Diumenge II durant L'any / Cicle C
Capella
de l'Hospital de Santa Caterina
Celebració de l'any Jubilar 2025
Diumenge
19 de gener de 2025
Is 62,1-5; Salm 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c; 1C 12,5-11 i Jo
2,1-11
L’escena de l’Evangeli d’avui no pot ser
més quotidiana: uns nuvis, uns amics, uns convidats, un banquet i un desig dels
nuvis de donar als acollits el millor que tinguin. Davant la necessitat,
podríem dir fins i tot trivial hi ha però uns actors que no son del tot
quotidians, hi ha Maria amb el seu fill, Jesús, i els deixebles entre els
convidats. Jesús resta com a l’espera. El fet de la conversió de les sis piques
de pedra plenes d’aigua en vi, resta dins de la intimitat. Del fet se
n’assabentaran aquells que servien, Maria i òbviament Jesús. Vet aquí com es produeix
el primer miracle de Crist en el relat de l’evangelista sant Joan, l’escena no
pot ser més quotidiana, el fet no pot ser més trivial ni més discret, però
darrera la simplicitat s’hi amaga la grandesa, la gloria de Déu. Déu actua en les
nostres vides, fins i tot en moments en que no ho esperem. Jesús, el Senyor,
posa així esperança en els nostres cors, fins i tot quan ho donem tot per
perdut, quan desesperem, Déu actua i ens sorprèn de com i quan ho fa.
Allí a Canà és Maria qui demana, no pas
els servents que ja ho donen tot per perdut, i és Jesús qui acull la petició de
la mare i l’atén, és Jesús qui dona quan sap que cal donar. Jesús és aquest
raig de llum del que ens parla el profeta Isaïes, un raig que és fruit de
l’amor del Senyor, que és la llum del seu amor i una llum que es projecta cap a
nosaltres. Déu sap que ens convé a cadascú, que convé a cada moment. Per això
ens lliura diversos dons: la capacitat de desglossar les veritats, la paraula
profunda, el de la fe, el de distingir entre vertader i fals, el d’interpretar,
el de profetitzar o el de donar la salut als malalts. Tots fruits d’un mateix
Esperit i que hem de manifestar en la quotidianitat, de manera senzilla com a
Canà; cadascun de nosaltres en tenim un de do i el Senyor ens demana que el
posem al servei de tots. Però hi ha un do que tots compartim, que podem generar
amb l’exercici dels diversos dons que hem rebut cadascun de nosaltres, és el do
de sembrar esperança. Mirem sempre de fer tot el que Ell ens diu Jesús i el que
ens diu és que: «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us
tindreu entre vosaltres.» (Jn 13,35). Estimar-nos i estimar-lo és ben bé fer
tot el que Ell ens diu, tal com ens demana Maria, i l’amor genera esperança, l’esperança
és el fruit de l’amor. Com ens diu el papa Francesc estimant oferim signes
d’esperança i aquesta esperança cal que arribi també als malalts que
estan a casa seva o a l’hospital, per tal de que el seu sofriment pugui ser
alleujat amb la proximitat de l’afecte. Les obres de misericòrdia són certament
obres d’esperança, que hem de fer arribar també als agents sanitaris a aquells que
en condicions sovint difícils, exerciten la seva tasca amb cura sol·lícita vers
les persones malaltes i més fràgils; ens cal fer-la arribar també a les
famílies dels malats, que pateixen amb ells l’angoixa i el neguit. Sembrant
arreu aquella esperança que no declina, l’esperança en Déu.