Santa
Tecla, Verge i Màrtir
Patrona de Tarragona
Catedral de Tarragona
Dilluns 23 de setembre fe 2024
Sa 3,1-9; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9
(R.: 5b); He 10,32-36 i Mt 25,1-13
Tecla fou una
ànima justa, Tecla fou una verge assenyada, una d’aquelles que estava sempre a
punt per a rebre l’espòs, el Crist. Als ulls dels qui la veien no era pas afortunada,
per a ells la seva mort a una vida anterior fou tinguda per un mal i la seva
nova vida en Crist per una bogeria. Tecla era una noia que als ulls dels altres
ho tenia tot, una bona posició social, un promès, una vida que semblava ja ben definida
i estructurada, en definitiva tota d’acord amb els paràmetres de la seva època
on no hi havia per a la dona massa marge per a decidir. Tecla però en el seu
fons era un adona agosarada, així la definí Maria Aurèlia Capmany quants ja fa
bastants anys feia el pregó d’aquesta nostra festa major.
La seva gosadia no li venia de cap desafiament, la seva era una gosadia per Crist, la seva fou una experiència de fe i la visqué de manera intensa, apassionada i certament agosarada. Quan sentí parlar a Pau, aquell del qui ens diuen els Fets dels Apòstols que amb Bernabé «a Iconi van entrar a la sinagoga dels jueus i van parlar de tal manera que molts jueus i molts grecs es convertiren a la fe» (Ac 14,1), la seva vida canvià. Tecla fou un d’aquests convertits, ella no escoltava a Pau sinó que a través d’ell escoltava a Crist. Tecla no s’enamorà d’aquell home petit d'alçada, calb, de cames arquejades, vigorós, de nas una mica excel·lent, ple de gràcia quan parlava, com descriu a Pau el text de les Actes de Pau i Tecla; ella s’enamorà de Crist, un enamorament que li feu deixar pare, família, promès casa i amics per llançar-se a l’aventura de la fe, una aventura que com a tal no estava pas exempta de perills. Aquella noia durant tres dies i tres nits no s'ha aixecava de la finestra, que ni tan sols menjava o bevia, sinó que, mirant-lo fixament restava lligada a la paraula que un estranger ensenyava, una paraula que els seus consideraven enganyosa, astuta i vana; una Paraula que venia del Senyor i escoltant-la fou com Tecla esdevingué deixeble del Crist predicat per Pau.
La llegenda ens diu que de les serps, els bous, el foc i els lleons sempre en sortí victoriosa, que res d’això no l’apartà de Crist, que restà fidel a la porta del banquet amb la torxa ben encesa amb l’oli de la seva fidelitat ben a punt. Quan va ser llançada a un fossat amb rèptils verinosos, aquests la van respectar; quan la van lligar entre dos bous, per a esbocinar-la, aquests van perdre la seva força; quan la van col·locar sobre una pira per a cremar-la viva, el foc es va apartar i va cremar als seus botxins; quan va ser llançada als lleons, aquests van llepar-li els peus; quan anava a ser violada els seus agressors foren engolits per una muntanya.
Pau i Tecla són per a nosaltres arrels, són les arrels apostòliques d’aquesta Església. Ni l’un ni l’altre ho tingueren fàcil, la seva vida de fe fou una cursa d’obstacles i entrebancs; però res no els feu defugir la lluita per aconseguir allò que tant desitjaven, entrar al banquet de l’espòs, entrar al Regne de Déu. Tecla no caigué encaterinada d’amor davant de Pau, com creien els seus, fou arrabassada per l’amor de Crist i aquesta fou la seva força i aquesta la llum que il·luminà el seu camí cap al Regne. Així com Auguri no adorava Fructuós sinó aquell a qui Fructuós adorava; Tecla no havia adorava a Pau sinó aquell a qui Pau adorava; és la corretja de transmissió de la fe, la fe és sempre encomanadissa i mai por ser imposada perquè és mou per l’amor i va cap a aquell qui és l’amor.
Què ens diuen avui Pau i Tecla a nosaltres tarragonins del segle XXI que celebrem la seva festa? Ens parlen de fidelitat, d’una fidelitat que és capaç de vèncer qualsevol dificultat, de vèncer-les totes, no pas per les seves pròpies forces, sinó per la força d’aquell Crist que Pau predicava. També avui a nosaltres de manera personal, a l’Església com a poble sant de Déu i a tota la societat, ens assetja el perill de ser atacats per serps, bous, lleons o flames. A vegades no ens commou aquest atac quan afecta als altres de tant acostumats com estem d’escoltar-ho. Així quan les serps de la fam i de la set afecten a milions de persones en països llunyans i al costat de casa nostra; quan els bous de la necessitat de tenir una vida digna esbocinen al mar les vides d’aquells que si han llançat perquè no tenien altra camí per sobreviure; quan els lleons de la guerra destrueixen països més propers o més llunyans, al sud, al nord o a l’est i cada cop més prop nostre; quan les flames de la violència domèstica o de gènere, de les dependències, dels abusos, de la malaltia o de la solitud arrabassen vides aquí i allà, avui i també demà; restem impàvids i fins i tot a vegades nosaltres mateixos actuem amb menys misericòrdia a com ho feren les serps, els bous, les flames i els lleons amb Tecla. Avui Santa Tecla ens diu que la conversió del cor sempre és possible, que no ens conformem. Ella que patí violència quan uns soldats volien ultratjar-la; ens diu avui que la causa de l’Evangeli, és a dir la de la justícia, va molt més enllà dels perills, que val la pena lluitar per ella, que hi ha molt a guanyar en aquesta lluita, encara que a primer cop d’ull sembli d’altra manera. Tecla no era una dona conformista, era una dona agosarada, lluitadora, mai d’acord amb les normes del seu temps, una dona que trencà esquemes i costums.
Celebrant Santa Tecla nosaltres creients celebrem la gosadia de la fe, el desafiament de la fe i tots plegats, creients i no creients la gosadia de la lluita per la justícia. No són ambdues realitats oposades, cal lluitar per la fe i fent-ho treballem per escampar-la arreu del món com ho feu Pau, com ho visqué Santa Tecla. Ella ens mou avui a tots a lluitar per vèncer de nou serps, bous, lleons i flames; a vèncer tot allò que s’oposa a l’Evangeli, al missatge de Crist que predicat per Pau arrabassà a Tecla i Crist el que predicà és la justícia. Tecla tingué la gosadia de trencar amb tot allò que s’oposava a Crist per més que li plagués viure-ho i no es quedà aquí, lluità fins al darrer alè per difondre l’Evangeli, com Pau el seu mestre havia fet abans. Tecla visqué la frescor de la fe i missió nostra és recuperar la frescor i la novetat d’aquest missatge enmig d’una societat que massa sovint s’acontenta amb el que veu i no vol anar més enllà.
Aquesta fou la lluita vital que mogué a Pau i a Tecla, com mouria anys a venir a Fructuós, Auguri i Eulogi; perquè la nostra és una Església rica en màrtirs, com ho és la gironina amb sant Feliu i sant Narcís; som esglésies que s’arrelen en el martiri, en el testimoni dels qui ens ha precedit en la fe donant-ho tot per Crist. Crist sempre com a centre; vivint tots la fe en una Església estesa d’orient a occident; tots plegats entenent molt bé la universalitat de la fe, una fe sense aquestes fronteres que nosaltres tant sovint aixequem entre països, entre maneres de pensar o entre, fins i tot, maneres d’entendre la mateixa Església.
Els màrtirs de l’antiguitat, com els del segle XX i els de tots els llocs i tots els temps, són per a nosaltres arrels i exemples, models a seguir. Tecla no va claudicar ni quan li van ser enviats uns soldats per a ultratjar-la; va pregar i fou deslliurada del perill mentre aquella cova on volien violar-la, es va esfondrar deixant solament el seu braç al descobert. Aquest és el braç que la tradició diu que va ser traslladat a Armènia i d’allí va venir a la nostra ciutat, evangelitzada segons la tradició com Tecla, per Pau. Tecla i Tarragona som fills en la fe d’un mateix evangelitzador, l’Apòstol. El seu braç significa avui la mà de Tecla estesa vers nosaltres per portar-nos, per acompanyar-nos cap a Crist, cap a la veritat, la vida i la justícia. Per això li diem:
Puig sou nostra protectora, defensora, verge, apòstol i sagrada, gran doctora, protomàrtir afamada, i model de tota dona, Tecla, de tots aclamada gran patrona, ajudeu-nos ara i sempre i en la mort per l’hora bona.