Romiatge Jubilar
Santuari de la Mare de Déu de la
Salut de Terrades
Dissabte
18 d’octubre 2025
Fets
1,12-14; i Lc 1,39-47
Maria és la dona que fa camí, la dona
que es posa en camí sempre que cal, per anar allí on cal, per anar a ajudar a
qui ho necessita. La seva disponibilitat ens la fa ben propera, ens és un
exemple, un model. Alhora Maria és aquella que fa arribar al seu Fill tot allò
que nosaltres li demanem.
Escriu el papa Francesc que
«L’esperança troba en la Mare de Déu el seu testimoni més alt.
En ella veiem que l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en
el realisme de la vida.» (Spes non confundit, 24).
Perquè aquesta dona que se n’anà de
pressa a la muntanya, cap a un poble de Judea per ajudar a la seva cosina que
ja gran esperava un fill, un embaràs de risc diríem avui, aquesta dona és la
mateixa que pregava constantment i ben unida als deixebles, és a dir a
l’Església, a Jerusalem.
Una dona que ha esperat tota la seva
vida, ha esperat sempre, la seva vida ha estat una llarga espera i malgrat tot no
ha perdut mai l’esperança. Esperà que nasqués el seu Fill un cop l’àngel li
anuncià la seva concepció. Aquesta primera espera fou una espera que li vingué
de sorpresa, ni tant sols havia conegut un home i es trobà quasi de sobte amb
que esperava per obra de l’Esperit Sant, però ella no desconfià, es mantingué
sempre confiada de que acomplint la voluntat de Déu allò que ella no acabava
d’entendre acabaria per ser bo per a ella i per a nosaltres.
Fou la dona que esperant trobar un
aixopluc a Betlem acabà donant a llum en una establia, que esperant viure
tranquil·la a Natzaret hagué de marxar a l’exili cap a Egipte amb el seu fill
just nat.
Fou la dona que en escoltar a Simeó
dir-li que una espasa de dolor li traspassaria l’ànima a causa del seu Fill, no
deixà d’esperar i malgrat tant neguitós auguri no perdé l’esperança.
Fou la dona que esperant poder
abraçar al seu Fill escoltà de la seva boca que «qui fa la voluntat
del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare.»
(Mt 15,50) i ella feia la voluntat del Pare més que cap altre.
Fou la dona que s’inquieta a Canà de
Galilea i esperà que arribés l’hora de la manifestació del seu Fill. I en el
moment més sublim Maria fou la dona que tot i acollir el cos del seu Fill mort
en braços al peu de la creu, tot i acompanyar-lo al sepulcre, no perdé mai l’esperança
de recobrar-lo victoriós un cop ressuscitat.
L’esperança de Maria no és
insensatesa, no és folia; l’esperança de Maria és confiança en que malgrat que
res no asseguri un final feliç, malgrat que tot apunti cap a la foscor, cal
confiar en la voluntat de Déu.
Avui el nostre món dona pocs motius
per mantenir l’esperança, veiem aquí i allà guerres que esclaten i desesclaten
a caprici dels poderosos, gent que es veu empesa cap a l’abisme de la
marginació, del sensellarisme, de la dependència, de la solitud no desitjada i
de tantes altres calamitats. Amb tot plegat costa mantenir l’esperança, costa
quan tantes coses i tantes accions tenen com a principal objectiu matar la nostra
esperança i fer-nos viure en un constant pessimisme.
Però la fe no la podem viure mai sense
esperança, la mateixa fe és esperança perquè creiem que malgrat tot el que ara
i aquí veiem i patim, hi ha una realitat diferent. Una realitat que podem
construir també ara i aquí si acomplim allò que Crist ens va dir que calia
complir: estimar a Déu i als germans, com ho feu Maria que estimava a la seva
cosina, als deixebles i ara també a tots nosaltres des de que, de la creu
estant, Crist va voler que fos també la nostra mare.
Maria ens és sobretot un model per a
estimar. Ningú no ha estimat mai tant com Maria, a qui tenim sempre ben a prop,
en cada santuari, en cada ermita on la venerem amb la proximitat d’una veïna.
Qui no estima, no espera, no viu en
plenitud, no viu amb joia, qui no estima de fet no viu.
«No és casual que la pietat popular
continuï invocant la Santíssima Verge com a Stella maris, (estrella
del mar) un títol expressiu de l’esperança certa que, en els borrascosos
esdeveniments de la vida, la Mare de Déu ve a ajudar-nos, ens sosté i ens
convida a confiar i a continuar esperant.» (Spes non confundit, 24), com
escrivia el papa Francesc en convocar aquest any jubilar.
Que Maria sigui per a tots nosaltres
un far d’esperança, confiem a la Mare de Déu les nostres preocupacions, dolors
i esperances, ella sempre ens escolta.
Que en aquest Any jubilar aquest i
tants altres santuaris marians siguin llocs sants d’acollida i espais
privilegiats per a generar esperança.
Tant de bo sigui així però ajudem-hi nosaltres també a que així sigui.