, virtut tan necessària en aquests moments tant a nivell eclesial, com social i polític.»

Demanem avui l’ajut de l’Esperit per la nostra Església de Tarragona. Tot agraint al Senyor el pontificat de l’arquebisbe Jaume, exemple de proximitat, de senzillesa i d’humanitat; demanem al Senyor que faci davallar el seu Esperit Sant sobre l’arquebisbe Joan perquè guiï els seus passos i vetlli pel seu ministeri.

Que l’Esperit sigui la nostra vida, l’Esperit de la veritat que ens fa proclamar les grandeses de Déu.

Ascensió del Senyor

Ascensió del Senyor 

Any C

2 de juny de 2019

Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; He 9,24-28;10,19-23 i Lc 24,46-53

«Crist ha inaugurat l'entrada (al santuari), obrint-nos un camí nou». Tot és novetat en la vida i la missió de Crist. Ell s’ha ofert una sola vegada com a víctima per abolir el pecat; perquè l’obra de la redempció és única i irrepetible, per ella Déu Pare enviant al seu Fill, fent-lo home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, ens ha fet partícips de la seva divinitat, ens ha fet fills de Déu. L’obra de la redempció és una i indivisible; Crist ha compartit la nostra humanitat, els nostres sofriments i la nostra mort; ressuscitant ha vençut la mort i ens ha fet partícips de la vida vertadera i eterna i ara, avui ho recordem, pujant al cel ens obre de nou les portes del paradís. 

Ja bora el mateix sepulcre, amb la pedra tot just rodolada a un costat i el seu interior buit, Jesús digué a Maria Magdalena: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.» Hi puja enmig d'aclamacions, al so dels corns puja el Senyor, ens diu avui el salmista, i hi puja per a preparar-nos-hi l’estada. Ens obre així les portes del cel com ens ha anunciat tot dient: «Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n'hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic. I allà on jo vaig, ja sabeu quin camí hi porta.»  (Jn 14,2-4). Ell és el camí, la veritat i la vida.

Als deixebles, a nosaltres, ens costa d’entendre-ho: «Senyor, és ara que restablireu la reialesa d'Israel?», li diuen ells i Crist respon deixant-los sols, pujant als cels. Ara que l’havien recuperat, que s’havien acostumat a la seva presència glorificada, ben real, ara els torna a deixar i de manera definitiva. No els fou fàcil, segurament, acostumar-se a llur absència. No podrien ja escoltar-lo, compartir pa i peix amb Ell, veure’l fer miracles. Però malgrat tot, plens d'una alegria immensa, se'n tornaren a Jerusalem i al temple donaven gràcies a Déu. L’evangelista Lluc inicia el seu relat al temple amb un incrèdul Zacaries davant l’anunci del naixement del seu fill, el precursor; i el finalitza al temple quan ja tot s’ha acomplert i la nostra redempció és un fet.

El Fill essent veritablement Déu, es va fer home, l’home perfecte, carn de la nostra carn i sang de la nostra sang i ens deixà per a anar-se’n al cel, al Pare. Crist deixà al Pare per venir al món, ara deixa el món per tornar al Pare, la seva estada terrenal no ha estat endebades, ha sigut llavor de la nostra salvació i ara torna amb el Pare per preparar-nos-hi una estada a casa seva. 

De fet no ens deixa, està ben present en la seva Paraula, aquella que ja de temps antics anunciava la seva vinguda; està ben present en la missió confiada als seus apòstols, és a dir a l’Església, missió de testimoni destinada a tot el món. És present especialment en l’Esperit promès. Nosaltres estem cridats a continuar la tasca que el Senyor va confiar als Apòstols, nosaltres els qui formem part de l'Església i hem rebut el do de l'Esperit Sant.

L’ascensió del Senyor ens convida a madurar en la fe i amb la vinguda de l'Esperit, promès, se'ns obre el camí de la plenitud futura. «Ara me'n vaig al qui m'ha enviat, i cap de vosaltres no em pregunta on vaig, encara que teniu el cor ple de tristesa perquè us he dit això. Amb tot, us dic la veritat: us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré.» (Jn 16, 5.7). Jesús revela així la plenitud de la vida, de la vida en el Pare. Si en la creu, venç a la mort, i ressuscitant ens dona la vida; pujant al cel ens mostra el camí definitiu cap al Pare i amb la vinguda de l’Esperit promès ens dona la força necessària per recórrer-lo. 

Avui revivim el moment en què Crist, acomplerta la seva missió a la terra, tornà al Pare. És el coronament de la glorificació de Crist, acomplerta en la Pasqua i és l’anunci del do de l'Esperit Sant, que succeirà en la Pentecosta. 

L'Ascensió del Senyor no és un episodi aïllat, sinó part integrant de l'únic i irrepetible misteri, el de la redempció per la qual Crist ens ha fet fills del Pare. Com escriu sant Agustí «Va baixar del cel per misericòrdia, però no hi va pujar ja tot sol, perquè nosaltres pujàrem amb Ell per la gràcia» (Sermó sobre l’Ascensió 98).