Diumenge
XXVIII durant l'any / Cicle C
Aplec
ermita de Sant Grau a Caldes de Malavella
Dissabte
11 d’octubre de 2025
2R
5,14-17; Salm 97,1.2-3ab.3cd-4; 2Tm 2,8-13 i Lc 17,11-19
Eliseu
digué a un Naaman immensament agraït per haver esta guarit de la lepra tot
banyant-se al riu Jordà: «estic sempre davant del Senyor a punt per servir-lo».
Estar sempre a punt, suportant-ho tot per amor dels elegits, com ens ha dit
l’apòstol sant Pau, sols així podem aconseguir la salvació i la glòria eterna
que Déu ens ha promès en Jesucrist.
Sempre a punt per servir al Senyor, així visqué sant Grau la seva vida i la seva vocació monàstica. Per seguir més fidelment els preceptes de la Regla de sant Benet, el compliment dels quals amb el pas dels anys s’havia anat relaxant en molts monestirs, va fundar una abadia renunciant al seu títol i cedint-li tots els seus dominis i béns. Canvià així una vida acomodada per viure una vida senzilla i humil, tal com sant Benet d’Aniana, primer reformador del monacat benedictí, demanava per als monjos.
Defensor fins a l’extrem de la fidelitat a la Regla això li costà molts treballs amb els seus mateixos monjos i exigent amb la independència del seu monestir li comportà molts treballs per tal d’allunyar-lo del poder dels nobles del seu temps. Tot plega, tants treballs, tantes lluites acabaren consumint la seva salut perdent la vista dels ulls però conservant la visió del cor dirigida a contemplar a Crist. D’ell en sabem quelcom gràcies al seu successor com a abat a Orlhac, el també sant abat de Cluny Odó.
Sant Guerau visqué per Crist i morí per Crist, fou constant en les proves i mirà de ser sempre fidel a la vocació a la que Crist l’havia cridat. En certa manera podríem dir que va ser també guarit i la crida que li feu el Senyor l’empenyé a deixar de grat títols i béns per viure una vida de pregària i de treball al clos del monestir. Viure de grat la vocació que hem rebut, a la que hem estar cridats és ser agraïts. Ens cal ser conscients d’allò que rebem, d’allò que gaudim, que moltes vegades ens ve pel nostre propi esforç, certament, però moltes d’altres, ens ve en tot o en part donat per les mateixes circumstàncies de la nostra vida. Néixer aquí o allà, en aquesta època o en una altra marquen les nostres vides i ho fan de manera determinant. Per això mateix ens cal ser agraïts i generosos. Agraïts com aquell únic leprós que donà mitja volta quan es veié guarit i tornà per donar gràcies a Crist i generosos amb els altres mirant d’ajudar als qui no han estat tant afortunats com nosaltres.
Aquells deu leprosos demanaren l’ajut al Senyor, reclamaren a Crist la seva pietat, la seva misericòrdia; però un cop guarits nou d’ells ja no es recordaren ni de Jesús, ni d’haver estat guarits, ni d’haver suplicat de ser sanats. A vegades quan les coses ens van malament recorrem sovint a demanar ajuda, però quan les coses milloren ens oblidem primer que tot de donar gràcies als qui ens han ajudat en una situació difícil i ens oblidem sobretot d’ajudar també nosaltres als qui viuen també situacions de dolor, d’angoixa o de necessitat.
Tenim bons exemples de com viure la fe amb humilitat, senzillesa i agraïment. Sant Guerau n’és un, però hi ha una dona que ens és el model per excel·lència, la Mare de Déu que aquí venereu sota l’advocació del Remei. Ella fou la dona fidel, la dona generosa, la dona sempre disposada a donar un cop de mà, com amb Elisabet la seva cosina embarassada ja gran, o com a Canà de Galilea quan s’acabà el vi d’aquell convit de noces. Però ella és sobretot el model d’agraïment sincer. En paraules del papa Lleó XIV: «María estava; era allí, unida al Fill. Avui podem intuir que María som nosaltres quan no fugim, som nosaltres quan responem amb el nostre “sí” al seu “sí”.» (15 d’agost de 2025). Que així sigui amb l’ajuda de la Mare de Déu i de sant Guerau.