Diumenge XXX durant l'any / Cicle C
Monestir de Sant Daniel
Diumenge 26 d’octubre de 2025
Sir 35,12-14.16-18; Salm 33,2-3.16 i
18.19 i 23; 2Tm 4,6-8.16-18 i Lc 18,9-14
Dos homes acudeixen al temple, tots
dos hi van per pregar i un retorna perdonat a casa seva i l’altra no; és més
retorna perdonat aquell que creu que Déu no l’ha perdonat i retorna sense perdó
aquell que creu que Déu l’ha perdonat. Alguna cosa no quadra en aquest relat i
la base d’aquest aparent desconcert és ben evident, Déu no actua amb paràmetres
humans i Déu, a més, veu el que hi en l’interior del nostre cor, ho veu com cap
altra ho pot veure, ni tant sols nosaltres mateixos.
La vida oferta com una libació és la
que agrada a Déu, com ens ha dit l’apòstol; el prestigi dels homes no depèn a
ulls de Déu de riqueses o poders, el Senyor sols rep benèvolament als qui
l’honoren amb un cor sincer. Aquesta era la gran diferència entre aquell
fariseu envalentonat amb les seves pròpies paraules buides i aquell publicà
avergonyit que no es veia capaç ni d’acostar-se a Déu, ni de mirar-lo a la cara.
Déu no es rendeix a les nostres
evidències, els seus ulls escruten molt més enllà del que els nostres poden
observar. Ell veu la realitat i no pas l’aparença que nosaltres tant
maldestrament tractem d’embellir i maquillar amb minsos recursos i poc
efectius. Hi pot haver una fe que fa goig als ulls dels homes, que fa exclamar
als altres i a nosaltres mateixos com en som de pietosos; però si aquesta fe es
fonamenta en creure’ns millors que ningú, si es fonamenta en el menyspreu als
germans; ni és vertadera fe, ni ens procurarà mai la salvació, ans al contrari
ens empeny a la perdició.
Siguem sincers, pel cap de tots ens
ha passat algun cop o més d’un aquesta frase: «gràcies Senyor perquè no soc com
els altres homes.» I te una part de veritat i una part de falsedat. És cert que
si ens ho creiem no som com els altres homes, perquè som pitjors que qualsevol
altre en creure’ns per damunt d’ells. I és falsedat en tant que en cap cas som
millors que un altre. La igualtat en l’amor de Déu no admet altra excepció que
la seva opció pels pobres, pels que tenen més necessitat d’amor, pels que no tenen
res o tenen poc o no tenen el suficient per poder tirar endavant una vida mínimament
digna.
Lluitar en el noble combat de la fe
fins al límit de que quan estem a punt per desfer les amarres i deixar el port,
siguem mereixedors de la corona reservada pel Senyor; no és un tema de
qualificacions que nosaltres mateixos ens puguem atorgar. La base, el barem per
saber si la nostra vida ha estat o no un noble combat és com ens veu el Senyor.
Ell ho sap tot de nosaltres i valora l’amor i el penediment, molt més que
delmes i dejunis. El que Déu vol és que visquem un veritable camí de conversió
i aquest no pot viure’s si no partim de la base de que ni som perfectes, ni som
els millors; ha de partir de la base del reconeixement de les nostres febleses
tant físiques com morals, com diu sant Benet, de la nostra migradesa davant de
Déu amb el desig ferm de deixar-nos modelar per Crist i obrir-nos a la seva
voluntat.
No es tracta tant de preguntar-nos
quantes hores preguem, hem de preguntar-nos també com preguem, com és el nostre
cor, avaluar els nostres pensaments i sentiments, defugint l’arrogància i la
hipocresia.
El papa Francesc comentant aquest
passatge de l’Evangeli ens deia: «pregunto: es pot resar amb arrogància? No. Es
pot resar amb hipocresia? No. Tant sols podem pregar posant-nos davant de Déu tal
com som. No com el fariseu que resava amb arrogància i hipocresia. Estem tots
atrapats per les presses del ritme quotidià, sovint deixant-nos portar per
sensacions, atordits, confusos. És necessari aprendre a trobar de nou el camí
cap al nostre cor, recuperar el valor de la intimitat i del silenci, perquè és
allí on Déu ens troba i ens parla. Només a partir d'allí podem, al seu torn,
trobar-nos amb els altres i parlar amb ells. El fariseu es va posar en camí cap
al temple, està segur de si, però no se n'adona que ha extraviat el camí del
seu cor.» (1 de juny de 2016).
Ens cal silenci i intimitat per mirar
dins dels nostres cors, defugint la sobrevaloració i l’arrogància. No és això
el que ens proposa sant Benet quan ens parla del camí monàstic? No és doncs això
una quimera, ni quelcom impossible, però demana, això sí, del nostre esforç i
de renunciar a la petulància espiritual per abraçar la humilitat.
Com ens diu sant Benet en el setè graó de la humilitat cal que no sols amb la llengua diguem que som l'últim i el més vil de tots, sinó que ho sentim també així al fons dels nostres cors.