Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve. Abats fundadors de Cister

 

Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve

Abats de Cister

Monestir de Santa Maria de Solius

Dilluns 26 de gener de 2026

Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Celebrant la solemnitat dels sants Robert, Alberic i Esteve, fundadors de Cister, fem l’elogi d’aquests homes piadosos, un elogi que s’ha anat repetint de generació monàstica en generació perquè aquests homes, el bé dels quals persisteix en les nostres maldestres mans, són els nostres pares en el monaquisme.

Robert, Alberic i Esteve, inquiets espiritualment, quan escoltaven aquest fragment de l’Evangeli segons sant Marc, que avui hem escoltat també nosaltres, es plantejaven com els seria possible a ells ser-ne fidels per poder entrar així al Regne de Déu.

Pobres en l’esperit, pobres personalment vivien en unes comunitats que volent seguir la Regla del nostre Pare sant Benet, havien acabat per caure en el vici de l’avarícia, un dels set pecats capitals, i encara que fos en nom de la comunitat havien convertit el que haurien d’haver estat monestirs fidels a l’Evangeli i a la Regla, en institucions amb un gran poder polític i econòmic.

Certament que els monestirs no eren ni més ni menys que un reflex del seu temps i que els poders civils d’aleshores superaven amb escreix en quan a abús de poder a qualsevol cenobi. Però de fet a part de l’avarícia també es vivia una certa relaxació que potser no sigui un dels pecats capitals sistematitzats segles abans pel papa sant Gregori el gran al segle VI, però que potser caldria afegir-lo al de la mandra, en aquest cas espiritual, i que certament afectaven a un gran nombre de comunitats monàstiques.

Calia doncs tornar als orígens, a l’esperit d’allò que sant Benet havia establert per als monjos i calia fer-ho de manera radical. No fou fàcil ni per a ells mateixos, malgrat la seva determinació, i així una primera experiència a Molesmes no acabà de reeixir. Una experiència que val a dir, van compartir en algun moment amb sant Bru també ell en camí de recerca cap un nou  monaquisme més fidel a l’Evangeli.

Avui se’ns demana a nosaltres d’estimar tot allò que pertany a la tradició cistercenca, a conèixer, discernir i viure també avui aquell esperit de fidelitat i de llibertat que mogué als nostres Sants Pares a fundar el nou monestir. No hem de prendre mai la tradició com una cosa passada, sinó com una realitat viva i actual, que tendeix dinàmicament vers el futur i ens demana una nova manera d’actuar, que estigui d’acord amb els signes dels temps. Cal que descobrim aquella força interna de la tradició que només es pot aconseguir amb l’estudi i estant en comunió viva amb ella, no pas en el rebuig i l’oblit del patrimoni espiritual del que som hereus.

Així doncs, no hem de restringir la tradició cistercenca als inicis estrictes, tot i que la inspiració primigènia té certament un valor extraordinari, sinó que també hem de tenir en compte l’evolució posterior, que amb l’aportació de nous elements va modelar i determinar no pas poc el curs de la nostra vida, tot creant al mateix temps la tradició de la qual som hereus i dipositaris. A això ens hi convida la Declaració del Capítol General de l’Orde de l’any 2000.

Fundant el nou monestir Robert, Alberic i Esteve, sense un ànim primigeni d’establir un nou orde, acabaren per fer-ho. Un orde el de Cister que val a dir que acabaria per ser present arreu d’Europa i que, malgrat els períodes de pujança i de davallada, ha arribat fins avui, si bé amb diversitat de famílies.

Per això guardem la bona memòria dels antics, d’aquells, que com ens ha dit la carta als cristians hebreus, van ser capaços d’atendre la invitació de Déu que els cridava i anant-se’n al desert, que així es denominà primerament Cister, fundaren un nou monestir que havia d’acollir la seva nova vida centrada en la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu.

Què n’hem fet nosaltres de la seva herència? Com vivim aquells ideals que els portaren a abandonar una vida plena de certeses, per una altra plena d’incerteses?

Cadascun de nosaltres hi pot respondre a nivell personal i cada comunitat fent-ne el seu discerniment. Robert, Alberic i Esteve cercaven poder dir al Senyor, com nosaltres mateixos: «Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit.»

En la renuncia no rau tot el sentit de la vida monàstica, n’és una part i una part molt important, perquè cal el deseiximent de tot allò material i àdhuc afectiu, per restar lliures per Déu. Però el seguiment de Crist es viu en el dia a dia, és un camí, no pas fàcil, que serà avaluat pel mateix Déu quan ens presentarem davant seu.

Esperem aleshores ser mereixedors d’escoltar dels seus llavis aquestes paraules: «Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l'evangeli – ho hagi deixat tot - rebrà, (...) la vida eterna.»

Una vida en plenitud de la que aquí se’ns permet fer-ne ja un tast que és aquest rebre, ja en el temps present, cent vegades més del que ens parla Jesús.

El papa Lleó deia al nostre Abat General el passat 22 d’octubre: «Per a vosaltres, el més important per servir l’Església i fer bé al món en la situació́ actual és ser fidels a l'essencial, primer de tot en la dimensió́ contemplativa de la vocació cistercenca. És important servir al Senyor en veritat, sí amb veritat.»

No fou cap altre l’ideal de Robert, Alberic i Esteve, ser fidels a l’essencial, servir a Déu amb veritat, de cor, de gust, fent-ho tot per Jesucrist al qual, com ens diu sant Benet, no hem d’anteposar mai res.

Aquesta és la gloria reservada als qui estimen al Senyor, ser-li fidels en veritat. Per haver-ho viscut així el bon nom de Robert, Alberic i Esteve es manté viu i la seva gloria no ha estat oblidada.

Diumenge III durant l'any / Cicle A. Sant Vicenç a Vilamalla

 

Diumenge III durant l'any / Cicle A

Parròquia de Sant Vicenç a Vilamalla

Diumenge 25 de gener de 2026

Is 8,23b-9,3; Salm 26,1.4.13-14; 1C 1,10-13.17 i Mt 4,12-23

Un cop passades les festes de Nadal la litúrgia ens presenta els primers temps del ministeri públic de Jesús, ens revela així que aquell infant nascut en una establia va venir per predicar el Regne de Déu. Una tasca que no és pas fàcil, que presenta riscos com el de perdre la vida, ho veiem avui en la figura de Joan Baptista, la seva sinceritat, la integritat de la seva predicació va causar l’enuig dels poderosos i el rei Herodes el feu empresonar primer i matar després. Joan Baptista va ser-hi a temps per viure la manifestació de Jesús al riu Jordà on Déu Pare el reconegué com a fill. Jesús sap molt bé que la seva sort està ja establerta, la mort arribarà també per a Ell, però això no li impedeix de començar la seva tasca predicant la conversió a la bona nova del Regne a les sinagogues i mostrant l’amor de Déu guarint gent de tota malaltia.

La tasca de Jesús és ingent en un entorn hostil, per això li cal ajuda, li cal gent disposada a acompanyar-lo pels camins i finalment a Jerusalem. Com s’ho fa per captar seguidors? Ben fàcil els veu i els diu «veniu amb mi» i els al·ludits ho deixen tot, feina i família, i marxen amb Jesús. La figura de Jesús i una paraula seva són suficients per atreure als apòstols, no cal gran cosa més i ells s’aixequen, abandonen les xarxes, el pare i se’n van amb Jesús.

Els apòstols acabaran per tenir la mateixa força de Joan Baptista per mantenir-se fidels i arribar a donar la seva vida per Crist i per l’Evangeli. Cert que tindran moments de dubte, de por, temptacions d’amagar-se o de fugir; però a la fi del seu camí ho donaran tot per Crist. Sant Vicenç també ho va experimentar tot plegat, la seva diaconia, és a dir el seu servei al bisbe Valeri i a l’Església, va suposar-li ser portat als tribunals, però rebé de l’Esperit la força suficient per afrontar-ho i mantenir-se fidel. D’ell escriu sant Agustí que «De dues maneres ataca el món als soldats de Crist: els afalaga per a seduir-los, els atemoreix per a doblegar-los. No deixem que ens domini el propi plaer, no deixem que ens atemoreixi l'aliena crueltat, i haurem vençut al món. En un i un altre atac surt a l'encontre Crist, perquè el cristià no sigui vençut. La constància en el sofriment que contemplem en el martiri- de sant Vicenç -  que avui commemorem és humanament incomprensible, però la veiem com una cosa natural si en aquest martiri reconeixem el poder diví.» (Sermó 276).

El centre de la predicació del Regne és Crist, no pas cap altre; per això sant Pau s’escandalitza en la lectura que hem escoltat quan uns anys després de la mort i resurrecció de Crist, l’Església naixent es dessagnava per les divisions i mentre uns deien seguir a Pau, d’altres seguien a Pere; tots havien perdut la centralitat de Crist; les disputes entre uns i altres els impedien d’acomplir la missió de predicar la bona nova del Regne oblidant que la seva obligació era que la creu de Crist no perdés el seu valor.

Les divisions, quan van més enllà del respecte a la pluralitat, que cal sempre mantenir, acaben per destruir qualsevol causa, per més justa que sigui. En tenim molts d’exemples tant en la història de la mateixa Església com en la història de qualsevol dels pobles del món. Les divisions venen de la temptació d’imposar la nostra voluntat per damunt dels altres i això també ha passat dins de l’Església, com ha passat i passa en el nostre món. Molts cops hauríem de mirar més enllà de les coses massa immediates i tenir clars els objectius; però malauradament ens perdem sovint en discussions estèrils que no fan altre cosa que entorpir la consecució dels vertaders objectius.

Com ens diu el papa Lleó XIV els màrtirs: «Són dones i homes, religioses i religiosos, laics i sacerdots, que paguen amb la vida la fidelitat a l'Evangeli, el compromís amb la justícia, la lluita per la llibertat religiosa allí on encara és transgredida, la solidaritat amb els més pobres. Segons els criteris del món han estat “derrotats”. En realitat, com ens diu el llibre de la Saviesa: «Als ulls dels homes sofrien un càstig, però de fet tenien l'esperança segura de la immortalitat.» (Sv 3,4).» Com la tenia sant Vicenç la festa del qual avui celebrem aquí a Vilamalla que el té per patró i protector.

Diumenge III durant l'any / Cicle A. Santa Maria a Portbou

 

Diumenge III durant l'any / Cicle A

Confirmacions a la parròquia de Santa Maria a Portbou

Dissabte 24 de gener de 2026

Is 8,23b-9,3; Salm 26,1.4.13-14; 1C 1,10-13.17 i Mt 4,12-23

Jesús sent a dir que Joan Baptista ha estat empresonat, torna a Galilea i va a Cafarnaüm per començar a predicar. Jesús sap que la seva vida acabarà de la mateixa manera que la de Joan Baptista, però ara no és el moment encara, li cal recórrer moltes contrades, parlar a molta gent i fer molts miracles, ha d’ensenyar a les sinagogues, predicar la bona nova del Regne i guarir molta gent de tota malaltia. Jesús es posa aviat a la feina, no li fa por el preu que n’ha pagat ja Joan Baptista i per tal de poder-la fer aquesta tasca que el Pare li ha encomanat de fer, li cal ajuda, li calen col·laboradors. Així quan veu dos germans tirant el filat a l’aigua els crida i poc després quan en veu dos més també els crida i els uns i els altres ho deixen tot i se’n van amb Ell. Jesús veu, Jesús crida i Pere, Andreu, Jaume i Joan ho deixen tot i el segueixen. La vida d’aquests homes ha canviat radicalment en quan Jesús els ha cridat.

També a nosaltres Jesús ens crida, ho fa també pel nostre nom; no ens demana sovint aquesta dedicació total que demanà als primers apòstols, a aquells pescadors del llac que acabarien convertits en pescadors d’homes; però a nosaltres Jesús ens crida també a seguir-lo, a anar amb Ell, a creure en Ell. Creiem en Crist, avui vosaltres confirmeu la vostra fe en Crist i certament que heu aprofundit en la fe de la mà d’algú i que camineu en el camí de la fe ajudats pels catequistes, pels pares, pel vostre mossèn. Però no us confongueu, hi ha una sola manera de pensar i un sol parer, com ens ha dit sant Pau, i aquest és el de Crist.

La temptació de la divisió sempre ha restat present en la història de l’Església. És ben humana, moltes coses nosaltres les veiem d’una determinada manera i les volem fer també com a nosaltres ens sembla millor; però la fe la vivim no cadascun de nosaltres per lliure i per separat, la vivim en comunitat, comunitats com aquesta parròquia, com ho és també la diòcesis de Girona i com ho és en definitiva l’Església universal. La fe no es pot viure, si es vol viure de manera ferma i autèntica, anteposant a Pau, a Apol·ló o a Quefes, que era Pere, per davant de Crist. Pau, Apol·lo, Quefes o qualsevol altre no son l’objectiu a seguir, poden ser models, sempre imperfectes, però l’únic model, autèntic a qui hem de seguir de debò és a Crist.

És Crist qui il·lumina i salva, és Crist que és el mur que protegeix la nostra vida, és Crist a qui desitgem amb tota l’ànima i és Crist en qui hem d’esperar, qui és la nostra esperança. Si no ho vivim així som com aquell poble que avançava a les fosques, perquè Crist és la gran llum que resplendeix per als qui vivim una vida on hi ha sempre moments de foscor, d’incertesa, de pors; davant de tot això cal que els nostres cors no defalleixin i esperar sempre en el Senyor.

Creure en Crist és tenir aquesta certesa que té el salmista, amb ella podem afrontar qualsevol perill, cap enemic no ens podrà vèncer i ningú serà capaç d’allunyar-nos de Déu. Creure en Crist ha de ser per a nosaltres viure aquesta confiança en Déu que quan ens crida ens acull i ens mostra el camí de la salvació.

Abandonar immediatament barques i pares pot semblar una insensatesa, fer-ho quan qui crida aparentment és un desconegut, un nouvingut de qui Pere, Andreu, Jaume i Joan no en sabien res personalment, sembla una bogeria. Però ells no ho deixaren tot per seguir un home qualsevol, ho deixaren tot per seguir a Crist que és el Fill de Déu.

A nosaltres no ens crida a tant, o si qui sap, però en qualsevol cas estiguem certs de que també ens crida, a vosaltres us crida avui a confirmar la vostra fe davant d’aquesta comunitat que representa al conjunt de l’Església i a tots nosaltres ens crida a viure la fe amb coherència, amb fidelitat i amb esperança i amor, sobretot amb esperança i amor. «És bell convertir-se en pelegrins d'esperança. I és bell continuar sent-ho, junts. – perquè quan vivim junts la fe és quan - La fidelitat de Déu sempre ens sorprendrà.» (Lleó XIV 6 de gener de 2026).

Dissabte de la Setmana II durant l'any / II

 

Dissabte de la Setmana II durant l'any / II

Catedral de Girona

Institució del ministeri del lectorat a Marc Sureda

Dissabte 24 de gener de 2026

2S 1,1-4,11-12.17a.19.23-27; Salm 79,2-3.5-7 i Mc 3,20-21

A Jesús i als seus no els quedava ni temps per a menjar, la tasca que els havia estat confiada, la predicació de la bona nova i l’anunci del Regne, els ocupava tot el temps, els ocupava tota la vida. Així ha de ser, perquè proclamar la Paraula de Déu, que és el mateix que anunciar el seu Regne, és una tasca que no podem fer a temps parcial, que no tant sols ens ocupa quan la llegim en la celebració, sinó que la Paraula és per viure-la en cada moment, en cada instant de la nostra vida.

Fer arribar la Paraula de Déu no és sempre fàcil, ho hem escoltat, el mateix Jesús fou definit com un forassenyat, perquè a vegades el que Déu ens diu a través de la seva Paraula ens incomoda, ens qüestiona i preferim no escoltar-la, no fer-ne cas, pensar que és cosa d’altres temps. Per això sant Pau, conscient de la dificultat, ens hi anima tot dient-nos: «proclama la paraula de Déu, insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar.» (2Tm 4,2).

La coherència entre Paraula i vida no és tant fàcil com sembla a primera ullada. Ho veiem en la mateixa història del rei David, elegit per Déu a través del profeta Samuel per regir al poble d’Israel. La seva vida, la d’aquell a qui la tradició atribueix el salteri, estigué farcida d’encerts i de desencerts, tant va fer el bé que vol el Senyor, com va fer el mal que aquest detesta.

Viure la fe amb coherència, seguir els dictats de la Paraula de Déu no és sempre fàcil i per als qui son cridats a exercir un determinat ministeri dins de l’Església el grau d’exigència es fa encara més elevat i això augmenta la dificultat. No sigui cas que se’ns hagi d’aplicar allò que Jesús digué a la gent: «Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan.» (Mt 23,3).

Avui Marc fas un pas més cap al diaconat permanent que exerciràs en aquesta nostra catedral que tant bé coneixes i on has exercit l’acolitat ja anys abans de ser-ne instituït. És aquesta basílica la seu del bisbe certament, però sobretot el símbol de la diòcesis, de l’Església de Girona. En ella s’hi fa present tota la nostra història com a poble de Déu que peregrinem per aquestes contrades.

Aquest temple ha viscut situacions de tot tipus, com la mateixa societat a la que serveix; així és la vida de l’Església com a realitat del poble de Déu encarnada en un poble concret que viu moments d’esplendor i de decadència, de joia i de tristor. En tots ells, sempre la Paraula de Déu aquí proclamada, l’ha guiat, ajudat i confortat; tingueu ben present.

Ens diu el Concili Vaticà II que «És necessari que tots els clergues, sobretot els sacerdots de Crist i els altres que com els diaques i catequistes es dediquen legítimament al ministeri de la paraula, se submergeixin en les Escriptures amb assídua lectura i amb estudi diligent, perquè cap d'ells resulti "predicador buit i superflu de la paraula de Déu que no l'escolta en el seu interior", ja que ha de comunicar als fidels que se li han confiat, sobretot en la Sagrada Litúrgia, les immenses riqueses de la paraula divina.» (Dei Verbum, 25).

Fes doncs de la Paraula de Déu la teva companya de viatge, escolta-la amb atenció i sigues-ne instrument perquè els altres l’escoltin proclamant-la i quan sigui el moment predicant-la havent-te familiaritzat amb ella.

Ens hi convidava també aquest darrer dimecres el papa Lleó XIV: «la primera actitud que hem de conrear és l'escolta, perquè la Paraula divina pugui penetrar en les nostres ments i en els nostres cors. Al mateix temps, estem cridats a parlar amb Déu, no per a comunicar-li el que Ell ja sap, sinó per a revelar-nos a nosaltres mateixos.» (21 de gener de 2026). Que així sigui per a tots nosaltres.

Divendres de la Setmana II durant l'any / II

 

Divendres de la Setmana II durant l'any / II

Celebració de Sant Francesc de Sales

Parròquia de Santa Susagna del Mercadal a Girona

Divendres 23 de gener de 2026

1S 24,3-21; Salm 56,2.3-4.6 i 11 i Mc 3,13-19

Jesús va cridar els qui va voler i en designà dotze perquè anessin a anunciar l’arribada del Regne de Déu. Jesús veu la necessitat de comunicar la bona nova del Regne, de fer-la arribar a com més gent millor i escull als qui hauran de portar a terme aquesta tasca; no pot fer-la qualsevol perquè cal fer-la amb rigor i fidelitat. Comunicar, fer arribar als altres un missatge concret és una tasca que demana credibilitat i responsabilitat.

La temptació d’aprofitar l’ocasió en benefici propi, corrent el risc de tergiversar o manipular el missatge sempre serà present. Una temptació aquesta d’aprofitar l’ocasió que veiem que ja tenia David com hem escoltat en aquest episodi que ens relata el primer llibre del profeta Samuel, un relat que de tant planer i mundà adquireix per ell mateix un elevat grau de versemblança.

David podia haver aprofitat aquella ocasió per acabar amb la vida del rei Saul, ocupat com estava aquest en una tasca tant natural com humana, però va prevaldre en el futur rei David el respecte a l’ungit del Senyor que li impedia de fer-li cap mal.

Potser avui per avui en el terreny de la política, tant a nivell nacional com internacional, no hi ha tants miraments i s’aprofita en masses ocasions qualsevol ocasió per imposar la llei del més fort i desacreditar als altres, defugint certes normes que semblaven establertes ja per sempre i que com fa tot just un segle salten pels aires a la menor ocasió i a caprici del qui es pot imposar per damunt d’un altre sense altre argument que la força.

L’Església no es pot regir per aquets paràmetres, no s’hi ha de regir, ans al contrari, si vol ser fidel al missatge de Jesucrist i anunciar l’arribada del Regne de Déu, s’ha de mantenir fidel a l’Evangeli i centrada en fer arribar allò que és realment important, sense aturar-se en debats estèrils i massa temporals que res no aporten a la seva tasca.

El que ens cal anunciar com a Església de Crist, és que Déu és amor, que ens ha demanat d’estimar-lo a Ell i als altres i això vol dir treballar per la pau, per la dignitat humana, pel respecte a la vida des del seu mateix inici fins a la seva fi, pel dret a una vida digne amb un treball, un habitatge, una educació o una assistència sanitària també dignes. No és pas missió de l’Església entrar en polèmiques polítiques concretes, sempre efímeres i sempre qüestionables.

 

Certament cada creient té i ha de tenir les seves pròpies opinions en temes polítics i socials, però el que correspon a l’Església com a tal, especialment als seus ministres, no és optar o donar suport a una o altre opció, sinó facilitar uns paràmetres que permetin, en aquest cas als catòlics, però també donant-los a conèixer al conjunt de la societat, discernir qui s’acosta més o s’allunya més del missatge que Jesús va confiar anunciar a aquells dotze homes.

No podem, ni hem de renunciar a fer arribar al conjunt de la societat allò en el que creiem, certament amb respecte a tots, però també amb convicció i fermesa.

Quan l’Església ha anat del braç del poder, de fet ha estat molt sovint, el preu que s’ha hagut de pagar ha estat sempre massa alt i ha estat la pèrdua de credibilitat, una credibilitat que també perdem quan l’escàndol es viu dins de l’Església i enlloc de ser aquesta un element estabilitzador dotat d’autoritat moral, el greu dany físic i psicològic de les víctimes, enterboleix el mateix missatge que ens ha estat confiat.

Preval masses cops la feblesa humana per damunt de la riquesa del missatge de l’Evangeli; al cap i a la fi també entre aquells dotze hi havia també qui trairia a Jesús.

En un món convuls, inestable com feia dècades que no ho era; un món on els mateixos dirigents contribueixen a la confusió dient avui una cosa i demà la contraria sense parpellejar; com a Església tenim el dret i el deure de fer arribar el missatge que ens ve de Jesús i que no passarà mai.

No es tracta d’aprofitar l’ocasió quan tenim la possibilitat a les nostres mans, com David, d’actuar contra tot principi, quan algú ens diu com a David «ara és la teva» de fer mal; es tracta de ser fidels al missatge de l’Evangeli, a la Paraula que ens ha arribat per Jesucrist i al seu manament de l’amor.

El nostre missatge, el que ens ha estat confiat, és massa valuós com per perdre el temps manifestant si en un determinat moment  un govern ha de prendre una opció o una altra; ens cal anar molt més enllà, als temes de fons, tal com Jesús va confiar als dotze i ens ha confiat també a nosaltres, un encàrrec al que no podem renunciar mai.

Tota la resta està de més; com diu el llibre dels proverbis: «No estiguis gelós del violent, no desitgis seguir els seus camins. Perquè el Senyor detesta els perversos, mentre que als honrats els té per amics.» (Pr 3,31-32).

Santa Agnès

 

Santa Agnès

Monestir de Santa Maria de Solius

Dimarts  21 de gener de 2026

Sir 51,1-12; Salm 123; 1C 1,26-31 i Mt 13,44-46

Eleazar va preferí morir que fingir. La coherència és una de les cartes de presentació dels màrtirs. En molts dels casos els màrtirs son convidats a renunciar a la seva fe, però això per a qui la fe és no ja part consubstancial de la seva vida, sinó la mateix raó de la seva vida seria morir; no morir al que aquí coneixem i vivim, sinó morir a allò al que som convidats a participar per Jesucrist: la filiació divina i la vida eterna. I renunciar a allò que Crist ens ha promès sí que és morir vertaderament. Crist ens ha fet justos, gràcies a Crist podem estar en pau amb Déu, una pau que ens arriba a donar la fortalesa de trobar fins i tot en les proves fins un motiu de satisfacció. Sofriment i constància obtenen l’aprovació de Déu i obren les portes de l’esperança quan es viuen per amor.

Tot plegat, que pot semblar un absurd a primer cop d’ull, si no s’entén que és fruit de l’amor de Déu que ens ha estat donat per l’Esperit. Afirmar que els fruits de l’Esperit ens porten a superar la temptació de fingir, d’escapar al suplici dels homes pot semblar dur, fins i tot en certa manera inhumà; però si estem certs de que els fruits de l’Esperit ens porten a mantenir-nos dignes, fidels i coherents, tot plegat adquireix un ple sentit. Eleazar no volia ser un mal exemple per als altres, per als joves molt especialment, i coherent amb el que creia, acceptà aquell turment de gust i per fidelitat al Senyor i se sentí millor donat la seva vida que perdent-la amb enganys.

És aquesta mateixa fidelitat la que han mostrat molts altres màrtirs al llarg dels segles, són els cridats no pas a un sofriment estèril, sinó a esdevenir aquell gra de blat que quan cau a terra no mort, sinó que acaba donant molt de fruit. És ben humà sentir por, por al patiment, por a la incertesa, por a allò que desconeixem, que no podem controlar, que escapa a les nostres mans i a la nostra voluntat. Però la por també l’hem de situar en el seu just terme, hem de tenir por, sí, però no del que moltes vegades en tenim, sinó d’allò del que vertaderament n’hem de tenir.

Com ens diu Jesús la por ens ha de venir quan correm el risc de perdre ànima i el cos, els dos alhora, quan tenim al davant la temptació de desconfiar de que Déu ens reconeix quan nosaltres el reconeixem, por a ser negats per Déu quan nosaltres el neguem. Pot semblar una dinàmica sinó perversa, sí almenys mercantilista i desconcertant; ho pot semblar però no ho és perquè la nostra relació amb Déu es mou per la dinàmica de l’amor.

El martiri no és un absurd, el que és absurd és creure que davant del martiri hi pugui haver qui renunciï al seu amor a Déu, el que és absurd és creure que martiritzant, que acabant amb uns quants creients la fe, la presència de Déu enmig d’una societat, sigui la que sigui, sigui en l’època que sigui, pot desaparèixer. Déu sempre està present enmig dels seus i aquesta és la certesa que mou als màrtirs a la fidelitat, una fidelitat a quelcom que és superior amb escreix a qualsevol persona, institució, guany material o ideal humà.

Per Déu val la pena ser fidel, mantenir-se fidel, com ho fou Eleazar, com ho fou sant Pau, com ho fou santa Agnès, com ho han estat tants d’altres abans d’ells i després d’ells. La nostra màrtir va conservar-se impertorbable entre els cruels botxins, no sabia que és la mort, però ja estava preparada a morir, escriu sant Ambròs. Qui ha pretès o pretén també avui en tants països on els cristians son perseguits, eliminar la presència de Déu martiritzant als creients, no aconsegueix sinó refermar la fe i l’Església.

Per això quan vivim dificultats, quan ens sentim no ja perseguits però si tal volta ignorats, menyspreats o la indiferència és moneda de canvi al nostre voltant, ens cal tenir ben presents les paraules de Crist: Déu ens té comptats cada un dels cabells, siguin molts o siguin pocs. Déu ens té comptats a nosaltres entre els seus i no hi pot haver millor garantia per convidar-nos a viure la nostra fe amb dignitat, fidelitat i coherència. Com santa Agnès a qui la fe en Crist li donà un patrimoni molt mes alt que qualsevol altre patrimoni que hagués pogut posseir, un patrimoni que es quantifica amb una única moneda: l’amor que de Déu ens ve per l’Esperit Sant.

Diumenge II durant l'any / Cicle A. Sant Miquel de Palau-sacosta a Girona

 

Diumenge II durant l'any / Cicle A

Festa de Sant Antoni abat

Parròquia de Sant Miquel de Palau-sacosta a Girona

Diumenge 18 de gener de 2026

Is 49,3.5-6; Salm 39,2 i 4ab.7.8-9.10; 1C 1,1-3 i Jo 1,29-34

Les lectures que acabem d’escoltar ens presenten tres personatges: el profeta Isaïes, l’apòstol sant Pau i sant Joan Baptista. Tres vides dedicades a buscar i a servir a Déu, en tres moments diferents de la història. Isaïes és un profeta de l’Antic Testament i les seves profecies les hem escoltat abastament al llarg del temps d’Advent, aquell que ens prepara pel Nadal, perquè de sempre s’ha interpretat que el que ell digué i d’altres recolliren per escrit, estava destinat a anunciar la vinguda del Messies, una profecia que s’acompleix en Jesucrist.

L’apòstol sant Pau és denominat l’apòstol dels gentils, ja que ell tingué la visió de portar l’Evangeli més enllà del poble jueu, a tots els pobles. El, no fou un apòstol com els altres, no conegué a Jesús directament, ans al contrari, en un primer moment fou un aferrissat enemic dels cristians, els perseguia i fou testimoni del martiri de sant Esteve, aquell que celebrem tot just l’endemà del dia de Nadal, i que morí apedregat per confessar la seva fe en Crist.

Sant Pau de camí cap a Damasc escoltà una veu que el cridava, caigué del cavall que el portava, quedà cec i uns dies després recobrant la vista s’incorporà a la tasca d’aquella Església naixent i fou un gran evangelitzador que va donar la seva vida per Crist i per l’Evangeli. Pau fou cridat a ser apòstol i evangelitzà en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist.

L’Evangeli segons sant Joan, ens presenta a Joan Baptista, el fill d’Elisabet, cosina de Maria, i de Zacaries, aquella parella gran i estèril que per obra de Déu concebé un fill a les seves velleses. Joan saltà de goig al ventre de la seva mare quan els visità Maria ja amb Jesús en les seves entranyes i a la vora del riu Jordà quan Jesús se li acostà per rebre el baptisme fou testimoni de que Déu reconeixia a Jesús com el seu fill. Joan Baptista veié l’Esperit que baixava del cel i donà testimoni de que aquell era realment el Fill de Déu.

Tres històries, tres personatges, tres moments diferents de la història i tres maneres de viure la fe. La fe és un do, un regal de Déu, la fe es mostra en les obres i concretament amb l’amor; la fe es mostra estimant a Déu i als altres; tant sols així és una fe vertadera, plena i potent.

La fe, l’acció de l’Esperit Sant ens diu l’experiència que com les amistats poden acabar a causa d'algun gest clamorós de ruptura, o també per una sèrie de desatencions quotidianes, per oblits repetits que desgasten la relació fins a trencar-la. La nostra amistat amb Jesús, que ens crida a ser els seus amics, cal que la cuidem, que no desoïm la seva crida, que acollim i cuidem aquesta relació, i descobrirem llavors que l'amistat amb Déu és el millor regal que podem tenir, que Crist és la nostra salvació. (Cf. Papa Lleó XIV 14 de gener de 2026).

Isaïes, Pau i Joan Baptista no han estat els únics que han viscut la fe amb intensitat, també, per exemple, sant Antoni la visqué. Ell fou un dels pares del monaquisme, fundador de la tradició del monacat copte i per extensió del monaquisme cristià.

Antoni fou un jove ric i independent, que renuncià a tots els seus béns i descobrí que li calia fer un camí, que li calia un aprenentatge i es posà sota la direcció d’un ancià espiritual, d’un pare espiritual, d’algú més experimentat que ell que l’instruïa pouant en l’Escriptura i la pregària.

Sant Antoni fou un home equilibrat i un gran humanista, amable amb els que se li apropaven, que estava convençut per damunt de tot de que cal estimar a Déu, als homes i a la natura; ja que tot plegat constitueix l’obra de Déu.

La tradició ha anat presentant-nos a sant Antoni com algú aimant dels animals i n’ha esdevingut el patró, el protector especialment dels animals amb els qui l’home conviu amb més proximitat.

Diu la tradició que aquest sant es dedicava a protegir els animals de càrrega i als qui els feien servir en les feines del camp. Quan veia un animal desvalgut o ferit, el sant el guaria i el protegia dels perills. 

No és d’estranyar aleshores que els traginers i els homes del camp, dependents dels animals en la seva la feina, tinguessin una profunda devoció cap a sant Antoni, demanant-li que tingués cura del benestar dels seu bestiar.

Si alguna cosa de la vida de sant Antoni ens pot servir avui al segle XXI ha de ser el seu profund respecte per tota la creació, pels homes i dones en primer lloc, respecte a la seva dignitat i a tots els seus drets; i el seu respecte pels animals amb qui compartim aquesta terra; que és respecte per la natura de la que no en som pas propietaris amb uns drets il·limitats sinó usufructuaris amb l’obligació de mantenir-la i llegar-la a les futures generacions en les millors condicions possibles.

En el món que ens envolta nosaltres creients veiem en la natura, com sant Antoni, la mà de Déu i estem cridats a respectar i  estimar a Déu en primer lloc i després a tot allò que és obra seva.

L’amor és el que vertaderament mostra la fe. Un amor com el d’Isaïes, el de Joan Baptista, el de sant Pau o el de sant Antoni, abat. Un amor com el que Déu ens estima ja que: «Tot l'univers material és un llenguatge de l'amor de Déu, del seu desmesurat amor cap a nosaltres.» (Laudato si, 84).

Diumenge II durant l'any / Cicle A. Santa Maria a Blanes

 

Diumenge II durant l'any / Cicle A

Confirmacions a la parròquia de Santa Maria a Blanes

Dissabte 18 de gener de 2026

Is 49,3.5-6; Salm 39,2 i 4ab.7.8-9.10; 1C 1,1-3 i Jo 1,29-34

Les lectures que acabem d’escoltar ens presenten tres personatges: el profeta Isaïes, l’apòstol sant Pau i sant Joan Baptista. Tres vides dedicades a buscar i a servir a Déu, en tres moments diferents de la història.

Isaïes és un profeta de l’Antic Testament i les seves profecies les hem escoltat abastament al llarg del temps d’Advent, aquell que ens prepara per Nadal, perquè de sempre s’ha interpretat que el que ell digué i d’altres recolliren estava destinat a anunciar la vinguda del Messies, una profecia que s’acompleix en Jesucrist.

L’apòstol sant Pau és denominat l’apòstol dels gentils, ja que ell tingué la visió de portar l’Evangeli més enllà del poble jueu, a tots els pobles. El, no fou un apòstol com els altres, no conegué a Jesús directament, ans al contrari, en un primer moment fou un aferrissat enemic dels cristians, els perseguia i fou testimoni del martiri de sant Esteve, aquell que celebrem tot just l’endemà del dia de Nadal, i que morí apedregat per confessar la seva fe en Crist.

Sant Pau de camí cap a Damasc escoltà una veu que el cridava, caigué del cavall que el portava, quedà cec i uns dies després recobrant la vista s’incorporà a la tasca d’aquella Església naixent i fou un gran evangelitzador que va donar la seva vida per Crist i per l’Evangeli. Pau fou cridat a ser apòstol i evangelitzà en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist.

L’Evangeli segons sant Joan, ens presenta a Joan Baptista, el fill d’Elisabet, cosina de Maria, i de Zacaries, aquella parella gran i estèril que per obra de Déu concebé un fill a les seves velleses.

Joan saltà de goig al ventre de la seva mare quan els visità Maria ja amb Jesús en les seves entranyes i a la vora del riu Jordà quan Jesús se li acostà per rebre el baptisme fou testimoni de que Déu reconeixia a Jesús com el seu fill. Joan Baptista veié l’Esperit que baixava del cel i donà testimoni de que aquell era realment el Fill de Déu.

Tres històries, tres personatges, tres moments diferents de la història i tres maneres de viure la fe. La mateixa fe que avui nosaltres professem i a la que vosaltres us hi adheriu ara de manera solemne.

Isaïes, Pau i Joan Baptista actuaven moguts pel mateix Esperit Sant que avui demanarem que davalli sobre vosaltres. Ens ho deia el papa Lleó XIV dimecres passat, Déu és Déu i nosaltres som criatures; però amb la vinguda del Fill fet home, Déu s'apropa a nosaltres en Jesús, Déu ens fa fills i ens crida a fer-nos semblants a Ell malgrat la nostra fràgil humanitat; la nostra proximitat a Déu, ens ve per la nostra relació amb el Fill fet home.

I a apropar-nos a Déu ens hi ajuda l’Esperit Sant, aquell que davallà damunt dels apòstols reunits al cenacle amb les portes tancades, perquè estaven morts de por pel que els podia succeir; davallà damunt d’ells l’Esperit Sant i perderen la por i perdent-la començaren a predicar l’Evangeli i a Crist a tots els qui els escoltaven.

La fe és un do, un regal de Déu, és tan valuosa que no els la podem quedar per a nosaltres mateixos, l’hem de compartir; no els la podem amagar, cal que la mostrem i com mostrar-la? No tant sols manifestant-la amb les nostres paraules, que també, sinó sobretot la fe es mostra en les obres i concretament amb l’amor; la fe es mostra estimant a Déu i als altres; tant sols així és una fe vertadera, plena i potent.

Avui feu un pas més en el vostre camí de fe; allò que vàreu rebre pel baptisme avui ho confirmeu davant d’aquesta assemblea que representa al conjunt de l’Església.

Sigueu-ne conscients de que la fe és un camí, no sempre fàcil i en el decurs del qual costa mantenir-se constant, mantenir-se fidel a Déu. No pas per maldat, més aviat som infidels per sucumbir a les moltes distraccions que el nostre món ens presenta i que ens sedueixen: la comoditat, la mandra, qui sap si la vergonya.

Sant Pau va manifestar que no s’avergonyia de l’Evangeli, (Cf. Rm 1,16) i realment ho complí fins a l’extrem de ser empresonat i de donar la vida per Crist, que nos perdre-la. A nosaltres no se’ns demana tant, se’ns demana coherència entre la fe que professem i la vida que portem.

Avui en aquesta celebració en la que vosaltres manifesteu la vostra fe en Crist, també és per a tots nosaltres aquí reunits una ocasió per plantejar-nos com vivim la nostra fe.

La fe no la podem viure mai a mig gas, a mitja jornada; la fe ha d’omplir les nostres vides, del matí al vespre, de dilluns a diumenge, vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana i així tota la vida. No és pas una tasca impossible, cal esforç, cal aixecar-nos quan caiem i no perdre mai l’esperança. Cal sobretot confiar-nos a Déu i deixar-nos portar per l’Esperit, aquest Esperit que avui rebeu i que nosaltres a vegades oblidem que hem rebut.

La fe, l’acció de l’Esperit Sant, l’amor a Déu i als germans, ens diu l’experiència que és com les amistats humanes que poden acabar a causa d'algun gest clamorós de ruptura, o també per una sèrie de desatencions quotidianes, per oblits repetits que desgasten la relació fins a trencar-la; pot desaparèixer per no cuidar-la.

La nostra amistat amb Jesús, que ens crida a ser els seus amics, cal que la cuidem, que no desoïm la seva crida, que acollim i cuidem aquesta relació, i descobrirem llavors que l'amistat amb Déu és el millor regal que podem tenir, que Crist és la nostra salvació. (Cf. Papa Lleó XIV 14 de gener de 2026).

I en descobrir l’amor a Déu el mostrarem estimant als germans. Perquè qui «si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.» (1Jn 4,20).

Baptisme del Senyor / Cicle A

 

Baptisme del Senyor / Cicle A

Festa

Monestir de Sant Daniel

Diumenge 11 de gener de 2026

Is 42,1-4.6-7; Salm 28,1-2.3ac-4.3b i 9b-10; Fets 10,34-38 i Mt 3,13-17

«Com és que tu vens  a mi?» El Baptista, aquell que havia saltat de goig en les entranyes de la seva mare Elisabeth en sentir vora seu la presència del Salvador, ara s’estranya de que Jesús s’acosti a ell per rebre un baptisme d’aigua. El qui és el Messies, el Fill de Déu no té vertaderament cap necessitat de ser batejat, com tampoc no la té ni de morir, ni d’encarnar-se; tot ho fa per amor; som nosaltres els qui ho necessitem tot d’Ell. Déu és mou en el pla de salvació per amor a la seva creatura des de la seva concepció fins a la mort en creu; des del baptisme al Jordà fins a la resurrecció victoriosa. Jesús ens va indicant pas a pas quin és el camí que ens porta cap al Pare i a nosaltres, pobres pecadors, als que sí que ens cal rebre el baptisme no rebem el que administrava Joan, sinó un baptisme per l’aigua i per l’Esperit que ens uneix a Crist i a la seva Església.

Al Jordà es troben el baptisme de Joan i el baptisme que ens porta el Crist, amb Crist tot arriba a la plenitud, també el baptisme i això ens permet a nosaltres de poder participar en la seva totalitat en el misteri de la redempció, si responem afirmativament a la seva crida, si el seguim a Ell que és el camí, la veritat i la vida. Des dels inicis del cristianisme aquest episodi del baptisme del Senyor ha presentat certa incomoditat, al cap i a la fi ens fem la mateixa pregunta que Joan; com és que es bateja Jesús si en Ell no tant sols no hi ha pecat sinó que és el camí per al perdó dels nostres propis pecats? Oblidem que s’ha fet en tot igual que nosaltres per mostrar-nos que tenim remei, que Déu ens posa a l’abast els mitjans per a ser redimits, per tal de que puguem recuperar la imatge divina que hi ha en cadascun de nosaltres i que enterbolim moguts per les nostres fragilitats, per les nostres febleses tant físiques com morals que diu sant Benet a la Regla, que són les que ens fan caure en el pecat.

Ens ho ha dit l’apòstol Pere, Déu no fa accepció de persones, no es pronuncia a favor dels uns o dels altres, som nosaltres els qui les fem; Déu acull tothom qui creu en Ell, som nosaltres qui el rebutgem o l’acceptem, lliurament. Crist és Senyor de tots, som nosaltres els qui ens el volem apropiar, monopolitzar-lo i a vegades fins i tot manipular-lo. Ell, ens ho ha dit el profeta Isaïes ni crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, ni trenca la canya que s’esberla, ni apaga la flama que vacil·la. Ell ve bondadós per prendre’ns de la mà per portar-nos cap a la llum de la fe als qui estem encegats per les nostres passions; a treure’ns de la presó del nostre egocentrisme i el nostre relativisme estructural, ve en definitiva per alliberar-nos de l’esclavatge del pecat.

La festa del baptisme del Senyor clou el cicle nadalenc, ve a ser la conclusió que Déu ens presenta davant dels ulls perquè també nosaltres prenguem la iniciativa, ve a ser com si ens digués “ja ho veieu, jo m’he fet un dels vostres, que sou els meus, ara seguiu-me i convertiu-vos”. Aquesta conversió la recordem cada any de manera molt especial en la Vetlla Pasqual, en la nit santa en que celebrem el nucli del misteri de la salvació, la resurrecció del Senyor que és l’anunci de la nostra, quan renovem el nostre compromís baptismal.

Un compromís que iniciem en el baptisme i completem en ser cridats davant del Pare, un cop acabat el trajecte més penós, que és la vida terrenal, i iniciem el més planer, que és la vida eterna, si quan som pesats a la balança, som trobats realment dignes de participar del regne.

En paraules del Papa Benet XVI: «Tot el que comença a la terra, abans o després acaba, com l'herba del camp, que brolla al matí i es marceix al capvespre. Però en el baptisme el petit ésser humà rep una vida nova, la vida de la gràcia, que el capacita per a entrar en relació personal amb el Creador, i això és per sempre, per a tota l'eternitat.» (13 gener de 2008). El baptisme per l’aigua i per l’Esperit ens obre les portes del cel, de la filiació divina, si Déu es complau de nosaltres.

Dia 10 de gener

Dia 10 de gener

Centre Mariàpolis Loreto - Mas Dausà i Mas Oliver

Dissabte 10 de gener de 2026

1Jo 4,19-5,4; Salm 71,1-2.14 i 15bc.17 i Lc 4,14-22a

«Qui estima Déu, que estimi també el seu germà.» ens ha dit sant Joan citant a Crist. En aquest dissabte a les portes de la festa del baptisme del Senyor que tanca el temps de Nadal escoltem dos textos ben suggeridors. D’una banda Crist a Natzaret proclama l’Escriptura quan anà a la sinagoga, com tenia costum, i s'aixecà a llegir.

Allí a Natzaret, entre els seus, assistim a una teofania, una manifestació de la seva divinitat ja que aquell text que trobà Jesús en desplegar el llibre del profeta Isaïes està destinat a Ell, Crist és aquell que ha vingut a proclamar als captius la llibertat, als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l'any de gràcia del Senyor; i és així perquè l’Esperit reposa sobre seu.

Tenim aquí el centre de la nostra fe, creiem en Jesucrist, creiem en aquell que ha estat enviat pel Pare, en aquell que ha vingut a donar-nos la llibertat pròpia dels fills de Déu; però Déu no és sempre reconegut, costa reconèixer-lo i aquella gent devota de Natzaret, que com Jesús acudia a la sinagoga cada dissabte no entén que allò que aquell dissabte sentia contar de Jesús era el compliment de l'Escriptura; la gent ho comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles paraules de gràcia.

També la nostra fe es fa difícil de reconèixer-la si no mostrem amb l’amor la imatge del Crist en la nostra vida perquè com ens ha dit sant Joan els qui no estimen els germans, que veuen, no poden estimar Déu que no veuen.

L’amor, que és el manament central de Crist és alhora la nostra senya d’identitat, si no hi ha amor en la nostra vida, si no hi posem amor desinteressat, la nostra fe no es demostra amb les obres i la fe tota sola sense amor és morta.

És aquesta realitat, la de l’amor, la que hi ha d’haver darrera la nostra fe; si no estimem de res no serveix dir que creiem perquè la fe no és una realitat de paraules buides, per molt que les repetim com el mateix Messies no és una simple profecia, és una realitat encarnada en Jesucrist sobre qui reposa l’Esperit del Senyor per realitzar coses concretes, obres d’amor concretes com ara portar la Bona Nova als desvalguts.

Jesús ens ha dit «no tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21) i la voluntat del Pare és ser estimat i que l’estimem a Ell i als altres.

L’amor no és quelcom evanescent, l’amor es mostra en el dia a dia, en coses concretes, l’amor és per viure’l i no pas per teoritzar sobre ell.

«Déu és amor misericordiós i el seu projecte d’amor, que s’estén i es realitza en la història, es abans de res el seu descens i la seva vinguda entre nosaltres per alliberar-nos de l’esclavitud, de les pors, del pecat i del poder de la mort.» (Dilexi te, 16) escriu el papa Lleó XIV. I aquest manament d’estimar-nos el vivim en una doble direcció: vers Déu i vers els altres.

La nostra fe té una relació primer que tot vertical, particular, única i intransferible, de Déu cap a nosaltres i de nosaltres cap a Déu. Però aquesta relació unilateral no és plena, no és vertadera si no es complementa amb la relació d’amor amb els altres, com ens ha dit sant Joan.

Per això és tant important l’àmbit comunitari de la fe, la fe no es pot viure en solitud, seria viure-la des de l’autocomplaença, aliens a que el camí cap al regne que significa viure la fe, és precisament això, un camí on avançant pas a pas, dia rere dia, ens acostem més a Déu però mai acabem per abastar-lo  en plenitud.

Aquest camí, aquesta cursa de fons que és la vida de fe precisa de ser  viscuda, de ser compartida amb els altres, caminant junts.

Hi ha moltes fórmules, de comunitats cristianes n’hi ha de molts tipus, però el realment important és tenir clar cap on anem: cap a Crist. El que cal tenir present és com hi anem: en comunitat. I finalment qui ens empeny a seguir endavant, a aixecar-nos quan caiem: l’Esperit que reposava sobre Jesús i que ara també reposa damunt nostre.

Jesús a Natzaret, a la sinagoga, «es presenta com Aquell que ve a manifestar en l’avui de la història la proximitat amorosa de Déu, que és abans que res obra d’alliberament per als qui són presoners del mal, per als febles i els pobres. Els signes que acompanyen la predicació de Jesús són manifestació de l’amor i de la compassió amb la qual Déu ens mira.» (Dilexi te, 21).

Jesús ens mira amb compassió i ens demana mirar amb compassió als altres, tant sols amb els ulls de la compassió, de l’amor, podrem entreveure el camí que porta cap al regne, com més siguem millor reconeixerem quin camí cal agafar i a cada cruïlla quin és el camí correcte.

Seguir el camí correcte caminant sempre amb la motxilla de l’amor penjada a l’esquena, amb la mirada posada en el regne i a punt per donar-nos la mà, per ajudar-nos mútuament quan el camí es fa costerut, feixuc i dificultós, caminat seguint els manaments del Senyor, certs de que cada fill de Déu és un vencedor del món i així la nostra fe serà la victòria que vencerà el món.