dijous, 10 de setembre del 2015

Jueves semana XXIII tiempo ordinario



Jueves semana XXIII tiempo ordinario.
Homilía predicada en el Monasterio Cisterciense de santa Lucia en Zaragoza el 10 de septiembre de 2015
Col 3,12-17; Sal 150,1-2.3-4.5; Lc 6,27-38

«Alabad al Señor en su Templo[1]». El templo es un espacio privilegiado, el lugar de encuentro con el Señor, especialmente para nosotros monjas y monjes que aquí cantamos a Dios, dándole gracias de corazón, con salmos, himnos y cánticos inspirados[2]. Escenario del oficio divino y teniendo la Eucaristía como centro, Eucaristía que es la expresión suprema del amor de Cristo. El amor da sentido a la vida de todo cristiano, un sentido de gratuidad, de no esperar nada a cambio, por eso el amor a los enemigos que nos pide Jesús hoy es el paradigma de su amor, Él que en la cruz perdono a los que le crucificaban.
Amar sin esperar ser amado no es fácil, amar recibiendo incluso como pago el desprecio puede parecer un sin sentido. Sin embargo el amor es fundamental en la experiencia cristiana, nosotros, todos los hombres y mujeres, somos receptores del amor desinteresado del Padre que nos ama, incluso ama a los que le niegan, porqué también son sus hijos y como Padre ama con especial predilección a los hijos que sufren su ausencia. Renunciar al amor nos alejaría pues de nuestra verdadera condición de cristianos, de seres creados a imagen de Dios. Él nos hizo a su imagen y semejanza y Él es amor; Él es el amor, amor universal a toda la creación y en especial a nosotros los hombres su creatura predilecta. El amor sin esperar nada a cambio es pues la cima de la capacidad de amar, es amar hasta el extremo, como Jesús.

Somos el pueblo elegido por Dios para cantarle en el Templo, para que su Palabra habite en nosotros y acogerla en toda su riqueza; y aunque el Señor no necesite de nuestra alabanza, la recibe con agrado, pero solo si es expresión de nuestro amor hacia Él, un amor que dé frutos de misericordia, bondad, humildad, dulzura y compasión; virtudes que deben ser el hábito que vistan nuestros corazones.
Tocando las trompetas de la misericordia entrañable; alabándolo con las arpas de la bondad y las cítaras de la humildad; alabándolo con los tambores de la dulzura y las danzas de la comprensión y la bendición; alabándolo con los platillos sonoros de la compasión y los platillos vibrantes del perdón y la generosidad; toda nuestra alabanza la realizaremos en nombre de Jesús, y por medio de Él único mediador[3] llegará al Padre. El amor nos mueve a hacer el bien, sin juzgar, sin condenar; y así sin dar se nos da. Un amor edificado en «Jesús como la totalidad del cristiano, Jesús como el centro del cristiano, Jesús como la esperanza del cristiano.[4]»
La alabanza que desde el Templo elevamos al Señor debe llenar nuestros labios, nuestra mente, nuestros corazones. Como la luz que inunda esta iglesia, luz que es reflejo del amor de Dios que inunda nuestros corazones. De la luz de levante con los Laudes a la luz de poniente con las Vísperas; señal de que el amor de Dios ilumina nuestras vidas des del inicio al final, que no es sino el comienzo de la verdadera vida, de la vida en plenitud, donde amar será fácil porque la luz del amor de Dios nos embargará; estaremos junto a Él que es amor y luz de salvación.
Dios, que es amor, se hace presente en esta iglesia, en este templo, entre nosotros en el oficio divino, y sobre todo en la Eucaristía; presencia en la asamblea reunida, presencia en la Palabra, presencia de manera predilecta con su cuerpo y su sangre bajo las especias del pan y del vino. Y también nosotros como un fruto de esta asamblea y de su presencia aquí debemos hacerlo presente entre nuestras comunidades, entre la sociedad, hacer presente su amor. Como Él se hace presente aquí con la luz del sol, Él que es la luz, aquí tamizada por estas vidrieras, por el rojo del amor, el amarillo de la compasión, el azul del perdón, el verde de la misericordia.
Alabemos al Señor con nuestra voz interior, desde el fondo de nuestros corazones para transformar en amor todo lo que realizamos, sea de palabra o sea de obra y hagámoslo en nombre de Jesús. «La fe cristiana se juega en el campo abierto de la vida compartida con todos», nos decía ayer el Papa Francisco[5].

Apacibilidad, humildad, bondad, ternura, mansedumbre, magnanimidad son todas virtudes que se necesitan para seguir el camino indicado por Cristo. «Cristo es la cima de nuestra vida y de nuestra alegría que nos es dada en cada etapa del camino, pero con la condición de continuar caminando para seguirlo hasta el final, hasta la plenitud de la alegría y de la vida.[6]» Recibirlas es «una gracia. Una gracia que viene de la contemplación de Jesús.[7]» Contemplar, orar, escuchar.

No es fácil para los cristianos vivir según los principios y las virtudes inspiradas por Jesús, pero es posible; María, la Madre, lo hizo realidad. Que la oración transforme nuestros corazones y seamos testimonio real en el mundo del amor de Cristo por la humanidad; el amor que es el ceñidor de la unidad consumada[8].


[1] Sl 150,1.
[2] Cf. Col 3,16.
[3] «Cristo, el único Mediador» LG, 8; «El único Mediador y camino de salvación es Cristo» LG, 14; «Cristo, eterno y único Mediador» LG, 41.
[4] Homilía del Papa Francisco en Santa Marta el jueves 12 de septiembre de 2013.
[5] Homilía del papa Francisco en Santa Marta el miércoles 9 de septiembre de 2013.
[6] Del comentario a la Regla del Abad General Mauro Giuseppe Lepori el 23 de agosto de 2012.
[7] Homilía del Papa Francisco en Santa Marta el jueves 12 de septiembre de 2013.
[8] Col. 3,17.

diumenge, 6 de setembre del 2015

Diumenge XXIII Durant l’any



Homilia predicada a l'ermita de la Mare de Déu dels Torrents a Vimbodí el diumenge 6 de setembre de 2015.

Diumenge XXIII Durant l’any.
Is 35,4-7a; Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10; Jm 2,1-5; Mc 7,31-37

Ser sord implica aïllament de tota la realitat que ens envolta, ho veiem en les persones que quan es fan grans perden oïda i es van sentint allunyades de les converses de família i amics, si a més no es pot parlar la comunicació amb els qui ens envolten es fa quasi bé impossible. En els relats bíblics la sordesa o la ceguesa apareixen com la representació no tant sols d’un impediment físic sinó de l’entossudiment, del tancament voluntari de l’home davant de Déu. És allò que es diu popularment que no hi ha pitjor sord que el qui no vol sentir. A vegades tanquem les orelles per no sentir a Déu o als germans. Jesús però, pot vèncer tota resistència però cal que nosaltres hi posem una mica de la nostra part. Ens pot semblar més còmode ser cecs i sords davant de certes coses que ens envolten i que ens desagraden; però amb aquesta actitud no fem desaparèixer allò que hi ha de dolent, sols amaguem el cap sota l’ala, hem endurit el nostre cor. També tota la societat pot a vegades tancar les seves orelles i els seus ulls col·lectius, ho hem vist amb drames ben recents com el dels qui han de fugir dels seus països empesos per la guerra i la fam i perden la vida cada dia a les portes de casa nostra. També hi ha qui tanca la seva oïda per no sentir les justes reivindicacions d’un poble, pensant potser que si no ho sent i no ho veu el problema no existeix. Les orelles se’ns obren tal com ens mostra el relat evangèlic d’avui, demanant-t’ho al Senyor, posant-hi de la nostra part, volent-ho. Quan li demanen Jesús se l’endugué a un lloc tot sol, lluny de la gent, i li ficà els dits a les orelles i pregà al Pare i tot seguit hi sentí i parlà. Quan algú sent el que Jesús ens ha de dir té ganes de parlar, de explicar-ho als altres.
Així se’ns poden obrir les orelles, establint una relació directe i personal amb Jesús, en la pregària, en la lectura de l’Evangeli, en el silenci. Establint també una relació amb els germans escoltant els seus problemes, interessant-nos pel que els fa patir i els preocupa.
Aquí en aquesta ermita tenim un lloc privilegiat per obrir els nostres cors al Senyor. Maria és el millor exemple de la total escolta, de la total disponibilitat a Déu. Ella en la intimitat de casa seva, veié torbada la seva vida però lluny de rebutjar-ho es posa en mans del Senyor, es deixà fer. Ella és la qui obre el seu cor i es fia del Déu. Que Maria, que aquí venerem sota l’advocació dels Torrents, ens ajudi a obrir els nostres cors al Senyor, sense por, sense comprometre la nostra fe fent diferències entre les persones que ens envolten. No tanquem els ulls, ni les orelles, a allò que ens desagrada, intentem de portar-hi l’amor de Déu. Aquí Maria es va fer present i s’hi fa present per ajudar-nos a estar atents a la veu de Déu i a la dels germans. Que ella ens il·lumini.

dimecres, 2 de setembre del 2015

Sants Bernat, Maria i Gràcia, màrtirs



Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Poblet el dimecres 2 de setembre de 2015, solemnitat de sant Bernat, monjo, Maria i Gràcia, màrtirs.
Sants Bernat, Maria i Gràcia, màrtirs.

Sir 51,1-12; Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

Escriu Ramon Llull: «Digué un dels tres savis: “Si el gentil, que durant molt de temps ha romàs en l’error, rebé tant gran devoció per donar gràcies a Déu que diu que no dubtarà en patir qualsevol tribulació, turment o fins i tot la mort per causa de Déu; com més nosaltres, que des de fa tant de temps tenim coneixement de Déu hauríem de tenir gran devoció i fervor per lloar-lo»[1]. Ramon Llull afrontava en la seva obra “El gentil i els tres savis” una innovadora perspectiva de les relacions entre religions per a la seva època; en un temps de guerres entre musulmans i cristians i de marginament, quan no de persecució, del poble d’Israel repartit en la diàspora. Ell plantejava el diàleg interreligiós a partir del coneixement mutu i de la raó. Sempre com afirmava Benet XVI a Ratisbona «la raó i la fe cal que avancin juntes»[2]. El martiri té la seva raonabilitat, els causants sovint cauen en el sense sentit de la violència per la violència.
En tot temps hi ha manca de diàleg, manca d’amor, en tot temps hi ha martiri. Crist amb la seva paraula i sobretot amb el seu exemple marcà la ruta dels màrtirs de tot moment. Al màrtir no el fa pena que se li infringeix, sinó la causa que la motiva i la causa del martiri és la seva fe en Crist, la seva fidelitat i el seu amor a Crist i a la Paraula. El martiri està lligat a la missió del cristià, on hi ha la Paraula hi ha el deixeble, on hi ha el deixeble hi ha la fidelitat, on hi ha la fidelitat, hi ha el testimoni; són aquesta fidelitat i aquest testimoni els que porten al martiri. Els màrtirs són els fidels testimonis de la Paraula, de la Paraula feta home, de Crist.
El màrtir té però al seu davant dues temptacions. Una és cercar voluntàriament, diríem que provocar el martiri; però el martiri no se cerca, el martiri és un regal de Déu per als que Ell creu que són prou forts per aquesta prova, cercar el martiri de manera voluntària i imprudent seria com voler passar per davant de Déu i ser així infidel a la missió de la Paraula. Als màrtirs també se’ls presenta quasi sempre una altra temptació, la de fer-se enrere, la de l’apostasia. Les autoritats del imperi romà oferien als primers cristians la vida a canvi del reconeixement del culte als déus; els musulmans la vida a canvi de la conversió, durant el segle XX els perseguidors oferien la vida a canvi de la negació de la fe; però de fet cap d’ells no oferia la vida sinó la mort, ja que la vertadera vida és la del qui dona la vida per Crist; «Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà»[3] diu el Senyor.
Els cristians som burxats ara i aquí, com en els altres èpoques, per una tercera temptació que ens fa plantejar a vegades si ens hem de deixar matar, si no seria millor reaccionar a la persecució amb la força, ull per ull i dent per dent, i com Jaume i Joan demanar «Senyor, ¿voleu que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?»[4] Però Jesús no defugí el seu destí martirial i digué en el moment culminant a Pere «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat?[5]». Els mitjans propis del Regne de Déu no són ni la força ni el vessament de sang; són l’amor i el testimoni fins al final. «Si heu de sofrir pel fet de ser justos, feliços de vosaltres[6]» ens diu la primera carta de sant Pere. La nostra arma ha de ser sempre l’amor «Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen[7]», ens diu el Senyor. Mai més no podem esdevenir perseguidors, hem de convèncer, no imposar, convertir els cors no matar-los.
Avui molts cristians de totes les confessions són perseguits, han d’abandonar llurs cases i països i fins i tot donar la vida per Crist. És l’ecumenisme del martiri que construeix la vertadera unitat de l’Església; el poble de Déu format per la sang dels seus màrtirs sigui quina sigui la seva confessió cristiana. Avui el testimoniatge de la Paraula uneix als cristians en una sola Església, la de Crist, la d’aquells que es mantenen ferms fins a la fi i se salven.[8] El pecat de la desunió és rentat amb la sang dels màrtirs. El martiri és l’exaltació de la perfecta humanitat[9] i de la vertadera vida de la persona. L’exemple dels màrtirs, com sant Bernat i santa Maria i santa Gràcia, és la manifestació de la vida transfigurada pel resplendor de la veritat que ens fa realment lliures, Crist.
Posava Ramon Llull en boca d’un dels savis: «I així com tenim un Déu, un creador, un Senyor, hauríem de tenir una fe, una manera d’estimar i honorar Déu, estimant-nos i ajudant-nos els uns als altres sense que hi hagués entre nosaltres cap diferència ni controvèrsia, ni contradiccions de fe ni de costums. Però per la diferència tenim enuig uns dels altres i ens fem la guerra i ens fem uns captius dels altres i per aquesta guerra i per la mort que comporta enfosquim la lluïssor, la reverència i l’honor que són deguts a Déu tots els dies de la nostra vida.[10]»
Déu vol la unió dels homes, no la seva divisió ni la mort d’uns a mans d’altres, Déu vol la conversió dels cors de tots els homes. Aquesta és l’esperança de la humanitat, obra de Déu, i els màrtirs són testimonis i llavor d’esperança regada amb la seva sang.


[1] Llull, Ramon, El gentil i els tres savis, epíleg.
[2] Discurs de Benet XVI al Universitat de Ratisbona el 13 de setembre de 2006.
[3] Mt 10,39.
[4] Lc 9,54.
[5] Jn 18,11.
[6] 1Pe 3,14.
[7] Mt 5,44.
[8] «el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà» Mt 10, 22.
[9] Cf. VS 93.
[10] Llull, Ramon, El gentil i els tres savis, epíleg.