Diumenge XXIX durant l'any / Cicle C
Parròquia de santa Maria a Vidreres
Diumenge 19 d’octubre de 2025
Ex
17,8-13; Salm 120,1-2.3-4.5-6.7-8; 2Tm 3,14-4,2 i Lc 18,1-8
La fe és un do, un regal
que Déu ens fa. Un regal que ens cal cuidar i el cuidarem tant sols si
perseverem, si mantenim en tot moment la confiança en el Senyor i ho fem
agraïts a aquells que ens han ajudat en el nostre camí de fe, donant-nos a
conèixer a Jesucrist i l’Evangeli. Ensenyar, convèncer i educar en el bé, fins
i tot corregint quan cal, és el camí que ens porta cap a la maduresa i aquesta
maduresa en la fe és la que ens permet estar a punt, sempre a punt per a tota
obra bona.
Sant Pau ens ha dit que tots estem convidats a proclamar, a anunciar l’Evangeli; tots i cadascun de nosaltres hi estem convidats, cadascun allí on li pertoca i de la manera que li pertoca. Avui estimats germans i germanes vosaltres confirmeu la vostra fe, feu manifestació pública de la vostra fe, ho feu davant d’aquesta assemblea reunida com cada diumenge per celebrar la resurrecció del Senyor, que és el centre de la nostra fe, una assemblea que conforma la vostra comunitat parroquial i que representa al conjunt de l’Església.
Cadascun de nosaltres vivint la fe en comunitat forma part d’una parròquia, el conjunt de parròquies formen l’església diocesana i el conjunt d’esglésies diocesanes formen l’Església universal i tots plegats l’Església de Crist.
La fe demana perseverança, avui n’hem escoltat dos exemples de perseverança. En la primera lectura se’ns ha explicat com Moisès perseverà dret dalt d’aquell turó amb els braços aixecats, aquesta imatge representa la seva fe en Déu per tal de que ajudés al seu poble a guanyar aquella batalla. Les mans esteses representen la pregària a Déu i ens convida aquesta escena també a nosaltres a confiar, a pregar, a demanar-li al Senyor la seva ajuda quan ens cal la seva presència, el seu suport per seguir endavant en el nostre camí de fe.
Però fixeu-vos-hi bé, Moisés ja gran es cansa, les seves forces flaquegen i aleshores rep l’ajut d’Aharon i d’Hur, rep l’ajut de la comunitat que primer li acosten una pedra per que s’assegui i després un a un costat i l’altre a l’altre li sostenen les mans; així quan les nostres forces no son suficients tenim al nostre costat a la comunitat que ens ajuda a perseverar en la fe, a seguir caminant cap a Crist.
Una perseverança que no ha d’afluixar mai; ens ho ha dit sant Pau ens cal insistir en la proclamació de l’Evangeli, insistir en tot moment, tant quan és oportú com quan no ho és; mirant sempre de convèncer, d’animar, d’ensenyar.
Com deia el papa Benet
XVI «l'Església no imposa, sinó que proposa lliurement la fe catòlica, sabent
bé que la conversió és el fruit misteriós de l'acció de l'Esperit Sant.» (2
d’octubre de 2008). A nosaltres ens pertoca proposar en tot moment, perseverants
com aquella dona que perseguia tothora aquell jutge indolent que no temia ni a
Déu ni als homes, que havia perdut tota consideració i que en el seu egoisme
accedí al que aquella dona li demanava tant sols per que deixés
d’importunar-lo.
Un jutge sense entranyes, ens diu Jesús, que atorgà finalment a aquella vídua tant pesada el que li demanava. Si aquell home escoltà finalment, ni que fos per estar ja tip de sentir-la, com no ho farà Déu que ens estima tant a tots nosaltres? Per això el fonament de la nostra fe ha de ser el recurs constant a Déu en l'oració i la cerca d’aquell qui tant ens estima i ens espera sempre.
Avui estimats germans i germanes feu un pas important en el vostre camí de fe, rebreu la força de l’Esperit Sant, una força que us ha d’ajudar per seguir avançant, certs de que el Senyor és al vostre costat i que Ell, com ens diu el salmista, us ajudarà quan hi hagi risc de relliscar o d’adormir-se, guardarà sempre els vostres passos.
Us demana el Senyor a canvi una cosa, tant sols una cosa, la vostra perseverança. No tingueu por de creure en Crist, no us avergonyiu mai de l’Evangeli, viviu la vostra fe amb llibertat i sobretot amb joia.
Escrivia el papa Francesc que: «Sant Pau recorre amb freqüència a la paciència per a subratllar la importància de la perseverança i de la confiança en allò que Déu ens ha promès, però sobretot testimonia que Déu és pacient amb nosaltres.» (Spes non confundit, 4).
Déu és pacient i nosaltres hem de ser perseverants, perseverants en la fe, perseverants en l’amor i perseverants en l’esperança. Tant sols si som perseverants trobarà Déu fe en la terra.
La nostra paciència i la nostra perseverança mantenen la fe present en la terra, en aquest món sovint descregut, sovint indiferent, però sempre necessitat de Déu, sempre necessitat de que fem present a Déu enmig del món, com tants missioners arreu i avui també nosaltres som terra de missió.
Que així sigui per a vosaltres i per a tots nosaltres i que us hi ajudi la força de l’Esperit Sant que avui rebeu.