Diumenge
XXVI durant l’any / B
Dissabte 28 de setembre de 2024
Els Sants Metges a Sant Julià de
Ramis
Nm 11,25-29; Salm 18,8.10.12-13.14;
Jm 5,1-6 i Mc 9,38-43.45.47-48
Ningú qui actua en nom de Crist
no pot malparlar del mateix Crist, qui no està en contra d’Ell està a favor
d’Ell, qui dona ni que sigui un vas d’aigua en el seu nom tindrà la seva
recompensa. Quan fem el bé, tot i que no ho sapiguem o que no en siguem
conscients, fem allò que el Senyor vol que fem. Fer el bé és o hauria de ser el
nostre instint natural, però és cert que en el món està present el mal, que no
tot és com voldríem que fos i que per això mateix ens cal lluitar, treballar
per a vèncer en la mesura de les nostres possibilitats aquest mal, aquest
dolor. Ho sabeu prou això molts de vosaltres, la vostra vida és una lluita
constant per restablir la salut, portar el benestar i alleugerir el dolor.
Podria semblar a primera vista una batalla perduda, una guerra inútil, però fer
el bé, ens diu el Senyor, no és mai inútil, no és mai temps perdut, és sempre
temps guanyat.
Hi ha tants mals al nostre
voltant que ens hi hem acostumat, ja no ens sorprenen morts violentes, infants
abusats, gent que mora al mar en una pastera, ancians sols o malalts adolorits.
I a vegades fins i tot veure-ho a alguns ens pot fer nosa i girem la vista cap
a una altra banda per no veure-ho, per no ser-ne conscients i creiem que així
el fet dolorós ha desaparegut o que al menys deixa de ferir-nos, d’interrogar-nos.
Entretant hi ha molta gent que dedica la seva vida a atendre, a consolar, a
guarir el mal dels altres; en definitiva a mirar de cara al malalt, fan allò
que el Senyor ens diu de fer, fa el que Ell mateix va fer.
Crist es compadí del dolor dels
altres, es compadí de la ceguesa del cec, de la coixesa del coix, de la mudesa
del mut, de la sordesa dels sords o de l’arrabassament dels posseïts; es
compadí fins i tot de la mort dels morts davant del dolor dels seus i els feu
tornar a la vida que havien tingut. La compassió és l’expressió més planera i
realista de l’amor; no una compassió egocèntrica com la d’aquells que
amunteguen riqueses i dels que parla l’apòstol sant Pau, sinó una compassió
solidaria que neix de l’amor a Déu i al germà o la germana.
Fem el bé, o hauríem de fer el
bé, no per sentir-nos bé nosaltres mateixos, sinó pel plaer de fer sentir bé
als altres. Imagino que és una sensació que heu sentit moltes vegades, que la
sentiu cada dia, un somriure agraït, un gràcies breu i sentit per part d’aquell
que amb vosaltres i pel vostre treball ha vist alleugerit el seu dolor o
guarida la seva malaltia. «La misericòrdia, sigui en Jesús sigui en nosaltres,
és un camí que neix del cor per a arribar a les mans.», diu el papa Francesc
(Audiència General 10 d’agost de 2016).
Neix del cor i va cap a les mans,
és el cor qui governa l’acció de les mans; és a dir l’amor mou a l’acció i això
no és tant sols una frase bonica, és en una realitat en molts de vosaltres. Que
l’amor us mogui sempre, aquell amor que va moure als sants Cosme i Damià, ells van
entendre a la perfecció que posar-se al servei de la gent era la manera d’estimar
al Senyor, d'anunciar a Crist, model de servidor de la humanitat; que estimar a
Crist volia dir servir-lo en els germans. Ells sabien molt bé que el servei és
una cosa que té dos components: la paraula i l’acció i que a més el servei omple
d’amor el cor dels altres. Empreu els vostres coneixements, les vostres mans i
el vostre cor, per a sanar i guarir a cada ésser humà, doneu-los-hi vida i amor
a cadascun dels qui s’apropen a vosaltres, tal com ho feu Jesús. Que així sigui
també sempre per a tots nosaltres.