Diumenge XXIV Durant l'any / Cicle B
Confirmacions a la parròquia de Sant Roc
d’Arenys de Mar
Dissabte 14 de setembre de 2024
Is 50,5-9a; Salm 114,1-2.3-4.5-6.8-9; Jm
2,14-18 i Mc 8,27-35
Les
lectures d’aquest XXIV diumenge durant l’any ens donen les claus per entendre i
viure la nostra fe. La fe és una relació particular de cadascun de nosaltres
amb Déu, el Senyor Déu ens parla a cau d’orella a cadascun de nosaltres i sense
el seu ajut ja ens podem donar per vençuts mentre que amb Ell al costat, tenint-lo
com a defensor res no hem de témer. La fe es demostra, es viu en dues claus. La
central ens la mostra l’Evangeli segons sant Marc, en ell Crist ens proposa la qüestió
clau per a viure la nostra fe «I vosaltres qui dieu que soc jo?». És aquesta
una pregunta que ens hem de fer, no tant sols un cop a la vida, sinó de manera
constant al llarg de la nostra vida. Avui estimades germanes i germans
vosaltres us feu aquesta pregunta, avui rebeu, perquè l’heu demanat, la
confirmació en la vostra fe; és un gest no pas banal, és una decisió comprometedora,
que afecta al conjunt de la vostra vida, que ha de ser present en la vostra
manera de viure. Confirmant aquí davant d’aquesta assemblea, que representa al
conjunt de l’Església, la vostra fe, manifesteu que compartiu la resposta de
Pere «Crist és el Messies.» Però aquesta resposta vostra, com la nostra, la de
tots i cadascun de nosaltres en aquest moment i al llarg de la nostra vida de
creients, no és un respondre amb paraules i seguir fent la nostra, és una
conversió, és una obertura dels nostres cors cap a Crist. I com es mostra això?
Com poden reconèixer els altres, creients i no creients, que nosaltres tenim a
Crist per Messies? Doncs demostrant la nostra fe amb les nostres obres, perquè
com ens ha dit sant Jaume, si no hi ha obres, la fe tota sola és morta. Podem
dir molt alt i molt fort que tenim fe,
però si en la nostra vida no es mostra d’una manera o d’una altra aquesta fe
amb gestos, amb actituds, amb maneres de viure-la; de fet no hi ha fe, hi ha
una declaració d’intencions, hi ha uns bons propòsits, però de fe autèntica no
n’hi ha pas. No podem demostrar sense les obres la nostra fe, no podem definir-nos
com a cristians sinó vivim com a tals.
I
la fe comporta dificultats, sant Pere se les prometia molt felices, creia fer-li
un favor i creia que dient-li a Jesús que no, que de cap manera patiria molt,
ni seria rebutjat, ni el matarien, acabava així de soca-rel amb qualsevol risc
de patiment. La fe, viure la fe no ens estalvia dificultats, no ens estalvia
sofriments, ni tant sols ens estalvia la mort; però ens fa viure tot això,
juntament amb les alegries i joies que també ens dona la vida, amb esperança.
La fe és per damunt de tot esperança, una esperança que ens ve donada per una
persona, Crist a qui nosaltres reconeixem com a Messies, és a dir el Fill de
Déu fet home i que ens ha portat la salvació, ens ha fet fills de Déu juntament
amb Ell. Això és el que canvia les nostres vides, quan el Senyor ens diu això a
cau d’orella, la nostra vida canvia, la nostra vergonya desapareix i esdevenim
com a roques davant qualsevol entrebanc, perquè el vivim amb esperança, no pas
resignada, sinó sempre alegre i joiosa.
Estem
a les portes de l’any jubilar 2025, un any que el papa Francesc ens demana de
viure sota el lema de l’esperança, aquella que no defrauda. En paraules del
mateix papa Francesc «en el seu dinamisme inseparable, l’esperança és la que,
per dir-ho així, assenyala l’orientació, indica la direcció i la finalitat de
l’existència cristiana.» (Spes non confundit, 18). Estimats germans i
germanes que avui us confirmeu en la fe, viviu-la sempre amb esperança, viviu-la
essent testimonis d’esperança per als altres; és aquest el millor vestit que podem
donar, el millor aliment; però mai una fe morta, sempre una fe viva, farcida de
bones obres, demostrant amb les obres aquesta nostra fe amb tota claredat,
certs de que Crist i l’Evangeli són la vertadera i plena vida. Amb aquesta certesa
confirmem també avui tots plegats la nostra fe en Crist, el Messies.