Naixement de la Benaurada Verge Maria. Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar

 

Naixement de la Benaurada Verge Maria

Santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar

8 de setembre de 2025

Mi 5,1-4a, Salm 12,6ab.6cd., Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

Si per Eva ens vingué l’engany i la mort, per Maria ens ha vingut la veritat i la vida; si per Adam ens vingué el pecat i la por, per Jesucrist ens ha vingut l’esperança i el perdó. La història de la humanitat canvià tot d’una el seu rumb quan el pla de la nostra salvació començà a acomplir-se. Fou d’una manera quieta i discreta. Com de sobte, un àngel fou enviat a Natzaret, entrà en una casa i torbà  a una noia que encara no tenia marit. Res més humà que ser mare, res més diví que engendrar per obra de l’Esperit Sant al Fill de Déu fet home. A Déu res li és impossible, la qui és tinguda per estèril infantarà un fill que clamarà en el desert perquè s’obri una ruta al Senyor; la qui és i romandrà verge tindrà un fill a qui posarà per nom Jesús, a qui anomenaran Fill de l’Altíssim, aquell a qui Déu donarà el tron de David per ser rei per sempre en un regnat que no tindrà fi; perquè el que ens ve a portar és la vida eterna, la victòria sobre la mort, la filiació divina.

Per a la humanitat tot ve de sobte, però per a Déu tot estava previst, Déu no improvisa perquè el seu és un amor etern. Per això havia escollit a Maria abans de crear al món, perquè fos santa i irreprensible als ulls de Déu. Per això essent concebuda immaculada, sense màcula, sense pecat, la preparà com a arca de la nova aliança, una aliança feta carn en la persona del Fill, Jesucrist nostre Senyor. 

Maria, plena de gràcia, és la primera en creure, ella torbada i pensativa, és la capdavantera en la fe en Jesucrist, es confià a que en ella s’acomplissin les paraules de Déu, tot i no saber ben bé com podria esdevenir això, tot i torbar-se.  Maria és la porta de la vida perquè per ella, en les seves entranyes, el Salvador del món vingué a la vida. És d’ella de qui aquella dona digué «sortoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar» (Lc 11,27). Però Jesús sabia que Maria, la seva mare era sortosa per haver cregut en la Paraula de Déu i haver-la guardat. Mare i creient, Maria és la primera en creure, en deixar-se omplir de l’Esperit Sant i en ser salvada.

Tota la vida de Maria és dolcesa com tant sols ho pot ser l’amor d’una mare. Rebé amb dolcesa l’àngel enviat per Déu; donà a llum amb la mateixa dolcesa amb la que educà al seu fill i amb dolcesa, compartí la vida i la pregària amb els deixebles, quan després de que una espasa li hagués travessat el cor de dolor en veure al seu Fill mort a la creu, la joia de saber-lo ressuscitat ni tant sols li comportà la necessitat de veure’l perquè ella de sempre ha sabut i ha cregut en el pla de Déu, que per ella passava i amb ella comptava. Maria és la dona de la virginal dolcesa, perquè el Senyor és amb ella.

Maria és la dona de l’esperança, perquè el Senyor li ha concedit el seu favor. Sap esperar que les paraules de l’àngel s’acompleixin en ella, sap esperar que arribi l’hora del seu Fill, sap esperar que aquest un cop crucificat i sepultat trenqui les cadenes de la mort, sap esperar que la cridi al seu costat en cos i ànima. No és la seva una espera tranquil·la, sofreix, pateix, espases de dolor li traspassen l’anima, però sap que per damunt de tot aquest immens dolor hi ha esperança. Déu des de sempre ha volgut que Maria fos lloança de la seva grandesa, l’ha omplert de gràcia i d’esperança perquè sigui per a nosaltres model de confiança.

Ens ho dia el papa Francesc en la butlla de convocatòria: «Un missatge es grava als cors en tants santuaris marians escampats pel món, metes de nombrosos pelegrins, que confien a la Mare de Déu preocupacions, dolors i esperances. Que en aquest Any jubilar els santuaris siguin llocs sants d’acollida i espais privilegiats per a generar esperança.» (Spes non confundit, 24).

María és  «signe de futura esperança i de consolació, fins que arribi el dia del Senyor» (LG 68). Ella és capdavantera de la fe i de la salvació; aquella en la qual s'ha dut a terme ja la redempció. María «glorificada ja en cos i ànima» (LG 68), és motiu d’esperança en la vida eterna. Una esperança, fundada en la fe, en l’acompliment de la voluntat de Déu. María esdevé així «imatge i prefiguració de l'Església que haurà de tenir el seu compliment al temps futur» (LG 68).

Per Maria tot començà quan un àngel entrà a casa seva i li digué el que Déu li havia encarregat de dir-li. Per Déu tot havia començat als inicis dels temps. Per a nosaltres tot comença cada dia, cada any. Maria plena de gràcia ha estat preservada del pecat i concebuda immaculada, el Senyor ha estat amb ella per preservar-li la virginitat i li ha concedit el seu favor essent assumpta al cel en cos i ànima preservant-la de la corrupció de la carn. Posem com ella en Crist la nostra esperança, en aquell qui tot ho du a terme d’acord amb la decisió de la seva voluntat. Maria ens hi acosta, Ella la verge que tindrà un fill al qui donarà la vida, Ella la nascuda sense pecat i que per això esdevé font de la dolcesa, Ella l’assumpta en cos i ànima al cel per obrir-nos la porta a l’esperança.

Naixement de la Benaurada Verge Maria Santuari de la Mare de Déu del Tura a Olot

 

Naixement de la Benaurada Verge Maria

Santuari de la Mare de Déu del Tura a Olot

8 de setembre de 2025

Mi 5,1-4a, Salm 12,6ab.6cd., Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

Maria és vida, dolcesa i esperança nostra com cantem a la Salve. Aquesta pregària mariana  de salutació a Maria ens presenta tres aspectes fonamentals de maria, que son fonamentals en la nostra vida.

Maria és vida per a nosaltres. La vida de Maria fou una vida per als altres, en ella tot estava predestinat a tenir un paper fonamental en la història de la salvació perquè a través d’ella vingué aquell que canviaria la nostra situació de manera radical. Des de la petitesa de Maria, petita com aquella petita vila de Judà que fou Betlem, que no era ni tant sols digne de figurar entre les famílies de Judà i on nasqué David el rei per excel·lència d’Israel, un rei però humà i pecador que si bé va realitzar grans gestes no fou capaç de portar la salvació; ell no era qui ho havia de fer, ni tant sols va ser considerat per Déu digne d’aixecar-li un temple.

Però anys a venir un altre rei, que molts no reconegueren i molts altres rebutjaren, naixeria a la petita Betlem i seria aquest pastor dotat amb la majestat i la gloria de Déu que havia anunciat el profeta.

Déu actua a través de la humilitat, no estima les grans manifestacions sinó que tria per actuar un escenari discret com Betlem o com Natzaret i uns actors que no semblava que tindrien cap paper central per a la gran història com Maria. Però aquella noia de Natzaret que portava una vida ben discreta i poc destacada, per la que ningú hauria cregut que acabaria essent la mare del Fill de Déu esdevingué mare de la vida en ser Mare de Déu i mare nostre.

Avui celebrem la nativitat de Maria, quan els olotins pregonen la seva gloria de llevant fins a ponent. La litúrgia ens situa aquesta festa nou mesos abans de la de la immaculada concepció i ens vol mostrar així que Déu anava escrivint en la vida de Maria el que havia de ser la seva vida, ho feia poc a poc, seguint tot allò que implica la vida i el camí cap a ella.

Tot i que a Maria Déu l’havia escollida per a una missió singular, no destacà per res fins que un dia a Natzaret entrà en la seva vida el camí de Déu i es convertí en qui havia de portar en el seu ventre al salvador. Maria no cercà mai de destacar, ans al contrari ni abans ni després de l’anunci de l’àngel es tingué per privilegiada davant dels altres tot i que ben bé s’hauria pogut considerar gran d’un cap a l’altre de la terra.

Maria es mare de dolcesa. Se’ns fa ben present a tots la imatge de Maria com a mare, amb l’infant a la falda o acaronant-lo o amanyagant-lo. La veiem com una mare dolça i sempre prompte a mostra el seu amor pel fill que si bé no era desitjat fou acceptat de bon grat i amb amor des del primer moment en que l’àngel li va anunciar aquella concepció que no atenia a raons humanes i s’escapava de tota lògica habitual.

Aquesta dolcesa de Maria acompanyà a Jesús del ventre al bressol, del bressol a la infància i no l’abandonà ja mai. Com entendre sinó la imatge de Maria amanyagant de nou a Crist un cop davallat de la creu, allí en aquell moment de nou la dolcesa de la mare es fa present. Fou un moment dramàtic, no hi ha dolor més gran per a una mare que veure la mort d’un fill i així fou el de Maria que havia acompanyat a Jesús també a la creu, silenciosa, de nou discreta, però amb aquella espasa de dolor que la travessava com un foc roent. Així com María va acompanyar a Jesús en el seu camí al Calvari, ella ens acompanya en els nostres moments de dificultat.

L'esperança cristiana no significa absència de dolor, sinó la certesa de que Déu camina amb nosaltres i ens enforteix en les nostres lluites. Demanem avui a la Mare de Déu del Tura la seva intercessió pels malalts, per les seves famílies i per tots els qui pateixen per les dificultats de la vida o per la pèrdua d’un ésser estimat, perquè ella que sap ben bé que és patir ens doni des de la seva fe el consol i la fortalesa per a seguir endavant.

Per això Maria ens mira amb dolcesa quan nosaltres ens adrecem a ella en els moments de dolor i d’angoixa. Ho feu vosaltres olotins dirigint-vos a la Mare de Déu del Tura que us acompanya en els bons moments i en els dolents i per a cadascun de vosaltres té una mirada de dolcesa que us arriba a l’ànima i us consola. Ella és mare de tendresa i a qui al seu altar s’acosta troba en ell consolació.

Maria és la mare de l’esperança. Ho recordem avui aquí en aquest santuari que juntament amb la basílica de sant Esteve és temple jubilar. Estem vivint l’any jubilar de l’esperança i en ell els santuaris on venerem a Maria son llocs d’acollida i de pelegrinatge.

Ens ho dia el papa Francesc en la butlla de convocatòria: «Un missatge es grava als cors en tants santuaris marians escampats pel món, metes de nombrosos pelegrins, que confien a la Mare de Déu preocupacions, dolors i esperances. Que en aquest Any jubilar els santuaris siguin llocs sants d’acollida i espais privilegiats per a generar esperança.» (Spes non confundit, 24).

Maria és vida, dolcesa i esperança per als olotins. Ho és des del segle XV, quan segons la tradició un bou anava cada dia a rascar el terra, prop del mas Caritat, fins que un dia el llaurador, amo del bou, estranyat de la insistència de l'animal va cavar al lloc i va trobar la imatge de la Mare de Déu. Així Maria forma part de la vostra terra com una més, sempre propera i sempre atent als qui li demanen consol i ajut. Sempre disposada a consolar als olotins.

Demanem-li, com veia el papa Francesc que ens ajudi també a retrobar la confiança necessària, tant en l’Església com en la societat, tant en les relacions interpersonals, com en les relacions internacionals, tant en la promoció de la dignitat de tota persona com en el respecte de la creació. Que ens ajudi a que el nostre testimoni creient pugui ser en el món llevat d’esperança genuïna, anunci de cels nous i terra nova (cf. 2Pe 3,13), esperança de que la justícia i la concòrdia entre els pobles s’orienti cap al compliment de la promesa del Senyor. (Cf. Spes non confundit, 25).

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle C

 

Diumenge XXIII durant l'any / Cicle C

Parròquia de Santa Cristina d’Aro

Diumenge 7 de setembre de 2025

Sa 9,13-18; Salm 89,3-4.5-6.12-13.14 i 17; Flm 9b-10.12-17 i Lc 14,25-33

 

El nivell d’exigència de Jesús per als qui el volen seguir és alt. Renunciar a posar per davant de Déu al pare i a la mare, als germans i les germanes, a la pròpia vida fins i tot i a més haver de prendre una creu pesada no sembla la millor manera d’aconseguir adeptes. Però seguir a Crist no és cosa d’ofertes humanament atraients, el que Crist ens ofereix no ho podrem obtenir en cap altre lloc sinó és en la seva proximitat. En una societat on la bellesa, el poder o la riquesa es posen per davant de moltes altres coses el missatge de Crist topa amb allò establert socialment i conceptes com renúncia, perseverança o paciència no entren dins dels paràmetres habituals. Una societat que cerca d’imposar la voluntat individual per damunt de la col·lectiva i evidentment per sobre la de Déu no sembla estar pels nivells d’exigència de Crist.

Parlem molt de la crisi de vocacions i de com afrontar-ho, de com revertir la dinàmica actual. Per a alguns la fórmula està en rebaixar els nivells d’exigència, per a d’altres en tot el contrari, en retornar als nivells de fa anys o segles quan la societat era una altra cosa. Interpretar els signes dels temps fou un dels conceptes més desenvolupats en el decurs del Concili Vaticà II, paraules com aggiornamiento, que vol dia més o menys posada al dia, feren fortuna i no sempre foren ben interpretades.

Ens ho ha dit el llibre de la saviesa, els raonaments dels mortals son insegurs i son incertes les nostres previsions i amb prou feines ens poden afigurar les coses de la terra. Però val a dir que com deia Pau a Filèmon, hem estat engendrats en la fe i això ens porta a analitzar les situacions ara i aquí amb tota una altra perspectiva. La crida de Jesús a seguir-lo no és una crida de mínims sinó de màxims, el nivell és alt i parteix d’una doble dinàmica: El Senyor que crida i l’home que respon de manera que no faci res sense el propi consentiment, ni per obligació, sinó de bon grat. A la crida de Crist es respon de bon grat, no hi ha altra manera de fer-ho.

Per això és tant important en el nostre camí de fe l’exemple dels nostres majors, especialment la d’aquells que un dia sentiren la crida de Crist i agafaren la seva creu, deixaran en segon la tota altra cosa i se n0anaren ferms a seguir al Crist allí on aquest els havia cridat. Aquest gest, aquesta decisió no ha estat mai fàcil, no ho és avui,  certament i ens en dolem, però no ha estat mai fàcil en cap altre moment. Potser les circumstancies socials podien ser diferents, més favorables diríem, però un gest tant radical i podríem dir també tant irracional com deixar-ho tot, no mirar enrere i seguir a Crist amb la nostra creu, la de les nostres febleses i debilitats, no ha estat mai fàcil ni ho serà en el futur. Tampoc fou fàcil per als nostres germans grans en el ministeri que a més al llarg de la seva vida sacerdotal n’han vist de tots colors i ens cal donar gràcies per la seva perseverança i el seu afany de seguir endavant per molt a contra corrent que es presentés el camí. Que avui un prevere que ha sobreviscut amb constància a la crida que rebé a servir al Senyor i a l’Església, després d’una llarga cursa, es mantingui fidel a  l’esperit de servei a Crist i a l’Església no pot ser respost amb cap altra cosa que donant-ne gràcies.

Donem avui gràcies pels noranta anys de Mossèn Josep Maria Colomer i els seus anys de servei a l’Església de Girona quan, tot i les seves limitacions, segueix volent servir a la seva comunitat amb la mateixa il·lusió que el primer dia. Gràcies Mossèn Josep pel vostre servei, com ens deia el papa Lleó el passat dimecres: «Quantes vegades defensem la nostra vida, els nostres projectes, les nostres seguretats, sense adonar-nos que, en fer-ho, ens quedem solos. La lògica de l'Evangeli és diferent: només el que es dona floreix, només l'amor que es torna gratuït pot retornar la confiança fins i tot allí on tot sembla perdut.» Un amor donat que floreix en la vocació cristiana, tal com la presbiteral, matrimonial o religiosa que son sempre un do de Déu que hem de revertir vers els altres.

Dissabte de la setmana XXII durant l'any / II

 

Dissabte de la setmana XXII durant l'any / II

Monestir de Carmelites a Olot

Dissabte 6 de setembre de 2025

1Jn. 4, 7-10; Salm 115; Gal. 4, 4-6 i Jn. 15, 12-13.16-17

«Soc jo qui us he escollit» ens diu el Senyor, aquesta és la premissa bàsica per a definir la vocació cristiana, tant més la vocació religiosa. La crida per part del Senyor a cadascun de nosaltres ha de ser tinguda sempre com el punt de partida per avançar cap al Crist. La vida religiosa és una cursa de fons i una cursa de relleus; no és pas una cursa curta. És una cursa de fons perquè el seu recorregut és llarg i una cursa de relleus perquè el testimoni va passant de generació en generació. Cert que al llarg d’ella anem fent passes, especialment en els seus inicis quan ens anem endinsant en una comunitat, en un ordre, en un institut. El postulantat, el noviciat i la professió solemne o emissió de vots perpetus son etapes ben característiques i importants però el realment importat és seguir caminant per arribar a la vida eterna, és aleshores quan fem vertaderament la nostra professió, quan s’ha demostrat que acabada la cursa hem estat fidels.

Per això avui ens alegrem en aquesta celebració dels cinquanta anys de professió del P. Jordi, una data sempre important però que en aquesta societat líquida on tot dura el que dura i no més, on la perseverança no és quasi mai una companya de viatge i la paciència té mala premsa, arribar a complir cinquanta anys de fidelitat és ben bé ocasió de celebració. Una fita que seria impossible d’aconseguir sense estimar, a Crist i als germans, en aquest cas de cadascuna de les comunitats on el P. Jordi ha fet camí. La primera carta de sant Joan insisteix en aquest caràcter gratuït, de do que te la vocació, no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ens ha cridat a seguir-lo.

Fa prop més de cinquanta anys el P. Jordi va deixar enrere una manera de viure per adoptar la que els fundadors del Carmel establiren per ser més i més fidels al seguiment del Crist. Viure la vida religiosa vol dir seguir al Crist. Crist és el centre de la vida del religiós; centre, sentit i essència de la vida del religiós, una vida viscuda en comunitat compartint la recerca de Crist, centrada en la pregària, la lectura i el treball; atenta al que ens diu Crist que parla de manera particular en la Paraula és a dir en l’Escriptura i que es fa present en l’ofici diví nucli i eix també de la nostra vida.

El religiós per mitjà dels seus vots, especialment pel d’obediència, fa camí enmig d’una comunitat que viu en la pregària i el servei, i que per la capacitat transformadora de l’Evangeli, esdevé escola de servei del Senyor en expressió de sant Benet; que no signifiquen un conjunt de costums,  i preceptes que cal observar sinó quelcom que amara tota la vida.

Seguir una regla significa seguir un programa de vida, significa assumir una disponibilitat que és ben pròpia de la professió religiosa i mostra la seva fe, és a dir: amb els dons i talents rebuts del Senyor, servir-lo present en els germans i això fins a la mort. Els religiosos som cercadors de Déu (Cf. RB 58,7) i no assolirem mai plenament el nostre objectiu en aquesta vida, durant la qual hem de participar, per la paciència, en la passió de Crist a fi de poder compartir després també el seu Regne.

És una vida amb els altres i per als altres que té per força l’amor a «Crist a l’amor del qual no podem anteposar res, absolutament res» (RB 72,11). Un amor entès com el moviment íntim de la caritat que tendeix a la comunió amb els germans, «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu»(1Jn 4,20). Amor a Crist i als germans perquè qui entra en una comunitat ho fa assumint una herència que es transmesa per una manera de viure i un carisma; el nou vingut s’uneix així a d’altres germans que ja estan fent via pel camí de cercar Déu i aleshores tota la comunitat s’acompanya mútuament.

El religiós no s’ha de plantejar la seva vida com un servei “per a” sinó un servei “a”, servir a Déu en els germans. Un servei obedient, que brolla del fons del cor, que no cerca el reconeixement immediat; una obediència fruit de l’amor nascut de la nostra filiació divina. Ja que és al Senyor a qui servim i obeïm amb joia i llibertat i així el servei i l’obediència esdevenen mitjans i no finalitats.

Un servei humil, humilitat davant del Pare i davant dels germans en els que hem de veure la imatge de Crist. El servei és obedient i és humil perquè és amor i el servei que surt de l’amor és vertader perquè surt del fons del cor. Crist mateix, centre de la vida del religiós, amb el seu exemple ens diu que viure segons l’Evangeli no és viure en la tristor sinó en la joia del servei obedient, humil i amorós. Perquè com ens ha dit sant Pau no som esclaus, sinó fills, i si som fills, també sou hereus, per obra de Déu.

Cercar Déu, és l’únic i essencial. Es tracta de recollir amb fe, amor i humilitat les normes de la vida cristiana que brollant de l’Evangeli, marquen les normes que acceptem el dia del nostre solemne compromís amb Crist.  Vivint-lo des de l’interior i en profunditat, anant descobrint dia rere dia la seva riquesa i significat, la seva validesa i eficàcia. Sempre sota el guiatge de la Paraula acollida en un silenci receptiu. Crist, centre de la vida del religiós es fa present en la Paraula i en la taula de l’Eucaristia; en el servei i en els germans; s’hi fa present si tot ho fem amb amor i temor de Déu, perquè Ell és amor.

Avui donem gràcies a Déu per aquests cinquanta anys de vida religiosa del P. Jordi, que no han estat exemptes de dificultats, perquè el compromís amb Crist no ens diu ningú que sigui fàcil, és exigent i cal destresa, voluntat i grans dosis de paciència i perseverança per seguir endavant. Recomanava el papa Lleó als seus germans agustins reunits en capítol general tres actituds: Escolta, humilitat i unitat, no és un mal programa per a la vida religiosa, de fet per a la vida de tot cristià. Si d’Elies heu aprés els carmelites a escoltar la veu de Déu en el silenci i en allò imprevisible demanem avui pel P. Jordi que la Paraula de Déu conformi la seva ment i el seu cor de tal manera que el seu viure i el seu treball siguin signes de profecia i fidelitat a la memòria del vostre pare Elies.

Divendres de la setmana XXII durant l'any / II

 

Divendres de la setmana XXII durant l'any / II

Capella de Sant Joan Baptista de la Salle

Pelegrinatge diocesà de l'Esperança a Roma

Divendres 5 de setembre de 2025

Col 1,15-20; Salm 99,2.3.4.5 i Lc 5,33-39

Arribem a la fi del nostre pelegrinatge que va tenir ahir al matí el seu centre amb la celebració de l’Eucaristia a la cripta vaticana i la peregrinació per la Ia de la Conciliació fins travessar la porta santa i arribar davant la tomba de sant Pere per proclamar la nostra fe. Hem recordat aquets dies les figures de sant Pau, l’apòstol de la gentilitat i que tant vinculat està a la nostra terra i a l’arribada de la fe a casa nostra; als màrtirs que son les arrels més profundes de la nostra fe i a Maria, Mare de Déu i mare nostra; tot concloent amb la visita a la tomba de Pere el primer dels apòstols i símbol de la comunió eclesial.

Ens deia el papa Francesc que el pelegrinatge d’un any sant no pot limitar-se a ser un viatge turístic és i ha de ser una experiència de fe, profunda, intensa i mai superficial. Ens fixem molt en les formes, en les aparences, sembla que en la nostra societat és la imatge el que preval. Veiem avui que això no és pas nou, ja en temps de Jesús els fariseus i els mestres de la llei, que el mateix Crist definia com a sepulcres blanquejats i hipòcrites, s’escandalitzaven per les formes dels apòstols, pel seu no dejuni ignorant que aquell a qui tenien al costat, el nuvi, era el Fill de Déu. Tant preocupats per les formes oblidaven el més fonamental, el caràcter messiànic de Crist que negaven un cop i un altre i que a la fi no dubtaren en voler erradicar de la manera més violenta possible, a la creu hi ha l’oblació d Crist en fer la voluntat del Pare però hi ha alhora molta enveja i molta misèria humana per part dels instigadors de la seva mort.

Sempre tenim necessitat d’aprofundir en la nostra fe, en el misteri de Crist i un any jubilar, una peregrinació com la que hem viscut ha de ser ocasió d’aprofundir en la nostra fe, alguna cosa ha de canviar en nosaltres si realment l’hem viscut de manera intensa, reconciliant-nos amb Déu i fent propòsit d’esmena respecte als nostres pecats passats. El caràcter de reconciliació d’un any sant no ens pot passar inadvertit, ans al contrari, ha de ser una part important del mateix.

Viure l’any jubilar ens ajuda en el nostre camí de fe si el vivim amb intensitat, ens acosta a  Crist que com ens ha dit sant Pau existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell¸ és també el cap del cos, que és l'Església. n'és l'origen, és la primícia dels qui retornen d'entre els morts, perquè ell ha de ser en tot el primer per això Déu volgué que residís en ell la plenitud de tot el que existeix i per ell Déu volgut reconciliar-se tot l'univers. Reconciliació a la que ens convida l’Església en aquest temps.

Avui torneu a les vostres llars, amb les vostres famílies, companys de treball o veïns. Els heu de fer partícips de la vostra experiència de fe, aquesta ha de servir per esdevenir, en la mesura de les vostres possibilitats, evangelitzadors. És tant important per a nosaltres creure en Crist que ens en podem estar de fer-ne partícips als altres. Ens ho deia el papa Lleó durant l’audiència a la que vam assistir el passat dimecres a la plaça de sant Pere: «La set de Jesús en la creu és també la nostra. És el crit de la humanitat ferida que continua buscant aigua viva. I aquesta set no ens allunya de Déu, sinó que ens uneix a Ell. Si tenim el valor de reconèixer-la, podem descobrir que també la nostra fragilitat és un pont cap al cel. Precisament en el demanar —no en el posseir— s'obre un camí de llibertat, perquè deixem de pretendre ser suficients per a nosaltres mateixos.»

Saciar la nostra set de Déu i ajudar a saciar la dels altres en el dia a dia perquè «en la vida senzilla, en l'art de demanar sense vergonya i d'oferir sense càlcul, s'amaga una alegria que el món no coneix. Una alegria que ens retorna a la veritat original del nostre ésser: som criatures fetes per a donar i rebre amor.» (Audiència general 3 de setembre de 2025).

Dijous de la setmana XXII durant l'any / II Basílica de Sant Pere. Capella de Sant Esteve d’Hongria

 

Dijous de la setmana XXII durant l'any / II

Basílica de Sant Pere

Capella de Sant Esteve d’Hongria

Pelegrinatge diocesà de l'Esperança a Roma

Dijous 4 de setembre de 2025

Col 1,9-14; Salm 97,2-3ab.3cd-4.5-6 i Lc 5,1-11

Som avui aquí reunits, a la capella dels hongaresos dedicada a sant Esteve d’Hongria, prop de la tomba de Pere i de la de tants sants i pastors de l’Església, darrere nostre, ho hem vist en venir cap aquí tenim la tomba de sant Pau VI i del beat Joan Pau II i prop d’ells la tomba del papa Benet XVI. Aquí la comunió de l’Església es fa present, amb la seva catolicitat, la seva universalitat. A la sagristia coincidíem amb els bisbes que formen la conferencia episcopal escandinava i molts altres grups de moles nacions diverses celebrem ara i aquí l’Eucaristia, és la comunió de l’Església.

Avui podríem dir que vivim el dia central del nostre pelegrinatge, celebrant aquí l’Eucaristia i d’aquí uns minuts recorrent la Via de la Conciliació i traspassant la porta santa per concloure amb la professió de fe davant la tomba de sant Pere. Per això celebrem aquí la Missa del Jubileu mostrant aquesta centralitat de la celebració d’avui.

Pere i Pau, els màrtirs i Maria se’ns han anat fent presents en les diferents celebracions de l’Eucaristia d’aquests dies a Sant Pau Extramurs, Sant Sebastià i Santa Maria la Major. Pere i Pau ho hem vist a la plaça son les dues columnes de l’Església; dues persones diferents, ben diferents, que no sempre va coincidir en tot. Pere deixeble de primera hora que va estar amb Jesús fins al fina, un home amb els seus dubtes, les seves pors i les seves infidelitats. Pau l’home de la conversió radical i sobtada, el darrer dels apòstols; un i altre units per Crist.

De la seva trobada a Jerusalem va sorgir la ferma decisió de evangelitzar als pobles pagans i venir a Roma on, malgrat que Pere va patir una nova temptació de fugir del martiri, ho recordàvem a la basílica de sant Sebastià, a la fi es va mantenir ferm i així Pere i Pau donaren la seva vida per Crist, com a darrer servei a la causa de l’Evangeli.

Eren homes amb les seves febleses, les seves rauxes, les seves incerteses. Conscients de que ren febles sabien donar i rebre, acceptaven de ser estimats i estimaven, com ens deia ahir el papa Lleó durant l’audiència general. Ens cal saber-nos febles per poder avançarà en el camí de la fe, com ells i com tants d’altres amb ells abans que nosaltres; tant sola ixí estarem oberts a rebre la gràcia de Déu. Des de l’autosuficiència res no es pot aconseguir, des de la febleses per a Déu tot és possible.

Hem escolat avui la paraula de Pau que ens convida a ser sempre pacients i constants amb alegria. I donar gràcies al Pare, que ens ha fet dignes de tenir part en l'heretat del poble sant, en el Regne de la llum. Hem escoltat com Pere, reconeixent el fracàs de la seva pesca, tot i haver-se escarrassat tant, accepta l’ajuda de Jesús i torna mar endins per calar les xarxes. Ha esta una bona coincidència que aquestes dues lectures fossin les que l’Església ens proposa avui, ens permeten així d’aprofundir en les figures de Pere i de Pau que ens serveixen de models, imperfectes com eren, per deixar-nos estimar per Déu i avançarà en el nostre amor cap a Ell, a rebre d’Ell la seva ajuda i ha donar-li la nostra minsa pel que li pugui ser de menester a Ell i als nostres germans.

En acabar aquesta celebració farem camí cap a la tomba de Pere, el pelegrinatge no és un viatge qualsevol, com ens deia el papa Francesc «que pugui ser per a tothom un moment d’encontre viu i personal amb el Senyor Jesús, «porta» de salvació (cf. Jn10,7.9); amb Ell, a qui l’Església té la missió d’anunciar sempre, a tot arreu i a tothom com la «nostra esperança» (1Tm1,1)» (Spes non confundit, 1). Caminar cap a Crist, la nostra vida de fe no és altra cosa que això, caminar vers Ell.

Dimecres de la setmana XXII durant l'any / II. Basílica de Santa Maria la Major

 

Dimecres de la setmana XXII durant l'any / II

Basílica de Santa Maria la Major

Pelegrinatge diocesà de l'Esperança a Roma

Dimecres 3 de setembre de 2025

Col 3,1-11; Salm 144,2-3.10-11.12-13ab i Lc 6,20-26

L’apòstol sant Pau ens convida a posar la nostra esperança en allò que Déu ens té reservat, Aquesta l’esperança que la predicació de l’Evangeli ens fa conèixer. Tenir l’esperança com a motor de la nostra fe fou també la invitació que ens feu el papa Francesc en convocar aquest any jubilar 2025 que estem vivint amb intensitat aquí a Roma.

Avui en aquesta celebració ens acompanya de manera especial Maria, la Mare de Déu i mare nostre; ella fou la primera deixeble de jesús, la mare aprengué en el Fill a confiar i a viure la fe en el Pare amb esperança.

Aquesta seva confiança és el millor exemple que ens pot donar; aquella dona de poble a qui Déu feu la gràcia d’una maternitat privilegiada, ser mare del seu Fill i rebre-la a la fi de la seva vida en cos i ànima al cel, juntament amb la seva virginitat i la seva concepció immaculada.

Vida de Maria no fou fàcil, quan va acceptar que es fes en ella la voluntat de Déu, va acceptar també de participar del dolor de la creu i al llarg de la vida de Jesús de la incertesa, de la por que com a mare sentia quan en seu Fill, que feia complia també la voluntat del Pare, acceptava de ser perseguit, humiliat i finalment crucificat.

A l’advocació de Maria que es venera en aquesta basílica el papa Francesc li tenia una gran devoció, tanta que va voler ser sepultat prop de la imatge de Maria a qui demanava protecció en emprendre els seus viatges i a qui donava gràcies un cop retornat.

El papa Francesc ens parlava de com Maria mirava al seu Fill pensant en el seu futur, quina mare no ho fa, ens parlava de com tenia Maria clavades al seu cor aquelles paraules de l’ancià Simeó, aquella profecia del dia en que el van presentar al temple i va profetitzar que una espasa de dolor li traspassaria el cor.

Malgrat tot Maria fou una dona esperançada, a Natzaret i a Jerusalem, amb el seu espòs i el seu Fill i amb els apòstols un cop mort i ressuscitat Jesús. Maria estava convençuda de que tot plegat era per major gloria de Déu.

Aquesta confiança de Maria ens ha de servir de model. Aquella dona que com ens ha dit aquest matí el papa Lleó, sabia donar i rebre, estimar i ser estimada. Vosaltres ho sabeu prou bé, mars i avies, que coneixeu el neguit de criar els fills, d’ajudar-los a formar-se per tal de tenir una vida digne i sovint veieu com aquest tresor que és la fe no es transmesa als vostres nets. És aquest un dolor que també traspassa els vostres cors; però teniu mitjans per transmetre la vostre amb dolcesa, per evangelitzar amb una paraula, ensenyant una pregària, amb discreció però amb esperança, amb l’esperança de que aquesta petita llavor que podeu posar en els cors dels vostres nets, un dia sigui una fe robusta i forta, no perdeu aquesta esperança.

Maria no era una dona de moltes paraules, tant sols de les justes i precises, era una dona de silencis, de cor receptiu on meditar allò que vivia i escoltava. Ella no cercava polèmiques ni enfrontaments, però no renunciava a ser la primera deixeble i la primera evangelitzadora, donant testimoni de la seva fe.

També nosaltres experimentem avui aquí la proximitat de la Mare, una mare sempre afectuosa, que mai no abandona als seus fills i ens diu que no perdem mai l’esperança, que és signe de consol. Que així sigui amb l’ajuda de Maria, mare de Déu i mare nostre.

Dimarts de la setmana XXII durant l'any / II. Basílica de Sant Sebastià

Dimarts de la setmana XXII durant l'any / II

Basílica de Sant Sebastià

Pelegrinatge diocesà de l'Esperança a Roma

Dimarts 2 de setembre de 2025

1Te 5,1-6.9-11; Salm 26,1.4.13-14 i Lc 4,31-37

Celebrem avui l'Eucaristia en un lloc emblemàtic, aquí es va viure la fe en els primers anys de presència del cristianisme a Roma quan creure en Crist implicava jugar-se la vida.

Aquest matí visitàvem el Coliseu, on a part de ser lloc de jocs i d'entreteniment, perderen la vida molts cristians a causa de la seva fe. A ells la mort els vingué de sobte, semblava que era devastació i dolors de part, però això era sols aparença. A aquests primers cristians, a aquests germans nostres en la fe, Déu no els havia destinat al càstig, sinó a ser llavor de nous cristians.

A vegades ens sembla que vivim de nou un cristianisme, una fe de catacumbes, de sagristia es diu sovint, quan no ens atrevim a manifestar la nostra fe en públic, proclamar-la en veu alta i sobretot amb joia.

No hauria mai de ser així, la nostra fe, la fe en Crist, l'hem de viure sempre de cara, mai d'amagat, ans al contrari, l'hem de fer ben present enmig de nostre món, amb respecte, certament, però sense renúncies gratuïtes; sols així serà llavor de nous cristians.

Viure la fe amb joia, amb la certesa de que estem cridats a viure la bondat que ens te el Senyor, com ens ha dit sant Pau. El Senyor els parlava amb autoritat, ensenyava en públic i tampoc no ho tenia fàcil perquè la gent s'estranyava del seu ensenyament i els esperits malignes, és a dir el mal, mirava de cridar més fort que Ell per tal de que la seva veu no se sentís.

Malgrat la resistència, al seva anomenada s'escampava per tota la terra, perquè per Crist anunciar el Regne calia fer-ho amb rotunditat i amb fermesa. 

No hem de tenir por de viure pr Crist, de viure la nostra fe amb aquesta rotunditat, com ho feren Pere i Pau, com ho feu sant Sebastià i tants altres màrtirs. Posem tota la nostra esperança en el Senyor i siguem valents, com ho foren ells.

Ens ho deia el papa Francesc el testimoni dels màrtirs és el més convincent d'aquesta esperança que ve de Crist.

Demanem-li al Senyor la fermesa, la sol·licitud i l'esperança de ser testimonis de la fe enmig del nostre món; avui els testimonis som nosaltres.

Certs sempre de que el Senyor ens il·lumina i ens salva.

Dilluns de la setmana XXII durant l’any / II. Basílica de Sant Pau Extramurs

 

Dilluns de la setmana XXII durant l’any / II

Basílica de Sant Pau Extramurs

Pelegrinatge diocesà de l’esperança a Roma

Dilluns 1 de setembre de 2025

Col 1,15-20 ; Salm responsorial 103,1-2A.5-6.10 i 12.24 i 35c i Mt 8,23-27

L’Església ens convida aquests dies a pregar per la cura de la creació. I nosaltres representants de l’Església de Girona ho fem aquí a la basílica de Sant Pau Extramurs en el context de la celebració del Jubileu de l’Esperança.

La creació és el gran regal que Déu ha fet a la humanitat i nosaltres estem cridats a custodiar amb amor l’obra de Déu posada a les nostres mans, no per destruir-la o esgotar-la, sinó per conservar-la per a les noves generacions.

La creació parla de la gloria de Déu,, és expressió d’aquesta gloria i nosaltres, fràgils com som, no sabem reconèixer aquesta riquesa que Déu ens ha posat a les mans, ni la seva bellesa, ni la seva grandesa.

Tal com Jesucrist és imatge de Déu, Déu es reflexa, tot i que d’una manera diferent, en la seva obra, la creació, perquè és Déu qui ho ha creat tot i ho ha destinat al gaudi de la humanitat per al seu sosteniment. Com els deixebles a la barca, davant dels estralls de la humanitat contra la obra de Déu, no sabem que fer i ens desesperem demanat a Crist que ens salvi d’aquesta calamitat. I no ens manquen motius d’alarma: grans sequeres, grans incendis; tot plegat fa que a vegades creguem que la fi del món s’apropa, que ens cobriran les aigües dels mars i que la vida tal com l’hem conegut fins avui desapareixerà.  

Però encara hi som a temps de fer alguna cosa si mirem la creació com l’obra de Déu, un regal que ens ha fet no per satisfer el nostre caprici, sinó per al nostre gaudi i el de les generacions que han de venir. Nosaltres som avui els responsables de que la creació arribi als qui ens venen darrere. En paraules del papa Lleó en Crist som llavors. No sols això, sinó «llavors de pau i esperança».

Vivim aquests dies amb intensitat l’any de l’esperança, no matem doncs l’esperança, que aquesta esperança sigui una realitat és en gran part decisió nostre.

Avui aquí la figura de sant Pau, la del apòstol dels gentils, se’ns fa ben present, Crist era la seva vida i la seva esperança. Que el seu mestratge doncs ens ajudi en el nostre camí de fe, ell que la visqué d’una manera radical i plena, convençut de recórrer el millor camí malgrat les dificultats.

Que siguem també nosaltres transformats per obra de l’Esperit sant com ho fou Pau i que aquesta conversió de cor ens mogui a estimar cada dia més a Déu, als seus fills i a la seva obra.

Diumenge XXII durant l'any / Cicle C. Parròquia de Santa Maria a Pineda de Mar

 

Diumenge XXII durant l'any / Cicle C

Parròquia de Santa Maria a Pineda de Mar

Dissabte 30 d’agost de 2025

Sir 3,19-21.30-31; gr 3,17-18.20.28-29; Salm 67,4-5ac.6-7ab.10-11; He 12,18-19.22-24a i Lc 14,1a.7-14

Com més grans siguem més humils hem de ser, aquesta perspectiva de Crist topa amb la perspectiva de la nostra societat. Sovint al humil se’l considera una mena de desertor, un derrotat, un pobre d’esperit que res té per aportar als altres, quan de fet per a Jesús és tot el contrari tant perquè la humilitat és una virtut com perquè és la manera d’actuar de Déu. A vegades ens semblaria millor un Déu poderós, amb un gran exèrcit d’àngels al seu servei que anés imposant la seva voluntat a tort i a dret i castigués o fins i tot fulminés de la faç de la terra als qui li porten la contraria.

Feina certament no li faltaria  a aquest exèrcit justicier perquè al nostre món moltes coses no quadren amb els plans de Déu; però Déu ens ha fet lliures, lliures, com ens ha dit la carta als cristians hebreus per acostar-nos a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, a la Jerusalem celestial i també lliures per allunyar-nos-en; som lliures per participar a l’aplec festiu de Déu o per deixar-hi d’anar. Lliures a la fi per escollir els primers llocs, per cridar als amics, a parents i rics al nostre convit cercant d’obtenir a la bestreta el nostre benefici, i lliures també per acostar-nos a aquells qui res no tenen per recompensar-nos.

És aquesta l’antropologia de la retribució la que sovint practiquem en la nostra vida, donem per rebre, fem per tal de que ens facin i la nostra vida esdevé una mena de mercadeig d’obres i de valors.

Per a Déu tots aquests valors, tant presents en el seu temps i tant presents també avui, no son pas els vàlids; per a Déu el que veritablement val és ser modest en el que fem i això ens porta a ser més estimats que aquells que donen esplèndidament sempre amb la premissa de que aquesta seva generositat sigui proclamada en cada cantonada i recompensada rebent altres béns.  

Darrera la humilitat no hi ha la insensatesa, ni la vergonya, ni la desídia; darrera la humilitat hi ha aquell seny del que ens parla el llibre de Jesús fill de Sira, el que es fonamenta en que com més grans siguem, més humils hem de ser i és aleshores, sols aleshores, quan Déu ens concedeix el seu favor, no ens el prenem nosaltres com una retribució, com quelcom al que tenim dret i ens hem guanyat, sinó com un favor, un do, una gràcia que ve de Déu.

Jesús mirava amb mirada atenta, observava, aquells principals fariseus escollir els primers llocs, segurament amb preses, no fos cas que un altre els hi prengués el lloc que consideraven que els hi pertocava, potser fins i tot amb empentes i cops de colze. Jesús ho observava i deuria pensar que aquells esforços no eren sinó malaguanyats, perquè com més maldaven per obtenir el millor lloc, més s’allunyaven del Regne de Déu.

Sant Joan Clímac va escriure una obra titulada l’Escala espiritual o escala del paradís, amb la idea de que la humilitat és un camí de vida i no pas fàcil. Sant Benet primer i sant Bernat després recolliren aquesta figura i parlaren també d’una escala com a camí per pujar per la humilitat o baixar per la supèrbia. La idea d’una escala i la idea de la humilitat van doncs del braç, és una figura literària que explica bé que aconseguir d’avançar pel camí de la humilitat no és pas fàcil i demana del nostre esforç, podríem dir que de tot el nostre esforç.

 

De com recórrer el camí de la humilitat en tenim un bon exemple en sant Joan Baptista, la festa del martiri del qual tot just heu celebrat. No cal que nosaltres adoptem actituds heroiques com les del baptista; però si que estaria bé que ens plantegéssim com vivim la nostra vida de cristians.

La humilitat no pot deslligar-se de cap de les maneres de la caritat, perquè l’amor al Crist ha de dominar sobre qualsevol dels altres sentiments que ens puguin influenciar. Si estimem al Crist per damunt de tot, estimarem als germans d’una manera fraterna, neta i els hi mostrarem aquest amor amb humilitat.

Podríem ben bé dir que d’humils no hi naixem pas, ens hi hem d’anar fent d’humils, la humilitat no és la nostra tendència natural. Podríem dir «no soc humil com voldria, sinó orgullós com no voldria», parafrasejant a l’Apòstol quan diu «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19), perquè amb la humilitat fem el bé i amb l’orgull el mal.

Ens hi hem d’anar fent d’humils, i sols podrem avançar en aquest difícil camí configurant-nos pas a pas al Crist amb fe, caritat i esperança.

Com escrivia el papa Francesc: «Mirar el futur amb esperança també equival a tenir una visió de la vida plena d’entusiasme a compartir amb els altres.» (Spes non confundit, 9).