NAIXEMENT DE LA BENAURADA VERGE MARIA
Santuari del Tura d’Olot
8 de setembre de 2024
Mi 5,1-4a, Salm 12,6ab.6cd.,
Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25
«No tinguis por» digué l’àngel
Gabriel a Maria; «No tinguis por», digué a un Josep adormit i somniador un
àngel del Senyor. La història de la salvació, la mateixa encarnació del Fill de
Déu, aquesta concreció de la voluntat de Déu de fer-se home per compartir la
nostra vida plena de sofriments i de dolor, de joia i d’alegria, necessita per
a portar-se a terme de gent que perdi la por. Josep es despertà del seu somni i
acomplí allò que l’àngel del Senyor li havia manat; Maria va declarar que es
fessin realitat en ella les paraules de l’àngel i aquest es va retirar havent
acomplert la seva tasca amb escreix.
Déu els parlà, d’una manera o
d’una altra, desperts o adormits, ells assentiren i la voluntat de Déu
s’acomplí. Tot succeí al cap i a la fi perquè havien perdut la por, perquè Déu
ho disposa tot en bé dels qui l’estimen i en Maria i en Josep l’amor pogué molt
més que la por.
Podríem dir que fou la seva una
actitud heroica? Potser més aviat una actitud confiada, es refiaren de Déu, deixaren
fer a Déu i sabedors de que les seves pròpies forces no ho podien tot perderen
la por a deixar-se ajudar per Déu.
Són moltes les pors que ens paralitzen,
pors individuals i pors col·lectives. Maria no era una dona eixelebrada, ans al
contrari pel que sabem d’ella era una dona prudent, però era alhora una dona
valenta, agosarada. Per això ens diu d’ella sant Bernat de Claravall que «consola
el nostre temor, excita la nostra fe, enforteix la nostra esperança, dissipa la
nostra desconfiança i anima la nostra pusil·lanimitat.» (Sermó I sobre el
naixement de la Mare de Déu).
Maria la dona que va perdre la
por, ens ha d’ajudar també a vèncer les nostres pors. Por a allò que no sentim
proper, por a la incertesa, por fins i tot en alguns moments a creure en Déu o
al menys a reconèixer-nos creients. Maria entén les nostres pors, perquè també
ella en tingué, però si tenim por dels migrants, ens diu que ella mateixa amb
Josep i el seu fill foren emigrants en terres d’Egipte; si tenim por de sentir
perdut a un fill o a una filla, ens ve a dir que ella mateixa el perdé i el
retrobà tres dies després de perdre’l de retorn a Natzaret quan el retrobà al
temple, a casa del seu Pare; tres dies després de la seva mort quan ressuscità
deixant el sepulcre buit. Si tenim por a reconèixer-nos seguidors del Crist,
ella ens diu que cal confiar-hi sempre i fer el que Ell ens digui.
Maria també perdé al seu fill aquí
a Olot quan les flames cremaren la imatge de Jesús i restà la mare amb la falda
buida esperant-lo de nou. Maria fins i tot perdé aquesta seva mà estesa cap al
que se li apropa. Però si Maria perd, Maria també sempre troba de nou i ens
convida a refiar-nos de Déu, per moltes dificultats, per moltes pors, angoixes
i neguits que ens envaeixin.
Escriu el papa Francesc en la
Butlla de convocatòria de l’any jubilar 2025 que «L’esperança troba en la Mare
de Déu el seu testimoni més alt. En ella veiem que l’esperança no
és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el realisme de la vida. Com tota
mare, cada vegada que Maria mirava el seu Fill pensava en el seu futur (...) –
i - repetia el seu “sí”, sense perdre l’esperança i la confiança en el Senyor.»
(Spes non confundit, 24).
Maria és per damunt de tot una
mare, una mare plena d’esperança. Com a Mare de Déu la venerem a la nostra
terra destacant-la com a mare, amb la seva virginitat, la seva immaculada
concepció o la seva assumpció al cel; però posant sempre l’accent en la seva
maternitat. Així ens la fem nostra, així ens la fem propera, com propera fou
ella a Jesús primer i als deixebles, és a dir a l’Església, després.
Aquella dona que assentí a la
voluntat de Déu expressada per l’àngel, que patí quan hagué de marxar a l’exili
d’Egipte, que veié traspassat el seu cor de dolor als peus de la creu; és
aquella que ho guardava tot en el seu cor, allí on rau el seu amor pel seu fill
i per tots nosaltres. Així passant d’esclava a senyora, com diuen els goigs, passa
de mare de Jesús a ser mare nostra.
Aquesta mare que teniu al costat
de casa vostra, “a la porta del costat” de casa, sota l’advocació de la Mare de
Déu del Tura, que és una olotina més, sempre us espera amb els braços oberts,
amb aquesta ma estesa cap a qui se li apropa presentant-li i mostrant-li al seu
fill, però alhora una ma estesa per acollir allò que se li demana, per donar la
ma i consolar al qui a ella s’adreça, per convocar de nou al seu costat al qui
d’ella s’ha allunyat.
Maria ens crida a perdre la por,
a perdre les pors i a augmentar la nostra confiança en Crist el seu fill. Vol que
emmirallats en la seva humilitat, la nostra sigui una fe acollidora, sense
orgull de cap mena, ans al contrari, humil de cor com fou la d’ella, perquè la
fe tant sols pot ser humil de cor.
Que aquest santuari meta de
nombrosos pelegrins, que confien a la Mare de Déu preocupacions, dolors i
esperances; sigui sempre lloc sant d’acollida i espai privilegiat per a generar
esperança. (Cf. Spes non confundit, 24).
En paraules de sant Bernat de
Claravall per qui Maria era el millor camí cap a Crist: «sigui el que sigui
allò que et disposes oferir, recorda't d'encomanar-ho a María, (...) allò que
desitges oferir, encara que sigui poc, procura dipositar-ho en les mans de
María.» (Sermó I sobre el naixement de la Mare de Déu).
Així Maria, Mare de Déu del Tura,
coronada Reyna pura i pels olotins venerada, serà per a tots la millor advocada
d’esperança.