Diumenge
XXVI durant l’any / B
Diumenge 29 de setembre de 2024
Missa de l'alba a Blanes Platja de sa
Palomera
1Pe 2,4-9; Salm 117,1.8-9.21-23.26.28cd.29
i Mc 9,38-43.45.47-48
Un nou dia sorgeix, de nou la
llum del sol ve a omplir les nostres vides; és aquest un signe d’esperança, un
símbol de la resurrecció de Crist, un fet que cada diumenge recordem i celebrem
de manera especial. La vida, la natura, la llum del sol són regals, potser de
tant de veure’ls no ens n’adonem i ja no els valorem; som sovint una societat
acostumada a tenir de tot i tant sols quan ho trobem a faltar ens n’adonem de
la seva importància. Seria bo que hi ajudéssim, ens ho ha dit Crist en
l’Evangeli, ni que sigui un vas d’aigua, donat per amor és una obra bona, una
obra feta en el seu nom. Nosaltres els creients ho fem tot en nom de Crist. Com
escrivia el bisbe Pere Casaldàliga: «Si no parlés de Déu i de Jesús el seu
Fill, em sentiria un traïdor a mi mateix, mut, mort. Salvades les apostòliques
distàncies, «ai de mi si no evangelitzo!», ai de mi si fes poesia no
evangèlica, no evangelitzadora!.» Crist com a centre, ho és també de la nostra
Església, afectada certament per tants problemes, per tantes deslleialtats,
però això no ha de fer defallir la nostra voluntat de ser-ne part, de ser una
d’aquelles pedres vives de les que parla Pere, en aquest cas l’apòstol, que som
cadascun de nosaltres; sols no som res, acabem per ser uns grans de sorra que
resten a mercè del vent o de l’onatge; junts compactats som com una escullera
que aguanta l’embat de les onades, per més fortes que siguin, i resisteix el
temporal.
Són molts els embats que ens toca
afrontar, la temptació de defugir la nostra responsabilitat, sigui minsa, sigui
més o menys gran, tots la tenim. En aquesta lluita constant del nostre interior
ens cal lluitar contra el desànim, com tants d’altres ho han fet abans que
nosaltres i se n’han sortit, encara que potser als ulls de molts la seva hagi
estat una tasca sinó inútil, si al menys fugissera. Com escrivia en Pere
Casaldàliga: «La solució sempre és l’esperança. Una esperança, però, que es
posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres
el treball de la justícia i de l’alliberament.»
A viure aquesta esperança ens
convida el Papa Francesc en el proper any jubilar. Sense esperança no hi ha
vida, hi pot haver supervivència, però una vida sense il·lusió, sense esperança
és buida i està més morta que viva. Cada nova albada és una invitació a
l’esperança, la foscor i la nit desapareixen i tot torna a tenir color, a tenir
vida.
Com escriu el papa Francesc que
l’esperança «ens ajudi també a recuperar la confiança necessària —tant a
l'Església com en la societat— en els vincles interpersonals, en les relacions
internacionals, en la promoció de la dignitat de tota persona i en el respecte
de la creació. Que el testimoniatge creient pugui ser en el món llevat de
genuïna esperança, anunci de cels nous i terra nova (cf. 2 P 3,13), on habiti
la justícia i la concòrdia entre els pobles, orientats cap al compliment de la
promesa del Senyor.» (Spes non confundit, 25). Que puguem ser llavor d’una
nova albada, anunci d’un món nou i millor, aquell que Crist anuncia.