Dimarts X setmana durant l’any

Dimarts X setmana durant l’any

Monestir de Sant Benet de Montserrat

12 de juny de 2018

1R 17,7-16; Salm 4,2-3.4-5.7-8; Mt 5,13-16

El Senyor ens crida a ser sal per a la terra i llum per al món. En seguir la crida de Crist, nosaltres monges i monjos, maldem per oferir-li la nostra vida; però per seguir-lo, per lliurar-nos-hi ens cal rebre d’aquell mateix qui ens crida la força suficient per abandonar els nostres projectes personals i confiar-nos a les seves mans. No  és pas un lliurament passiu, sinó ben actiu; perquè la passivitat no és bona per a res, és malgastar la nostra vida; és com qui encén un llum i el posa sota una mesura i en lloc d’il·luminar resta amagat deixant als altres en la foscor. La nostra llum cal que resplendeixi davant la gent obrant el bé. Ens ho diu abastament sant Benet al capítol IV de la Regla; ens ho deia avui a Matines sant Policarp; procurar de fer el bé no solament davant de Déu, sinó també davant dels homes, cercant amb zel el bé, evitant els escàndols, abandonant les enraonies sobre la gent, essent sobris, lliurant-nos a l’oració; imitant a Crist, seguint l’exemple que ens ha deixat en la seva pròpia persona. La bondat de la fe en Crist no es demostra amb argumentacions i raonaments sinó que esdevé visible i palesa, esdevé sal i llum, en fer efectiu cadascun de nosaltres, en la nostra pròpia vida, en la nostra vida com a comunitat que cerca a Crist, la manera de viure que la fe comporta; el camí no és altre que el de la humilitat.

Cap de nosaltres no pot deixar de reconèixer que és mogut per l’Esperit i que gràcies a l’Esperit actuem d’acord amb el pla de salvació, amb el pla que Déu té preparat i ens ofereix a cadascun de nosaltres. Sant Benet ens parla en el pròleg de la Regla que estem convidats a respondre al que el Senyor espera de nosaltres amb fets cada dia. Per aconseguir-ho ens cal mantenir la salabror de la nostra vocació, de la nostra fe. Ens cal redescobrir que la nostra  fe és sal que ens fa viure d’una manera nova cada dia, una sal per compartir amb el món, del que formem part activa, aportant-li allò que purifiqui, guareixi i alliberi; perquè si som llum per al món hem de ser una llum que il·lumini en aquests temps d’incertesa, oferint nous horitzons d’esperança. 

En la història religiosa de l'antic Israel sorgeix la figura d'Elies, cridat per Déu per portar al poble a la conversió. El seu nom significa “el Senyor és el meu Déu” i d'acord amb aquest nom es desenvolupa tota la seva vida, consagrada totalment a provocar en el poble el reconeixement del Senyor com a únic Déu. L'Eclesiàstic en diu que « va sorgir com un foc el profeta Elies, la seva paraula cremava com una torxa» (Ecl 48,1). Fou llum amb la que Israel tornà a trobar el seu camí cap a Déu¸ fou aquell qui invocà al Senyor perquè retornés a la vida al fill de la vídua de Sarepta que l’havia alimentat i donat de beure compartint amb ell el poc que li quedava, qui proclamà davant de Déu el seu cansament i la seva angoixa mentre fugia pel desert, fou aquell qui a la muntanya del Carmel mostra tot el seu poder d’intercessor perquè El Senyor Déu es manifestés i converteixis el cor del poble. «Que en fores, de gloriós, Elies, amb els teus prodigis! Qui es podrà mai gloriar de ser com tu?» (Sir 48,4). Ell fou sal per a la terra i llum per al món. 

La sal i la llum no són pas objectius en si mateixos; són mitjans i no pas finalitats; si així ho creguéssim no ens n’hauríem adonat del vertader sentit de la vida, d’allò al que ens crida Déu. La llum ens han de permetre veure més enllà de tot allò que ens condiciona, deixar que Déu ens parli per mitjà dels qui ens envolten, de la mateixa creació. És el senyor qui ens dona la salabror, qui encén el nostre foc; no pot ser d’altre manera. 

Posa la llum sota una mesura tot aquell que amaga i enfosqueix la llum de la bona doctrina amb les comoditats o avantatges temporals. La posa en un lloc alt aquell que posa el servei a Déu per davant de tota altra cosa, aquell que no anteposa res al Crist, de manera que ocupi un lloc superior el servei al interès personal, ens diu sant Agustí. (Cf. Sant Agustí, Sermó del Senyor a la Muntanya). També nosaltres, gràcies a l'Evangeli, hem rebut la llum i estem cridats a donar-ne testimoni a ser-ne testimoni. Cadascun de nosaltres hem de sentir-nos cridats a ser sal de la terra i llum del món. Hem de ser sal que preserva de la corrupció i que dóna gust als fruits de la terra. Hem d'il·luminar als qui ens envolten amb la caritat; caritat que és estimar als altres com Crist ens ha estimat. 

Nosaltres som la sal de la terra; nosaltres som la llum del món; ens ho diu aquell qui és la llum; ens ho diu amb l'exemple de la seva vida, amb la seva mort a la creu i amb la seva resurrecció. No tinguem por de ser, com a monges i monjos, sal per a la terra, no tinguem por de que els nostres monestirs esdevinguin llum pel món tenint, com ens diu l’apòstol, uns mateixos sentiments, una mateixa caritat, una sola ànima, estant ben avinguts, no fent res per rivalitat, ni per vanagloria, fent-ho tot amb humilitat, considerant als altres superiors a nosaltres mateixos, no procurant pels nostres propis interessos sinó pels dels altres (Cf. Fl. 2,1-4), en definitiva amb un comportament digne de l'evangeli del Crist, no anteposant-li mai res.

Carta als sardanistes

Santa Maria de Poblet 6 de juny de 2018

Benvolguts i benvolgudes sardanistes,

Les dues grans manifestacions populars del nostre poble, la sardana i els castells, ens mostren ben bé el nostre tarannà; units donant-nos les mans o fent una pinya compacte; per construir quelcom tots plegats. No és pas un tema del tot estrany a la nostra vida de monjos, si més no com a metàfora. Les paraules plenes de confiança dels salms, o les que expressen alegria i lloança, o les peticions i súpliques, van teixint en l’aire i en el pensament com una immensa sardana, infinita que ens va unint misteriosament, tots els monjos, en una rotllana plena de sentit i de profunditat. Com la sardana, la nostra pregària es va tornant un cercle i va creixent, tot eixamplant-se, com una abraçada capaç d’unir tots els sentiments humans.

El cercle d’una abraçada, com el de la sardana, com una pinya castellera, sempre és obert i acollidor. Sempre hi cap un altre. I alhora és protector, crea com un àmbit de seguretat, un espai protegit que ens permet créixer i madurar, com a persones, com a grup, com a comunitat, com a poble.

No és estrany que la sardana o els castells hagin esdevingut un dels nostres signes d’identitat. Ens representen i expressen molt bé els nostres valors, els valors que estimem com a poble, com a societat. Sabem fer pinya, com una gran colla castellera que enlaira les seves construccions cap al cel o una rotllana sempre atenta a qui s’hi vulgui afegir. En els moments de dificultat, mai no ens tanquem amb referents d’identitat tancats, mesquins, exclusius. Som capaços de trencar aquests referents, com es trenca una rotllana, per acollir-ne de nous, per integrar-ne de nous, tal com els balladors d’una rotllana acullen els nou vinguts, sense recança.

Com la sardana, que pot anar creixent en múltiples rotllanes, a voltes concèntriques, som capaços de crear espais diversos, espais de trobada i d’acollida, espais capaços d’obrir-se i de dialogar els uns amb els altres. I això des d’uns pressupòsits molt senzills, que requereixen tan sols una atenció delicada i una mica d’imaginació: com els passos de la nostra dansa, ara curts ara llargs, ara enlairant-se amb força, ara descansant suaument. Amb una força comunicativa, que neix del cor i es comunica pels braços i les mans dels balladors.

La sardana expressa ben bé allò que som a les arrels, als fonaments de la nostra identitat: la força que rau en la flexibilitat, en la lleugeresa. Si alcem els ulls, però, cercant nous horitzons, la sardana, a casa nostra, es converteix en un castell humà, bell i audaç, capaç d’enfilar-se, capaç de projectar vers l’infinit tota la força i tota la flexibilitat dels qui fan pinya ran de terra.

Serà bo, doncs, que mentre promocionem i estimen la sardana conreem també els valors que ens distingeixen més com a poble. En l’espai petit del nostre dia a dia, siguem capaços d’enllaçar rotllanes que, amb la seva força expansiva, com en una superfície aquosa, es multipliquin en noves rotllanes d’amistat i de solidaritat; sempre oberts a l’altre, mai tancats en l’exclusivitat, sempre esperançats en el futur.

Dimarts IX setmana durant l’any

Dimarts IX setmana durant l’any

Santa Maria de Solius

4 de juny de 2018

2Pe 3,12-15a.17-18; Salm 89,2.3-4.10-14 i 16; Mc 12,13-17

Tal com ell ens ho ha promès, esperem un nou Regne, un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia; per arribar-hi cal que no ens deixem arrossegar pels errors d'uns homes que no saben on van; ens cal no perdre la nostra fermesa i anar aprofundint en la gràcia i en el coneixement de Jesucrist, el nostre Senyor i el nostre Salvador.

El Regne que Jesús ha vingut a portar està més enllà del Cèsar. La idea de poder de Jesús és una altra; refusa als qui figuren com a governants de les nacions, les dominen com si en fossin amos i les mantenen sota el seu poder (Cf. Mc 10,42) i també la seva pretensió de fer-se anomenar benefactors (Cf. Lc 22,25). Mai però, per molt que alguns fariseus i herodians el vulguin sorprendre en alguna paraula comprometedora, no contesta l’autoritat dels governants del seu temps sinó que afirma que cal donar a Déu allò que és de Déu i condemna implícitament, tota temptativa de divinització i absolutització del poder temporal, perquè sols Déu pot exigir-ho tot a l’home. 

Ell és el Fill de l’home que ha vingut a servir i no a ser servit, a donar la vida i no a ser un messies caracteritzat pel domini sobre les nacions. Per això quan els seus discutien sobre quin havia de ser el més gran (Cf. Mc 9,33-35) els ensenyà que cal fer-se els darrers i servidors de tots; quan Jaume i Joan ambicionaven seure un a la seva dreta i l’altre a la seva esquerra en el Regne, els indicà que el bon camí porta a la creu (Cf. Mc 10,35-40). Crist desvela a l’home, sempre temptat pel poder, el significat autèntic de la paraula servei. La sobirania sols pertany a Déu, Pare únic, i a Crist l’únic mestre; ningú pot pretendre governar mai per la gràcia de Déu. Déu és aquell qui té un profund respecte per la llibertat humana, perquè Ell ens ha fet lliures fins i tot per negar-lo, per pecar, per allunyar-nos d’Ell. Aquest comportament, ens ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica (CEC 1884), hauria de ser font d’inspiració de la saviesa d’aquells que governen les comunitats humanes. Sols la veritat, la justícia i la solidaritat procuren la pau. Veritat i llibertat o bé van juntes o bé juntes desapareixen, escrivia sant Joan Pau II (Fides et ratio, 90). 

Per això l’Església en el Concili Vaticà II demana que «les institucions humanes, privades o públiques, s’esforcin per posar-se al servei de la dignitat i de la fi de l'home. Lluitin amb energia contra qualsevol esclavitud social o política i respectin, sota qualsevol règim polític, els drets fonamentals de l'home (...) responent cada vegada més a les realitats espirituals, que són les més profundes de totes.» (Gaudium et Spes, 29). Cal que prediquem aquesta doctrina a grans i a petits, a rics i a pobres, a tots els estaments, a gent de qualsevol edat. Tant si és oportú com si no ho és, mentre Déu ens doni forces; com escrivia sant Bonifaci, evangelitzador dels frisons i màrtir, la memòria del qual avui celebrem. Girant la mirada vers els qui estan mancats del necessari per a viure, siguin de la raça que siguin; els qui passen fam, vinguin d’on vinguin; els qui estan injustament empresonats o exiliats, pensin com pensin; els qui són esclaus d’alguna dependència, els qui malden per sobreviure, tenir una llar i una feina digne, siguin de la condició que siguin; els qui es juguen la vida cercant un país on viure, professin una o altre religió, i els qui tenen set de Déu, potser sense saber-ho. 

«Aquesta paraula de Jesús és rica en contingut antropològic, i no la podem reduir únicament a l'àmbit polític. L'Església, per tant, no es limita a recordar als homes la justa distinció entre l'esfera d'autoritat del César i la de Déu, entre l'àmbit polític i el religiós. La missió de l'Església, com la de Crist, és essencialment parlar de Déu, fer memòria de la seva sobirania, recordar a tots, especialment als cristians que han perdut la seva identitat, el dret de Déu sobre el que li pertany, és a dir, la nostra vida.» (Benet XVI Homilia 16 d’octubre de 2011). Perquè, com ens diu sant Agustí, si en la moneda hi ha la imatge del César i al César pertany; en nosaltres hi ha la imatge de Crist, en nosaltres hi ha gravat el nom de Crist, la funció de Crist i els deures de Crist; i a Crist pertanyem.

.

Cos i Sang de Crist

Cos i Sang de Crist

Cicle B

3 de juny de 2018

Dt 8,2-3.14b-16a; Salm 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17; Jo 6,51-58

Crist és mitjancer d'una nova aliança, per ell, els qui som cridats a l'herència eterna rebem allò que Déu havia promès. No podria explicar-se l’Eucaristia tant sols tenint present la vida històrica de Jesús de Natzaret; sense la resurrecció, el darrer sopar seria tant sols un record. Tant sols l’experiència nova i impactant de la resurrecció suscita en el cor dels apòstols la convicció de que els gestos i les paraules de Jesús al cenacle cal que siguin repetits, viscuts de nou en cada celebració eucarística fins que Ell torni; quan begui el vi novell en el Regne de Déu. 

Les arrels de la celebració eucarística estan en la vida, en la mort i en la resurrecció de Crist; és la resurrecció la font de la qual emana  l’Eucaristia de tal manera que sense resurrecció no hi hauria Eucaristia. La vida i la mort de Jesús podrien desvetllar en els seus deixebles el record, però tant sols la resurrecció genera la presència real de Crist en l’Eucaristia, de la mateixa manera en que es feu present als seus vora el sepulcre buit, al cenacle, a Emmaús o vora el llac de Tiberíades; se’ns fa present a nosaltres a l’altar en cada celebració; com present es fa en la Paraula, en l’assemblea i en el ministre. L’Eucaristia actualitza l'Aliança que ens santifica, ens purifica i ens uneix en comunió admirable amb Déu. Així que l'Eucaristia no és un premi per als bons, sinó força per als febles; pels pecadors, és el perdó, el pa que ens ajuda a caminar cap al mateix Crist que se’ns dona. 

Com Ell envià als seus per proclamar la bona nova de l’Evangeli, per anunciar a tots els pobles que la mort ha estat vençuda per l’amor; l’amor es fa present, es fa realitat en esdevenir Crist mateix l’aliment i la beguda per als seus, per a nosaltres. És la sang de la nova i definitiva aliança que el Senyor ha fet amb el seu poble; l’aliança que té a Crist com a gran sacerdot del món renovat, que comença de nou en cada Eucaristia. Ara i aquí Crist s'ofereix ell mateix a Déu, per l'Esperit Sant, com a víctima sense tara; ara i aquí la sang del Crist ens purifica de les obres que porten a la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu; ara i aquí Crist és mitjancer de la nova aliança; ara i aquí Ell és el pa viu, baixat del cel, menjant el seu cos vivim per sempre, participem de la seva resurrecció.

Jesús pren el pa, diu la benedicció, el parteix i ens el dona. No ens dona quelcom, es dona Ell mateix, com a viu entre els vius i aliment de vida per a nosaltres. Vertadera presència i vertadera donació. L’Eucaristia és presència del ressuscitat com ho fou davant dels deixebles un cop vencedor de la mort. En l'humil signe del pa i del vi, transformats en el seu cos i en la seva sang, Crist camina amb i entre nosaltres, esdevé la nostra força i ens converteix en testimonis d'esperança per a tots. Si davant d’aquest Misteri la raó experimenta els seus propis límits, el cor, il·luminat per la gràcia de l'Esperit Sant, intueix ben bé com ha de comportar-se, sumint-se en l'adoració i en un amor sense límits (Cf. Ecclesia de Eucharistia, 62).

L’Eucaristia és sagrament, signe i vincle d'amor. Cada cop que participem de la taula del Senyor ha de créixer en nosaltres l'amor als altres. L'Eucaristia ha de crear en nosaltres la decisió conscient de girar la mirada envers ells, d'anar cap als altres i de lliurar-nos-hi; especialment, de manera preferent, prenent l’opció, vers els qui estan mancats del necessari per a viure, els qui passen fam, els qui estan injustament empresonats o exiliats, els qui són esclaus d’alguna dependència, els qui malden per sobreviure, tenir una llar i una feina digne, els qui es juguen la vida cercant un país on viure i els qui tenen set de Déu, potser sense saber-ho. 

Més enllà de les oracions litúrgiques d'acció de gràcies, més enllà de les pregàries privades, la veritable acció de gràcies és la caritat, perquè en cada Eucaristia, Crist hi és realment present i ens ha de transformar per dins i per fora, de pensament i d’obra. En menjar a Crist som menjats per Ell i omplerts del seu amor. L'Eucaristia és font de vida en el Pare que va enviar al seu Fill únic per amor als homes; per l’acció de l’Esperit Sant cada comunió ha de fer-nos créixer en l'amor a Déu i als altres.

En l’Eucaristia, el Senyor ve a l’encontre de l'home, creat a imatge i semblança de Déu, per acompanyar-nos en el nostre camí. En aquest Sagrament el Senyor es fa aliment per a nosaltres famolencs de veritat i de llibertat. Tant sols la veritat ens fa autènticament lliures i en l’Eucaristia Crist es converteix per a nosaltres en aliment de la Veritat (Cf. Sacramentum Caritatis, 2).

Visitació de la Mare de Déu

Visitació de la Mare de Déu

Infermeria de Jesús Maria Sant Gervasi

31 de maig de 2018

Rm 12,9-16b; Is 12,2-3.4bcd.5-6; Lc 1,39-56

Maria és per a nosaltres cristians el model; la mare amatent que ens mostra el camí per on seguir les petjades de Crist, fill seu i senyor nostre, per això, els monjos i monges la tenim per protectora. Maria és model de disponibilitat, és la dona que està sempre a punt per fer la voluntat de Déu. Ha estat a punt des de sempre perquè estava en el pla de Déu, en el pla de salvació des de molt abans de que la terra existís, quan encara no hi havia ni oceans, ni fonts d’aigua viva, abans de que fossin plantades les altures i es posessin límits al mar; des de sempre en el pla de Déu ja hi havia Maria, molt abans de que ella mateixa fos. Ella és qui més a prop ha estat de Jesús, aquella qui l’ha portat en les seves entranyes i l’ha infantat; aquella que ha escoltat la seva paraula i ha vist convertir l’aigua en vi, quan encara no era l’hora, qui l’ha acompanyat fins al peu de la creu en la darrera i definitiva hora. Ella és sortosa perquè les seves entranyes el van dur i els dels seus pits va mamar i encara més sortosa perquè va escoltar la paraula de Déu i la va guardar. 

Maria és model d’humanitat. És la dona, la nova Eva per mitjà de la qual, acollint l’entera humanitat del Fill de Déu, del Verb fet home, ens arriba la salvació. Ella fou elegida abans de crear al món perquè pugéssim ser beneïts per Crist amb tota mena de benediccions espirituals. Per això tant bon punt la seva cosina Elisabet va sentir la seva salutació Joan saltà de goig dins les seves entranyes i Elisabet esclatà proclamant-la beneïda entre totes les dones, perquè dins seu portava el fruit beneït, Déu encarnat, fet home. 

Maria ens és model en la fe, ella és feliç perquè ha cregut; ella és la primera en creure, en fiar-se de l’àngel que li anunciava que concebria un Fill i així ha estat plena de gràcia i ha esdevingut la serventa del Senyor i en qui s’ha complert la Paraula i en qui la Paraula s’ha fet home. Elisabet posa de relleu la fe de Maria i amb les seves paraules revela que la veritat de Maria és que ha arribat a estar plenament present en el misteri de Crist perquè ha cregut i Maria creu per amor. La seva fe és forta en el propòsit, temprada en el silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió, en paraules de sant Bernat. 

En Maria l’amor i el servei es fan disponibilitat i Déu s’hi fa present, perquè Déu que és amor es fa present allí on l’home i la dona estant disponibles i són capaços d’estimar, de servir. És quan estimem que fem present a Déu i Maria que el porta en les seves entranyes és tota ella amor, fe, servei i disponibilitat (Cf. Redemptoris Mater, 12). Maria és model de pau, perquè la pau resumeix en síntesi el millor dels béns que pot desitjar l’home, una pau assentada fermament en l'aliança del Senyor, que és fidel envers els escollits; una pau autèntica, messiànica per a tots els homes, en tant que germans i als que Maria mira amb igual amor de Mare, tot encomanant-nos al seu Fill diví.