Sant Francesc d’Assis
Fraternitat de Santa Clara a Vilobí
d’Onyar
Dissabte
4 d’octubre de 2025
Sir
50,1.3-7; Salm 15,1-2 i 5,7-8; Gal 6,14-18 i Mt 11,25-30
Déu revela les coses als
senzills i les amaga als savis i als entesos. A Déu no hi accedim de la manera
habitual a com accedim a tantes altres coses, el seu llenguatge és diferent al
nostre, Déu actua de manera diferent. Hem escoltat moltes vegades algun
testimoni que declara que li agradaria tenir fe però no ho aconsegueix. La fe
és un do, no es pot adquirir, es pot desitjar però cal esperar-la com un do,
com un regal de Déu. Per això ens hem de sentir afortunats de tenir aquest do,
no pas gloriar-nos-en com si l’haguéssim aconseguit nosaltres, és Déu qui
crida, és Déu qui acull, és Déu qui dona. I el marc on viure aquesta fe que és
do i és gràcia és l’Església.
Una Església que Francesc d’Assis va trobar en ruïnes quan rebé l’encàrrec de reparar-la i consolidar-la, com l’havia rebut abans Simó, el gran sacerdot fill d’Onies. Com podia aquell jove amb les seves pròpies mans reconstruir l’Església? Si fins i tot els qui el coneixien i l’havien tractat fins llavors el tenien per boig.
Com es podia entendre sinó que renuncies a la seva posició social, a la seva riquesa, a la seva família i a tants honors per quedar-se nu de tot davant del Senyor? Però a Déu li plagué cridar a Francesc al seu costat, li plagué que partint del no res, amb uns pocs germans comencés una obra que estava fora de les seves possibilitats i que tant sols va ser possible amb l’ajut del Senyor, amb la força de l’Esperit.
Francesc, gegant de la santedat com el definí el papa Benet XVI, entengué que Déu es manifestava al seu voltant, que ho feia mitjançant l’obra de la creació, aquella creació que Déu posà a l’abast de la humanitat perquè en tingués cura i fos capaç de transmetre-la de generació en generació. Francesc cansat de les coses del món i assedegat de les coses de Déu fou capaç d’emprendre una aventura incerta, com tota aventura, però apassionant perquè portava directament a Déu.
Francesc desitjós d’evitar la ruïna de la seva Església, que és l’Església de Crist, hi posà nous fonaments, va alçar nous contraforts i va mirar de fortificar-la. L’Església és ferma com a obra de Déu que és, perquè les pedres vives que som nosaltres, més que pedres som molts cops febles terrisses i som els qui l’afeblim.
Francesc fou un revulsiu per a l’Església de la seva època, la seva tasca no estigué pas exempta de dificultats, tingué molts entrebancs, moltes i poderoses oposicions, però l’obra de Déu si realment ve de Déu venç tota dificultat. L’obra de Déu resplendeix a la fi com el sol sobre el temple i com l’arc iris brilla entre els núvols, com ens ha dit el salmista. De sant Francesc d’Assis s'ha dit que representa un alter Christus, que era veritablement una icona viva de Crist; per això va ser també ser denominat "el germà de Jesús". L’ideal de Francesc era ser com Jesús; contemplant el Crist de l'Evangeli, estimar-lo intensament, imitant les seves virtuts; per això va voler donar un valor fonamental a la pobresa interior i exterior, ensenyant-la també als seus fills espirituals. (Cf. Benet XVI 27 de gener de 2010).
Ser com Jesús hauria de ser l’ideal de tot cristià, el nostre ideal com a consagrats a Crist, germans de Crist, germans entre germans. Francesc començà el seu camí de conversió partint de la creu, observant la mirada de Jesús clavat en creu i deixant-se mirar per ell, comunicant-se amb Crist sense paraules, emprant tant sols l’amor i la mirada. Mirant a Crist en el precís moment en que culminava la seva vida a la terra, quan donant la vida per nosaltres ens crida a la salvació. Francesc tot sol pregant en una capella enrunada, com la mateixa Església del seu temps, la de sant Damià, pregava davant del crucificat.
La creu no ens parla de derrota, de fracàs; la creu ens parla d'una mort que és vida, que genera vida, perquè ens parla d'amor, perquè allí hi ha l'amor de Déu encarnat, aquell amor no mor mai, aquell amor que sempre venç el mal i que venç la mateixa mort. Deixar-se mirar per Jesús crucificat és posar de nou els fonaments de la nostra fe per arribar a ser una nova criatura en Crist. Francesc feu així experiència de l’amor de Crist, se sentí així estimat per Crist i per això pot dir com Pau: «Quant a mi, Déu me’n guard de gloriar-me en res si no és la creu de nostre Senyor Jesucrist» (Ga 6,14).
Com deia el papa Francesc: «La pau de sant Francesc és la de Crist, i la troba el que «càrrega» amb el seu «jou», és a dir el seu manament: Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat (cf. Jn 13,34; 15,12). I aquest jou no es pot portar mai amb arrogància, amb presumpció, amb supèrbia, només es pot portar amb mansuetud i humilitat de cor.» (4 d’octubre de 2023).
Que Déu ens hi ajudi per respondre a la crida de Crist amb humilitat, sinceritat i senzillesa de cor.