Diumenge XXIX durant l'any / Cicle C
Parròquia de santa
Maria a la Bisbal d’Empordà
Dissabte 18 d’octubre de 2025
Ex 17,8-13; Salm 120,1-2.3-4.5-6.7-8;
2Tm 3,14-4,2 i Lc 18,1-8
No perdre mai l’esperança
pot semblar fàcil, però de fet no ho és gens. Ens hi ajuda la perseverança, que
poc a poc ens va generant més confiança. L’esperança és realment un do, però
podem ajudar sinó a construir-la, al menys sí a enfortir-la.
Aquella viuda perseverant fins al límit de crear la desesperació del magistrat injust, acabà per convertir-se en una vertadera molèstia per aquell jutge, que havia perdut tot temor de Déu i ja no conservava cap consideració per cap home o dona, que era aleshores un jutge despietat. Un jutge que no estimava pas ser just però que al cap i a la fi atengué a aquella, vídua per pesada, per treure-se-la de sobre i perquè ja no l’aguantava més, i no pas per cap desig de ser just. La dona era esperançada, el jutge era la viva imatge de la desesperança.
D’on li venia a aquella dona la força de que malgrat que aquell jutge no li fes mai cas no deixés d’anar-lo a trobar sovint i demanar-li justícia? No és aquest aspecte el que ens interessa d’aquesta història que ens explica avui Jesús en l’Evangeli; el que realment importa és la perseverança.
Escrivia el papa Francesc que «Sant Pau recorre amb freqüència a la paciència per a subratllar la importància de la perseverança i de la confiança en allò que Déu ens ha promès, però sobretot testimonia que Déu és pacient amb nosaltres.» (Spes non confundit, 4). Déu és pacient i nosaltres hem de ser perseverants, perseverants en l’esperança.
Perseverants com ho fou també Moisès que no baixà els braços i es mantingué ferm cercant la victòria, com foren perseverants els seus acòlits que li seguiren mantenint els braços alçats quan ell defallí. Però per perseverar com cal, per perseverar justament ens cal perseverar per una causa justa.
És això el que ens ve a dir sant Pau en la segona lectura, que ens cal perseverar en la doctrina que hem aprés i acceptat, que coneixem a través de l’Escriptura i que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist. Una fe que vivim en la nostra relació particular amb Déu i que vivim alhora en comunitat.
Comunitats com aquesta parròquia, perquè no és cap altra la seva identitat, la seva missió; aquí vosaltres viviu la fe junts, amb un ministre que us hi pot ajudar, que us pot acompanyar en aquest camí cap a Crist, però el ministre, el rector, per ell mateix, ell tot sol, no constitueix una comunitat.
La comunitat parroquial
la constituïu entre tots, cadascú acomplint el seu paper, la seva funció,
col·laborant-hi a la seva manera, amb les seves forces i amb els dons que ha
rebut.
La constituïu essent evangelitzadors del missatge de Crist, com deia el papa Benet XVI: «L'Església no imposa, sinó que proposa lliurement la fe catòlica, sabent bé que la conversió és el fruit misteriós de l'acció de l'Esperit Sant. La fe és do i obra de Déu.»
Ens ho diu també l’apòstol: «Els dons són diversos, però l'Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol.», però tot seguit afegeix «Les manifestacions de l'Esperit que rep cadascú són en bé de tots.» (1Co 12,4-7).
Fins i tot Moisés no reclutà pas aquell exèrcit, no sostingué aquella lluita en bé propi, creia fer-ho en bé de tots, en bé del seu poble tot i que això avui ens pugui semblar improcedent.
Vivim la fe en comunitat, sense una comunitat on viure-la aquesta nostra fe perdria el seu sentit, no seria vertadera fe. Una comunitat que com a tal adquireix un compromís entre els seus membres i amb la societat que l’envolta, el compromís d’ensenyar, de convèncer, de corregir, d’educar en el bé; és a dir proclamant l’Evangeli i fent-ho insistint en tot moment, mirant de convèncer a la gent i esperant amb paciència els fruits.
Fer-ho no depèn del nombre que siguem, i certament tant de bo fossin més, tant de bo que fóssim molts i cada vegada més; però aquí el que importa realment és la qualitat de la nostra fe individual i comunitària.
Ho deia ja fa anys el papa Benet XVI: «Les comunitats poden reduir-se a un "petit ramat". No cal desanimar-se, benvolguts germans! Mireu les primeres comunitats dels deixebles del Senyor, les quals, fins i tot essent petites, no es tancaven en si mateixes, sinó que, impulsades per l'amor de Crist, no dubtaven a anunciar i testimoniar a tots amb alegria l'Evangeli.» (2 d’octubre de 2008).
No dubtem germans i germanes, no ens tanquem en nosaltres mateixos, en petites disputes internes; la nostra missió és viure la fe amb joia i que aquesta joia amb que la vivim sigui exemple per als qui no creuen, per als qui han deixat de creure, per atots els qui ens envolten.
Sols així serem realment evangelitzadors tal com Crist ens demana de ser.