Sant Vicenç màrtir
Dimecres 22 de
gener de 2025
Parròquia de Sant Vicenç a Llançà
2M 6,18.21.23b-31; Salm 33;
Rm 8,31b-39 i Jo
15,18-21
Un tal
Eleazar, home ja vell, fou forçat a menjar carn de porc. Allò important no era
pas el fet concret de la menja que se li oferia, el fet clau era que volien
forçar-lo a contravenir allò que el Senyor manava. Ho hauria tingut ben fàcil
fingint de menjar allò prohibit per la llei i seguir vivint; però la seva fe
estava a prova d’hipocresies, preferí patí a que als noranta anys servís de mal
exemple, preferí el suplici dels homes a caure en les mans del Totpoderós. La
seva tossuderia no era pas estupidesa, era coherència i aquell sofriment en el
cos no era sinó fidelitat.
La fe
no rau en tal menjar o tal beguda, ens ho diu Jesús «El que fa impur
l'home no és allò que entra a la boca;
és el que en surt, allò que el fa impur.» (Mt
15,11). No ens allunya de Déu una menjar o un altre, si la nostra fe és ferma
ni tant sols ens hi pot allunyar la por, les persecucions, la fam, els perills
o la mort. Si darrere tenim l’ajut d’aquell qui ens estima res no hem de témer.
És aquesta ajuda del Senyor la que donà fortalesa als màrtirs. El món podia
odiar-los, com odià a sant Vicenç, però per aquells que Déu s’ha escollit no hi
ha res que pugui apartar-los de la fidelitat a Crist.
Hi ha
martiris cruents i també hi ha martiris silenciosos, els martiris del dia a
dia. El martiri de la indiferència, del rebuig, de la discriminació són els que
pateixen els màrtirs de la porta del costat, en expressió del papa Francesc. A
vegades els tenim ben al costat i poques vegades ens n’adonem, els considerem quelcom natural, el
preu a pagar per una societat dita benestant on uns tenen i d’altres no poden
obtenir. Són martiris que neguen allò necessari per a viure dignament en el
terreny material, d’aquests hi ha infinitud de màrtirs. Però hi ha també el
martiri fruit dels nostres propis errors, personals i col·lectius, que te les
seves conseqüències quan recollim indiferència, rancor i rebuig.
Sant
Vicenç va experimentar tot plegat, la seva diaconia, és a dir el seu servei al
bisbe Valeri i a l’Església, va suposar-li ser portat als tribunals on acomplí
allò que Crist mateix havia dit dels seus «per causa
meva us portaran als tribunals i us assotaran a les
sinagogues, i compareixereu davant els governadors i els reis perquè doneu
testimoni davant d'ells» (Mc 13,9) i rebé la força i així no li calgué
preocupar-se pel que havia de dir digué allò que li fou inspirat, perquè no fou
Vicenç qui parlà, sinó l'Esperit Sant.(Cf. Mc 13,11).
En paraules
de sant Agustí «De dues maneres ataca el món als soldats de Crist: els afalaga
per a seduir-los, els atemoreix per a doblegar-los. No deixem que ens domini el
propi plaer, no deixem que ens atemoreixi l'aliena crueltat, i haurem vençut al
món. En un i un altre atac surt a l'encontre Crist, perquè el cristià no sigui
vençut. La constància en el sofriment que contemplem en el martiri que avui
commemorem és humanament incomprensible, però la veiem com una cosa natural si
en aquest martiri reconeixem el poder diví.» (Sermó 276).
Com
ens diu el papa Francesc en la butlla de convocatòria de l’any jubilar el
testimoni més convincent d’esperança ens l’ofereixen els màrtirs, que,
ferms en la fe en Crist ressuscitat, van saber renunciar a la vida terrena per
tal de no trair el seu Senyor. Ells estan presents en totes les èpoques.
Necessitem conservar el seu testimoni per a fer fecunda la nostra esperança.
(Cf. Spes non confundit, 20).
Sant
Vicenç cercava a Déu i acabà per trobar-lo, per això aleshores com escriu
l’Apòstol res no el pogué separar d’Ell, ni tant sols la mort violenta. Si és
per Crist que anem morint dia a dia, de tot això en sortim vencedors gràcies a
aquell qui ens estima. La fe, l’amor de Déu manifestat en Jesucrist és el
tresor, la perla fina que ens obre les portes del Regne. Demanem al Senyor que
enfortits pel testimoni de sant Vicenç esdevinguem testimonis, llum per al món
i llavor d’esperança.