Santa Maria del Collell

 

Festa de Santa Maria del Collell

Patrona del clericat diocesà gironí

Santuari de Santa Maria del Collell

Divendres 24 d’octubre de 2025

Fets 1,12-14; Salm 86 i Jo 2,1-11

Quan Jesús és endut al cel, la part principal del pla de salvació ha conclòs. El Fill de Déu s’ha fet home, ha compartit la nostra vida, ha predicat la bona nova, ha patit la passió i ha compartit la nostra mort i un cop ressuscitat i després d’aparèixer-se diverses vegades als seus és endut al cel i havent acomplert Crist la seva missió comença el torn de la missió de l’Església. Aquella primera comunitat eclesial és ben incipient, formada pels onze, algunes dones i els germans de Jesús i amb tots ells Maria, la mare.

 

Finalment havia arribat aquella hora de la que Jesús parlava a Canà de Galilea quan es feu de pregar per tal d’ajudar a aquella parella de nuvis que havia fet curt de vi en la previsió del banquet, allí i a Jerusalem, com sempre, Maria sols tenia una cosa al cap: «Feu  tot el que ell us digui.» És el que digué a aquells servents i és el que deuria dir també als deixebles i al conjunt d’aquella petita comunitat llavor de l’Església avui universal. 

Maria visqué la fe en comunitat, ella la primera deixeble, la primera en escoltar la paraula de llavis de Crist, mantingué una relació de vida comunitària amb aquells deixebles amb qui convisqué a Jerusalem i amb els qui havia compartit ja el banquet a Canà de Galilea. La fe ens uneix com a comunitat, malgrat la diversitat, malgrat les opinions diferents; hi ha quelcom que ens uneix que és molt més fort que cap temptació de divisió i si no ho ens uneix, ens ha d’unir. Els apòstols, les dones i els germans de Jesús, amb Maria, pregaven junts, encara més pregaven unànimement i és aquesta unanimitat, nascuda de l’experiència d’haver conviscut amb Crist, d’haver experimentat la seva resurrecció i d’haver vist com era endut al cel, el que constitueix el fonament de l’Església: la comunió. 

Diem habitualment que l’Església és santa però que els seus membres, humans com som, no la santifiquem tal com deuríem. Ho repetim en cada Eucaristia tot just abans de la comunió quan diem: «no mireu els nostres pecats, sinó la fe de la vostra Església» i preguem perquè aquesta Església, que és de Crist abans que nostra, tingui pau i unitat. La temptació d’imposar la nostra voluntat, el nostre parer per damunt del dels altres és ben humana i alhora ben present, hi caiem tots; però ens cal vèncer-la. 

Ens ho diu l’Apòstol tant a la carta als cristians de Corint: ««Jo soc de Pau», i els altres: «Jo soc d'Apol·ló», no vol dir això que viviu de manera purament humana? Què és Apol·ló? Què és Pau? Només són uns servidors que us han encaminat a creure, cada un segons allò que ha rebut del Senyor. Jo vaig plantar, Apol·ló va regar, però és Déu qui feia créixer. Per això no són res ni el qui planta ni el qui rega; només compta Déu, que fa créixer.» (1Cor 3,4-7) Només compta Déu, és Déu qui fa créixer, ho sabem, però la temptació d’atribuir-nos-hi el mèrit no acaba de desaparèixer de la nostra ment. Tenim en Maria un exemple, tenim en ella el millor exemple, en ella i en aquesta petita comunitat de Jerusalem. Cert que no trigaren ha sorgir les desavinences, cert que Pere i Pau optaren per posicions diferents; però foren superades per la ferma voluntat de viure units en la fe, units en Crist. 

Ens convidava en l’inici d’aquest any jubilar el papa Francesc: «a seguir avançant en el camí cap a la unitat visible, a no cansar-nos de cercar maneres adequades per a correspondre plenament a la pregària de Jesús: «Que tots siguin u. Que estiguin en nosaltres, Pare, com vós esteu en mi i jo en vós. Així el món creurà que vós m’heu enviat» (Jn 17,21).» (Spes non confundit, 27). Que tots siguem u ens diu el Senyor i Maria ens convida a fer tot el que Ell ens digui. És la millor fórmula. Ja sabem que son temps de pobresa per a l’Església, però qui sap si volent-nos pobres no ens envia Crist un missatge clar per a ser conscients de que nosaltres sols, sense el seu ajut, sense la seva gràcia no som res; que amb les nostres soles forces no arribaríem a assolir ni un dels objectius que ens calen per complir la nostra tasca. 

De fet, Maria sense la gràcia de l’Esperit Sant que va davallar damunt d’ella hauria estat com qualsevol altre noia, el que la distingia era haver estat escollida per Déu. També els apòstols, aquelles dones i els germans de Jesús per ells mateixos ben poca cosa eren i així ho havien demostrat traint i abandonant al mestre en el moment clau. Així manifesta el Senyor la seva glòria i així, tant de bo, fonamentem la nostra fe en Ell. Comunió i pregària son dos fonaments de l’Església, ho son des del vell començament quan la comunitat de Jerusalem agafà el relleu del ministeri de Crist i nosaltres, pobres de nosaltres, som ara els seus hereus. 

A aconseguir-ho ens hi ajuda la paciència en la comunió i la perseverança en la pregària; unes virtuts que en paraules del papa Francesc: «Sant Pau recorre amb freqüència a la paciència per a subratllar la importància de la perseverança i de la confiança en allò que Déu ens ha promès, però sobretot testimonia que Déu és pacient amb nosaltres, perquè Ell és «el Déu de qui provenen la constància i el consol» (Rm 15,5). La paciència, que també és fruit de l’Esperit Sant, manté viva l’esperança i la consolida com a virtut i estil de vida. Per tant, aprenguem a demanar amb freqüència la gràcia de la paciència, que és filla de l’esperança i alhora la sosté.» (Spes non confundit, 4). 

Hem de ser ben conscients de que nosaltres passem però Crist resta present perquè el món, ho sàpiga o no, te set de Crist. Tant sols amb l’ajut del Pare que és la unitat, del Fill que és la igualtat, i de l'Esperit Sant que és l'harmonia de la unitat i la igualtat; amb aquestes tres coses que són totes una pel Pare, iguals pel Fill i harmòniques per l'Esperit Sant (Cf. Sant Agustí la doctrina cristiana, V,5) podrem avançar i seguint anunciant el Regne, sempre perseverants i pacients.