Dilluns
de la setmana XXIX durant l'any / I
Capítol de la Catedral de Girona
Dilluns 20 d’octubre de 2025
Fets, 1,12-14; Salm 86,1-2.3 et 5.6-7 i Jn 19,25-34
Un cop Jesús endut al cel es constitueix la primera
comunitat eclesial, els onze amb Maria, amb les dones i els parents de Jesús formen
aquesta primera comunitat i assistien sens falta a les
hores de pregària.
Aquesta comunitat centrà la seva activitat en la pregària i
seguint el seu exemple al llarg dels primers segles del cristianisme s’aniran constituint
i estenent comunitats que tindran com a centre de la seva activitat la
pregària. Comunitats monàstiques i comunitats de clergues que al voltant d’un
monestir, d’una catedral o una canònica constituiran el nucli fort de la
pregària de l’Església.
Una pregària que té en Maria la primera participant. Aquella dona
que portà a Jesús en les seves entranyes, que el crià, que l’amanyagà i a qui
escoltà predicar la primera; aquella dona que el rebé als seus braços un cop
mort, quan Jesús, el seu fill, és endut al cel es reuneix amb els onze i ho fa per pregar amb
ells sense faltar, amb regularitat.
Maria, la nostra mare, aquella a qui foren tots nosaltres confiats
quan Jesús des de la creu estava a punt de fer el seu darrer alè; ens és també
model de comunitat i de pregària.
Així, seguint aquesta voluntat neixen i segueixen complint la seva
funció els capítols catedralicis. El capítol de canonges, és un col·legi de
sacerdots al qual correspon per damunt de tot celebrar la litúrgia a l'església
catedral. Constitueix doncs el capítol de la catedral abans que cap altra cosa,
un nucli de pregària a l’estil d’aquell nucli que conformaren Maria, els
deixebles i els més propers a Jesús.
És aquesta la principal obligació que assumeix doncs qui accepta
de formar part d’un capítol catedralici, qui accepta de ser canonge; una
obligació que no ha de viure mai com a tal, perquè pregar per obligació és un
contrasentit.
La pregària és el nexe d’unió amb el Senyor, la manera
privilegiada d’estar prop del Senyor i estar prop d’Ell mai pot ser viscut com
una obligació, ans al contrari, ha de ser sempre viscut com un do, com una
oportunitat per estar més a prop de Déu.
Aquesta proximitat amb el Senyor, per saber com viure-la i com definir-la
té també en Maria el seu model; un model fonamentat en la humilitat i el servei,
base de tota comunitat, i que son les dues premisses per seguir el seu exemple.
Com deia el papa Francesc els capítols de canonges responen «a una
tradició secular, inspirada en la comunitat cristiana dels orígens i centrada
en l'oració i en la comunió de vida.» (19 de juny de 2023).
A la pregària cal unir-hi certament la comunió, seguint també
l’exemple d’aquella primera comunitat cristiana, on tots eren una sola cosa. Ambdós
comeses, pregària i comunió, que han de guiar la vostra vida precisen d’una
virtut concreta, la perseverança. Us cal seguir perseverant en la pregària com
ja feu, perquè aquest testimoni vostre és necessari per a la vida de la nostra
diòcesis.
La litúrgia és l'expressió privilegiada de la comunió amb Déu i de
la comunió amb els germans, és a dir amb l’Església. En la litúrgia neix i creix l'espiritualitat
veritable i és en sí mateixa acció i esperit, perquè dona sentit a la nostra
vida, fa que aquesta sigui en realitat un lliurament ple i generós a Déu a qui
no l’hi hem d’anteposar mai res. Esteu convocats a viure una vida litúrgica
plena, marcada per la pràctica intensa, però també, pel caràcter d’oblació i de
lloança, que l’omple.
L’Ofici diví acompleix la funció de santificar, d’aquí que a
l'exigència de la perseverança en la celebració dels oficis, se li atribueixi
tanta importància, testimoniant així la seva transcendental importància. La
litúrgia cal que la celebrem ben conscients de que estem llavors davant de Déu
d’una manera particular.
Això
no és sempre fàcil, sovint esdevé que tenim una lluita interior contra les
nostres obligacions; així la paciència i la perseverança ens poden ajudar a no
caure en l’abandó o la rutina. Déu no ho vulgui que hi caiguéssim mai en el
desànim i el tedi que podrien portar-nos a abandonar les nostres obligacions.
Ens
cal tenir present doncs, sense cap mena de
dubte, que quan som a l'Ofici diví, Déu hi és present d’una manera particular i
de que preguem no tant sols a nivell personal o en nom de la nostra comunitat
concreta, ho fem en nom de tota l’Església, davant de Déu, que és present arreu
i els seus ulls en tot lloc ens esguarden, però quan preguem i ho fem en
comunitat i en nom de l’Església, la seva presència adquireix un caràcter
particular.
La pregària en comunitat, ja des dels seus inicis a
Jerusalem amb els onze i amb Maria, ens mostra el caràcter personal i
comunitari, és a dir eclesial de l’Ofici diví. És aquesta la vostra principal
funció, certament que al llarg dels segles s’han anat unint d’altres tasques,
però que avui en aquesta nostra catedral la pregària comunitària sigui present
cada dia és un goig i una gràcia per a l’Església de Girona i per a tots els
qui viuen al nostre voltant, tant se val si practiquen, creuen o estant allunyats
de Crist; pregant per tots evangelitzeu.
Que Maria, constituïda mare de l’Església als peus de la creu, us ajudi a seguir pregant per la nostra Església de Girona i per l’Església universal i a seguir fent-ho amb generositat, humilitat i perseverança.