Divendres Sant. La Passió del Senyor

DIVENDRES SANT

LA PASSIÓ DEL SENYOR

14 d’abril de 2017

Is 52,13-53,12; Salm 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

«Qui es preocupa de la seva sort?» ens pregunta el profeta Isaïes. Jesús ha passat pel món, per l’existència humana, ha estat el pas del Senyor, el pas de Déu, com aquella nit en que alliberà al seu poble de l’esclavatge d’Egipte. Ha passat entre l’aclamació del Diumenge de Rams fins al bram del poble que demana la seva crucifixió i mentrestant ha viscut l’angoixa de Getsemaní, la traïció d’un dels seus, la negació d’un altre, l’abandó de tota la resta menys un, els judicis davant el gran sacerdot i de Pilat, el pretor romà, la burla de la tropa tot coronant-lo d’espines i fent mofa de la seva reialesa, el dur camí vers el Gólgota portant-se ell mateix la creu, veient esquinçats i fets a sorts els seu vestits i penjat a la creu, estesos els braços entre el cel i la terra, la darrera mirada de la seva Mare, amorosa i adolorida al peu de l’arbre de la nova l’aliança. Un camí que el porta fins al silenci del sepulcre quan tot allò que havia dit l’escriptura s’ha acomplert. 

Ha fet el seu camí davant dels nostres ulls, n’hem estat, en som espectadors tot i la distància. Davant de la creu no s’hi val restar indiferents, cal prendre partit. 

Tal volta hem estat com els qui armats i amb torxes i llanternes han anat a l’hort vora el torrent Cedró i hem caigut tres cops quan ens ha preguntat a qui buscàvem, i en dir que era a Déu a qui cercàvem ens ha respost que el teníem davant els nostres ulls. Perquè quan veiem a un d'aquests germans seus més petits, a Ell el veiem. Potser hem sortit a fer-lo presoner, fent-nos un Déu a mida, al qual puguem sentir-li dir allò que ens és de grat sentir, sense adonar-nos-en que ni als seus més propers no els ha volgut retenir contra llur voluntat quan la por els ha envaït. 

Tal volta siguem com Pere, decidit fa poques hores a donar la vida per Jesús i ara tres cops infidel amb el seu no repetit fins a cantar el gall, com si aquest fos la seva consciència adormida desvetllada del son de la por. També nosaltres hem esta cridats per Ell i hem anat on era per veure-ho però a l’hora de la veritat, quan la duresa del camí l’ha fet costerut, potser l’hem negat un, dos, tres o ja ni sabem quants cops. 

Podem ser com Annàs i els seus interrogant-lo i donant-li, com el criat, una bufetada si la seva resposta no és del nostre grat. 

Podem ser com Pilat, intentant de defensar-lo fins i tot amb una certa intensitat i una certa continuïtat, però quan la majoria de les veus s’hi tiren en contra i són nombroses, claudicar com ell acovardits per la seva possible crítica o reacció, neguitosos, no anessin a pensar-se que som de Crist. 

Potser siguem com els seus botxins a sou de Roma, agraciats per la sort amb la seva túnica o compassius fins al punt de fer-li arribar una esponja xopa de vinagre per alleugerir un xic la seva set i el seu dolor. 

Tant de bo siguem com Josep d’Arimatea o Nicodem, que encara que hagin estat deixebles d’amagat o de nit, l’han seguit i a l’hora de la veritat fins i tot han tingut el valor de demanar el seu cos per posar-lo al sepulcre. 

Vora la creu hi ha una única escena solidària, un home i unes dones que amb seré dolor l’han seguit fins al final. Maria, les dones i el deixeble estimat El darrer consol, la darrera confidència a la mare que resta mirant l’arbre de la creu, mirant l’arbre dolç pel qual ha vingut el goig a tot el món. Amb la seva redempció, amb la seva mort i resurrecció; la salvació, la victòria sobre la mort, ha arribat al món. 

Jesús continua passant cada dia, el Fill de Déu no deixa de passar cada dia, a cada moment, davant dels nostres ulls, carregat amb la seva creu. Ell és aquell que ha de fugir de casa seva i del seu país aventurant-se al mar per arribar a les nostres terres i que si no ha perdut ja la vida en l’intent, sortim a buscar amb llanternes i armats per empresonar-lo en un camp de refugiats. És aquella dona a qui el seu marit o company bufeteja i que perd la vida en la creu del maltractament, mentre nosaltres fugim a refugiar-nos en la comoditat del ja s’ho faran. És aquella família que han desnonat i sense sostre ha de subsistir de la nostra misera almoina, i nosaltres com els soldats al peu de la creu, els donem l’esponja xopa de vinagre del nostre minse ajut per adormir-los davant tant de dolor i impotència. És aquell infant rebutjat abans de néixer, negat tres cops per tots nosaltres. També és aquella mare que escoltant el clam del seu voltant i no podent fer front a les dificultats que se li presenten, decideix que és millor que el seu fill no vingui al món de tant pesada que li hem fet la creu de la seva existència.

Perquè el Fill de Déu fent-se home  vingué a salvar-nos de la mort i per això compartí en tot la nostra humanitat, llevat del pecat. Portà les nostres malalties i prengué damunt seu els nostres dolors. Jesucrist compartí la nostra feblesa, la nostra misèria, la nostra desesperança i és allí enmig dels qui sofreixen, pateixen i rebutgem. Ell tot i que era el Fill aprengué en els sofriments, per tal de fer-nos a nosaltres capaços de compadir-nos, de no restar indiferents davant la creu, davant les creus del món, sempre amb la plena esperança de la resurrecció.

Dijous Sant Missa de la Cena del Senyor

DIJOUS SANT

MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

13 d’abril de 2017

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Jesús és aquell qui coneix i actua, sap i fa. Sap que ha arribat la seva hora i l’amor que sempre ha tingut pels seus, per molts, el demostra fins al punt d’arribar a l’extrem. Sap que el Pare ha deixat a les seves mans totes les coses i no fa altra cosa que fer la voluntat del qui l’ha enviat. Sap que ve de Déu i a Ell està a punt de tornar fent un darrer gest que ens ho mostri tot. S’aixeca de la taula, es treu el mantell com traient-se de sobre les limitacions humanes, se cenyeix una tovallola, com revestint-se d’humilitat, tira aigua en un gibrell, com si el volgués omplir de caritat, i es posa a rentar els peus dels deixebles com un servent. Sap que no tots estan nets, que un el trairà, que està apunt de lliurar-lo per trenta monedes tot donant-li un petó; però segueix fent, fidel a la voluntat del Pare. Sap que els seus no han entès aquest gest de servitud als altres fet pel qui reconeixen com a Mestre i els ensenya que allò que Ell ha fet, s’ho han de fer els uns als altres, ens ho hem de fer els uns als altres. 

Sap que ens ha donat exemple, Ell que és Mestre i Senyor, ha deixat als dotze i a tots nosaltres, el seu cos i la seva sang com a memorial seu fins que torni, com a anunci de la seva mort, que ni és estèril ni heroica, sinó salvadora i redemptora. El cos i la sang de l’anyell immaculat resta com a signe de la seva presència enmig nostre fins al seu retorn gloriós, com la sang a les cases del poble d’Israel fou senyal de l’aliança amb el Senyor i per generacions ho celebraren com a memorial, pelegrinatge i institució perpètua. Jesús ens deixa el seu memorial, la seva vida oferta fins a l’extrem de la creu, l’amor esdevingut ofrena de tal manera que ja no caldrà mai més cap altre sacrifici per renovar-la fins que Ell torni. I deixant-nos el seu cos i la seva sang ens ha deixat un nou i més gran manament, el de l’amor, que es concreta en fets, en realitats. Nosaltres sabem que hem d’estimar i que hem de fer realitat aquest amor en el servei, servint-nos els uns als altres perquè allí on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu. 

Però no tots estem nets, no sempre estem del tot nets. Ens embruten amb els nostres egoismes, les nostres autosuficiències, el nostre orgull, la nostra insolidaritat i el nostre menyspreu als germans. Rebutgem l’amor de Déu i aquest rebuig esquitxa els nostres peus, el nostre cor, amb el fang del pecat. No estem mai nets del tot perquè posem límits a l’amor de Déu, li tanquem les portes, a voltes sorollosament, amb rauxa, amb un cop ben fort com per fer-li sentir el nostre rebuig. No volem escoltar la seva veu, la que se’ns adreça dient-nos de nou «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres.»

 

Ell, que ens ha donat exemple i de quina manera, ens crida a pujar els graons de la humilitat, a aprendre de la seva valentia, bondat i caritat; ens demana de rentar-nos els peus els uns al altres amb l’aigua de la bondat, eixugar-nos-els amb la tovallola del perdó, donant-los el petó de la caritat fraterna sincera, neta, desinteressada, lliure i generosa. Suportant-nos les nostres febleses, acceptant que els altres ens suportin les nostres i nodrint el nostre fràgil amor, sempre esporuguit per mostrar-se en fets, aclaparat sota el pes del nostre propi voler, enterbolit per la boira d’un amor a nosaltres mateixos tant més superior al que hem de tenir a Déu i als germans, que no ens deixa veure en l’altre la imatge de Déu de tant com intentem de veure-hi i projectar-hi la nostra pròpia imatge. 

Ell ens ha donat exemple no sols perquè sapiguem que hem de fer sinó que ens l’ha donat perquè el fem realitat concreta. Molt sovint dominem la teoria però embarranquem en la pràctica en topar amb els esculls de la nostra feble i humana voluntat. Crist, el Fill de Déu fet home, ha vingut a salvar-nos, a compartir la mort dels homes per, fent-nos do de la seva vida, obrir-nos les portes de la vida eterna.

Ell és l’amor que ens renta sempre, el qui s’agenolla per caritat cada dia als nostres peus i servint-nos tothora ens purifica per a poder asseure’ns a la seva taula per compartir el seu cos i la seva sang fent el seu memorial. Ell és sempre amor, font inesgotable d’amor i de perdó, un amor fins a l’extrem. És aquell qui estimant-nos ens ha donat exemple perquè participant del seu amor puguem fer com Ell ens ha fet.

Diumenge de Rams La Passió del Senyor / Cicle A

Diumenge de Rams

La Passió del Senyor / Cicle A

9 d’abril de 2017

Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Ha arribat l’hora, s’acosta el moment de Jesús. Es veia a venir, fa dies que els relats evangèlics de sant Joan ens mostren com han intentat d’agafar-lo però Jesús se’ls ha escapolit de les mans. Fins i tot ja havien agafat pedres per tirar-los-hi; però Ell se’ls ha esmunyit i ha sortit del temple, perquè encara no era la seva hora. Ressuscitant morts, com fa pocs dies a Llàtzer, donant la vista als cecs, fent caminar als invàlids, alliberant als endimoniats, obrint l’oïda dels sords, donant esperança als pobres; la cosa ha anat massa lluny i són ja molts els qui creuen que Ell és el Messies el Fill de Déu. Jesús ha acabat per preocupar greument als sacerdots i als fariseus, que reunits al Sanedrí han decidit posar fi a aquest mal de cap; perquè és millor que un sol home mori pel poble que no pas tot el poble es perdi i fins i tot el temple acabi essent destruït. I avui n’han tingut la prova quan molts de la ciutat han sortit al carrer i Jerusalem s’ha agitat mentre molts entapissaven el terra amb els seus mantells, l’encatifaven amb branques i l’aclamaven com a Fill de David i enviat del Senyor. Tot ha succeït perquè s’acomplís el pla de Déu i el que el profeta havia anunciat, el rei ha fet la seva entrada muntat humilment en una somera. Jesús s’ha reconegut com el servent de Déu de qui parla el profeta Isaïes, aquell que ha vingut per nosaltres, per tu i per mi, per molts.

Es veia a venir, perquè tot i que Déu havia parlat al seu poble, a molts, en moltes ocasions i de moltes maneres per boca dels profetes, no n’havien fet cas. Ara en aquests dies que són els definitius, en aquesta hora, en aquest moment; ens parla, se’ns mostra en la persona del Fill. Ell que és de condició divina ni s’ha resistit, ni s’ha fet enrere; obedient com és, per acomplir així el pla de salvació que el Pare ha establert. Home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, ha assumit la nostra condició humana fins a la mort i una mort en creu. L’han agafat armats amb espases i garrots com si fos un bandoler quan l’havien tingut assegut al temple ensenyant i no l’havien detingut. Ara ha begut el calze de l’amargor de la traïció d’un amic, de la negació dels seus més íntims, de l’escarni i de la burla dels qui l’havien aclamat pels carrers, de la flagel·lació i de la crucifixió entre dos lladres a mans dels romans i de tanta solitud que l’ha fet exclamar «Déu meu, Déu meu ¿per què m’heu abandonat?» Però ni en el moment de més angoixa, a Getsemaní o al calvari, no ha volgut fer altre cosa que la voluntat del Pare.

Sembla que tot ha acabat quan han fet rodolar una gran pedra i el seu cos, durament castigat i ara amortallat, ha quedat tancat en un sepulcre nou. Sols unes dones, Maria Magdalena i l’altra Maria l’han acompanyat fins al final i han restat assegudes davant el sepulcre, com a l’espera. Ens ha deixat però el seu cos i la seva sang, la sang de l’aliança vessada per molts, i anunci del vi novell que beurà amb nosaltres en el Regne del Pare. Jesús ha vingut per nosaltres i cadascun de nosaltres sap, ha de saber, que Jesús ha vingut per ell, per tu i per mi, per molts; perquè la missió de Jesús és absolutament concreta, s’extèn al passat, al present i al futur i també a cadascun de nosaltres que som i ens sabem, estimats i reconeguts per Jesús. La salvació és individual i concreta, per a cada home i per a cada dona i se’ns ofereix quan en comunitat celebrem el seu memorial, l’Eucaristia, i passem a formar part dels molts pels qui ha vingut Jesús.

Avui per disposició dels nostres bisbes, seguint  les indicacions del Papa Benet XVI de l’any 2012, entrà en vigor un petit canvi en la fórmula central de la pregària eucarística. En la consagració del calze direm «per molts» enlloc de «per tots». L’expressió «per molts», si bé queda oberta a la inclusió de tota persona humana, reflecteix el fet que la salvació no s’esdevé de forma mecànica, sense la nostra voluntat o participació; perquè la salvació respecta la nostra llibertat de dir-li si o no, d’afirmar o de negar a Jesús. Els creients estem convidats a acceptar per la fe el do que se’ns ofereix i a rebre’l com a do de la vida sobrenatural que es dóna als qui participem d’aquest misteri, fent-ne la pròpia vida, per tal de poder ser comptats entre els «molts». És la nostra responsabilitat i és personal, pel fet de ser cridats per Jesús directament a la seva taula: ell que ha patit «per nosaltres», «per tu», «per mi». Nosaltres, els «molts» tenim responsabilitat pels «tots». La comunitat dels «molts» hem de ser un llum posat molt amunt, una ciutat posada dalt d’una muntanya, llevat per a tothom. I aquesta és una vocació lliure i totalment personal.

Els «molts», que som nosaltres, hem d’assumir la responsabilitat pels «tots», conscients de la nostra pròpia missió. Com escrivia el Papa Benet, tot i que en la societat actual tinguem la sensació de no ser en absolut «molts», sinó «molt pocs», una petita multitud, que minva sense parar, però tanmateix, som «molts» els qui estem cridats a ser llum per a tots, exemple per a tots. No és pas minsa la nostra responsabilitat en haver-la acceptat i entrat a formar part dels «molts» que han de servir de llevat de salvació per a tots. A la porta del sepulcre hi resten unes dones, que representen l’esperança de molts i hi vigilen uns guardes, que tant bé com saben intenten d’evitar el pla de salvació, i que representen la desesperança d’uns quants. Uns molts, agraïts perquè ens ha cridat a la seva Església, i que davant el sepulcre, segellat i vigilat, sabem que no tot ha acabat, que aquest home és realment el Fill de Déu i que al tercer dia ressuscitarà i ressuscitant ens donarà la vida eterna. D’aquest molts n’hem de fer un tots amb el nostre testimoni. Molts per a donar raó de que Déu ha donat a Jesucrist aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Molts testimonis per a que tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare.

Dimarts V setmana de Quaresma Monestir de Solius

Dimarts V setmana de Quaresma

Monestir de Solius

4 d’abril de 2017

Nm 21,4-9; Salm 101,2-3.16-18.19-21; Jo 8,21-30

S’apropa l’hora en que la creu s’enlairarà i els qui la mirin Déu els salvarà la vida. Jesús cada cop és més conscient de que la seva hora s’apropa i anuncia la seva marxa. De nou molts dels qui l’escolten no entenen res, perquè Ell és d’allà dalt i els homes som d’aquí baix, parlem llenguatges diferents, ens regim per paràmetres ben divergents. Quan Jesús a la creu estengui els seus braços entre el cel i la terra, farà el signe de la l’Aliança eterna i esdevindrà l’etern i únic Mitjancer (LG, 41). La creu esdevindrà així el nou estendard, com aquella serp que Moisès forjà per alliberar aquell poble que havia perdut la paciència, malparlava contra Déu i enyoraven l’esclavatge d’Egipte. Jesús anuncia que se’n va a casa del seu Pare on hi ha lloc per a molts; se’n va a preparar-nos-hi estada (Cf. Jn 14,2). Però per marxar cap a la casa del Pare Jesús ha de ser enlairat. Es parla en el quart Evangeli d’exaltació més que no pas de lliurament, de sofriment, de passió o de mort. La festa de la Pasqua és el rerefons de la lectura de tota la vida i de l’enlairament de Jesús. Jesús ha vingut al món per donar-nos vida, la vertadera vida, per allunyar de nosaltres la mort; com aquella serp que Moisès forjà i allunyà la mort del poble que cansat i afeixugat caminava pel desert enyorant un plat a taula i un jaç on descansar ni que fos al preu de l’esclavatge. 

Però per dur-nos a la vida plena Jesús obre un camí nou, que mai no ha trepitjat ningú. La incredulitat que desperta al seu voltant es va tornant cada cop més agressiva, preguntes com «Qui ets tu?» Van preparant el desenllaç. En el quart Evangeli la mort de Jesús és un pol de la narració que estructura tot l’entrellat, però no és una mort en clau de derrota sinó una mort que a la fi esdevé victòria i gloria. La creu és part imprescindible i ineludible del pla de salvació, perquè sols quan Ell serà enlairat els homes podrem conèixer que Ell és el “jo soc”, el Fill de Déu, l’enviat del Pare, aquell fet home com nosaltres llevat del pecat, que ha mort a la creu i ha ressuscitat per fer-nos participar de la vida vertadera. Ell és aquell qui diu el que ha sentit dir al Pare, el qui diu la veritat i allò que el Pare li ha ensenyat; és el qui no fa res pel seu compte sinó allò que li és plaent al Pare. Molts van creient, però molts altres cors encara són vacil·lants.

És el camí de la fe que cal recórrer cada dia sense aturar-nos mai «La Quaresma és un nou començament, un camí que ens porta a un destí segur: la Pasqua de Resurrecció, la victòria de Crist sobre la mort. I en aquest temps rebem sempre una forta crida a la conversió: els cristians som cridats a tornar a Déu «amb tot el nostre cor» (Cf. Jl 2,12), a no acontentar-nos amb una vida mediocre, sinó a créixer en l’amistat amb el Senyor.» Com ens diu el Papa Francesc en el seu missatge per aquesta Quaresma.