Exaltació de la Santa Creu
Catedral de Girona
14 de setembre de 2024
Nm 21,4b-9; Salm 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17
La
creu és un símbol omnipresent, potser ja no tant en el conjunt de la nostra
societat ara més plural en l’aspecte religiós o simplement no interessada en
aquesta realitat espiritual que forma part inseparable de la mateixa naturalesa
humana. Però encara avui no hi deu haver ningú que no reconegui aquest símbol
com quelcom vinculat a la religió, si és que no és capaç de relacionar-lo directament
amb Crist. Però per a nosaltres creients, la creu no és un símbol, la creu és
una realitat viva, viva també avui. Viva perquè el misteri de la redempció, de
la passió, mort i resurrecció del Senyor és sempre viu i la creu n’és el pas
ineludible; viva perquè en el nostre món hi ha moltes creus repartides no pas a
grat dels qui les porten sinó a caprici dels qui les carreguen als altres.
Quan
mirem la creu, quan girem els ulls vers aquest arbre, que és arbre de vida i no
de mort, amb Crist hi veiem clavats a molts altres crucificats: emigrants que
es juguen la vida per trobar una llar i un plat a taula i són clavats en la
creu de camps de refugiats infectes; lluitadors per la llibertat i pels drets
que són crucificats en una presó, a l’exili quan no directament assassinats;
tanta gent que porta la creu de la lluita diària per mantenir la seva família o
per donar-los una llar evitant ésser desnonats; tantes dones maltractades
clavades a la creu d’una convivència perillosa; tanta gent gran clavats en un
llit sense una veu familiar o una mà amiga que els demostri amor; moltes creus
de dolor. Són les creus de tants calvaris com hi ha al món i que tal volta o no
veiem o han acabat per ser tan habituals que ja no hi prestem atenció.
Per
compartir aquestes creus el Fill de Déu, no volent guardar-se gelosament la
seva divinitat, és feu com un home qualsevol i acceptà fins i tot la mort, una
mort dura, ignominiosa, una mort de creu. Però aquí no acaba la seva missió.
Sense creu no hi ha resurrecció, però la creu de Jesús no té cap sentit sense
la resurrecció. És aquesta la nostra esperança, una esperança que no ens
allibera de les responsabilitats socials davant les injustícies i els
desgavells, davant de les creus d’aquest món en les que tal volta potser
nosaltres crucifiquem als altres, però que situa l’horitzó molt més enllà del
que aquesta vida nostra d’ara pot suposar.
Crist
fou el qui baixà del cel i en pujà de nou, com escoltà Nicodem de boca de
Jesús, i si ho feu fou perquè no ens perdem cap de nosaltres, perquè tinguem
amb Ell i per Ell vida eterna. Aquesta és la grandesa de la creu que
d’instrument de mort per Crist fou transformada en arbre de la vida. En la creu
rau la nostra esperança fruit de l’amor de Déu que ens ha estimat tant, que ens
ha donat el seu Fill únic com a redemptor i Ell per redimir-nos patí una mort
de creu abans de ser exalçat per damunt de tot altre nom, per la seva
resurrecció que és esperança de la nostra. Avui amb aquest símbol de la creu beneirem
el terme, la nostra ciutat, la nostra diòcesis, solidaris amb les creus del mon
i demanant a Crist crucificat la seva protecció per a tothom, perquè la malícia
espiritual s’allunyi de nosaltres i ni les tempestes ni els llamps de l’adversitat
caiguin damunt nostre; perquè així siguem guardats de tota adversitat i gaudim
dels fruits de la creació on Déu es fa també present.
Que el
Senyor allunyi les nostres creus que són ara i aquí signe de desesperació i
desolació, que passant per la creu de Crist esdevinguin llavor d’esperança. D’allí
on vingué la mort, ens ha de venir la vida, la vida vertadera, plena i
perdurable.
En la
creu hi ha la llavor de la salvació, la vida i la resurrecció.