Diumenge XXXIII durant l'any / Cicle B. Eucaristia en memòria de les víctimes per accidents de trànsit durant el darrer any

 

Diumenge XXXIII durant l'any / Cicle B

Eucaristia en memòria de les víctimes per accidents de trànsit durant el darrer any

Diumenge 17 de novembre de 2024

Parròquia de Sant Josep de Girona

Dn 12,1-3; Salm 15,5 i 8.9-10.11; He 10,11-14.18 i Mc 13,24-32

 

En aquestes darreres setmanes de l’any litúrgic, a les portes del inici de l’Advent en el que ens prepararem per celebrar el naixement del Senyor, l’Església ens proposa de reflexionar sobre la fi dels temps i la nostra pròpia fi. Sovint no és per a nosaltres una reflexió agradable, no ens agrada recordar la nostra pròpia finitud, saber o millor dit recordar, perquè saber-ho ho sabem, que un dia arribarà la fi dels nostres dies en aquests món. Per a cadascun de nosaltres el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror i les estrelles aniran caient del cel; com la figuera quan les seves branques es tornen verdes sabem que ve l’estiu, així sabem que ve la fi del nostre pelegrinatge per aquesta terra. Però malauradament no som senyors de la vida i de la mort i aquesta ens pot venir en un o altre moment, sens dubte sempre massa aviat.

Tot plegat seria ben depriment i alhora desesperador. Però ens ha dit el profeta Daniel que aquell temps serà quan serà salvat el poble de Déu i els qui dormen a la pols es desvetllaran. Aquesta és la nostra fe, sabem que Crist va morir i tot i morir va ressuscitar, no tant sol va tornar a la vida, com per exemple Llàtzer, sinó que va ressuscitar a una vida nova, plena i eterna. Si la mort arriba sempre massa aviat per a alguns ho fa de manera violenta, tràgica i inesperada. Avui recordem i preguem per les víctimes dels accidents de trànsit que han trobat la mort en el darrer any; aquells qui un dia van sortir com cada dia cap a la feina, cap a casa o cap a classe i no van tornar a les seves llars, deixant a les seves famílies sumides en el dolor i l’enyorança. Molts cops aquestes morts s’han produït per negligències o imprudències i això les fa encara més doloroses. També moltes altres persones veuen, sense perdre la vida, com aquesta queda afecta de manera molt severa amb múltiples conseqüències. 

Nosaltres creiem en la vida eterna, guanyada per Crist per a tots nosaltres, per això avui preguem de manera especial per als qui han perdut la vida a la  carretera, perquè hagin arribat a resplendir com la llum del firmament, com ens ha dit el profeta Daniel. Demanem al Senyor que els hagi perdonat aquelles culpes que poguessin tenir, perquè tots al llarg de la nostra vida fem coses bé i d’altres no tant bé, i així com ens ha dit la carta als cristians hebreus, un cop Déu els hagi perdonat els pecats, ja no els caldrà res més que gaudir de la presència del Senyor.

 

Aquesta confiança no elimina la nostra enyorança, tant sols la mitiga. Trobem a faltar als qui ens han deixat tot i confiar en que gaudeixen de la vida eterna. La mort dels qui ens envolten ens sumeix a nosaltres en la foscor, tant més si aquesta mort ve de sobte, com un lladre durant la nit, sense avisar, i de sobte la commoció ens atordeix. Perquè és cert, del dia i de l’hora de la nostra mort ningú no en sap res, estem en mans de Déu i la nostra vida és sempre una lluita contra la mort, però per molt que avancem en la medicina, per molt que mirem de preveure mil i una incidències, la mort arriba. 

Per la fe l’hauríem de veure amb esperança la mort, però ens costa perquè en l’absència dels qui ens han estimat i hem estimat no en veiem cap d’esperança, ans al contrari. Donem tombs un cop i un altre a com va poder succeir, com es podria haver evitat i certament hem de lluitar per mirar d’evitar-ho amb totes les nostres forces. Davant del fet, consol, conformitat, resignació no son pas un bàlsam, sols la fe ens pot ajudar a veure una mica més enllà, una mica més enllà del dolor; perquè amb els ulls de la fe podrem veure que darrera de la mort hi ha quelcom, que avui ara i aquí nosaltres no podem ni tant sols plantejar-nos com és, però per Crist sabem que un cop mort el cos hi ha quelcom que ens pot acostar de manera definitiva a la llum i a la pau, és la proximitat del Pare, la percepció del seu amor sense restriccions, ni cap trava. Amb aquesta confiança demanem avui al Senyor que hagi acollit als nostres germans difunts, especialment els qui aquests darrer any han perdut la vida a les carreteres. Que el seu record ens acompanyi de manera serena, gaudint ara del seu amor i estimant-los de manera diversa amb com ho hem fet fins ara, però igualment intensa. L’amor ens uneix a ells com ens uneix a Déu que és amor.

Confirmacions a la Parròquia de Sant Romà de Lloret de Mar

 

Confirmacions a la Parròquia de Sant Romà de Lloret de Mar

Dissabte 16 de novembre de 2024

Fets 2, 1-6.14.22.23.32-33; Salm 103; 1Cor 12, 3b7, 12-13 i Lc 4, 16-30

 

Estimats germans i germanes, avui rebreu l’Esperit Sant que us enfortirà en la vostra fe. Demanarem al Senyor que aquell Esperit que davallà damunt dels apòstols ho faci ara sobre vosaltres. No sentirem segurament que es giri una ventada violenta, ni potser tampoc veurem llengües de foc; però el que si tenim en comú amb aquella primera pentecosta és que estem tots junts en un mateix lloc. Tingueu present, estimats germans i germanes, que avui us uniu de manera més directe i compromesa a l’Església; els qui estem ara i aquí reunits venim a representar-ne el conjunt i demanem per a vosaltres que quedeu com els apòstols plens de l’Esperit Sant.

Què us donarà l’Esperit Sant de més a vosaltres que ja vau rebre el baptisme? El coratge per viure la fe, cadascú de vosaltres des de la seva pròpia personalitat, vivint amb els dons que ha rebut, que són diversos, però participant tots plegats d’un mateix do, el de l’Esperit. Aquest mateix Esperit que avui rebreu és el que reposava sobre Jesús a la sinagoga de Natzaret. Els seus antics veïns no se’n sabien avenir; el fill de Josep el fuster i de Maria, de sobte tornava a Natzaret i els deia que aquella frase del profeta Isaïes estava escrita per acomplir-se en Jesús; tothom ho comentava i s’estranyava. No fou fàcil per a Jesús viure la seva missió, no és tampoc fàcil avui per a tots nosaltres viure la fe; a vegades fins i tot podríem dir que la vivim a contracorrent, perquè les onades de la societat porten més aviat cap a d’altres roques i ens allunyen de les suaus platges de la fe. A vegades els temporals de la indiferència, molt més que els huracans de l’hostilitat, fan que viure la nostra fe ara i aquí sigui una aventura, però de ben segur que és una aventura apassionant. De fet seguir a Crist és la millor aventura i lla més apassionant que podem viure.

Fa pocs dies el papa Francesc parlant del sagrament de la confirmació deia: «El problema és com aconseguir que el sagrament de la confirmació no es redueixi, en la pràctica, a una «extremunció», és a dir, en el sagrament de la «sortida» de l'Església. Es diu que és el “sagrament de l'adeu”, perquè una vegada que els joves el reben se’n van, i després tornaran per a casar-se. Això diu la gent. Però hem de fer que es converteixi en el sagrament de l'inici d'una participació activa en la vida de l'Església. És un objectiu que pot semblar-nos impossible, donada la situació actual en gairebé tota l'Església, però això no significa que hàgim de deixar de perseguir-ho. No serà així per a tots els confirmants, siguin nens o adults, però és important que ho sigui almenys per a alguns que després seran els animadors de la comunitat.» (30 d’octubre de 2024)

Rebeu-lo doncs l’Esperit Sant amb un sentit de compromís, comprometeu-vos a viure la vostra fe amb sentit ple, que ompli tota la vostra vida i que vivint-la us convertiu en evangelitzadors dels qui us tractin. No us importi si algú us ignora, si viviu la fe amb joia i esperança el vostre ministeri d’evangelitzadors anirà obrint-se pas i la millor pregunta que us poden fer és “d’on et ve aquesta teva joia?” i podreu respondre, de Crist en qui he confirmat la meva esperança. És cert, tot i que l’Església sigui santa, nosaltres els qui la formem som pecadors, cometem errors, a vegades sense voler i a vegades conscientment; però més que tenir mancances, el vertaderament important és que tinguem voluntat de seguir caminant cap a Crist i d’aixecar-nos tantes vegades com caiguem, acollits per la mà misericordiosa del Senyor.

Avui estimats germans i germanes, aquesta assemblea en nom de tota l’Església, s’alegra de la vostra decisió i us acull amb els braços oberts com això, com a germans i germanes en Crist. Demanem al Senyor que la vostra fe doni fruits abundosos en les vostres mateixes vides i que sigueu per als altres un exemple de com viure aquesta nostra vida ara i aquí, amb joia i amb esperança. Rebreu el do de l’Esperit Sant amb un petit signe, la crismació, posant oli al vostre front; és una unció que significa un compromís, és un compromís, en paraules del papa Francesc a «no enterrar sota terra els carismes i talents rebuts» per la força de l’Esperit. Que així sigui per a tots.

Divendres de la setmana XXXII durant l’any / II

 

Divendres de la setmana XXXII durant l’any / II

Catedral

Visita a la diòcesis de Girona dels seminaristes del Curs propedèutic dels Seminaris de Catalunya

Divendres 15 de novembre de 2024

2Jo 4-9; Salm 118,1.2.10.11.17.18 i Lc 17,26-37

Viure en la veritat, estimant-nos els uns als altres; no és res de nou, no és pas cap manament nou. Crist que és el camí, la veritat i la vida ens va deixar resumits en dos els manaments de la llei: Estimar a Déu i estimar al proïsme. Això ho sabem prou bé, sabem que és el full de ruta que ha de guiar la nostra vida. Però el món és molt seductor, ens cal estar alerta per mantenir-nos fidels en la doctrina i no caure en les males seduccions. És aquesta la felicitat dels qui segueixen la llei del Senyor, la dels qui guarden el seu pacte i busquen el Senyor amb tot el cor.

No es tracta de posar les nostres mires en coses humanes, això no vol pas dir que hem de menysprear el món, ens cal sempre estimar-lo com a obra que és de Déu, però el nostre vertader objectiu està en la vida terna, treballem pel Regne, tenim la mirada posada en el Regne. Vosaltres us esteu formant per ser missatgers de la bona nova del Regne, per guiar a la gent vers el camí que porta cap al Regne. Esteu cursant l’etapa propedèutica, que té una identitat i una proposta formativa específiques, segons la defineix la Ratio Fundamentalis Institutionis Sacerdotalis de l’any 2016. Aquesta etapa propedèutica és indispensable i té la seva pròpia especificitat, gaudiu-ne.

San Joan Pau II signava el 25 de març de l’any 1992 l’Exhortació Apostòlica Pastores Dabo Vovis. En ella deia: «en comunió amb els Pares sinodals, demano que hi hagi un període adequat de preparació que precedeixi la formació del Seminari. És útil que hi hagi un període de preparació humana, cristiana, intel·lectual i espiritual per als candidats al Seminari major. Aquests candidats han de tenir determinades qualitats: la recta intenció, un grau suficient de maduresa humana, un coneixement bastant ampli de la doctrina de la fe, alguna introducció als mètodes d'oració i costums conformes amb la tradició cristiana. Tinguin també les aptituds pròpies de les seves regions, mitjançant les quals s'expressa l'esforç de trobar a Déu i la fe.» (Pastores Dabo Vovis, 62).

La recta intenció és viure en la veritat i estimar, és a dir complir els manaments de Déu. Sols així no es perdrà el fruit del vostre treball, que ara tot just comenceu i un dia podreu rebre la plena recompensa de la vostra tasca evangelitzadora. El nostre món te set de Déu, potser o segurament molts no se n’adonen que tenen set de Déu, us caldrà fer-los adonar que tants neguits com els acompanyen, els converteixen al cap i a la fi en assedegats de Déu, assedegats de la veritat que és Crist. Els haureu d’ajudar a trobar a Déu i a viure la fe

Tingueu present que en aquest camí que inicieu cal que també vosaltres aneu arrencant de la vostra vida les males herbes que vagin sortit durant el camí de formació tant bon punt vegin la llum, males herbes com la mandra, un criticisme excessiu, la nostàlgia d’altres temps, potser fins i tot la por. Us ajudarà a fer-ho el contacte sovintejat amb els sagraments, especialment l’Eucaristia i el sagrament de la penitència; us hi ajudarà la pregària i la lectura de la Paraula de Déu. No perdeu mai el contacte sovintejat amb la Paraula de Déu, sigueu vosaltres mateixos propagadors de la Paraula, així ajudareu als qui us escoltaran a conèixer millor a Crist. Sigueu referents per al món acomplint el que Jesús ens mana, estimant-lo a Ell i si l’estimeu amb sinceritat estimareu automàticament als altres. És ben cert que no hi ha cap manament més gran que el de l’amor. La nostra fe es fonamenta en l’amor, en la caritat i això ens dona esperança. Us cal estar doncs estar ben preparats per ser missatgers de la fe davant dels qui us interpel·lin amb preguntes, us escoltin o es fixin en vosaltres per esbrinar com la mostreu en la vostra vida diària aquesta fe. Estareu així també preparats per aquell dia en que qui la perdi haurà guanyat la vida, la vida eterna.

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B. Catedral de Girona

 

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B

Catedral de Girona

Trobada general d'animadors de cant per la litúrgia

Diumenge 10 de novembre de 2024

1R 17,10-16; Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10; He 9,24-28 i Mc 12,38-44

 

Jesús instrueix la gent i s’asseu davant del temple, davant la sala del tresor i observa. Aquell qui ha entrat al cel mateix, aquell qui s’ha ofert ell mateix una solla vegada prenent damunt seus els pecats del món sorprèn amb la seva doctrina que capgira el que fins llavors hi havia establert. Per Jesús no es tracta d’ocupar els primers seients a les sinagogues o a les taules, no es tracta de fer-se veure, ni de posar-se filactèries ben llargues, ni de donar grans quantitats; es tracta més que de quantitat, de qualitat. Si donem molt perquè tenim molt i a més una part del que tenim prové de devorar els béns de les viudes, de res no ens val, serem judicats més rigorosament, ens ho ha dit el Senyor.

Mentre Jesús observava com hi havia rics que desitjaven que es veiés que tiraven molt, es fixà en aquella vídua, que de ben segur deixà les dues petites monedes de manera discreta, com si no volgués que ningú se n’adonés. Segurament ho feia una mica avergonyida davant d’aquells qui tiraven molt de manera ostentosa; però per Déu té molta més importància la puresa de cor, el donar allò que es necessita, que la quantitat, que al cap i a la fi en proporció no representa més que unes molles, unes engrunes, com aquelles amb les que aquell pobre que es deia Llàtzer que s'estava ajagut vora el portal del ric Epuló, amb tot el cos nafrat, esperava de satisfer la seva fam, esperava que caiguessin de la taula d’aquell ric, mentre venien els gossos a llepar-li les nafres (Cf. Lc 16,20-21). I ja sabem com va acabar Epuló, demanant que li mullessin la punta de la llengua amb un dit humit, mentre que Llàtzer era al costat d’Abraham.

Les vídues a l’antic Israel eren considerades un grup vulnerable, si no hi havia marit, si no hi havia un o més fills que es fessin càrrec de la dona, aquesta quedava desemparada i sense recursos per sobreviure. Recordem la història de Noemí, que ens explica el llibre de Rut, quan va morir Elimèlec, el seu marit, ella es quedà sola amb els dos fills. Aquests es van casar amb dones moabites; l'una es deia Orpà, i l'altra, Rut i quan uns deu anys més tard, també van morir els fills, Noemí es va quedar tota sola, sense fills i sense marit. Aleshores mentre Orpà va retornar al seu país, Rut no es va voler separar de Noemí, però quedaren sense empara fins que Rut es va casar de nou amb Booz. Recordem també com Jesús es va compadir i tornà a la vida aquell fill únic d'una dona que era viuda, quan se’ls trobà a l’entrada del poble de Naïm mentre molta gent del poble acompanyava la mare. 

Davant de l’ostentació d’uns tenim la generositat extrema d’altres, com també la de la vídua que cogué un pa per donar-lo a Elies, fet amb un grapat de farina i una mica d’oli, que era tot el que li quedava.  Ens ho ha dit el salmista, el Senyor guarda els forasters, manté les vídues i els orfes i capgira els camins dels injustos; en paraules del mateix Jesús «El que jo vull és amor, i no sacrificis.» (Mt 9,13). Donar el que tenim, no pas el que ens sobra vol dir donar-ho amb amor. No cal circumscriure-ho tant sols al terreny material, podem donar de moltes maneres diferents, podem donar part del nostre temps o donar part dels nostres dons, d’allò que sabem fer millor. És el que avui per avui anomenem voluntariat, accions dirigides cap a tots aquells a qui els cal ajuda, companyia o atenció.

També vosaltres doneu el que teniu, temps i dons, per tal d’animar les celebracions litúrgiques amb els vostres cants. Ens diu el Concili Vaticà II que «L'acció litúrgica revesteix una forma més noble quan la litúrgia se celebra solemnement amb cant i en ells intervenen ministres sagrats i el poble participa activament.» (SC, 113). Bella tasca la vostra, feta amb la generositat d’aquell qui dona el que té i ho posa al servei dels reunits en nom del Senyor, allí on Ell s’hi fa present, perquè Jesús va dir: «on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20).

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B. 1075 aniversari de la consagració de l'església de Monestir de Santa Maria, Sant Joan i Sant Benet

 

Diumenge XXXII durant l’any / Cicle B

1075 aniversari de la consagració de l'església de Monestir

Parròquia de Santa Maria d’Amer

Dissabte 9 de novembre de 2024

1R 17,10-16; Salm 145,6c-7.8-9a.9bc-10; He 9,24-28 i Mc 12,38-44

El 9 de novembre de l’any 949, el meu predecessor com a bisbe de Girona, Gotmar II, consagrava l'església d’aquest monestir d'Amer dedicant-la a Santa Maria, Sant Joan i Sant Benet. Des de la seva fundació més o menys l’any 820 fins a la marxa definitiva de la comunitat l’any 1835 aquí en aquest lloc hi visqué una comunitat monàstica dedicada a la pregària, al treball i al contacte amb la Paraula de Déu. No li hi fou sempre la vida fàcil i passà moltes dificultats i vicissituds tant la comunitat com les mateixes edificacions. Terratrèmols, destruccions, guerres, crisis econòmiques i de vocacions; una lluita constant per mantenir-hi la vida monàstica. És així la vida de l’Església, és així la vida dels pobles, una lluita per avançar, molts cops fins i tot una lluita per sobreviure, per mantenir-se, un camí on a vegades tot és planer, poques vegades, i on moltes d’altres les pedres d’ensopec són tantes que sembla que seguir caminant resultarà impossible.

Una església, un temple com aquest que des de 1835 acull la vostra comunitat parroquial hereva en certa manera d’aquella comunitat benedictina que hi dona culte durant segles, no és sinó una representació física de la vertadera Església, aquella que està constituïda per pedres vives i que és anunci de l’Església celestial. Així la carta als cristians hebreus ens diu que Jesucrist no ha entrat en un santuari fet per mans d’homes, sinó al cel mateix on Ell és el gran i únic sacerdot, el sacerdot per sempre que ho esdevé oferint un sol cop el sacrifici de la seva pròpia sang per tota la humanitat. Però malgrat que sapiguem que tota església, tot temple, no és al cap i a la fi sinó un anunci de l’Església definitiva, venerem els nostres temples i en celebrem cada any l’aniversari de la seva dedicació, del moment en que foren consagrats com a llocs de culte, on celebrar-hi l’Eucaristia i lloar al Senyor amb la pregària.

Establim una mena de camí que uneix cada temple amb la catedral de cada diòcesis i que passant per la catedral de Roma, la basílica del Laterà de la que avui també se celebra la festa de la seva dedicació, enllaça amb el temple definitiu que serveix el mateix Crist al cel, al costat del Pare.

Jesús en l’Evangeli d’aquest diumenge, ens parla dels qui els agrada d’ocupar els primers llocs a les sinagogues i sols cerquen fer-se veure; Jesús mateix ens diu com el vertader valor està en aquella viuda pobre que dona més que tots, perquè dona de cor fins i tot el que li cal per viure. Aquella viuda és una de les pedres vives d’aquella Església de la que ens parla sant Pere quan ens diu que nosaltres com pedres vives, som edificats per Déu com a temple de l'Esperit perquè formem una santa comunitat (Cf. 1Pe 2,5). Per acollir ara i aquí aquesta comunitat edifiquem esglésies on el més important no és tant sols la seva bellesa sinó sobretot el seu contingut, allò que hi acull, és a dir una comunitat reunida en nom de Crist que hi celebra els sants misteris. Especialment i centralment l’Eucaristia. En un temple pedres vives i pedres materials conviuen i s’uneixen per representar aquella Església universal i definitiva que és la celestial.

Celebrar avui i aquí el 1075è aniversari de la dedicació d’aquest temple, recordar els centenars de generacions de monjos que hi donaren culte i lloaren Déu amb els seus cants aquí mateix i darrere d’ells les generacions de fidels que hi han rebut els sagraments i hi han viscut la seva fe; ens ha d’esperonar a tots nosaltres a mantenir aquesta voluntat de ser vertaderes pedres vives de l’Església de Crist i mostrar-la així al món vivint la nostra fe amb caritat i esperança, amb joia. En paraules del papa Francesc: «Els cristians tenen el deure d'anunciar-lo sense excloure a ningú, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui comparteix una alegria, assenyala un horitzó bell, ofereix un banquet desitjable. L'Església no creix per proselitisme sinó per atracció.» (Evangelii Gaudium, 14). Siguem també nosaltres pedres vives, pedres alegres de compartir la nostra fe amb tothom, sols així viurem la fe amb esperança i joia que és l’única manera de viure-la amb coherència.

Eucaristia per les víctimes dels aiguats

 

Eucaristia per les víctimes dels aiguats

Parròquia del Mercadal, Santa Susanna, a Girona

Divendres 8 de novembre de 2024

1Jo 3,14-16; Salm 129,1-2.3-4.5-6a.6b-7.8 (R.: cf. 1; o bé: cf. 5) i Jo 11,17-27

«Senyor, si haguéssiu estat aquí.»

Davant del dolor, davant de la impotència que provoca una catàstrofe natural com la que s’ha viscut en terres ben properes a les nostres, ens sorgeix la pregunta d’on és Déu quan passa tot això? És que vol el nostre mal? Hem de dir com Elies als profetes de Baal «Crideu més fort! és déu, però potser està capficat o bé té feina, o qui sap si és de viatge! Potser dorm, però ja es despertarà!»? (1Re 18,27). No, Déu no dorm, no està capficat en cap altra cosa, ni te altra feina, ni està de viatge. Sabem, com ens ha dit sant Joan, que amb Crist hem passat de la mort a la vida; però quan es concreta una determinada realitat tant tràgica com aquesta que hem viscut, la confiança trontolla, la fe és qüestionada i tot i saber per la fe el que sabem, ens costa verbalitzar-ho i fer-ne un raonament precís, ens costa poder explicar el per què.

L’existència de la mort, com la del dolor esdevé per a nosaltres un gran misteri, estem certs de que Déu no és un déu de morts sinó de vius (Cf. Mc 12,27); aleshores com entendre la mort i tant més quan són més de dos centenars de morts els arrabassats de sobte per la força d’una natura desbocada? Podem dir com el papa Benet XVI «quantes preguntes se'ns imposen. Sempre sorgeix de nou la pregunta: On estava Déu en aquests dies? Per què va romandre callat? Com va poder tolerar aquest excés de destrucció, aquest triomf del mal?» (28 de maig de 2006).

Nosaltres no podem respondre avui per avui a aquestes preguntes i segurament  ens equivocaríem si volguéssim fer-nos jutges de Déu i de la història; hem de reconèixer però que en situacions com aquesta ens costa entendre i ens hem d’acomodar en la confiança. Però malgrat no acabar d’entendre o no entendre en absolut, res ens impedeix poder continuar elevant, amb humilitat però amb perseverança, aquest crit a Déu: "Aixeca't. No t'oblidis de la teva criatura, l'home". I aquest crit que elevem a Déu ha de ser, alhora, un crit que penetri i mogui els nostres cors, perquè es desperti en nosaltres la presència de Déu, amagada o endormiscada per la commoció.

Cal que el poder que Déu ha dipositat en els nostres cors no quedi cobert i ofegat en nosaltres pel fang de l'egoisme, de la por o de la indiferència, que no sols mata cossos sinó que també mata ànimes, i així aquest crit de dolor desvetlli en nosaltres la solidaritat. (Cf. Benet XVI 28 de maig de 2008). El dolor i la consternació obren també avui, enmig del fangar i la destrucció, les portes a l’amor. Sabem que hem passat de la mort a la vida perquè estimem als germans, ens ha dit sant Joan. Aquest amor veritable que ens ve de Crist, s’ha de fer realitat també en nosaltres en aquestes circumstàncies tràgiques per a tanta gent, mitjançant una onada de comunió i de solidaritat. Tenim elements per fer-ho i el primer és la pregària, que és la manera privilegiada d’estar amb el qui pateix, restant en comunió amb ell i alhora en comunió amb el Senyor.

Jesucrist que ha donat la seva vida per nosaltres espera avui la nostra resposta i després de la pregària cal que arribi la nostra solidaritat material, la nostra ajuda cap a aquells que d’un instant a un altre han perdut alguns la vida i molts més la casa i la pau. S’ha perdut la quotidianitat de moltes famílies, de moltes vides que s’han vist trasbalsades, ja no són el que eren i trigaran molt a tornar a ser-ho, si és que ho arriben a ser mai més.

Molta gent viu ara amb un neguit constant, com un malson del que ningú pot desvetllar-los i que centra ara la seva vida. Què fer per acostar-nos al seu dolor? Cadascú el que pugui. Els nostres joves per exemple han fet una valenta crida a anar a ajudar; però tots nosaltres podem ajudar també de diverses maneres, cadascú a la seva, però tots moguts per un mateix amor i un mateix sentit de solidaritat.

També la nostra terra ha conegut, no fa pas tants anys, de riuades i de víctimes i una situació semblant pot arribar també a nosaltres qualsevol dia. Deure de la nostra societat i dels poders públics és preveure qualsevol contingència i planificar, per si de cas es produeix, com atendre-la; tot i que mai es pot preveure tot, ni mai estem preparats per afrontar-ho tot. El que sí que hem de mantenir sempre és aquest amor que mou a la solidaritat i a l’ajuda mútua; en ocasions excepcionals i ens les de cada dia, que també son moltes.

«Fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot allò que li demaneu.»

Aquesta fe, aquesta confiança en Déu, ens ha de moure a aixecar de nou als ulls al Senyor, que mai no dorm, que mai no està absent; que espera sempre de nosaltres que el fem present enmig del desconcert i del neguit de tanta gent com una conseqüència directe del seu amor veritable que es mostra en l’amor als nostres germans. Potser ens costi ara avui fer-nos nostre aquesta frase que l’evangelista Joan posa en boca de Marta a Jesús, aquesta fe cega que Marta mostra davant la mort del seu germà Llàtzer. Jesús havia dit del seu amic «s'ha adormit, però vaig a despertar-lo.» (Jn 11,11). La mort vista des de la fe com un son que Crist desvetlla amb la seva resurrecció.

Amb aquesta certesa, amb aquesta confiança de Marta demanem al Senyor que aquets germans i germanes nostres que han trobat la mort de manera sobtada i arrauxada, es desperti’n al Regne i rebin l’abraçada del Pare; que els qui els ploren i enyoren trobin consol. Que el record del que ha succeït alliçoni i esperoni als qui més els hi pertoca a prevenir amb totes les seves forces i tots els mitjans al seu abast mals com aquests i que per a tots nosaltres ens sigui ocasió de mostrar-los el nostre amor i de créixer en la solidaritat.

Una imatge s’ha convertit aquests dies en icònica, la imatge del Crist jacent de Paiporta plena de fang; un símbol de l’encarnació i la presència de Crist entre els seus, compartint la seva sort. Una invitació a que visquem com Ell aquesta tragèdia, implicant-nos-hi de la millor manera que puguem. Crist s’ha vist rebolcat en el fang, la casa de Déu, diverses esglésies, han vist com l’aigua entrava també dins d’elles. Així ha sigut, perquè l’Església forma part del nostre món, Crist es feu home, es feu carn, patí i morí, donà la vida per nosaltres, ens ha dit sant Joan, per tal de compartir els nostres infortunis, la nostra mort i obrir-nos així les portes a l’esperança.

Ara sembla que no hi ha lloc per cap altra cosa que pel dolor i per repetir aquelles paraules del profeta Jeremies: «La meva ànima viu lluny del benestar, ja no recordo la felicitat i penso dintre meu: «He perdut tota l'esperança, no puc confiar en el Senyor». El record de les meves penes i del meu abandó m'amarga i m'enverina. Com més hi penso i ho medito més em replego sobre meu.» (Lm 3, 17-20). Però també ens han de venir al cap les paraules de l’apòstol Pau: «Jesucrist mateix va morir, més encara, va ressuscitar, està a la dreta de Déu i intercedeix per nosaltres.» (Rm 8,34) i sobretot les de Crist quan afirma que «Déu no és Déu de morts, sinó de vius.» (Mc, 12,27).

Encomanem al Senyor als nostres germans difunts perquè el Senyor els aculli al seu Regne, encomanem als qui els ploren i enyoren, als qui ho han perdut tot i també a tots aquells que es desviuen per ajudar-los i confortar-los a peu de carrer, enfangats com el Crist jacent de Paiporta. Encomanem-los també a Maria dient-li

«Si vos causen pena dura,

nòstres greus calamitats;

ampareunos, Verge pura,

Mare dels Desamparats.»

Eucaristia pels difunts de l’any 2024. Basílica de Sant Feliu a Girona

 

Eucaristia pels difunts de l’any 2024

Basílica de Sant Feliu a Girona

Dijous 7 de novembre de 2024

Lm 3,17-26; Salm 22,1-3.4.5.6 i Lc 23,44-46.50.52-53;24,1-6a

 

Aquell matí del primer dia de la setmana, és a dir el diumenge, molt de matí, les dones anaren al sepulcre portant les espècies aromàtiques amb les que amorosir el cos de Jesús. Un cos que el divendres aquell home que es deia Josep, membre del sanedrí, home noble i bo, natural d’Arimatea i que esperava el Regne de Déu i no estava d’acord amb tot allò que el sanedrí, del qual formava part, havia decidit i fet, havia reclamat a Pilat, havia desclavat de la creu, l’havia amortallat amb un llençol i l’havia posat en un sepulcre tallat a la roca, nou de trinca on no hi havia reposat encara ningú.

Són dades ben concretes, no hi ha cap mena de dubte on i quan el cos de Jesús havia estat sepultat, malgrat el desconcert i la dispersió que la seva detenció i la seva mort havien causat entre els seus, aquelles dones i uns pocs homes, no pas els més propers a Jesús, sabien ben bé on reposava Jesús. Una escena que ens resulta familiar a tots nosaltres que segurament més d’un cop hem acompanyat fins a la sepultura un pare o una mare, un avi o una avia, un espòs o una esposa, un fill o una filla, familiars o amics.

Al sepulcre i amb el comiat sembla que tot ha acabat, sols resta aquella pena i aquell abandó que amarga i enverina, del que ens ha parlat el profeta Jeremies, aquella sensació que ens fa replegar sobre nostre com més hi pensem i hi meditem. Passats els barrancs tenebrosos de la malaltia i de la mort sembla que sols resta el repòs, el silenci, la buidor.

De fet no és ben bé així, a vegades les aparences enganyen i algunes coses no són ben bé com semblen. Una cosa és la mirada humana i una altre la de Déu, una cosa és el que veiem i percebem amb els nostres sentits i l’altre el que podem tant sols intuir amb els ulls de la fe. El mateix profeta Jeremies confiava en que els favors del Senyor no s’extingeixen, ni s’esgoten amb la mort; que donat que la seva pietat i la seva fidelitat són noves cada matí i immenses, és bo d’esperar, confiar i cercar al Senyor; és bo d’esperar, ni que sigui silenciosament, la salvació del Senyor.

Aquesta seva salvació és presenta de forma inesperada, desconcertant, nova; la pedra del sepulcre apartada, un cos absent, dos homes amb vestit esplendent i l’esglai d’aquelles dones que busquen entre els morts aquell qui viu; que creuen estar davant la mort i aquell abandó que amarga, enverina i fa replegar-nos sobre nosaltres mateixos; mentre que el que tenen davant dels ulls és l’evidència de la vida, la realitat de la resurrecció.

Nosaltres sempre ens quedem ara i aquí amb la primera part, com Josep d’Arimatea portem i acompanyem fins al sepulcre als nostres estimats, però no ens és possible veure i viure com aquelles dones, tot i el seu desconcert, tot i que no entenen res, l’experiència del sepulcre buit. Sols la fe ens porta a esperar silenciosament la salvació del Senyor, a esperar en el Senyor que és la nostra part, a confiar que els favors dels Senyor no s’extingeixen ni s’esgoten amb la mort, que davant de la mort hem de fer reviure altres pensaments, mantindré l’esperança; malgrat la pena. A la creu tot era foscor, fins i tot el sol s’havia eclipsat; com s’eclipsa quan a algú dels qui ens han estimat i hem estimat l’hi arriba la mort.

Però després del Divendres Sant ve el matí del primer dia de la setmana, el primer dia d’una nova vida que ara per ara se’ns fa difícil d’entendre. No tenim certeses, tenim la fe; no tenim proves fefaents, tenim l’esperança.

En paraules del papa Benet XVI: «En una època com la nostra, en la qual la por a la mort porta a moltes persones a la desesperació i a la recerca de consols il·lusoris, el cristià es distingeix pel fet que posa la seva seguretat en Déu, en un Amor tan gran que pot renovar el món sencer.» (3 de maig de 2010).

Posem la nostra seguretat en Ell, que és el bon pastor, certs de que res no ens mancarà, segurs de que ens farà retornar per descansar en prats deliciosos i reposar vora l’aigua. Diguem com Jeremies: «és bo d’esperar la salvació.»

Diumenge XXXI durant l’any / Cicle B. Confirmacions a la Parròquia de Sant Vicenç a Llançà

 

Diumenge XXXI durant l’any / Cicle B

Confirmacions a la Parròquia de Sant Vicenç a Llançà

Diumenge 3 de novembre de 2024

Dt 6,2-6; Salm 17,2-3a.3bc-4.47 i 51ab; He 7,23-28 i Mc 12,28b-34

 

No hi ha cap manament més gran que el de l’amor, ens ho diu Jesús, ho diu fins i tot aquell mestre de la llei que qui sap si el volia posar en un compromís però que quedà rendit davant la resposta de Jesús. La nostra fe es fonamenta en l’amor, en la caritat, i això ens dona esperança. Ens cal estar preparats també a nosaltres per donar raó de la nostra fe davant dels qui ens interpel·len amb preguntes o es fixen en nosaltres per esbrinar com la nostra fe es mostra en la nostra vida diària.

Tots som evangelitzadors, encara que sovint no ens n’adonem, quan algú sap que el Senyor és el nostre Déu espera, amb tota legitimitat, que el nostre amor per Déu es tradueixi també en amor als altres, al menys no inferior al que ens puguem tenir a nosaltres mateixos. Cada un de nosaltres haurà de donar compte a Déu de si mateix (Cf. Rm 14,12) quan ens sigui l’hora, ho hem recordat aquets darrers dies, i del que haurem de donar compte en primer lloc és de l’amor a Déu i al proïsme.

Un amor que no ve limitat per la correspondència, ens ho diu Crist en l’Evangeli quan ens demana que estimem als nostres enemics, que preguem fins i tot pels qui ens persegueixen; sols així podem ser fills del nostre Pare del cel. D’altra banda si estimem els qui ens estimen, no mereixem cap recompensa ja la tenim en l’amor correspost, talment com si només saludem els nostres germans, això no te res d'extraordinari (Cf. Mt 5,44-47). Aquesta és la fe a la que avui estimats germans i germanes us hi adheriu pel baptisme i confirmeu davant d’aquesta assemblea que representa a tota l’Església.

Aquest darrer dimecres el papa Francesc ens parlava precisament del sagrament de la confirmació, el definia com l'acció santificadora de l'Esperit Sant que ens arriba abans de res a través de dos canals: la Paraula de Déu i els Sagraments. I entre tots els Sagraments – deia -, n’hi ha un que és, per antonomàsia, el Sagrament de l'Esperit Sant, i aquest és el de la Confirmació.

Ens alertava també de que cal aconseguir que el sagrament de la confirmació no es redueixi, en la pràctica, a una «extremunció», és a dir, que no sigui el sagrament de la sortida de l'Església. Afegia el papa que sovint es diu del sagrament de la confirmació que és el sagrament de l'adeu, perquè una vegada que els joves el reben se’n van, i amb sort tornaran a la parròquia per casar-se. El papa Francesc feia una crida a que la confirmació es converteixi en el sagrament de l'inici d'una participació activa en la vida de l'Església, afegia que aquest és un objectiu que pot semblar-nos impossible, donada la situació actual en gairebé tota l'Església, però això no significa que hàgim de deixar de perseguir-ho. Un repte per als qui el reben i també per a tots nosaltres, el d’aconseguir que els qui reben aquest sagrament esdevinguin animadors de la fe en la seva comunitat.

Estigueu segurs que és el millor regal que podeu rebre, que l’opció de la vida que Crist ens proposa és la millor opció de vida, ja n’hem sentit el programa: l’amor a Déu i als altres. Què hi pot haver millor que estimar? Res, certament. Déu us estima, ens estima a tots nosaltres, i nosaltres no podem passar d’aquest amor seu, l’hem de correspondre, amor per amor és la base de la relació amb Déu, una premissa que canvia els cors i canviant-los poc a poc, pot arribar a canviar el món o al menys ajudar-hi.

Al cor de l’home i de la dona hi habita sempre la bondat, potser a vegades costi una mica que surti a la llum, l’esbessar intenta sempre ofegar la bona llavor, cal treure’ns de sobre enveges, enemistats, rancúnies i tantes altres coses que intenten ofegar el nostre amor i convertir-lo sobretot en egoisme. La bondat però sempre hi és en els nostres cors, més al fons o no tant al fons. Ho hem vist aquests dies quan enmig de la desgràcia, de la devastació que ha arribat en forma de DANA i ha afectat terres ben properes a les nostres; entre la mort, la desolació i l’angoixa per tants desapareguts i danys, una onada de solidaritat s’ha desfermat, una solidaritat que surt del cor dels homes i respon, potser sense saber-ho, al manament de l’amor que Crist ens proposa avui en l’Evangeli.

Tingueu present estimats germans i germanes que la fe, aquesta fe vostra que avui confirmeu cal que la cuideu, com qui cuida un jardí necessita de ser lliurada de males herbes, abonada i regada; lliurada de males herbes com la rutina, la mandra o l’enveja; abonada amb el contacte sovintejat amb els sagraments i especialment amb l’Eucaristia; regada amb aquella força que sols la Paraula de Déu ens pot donar. No perdeu mai el contacte amb Déu, ni amb aquesta vostra comunitat, sigueu ara vosaltres els qui ajudeu als qui venen darrere vostre a conèixer millor a Crist, no us quedeu la fe per a vosaltres mateixos, sigueu referents per al món acomplint el que Jesús ens ha dit avui en l’Evangeli, estimant-lo a Ell i si l’estimeu amb sinceritat estimareu automàticament als altres.

Que així sigui per a vosaltres i també per a tots nosaltres avui i sempre.

 

Fidels difunts.Catedral de Girona

 

Fidels difunts

Catedral de Girona

2 de novembre 2024

Job 19,1.23-27, Salm 22, Rm 6,3-9 i Lc 12,35-40

 

Job desitjava contemplar a Déu amb els seus propis ulls, no li faltaven motius per desitjar la mort, l’infortuni i la malaltia s’havien concretat en la pèrdua dels seus fills i nores, de tots els seus béns i de la seva pròpia salut. Semblava com si tot aquell sofriment no pogués acabar més que amb la mort. La mort és quelcom inevitable en un moment o altre, és quelcom tant unit a nosaltres com el mateix naixement, un i altre van estretament units, tot i que moltes vegades ens oblidem d’aquesta premissa. La mort però, des del punt de vista de la fe, vista amb els ulls de la nostra fe té un altre caire.

Crist va venir al món, el Fill de Déu es va fer home per compartir la nostra humanitat, és a dir les nostres joies, que són moltes, i les nostres penes, mancances i neguits, que tampoc són pocs. Va venir per compartir fins i tot la nostra mort, Ell sap que és morir, que és sentir-se sol davant de la mort, com passa tant sovint, però sabent-ho molt bé i fent-ne experiència Ell havia vingut també per obrir-nos la porta a l’esperança i les portes de la mort quedaren des d’aleshores tancades i les de la vida eterna obertes de bat a bat per la resurrecció de Crist que és l’anunci de la nostra pròpia resurrecció.

La mort és certament per a nosaltres un misteri i ens crea incertesa, creiem però no veiem, sabem per la fe que hi ha una vida eterna, però ni en tenim la certesa racional ni en podem fer aquí experiència. Pels ulls de la fe compartim el que ens diu l’apòstol sant Pau, que si som batejats participem de la mort de Crist i la seva mort és la porta de la resurrecció, d’una vida nova que no sabem com serà o com és pels qui ja en participen. Però proclamem que l’home que era abans de Crist fou crucificat amb Ell i ara qui mort en Crist ho fa per viure amb Ell, per compartir aquella vida que ja no mort més, on la mort ja no té la darrera paraula, ni té ja cap poder.

Tot plegat no és fàcil, cadascun de nosaltres ho experimenta en un moment o altre de la seva vida quan moren els avis, els pares, l’espòs o l’esposa, els amics i ja no cal dir quan és la mort d’un fill, exponent del màxim dolor que algú pot experimentar en aquesta vida. Malgrat no tinguem certeses confiem i mantenim l’esperança gràcies a la fe.

Per aquest motiu avui recordem als nostres fidels difunts, com ho fem de manera particular quan mor algú, els encomanem a Déu. Demanem per a ells que el que creiem sigui ja realitat per als nostres fidels difunts, que allò en que cregueren i allò que esperaven sigui per a ells ara compartir la gloria amb el Senyor que morí i ressuscità; que comparteixin els prats deliciosos dels que ens parla el salmista i visquin anys i més anys a la casa del Senyor.

D’una manera o d’una altra sempre restem units als nostres difunts, els enyorem, els recordem; sovint aquell primer dolor es va dulcificant i en fem memòria del que ens deien, del que feien i per damunt de tot del seu amor cap a nosaltres i del nostre cap a ells, aquest darrer es manté però amb uns paràmetres diversos a quan ells vivien entre nosaltres. A aquest record s’hi uneix el desig de compartir un dia amb tots ells la gloria del Senyor.

Pregar pels difunts, pels nostres difunts, ens fa bé i alhora ens ajuda a estar a punt amb el cos cenyit i els llums encesos, en definitiva a veure la mort com quelcom estretament i inevitablement lligat a la vida i sentint-los a ells encara en els nostres cors la fe en que un dia compartirem la resurrecció de Crist, com compartirem abans la seva mort, ens asserena i ens conforta.

La mort ve a vegades a l’hora menys pensada i d’altres després d’esperar-la o casi desitjar-la com Job. De sobte molts germans i germanes nostres han trobat la mort aquesta mateixa setmana en terres valencianes víctimes dels aiguats que han sembrat la mort, l’angoixa pels desapareguts, la destrucció i un dolor immens. Tinguem avui per a tots ells un record i unim-nos al seu dolor amb la nostra pregària i la nostra solidaritat.

Per la fe creiem que la mort ve a obrir-nos la porta de la vida amb Crist, això que creiem no sempre ens és fàcil de viure-ho. Crist ha vençut la mort, estiguem certs de que amb Crist la mort no te la darrera paraula, la darrera paraula és una paraula de vida, de vida eterna.

Fidels difunts. Cementiri de Girona

 

Fidels difunts

Cementiri de Girona

2 de novembre 2023

Rm 6,3-9; Salm 22, i Lc 12,35-40

 

La muerte es siempre para nosotros algo que irrumpe en nuestras vidas, que nos causa dolor, añoranza de los seres queridos y nos crea desconcierto. Frecuentemente la vemos como una amenaza, algo que quisiéramos evitar y hacer desaparecer. Sin embargo, la muerte es algo tan presente en nuestras vidas como la misma vida. San Francisco de Asís hablaba de la hermana muerte cuando los médicos le comunicaron que esta se le acercaba. Nos cuesta familiarizarnos con la pérdida de nuestros seres queridos y también con nuestra propia muerte. La fe nos habla de que la muerte no es el final, solo el inicio de una nueva vida sin sufrimiento, sin angustias, sin temores. Es esta la vida que nos vino a traer Jesucristo que murió como cualquiera de nosotros, pero venció a la muerte y resucitó. Su resurrección marca el inicio de una nueva vida para todos nosotros.

Con este convencimiento, porqué por nuestra fe creems que hay otra vida más allá de esta que vemos y experimentamos, rezamos por nuestros difuntos. Cierto que nunca podremos evitar dolor y tristeza al recordarlos, pero nuestro dolor debe dirigirse a la esperanza; sufrimos la separación, no puede ser de otra manera, pero confiamos en el encuentro y por eso pedimos por nuestros hermanos y hermanas difuntos, para que alcancen la gloria que Dios nos ofrece.

Amb Crist la mort ja no té la darrera paraula, ens ho ha dit l’apòstol sant Pau, si morim amb Crist viurem també amb Ell. Demanem per això al Senyor que els nostres germans difunts, els nostres familiars i amics, pels quals ara sentim enyorança hagin arribat a aquelles noces de les que ha parlat l’Evangeli. Avui la mort ens fa en certa manera nosa, mirem sovint de no pensar-hi, de viure la mort dels altres amb certa pressa i fins hi tot a vegades com una excepció. Si mirem al nostre voltant, aquí mateix, ens n’adonarem de que no hi ha res tant evident com la mort. Però els qui ens han deixat no ens ha deixat pas del tot, ho sabem tots bé, ens hi sentim encara units per l’amor, el que ells ens tingueren i el que nosaltres encara els tenim.

És per l’amor que Crist volgué compartir la nostra mort i nosaltres avui, sabent que Déu ens estima, li demanem que tots els nostres fidels difunts hagin arribat allí on és Ell i participin d’aquella vida que ja no acaba, la que diem gloria eterna o participació en el Regne de Déu.

Muchos hermanos y hermanas nuestros han encontrado la muerte esta misma semana en tierras valencianas víctimas de la DANA que ha sembrado la muerte, la angustia por los desaparecidos, la destrucción y un dolor inmenso. Tengamos hoy para todos ellos un recuerdo especial y unámonos a su dolor con nuestra oración y nuestra solidaridad.

Rezar por nuestros difuntos nos mantiene en comunión con ellos. Su recuerdo debe ser también hoy para nosotros motivo de esperanza, para reencontrarnos un día de nuevo con ellos en la gloria del Padre.