Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve
Abats de Cister
Monestir de Santa Maria de Solius
26 de gener de 2025
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30
Robert, Alberic Esteve, homes pietosos, tots tres dignes de que la seva bondat no sigui mai oblidada en fundar Cister, en deixar Molesmes i emprendre l’aventura de retornar als orígens de la espiritualitat de la Regla del nostre Pare sant Benet, es guanyaren de mantenir el seu bon nom viu a cada generació, es guanyaren la bona memòria dels antics, van aspirar en el món futur a la vida eterna. El seu coratge els venia gràcies a la fe, sols així pogueren aconseguir, com abans que ells Abraham, Isaac, Jacob i Sara, la força necessària per emprendre el que semblava una aventura amb poques possibilitats de reeixir.
Els nostres Sants Pares confiaren no pas en les seves pròpies forces, sinó en les que el Senyor els donava; sols així allò que als homes els podia semblar impossible, no ho fou, perquè per a Déu res és impossible, Ell ho pot tot; tenint a Déu al seu costat, deixar casa, germans, germanes, pare, mare, fills o camps fou per a ells invertir sobre segur, una garantia per obtenir el cent per u i arribar, així tots junts, a la vida eterna. Avui celebrem, la seva santedat, la certesa de que són al costat del Pare vetllant pels seus fills, és a dir per nosaltres; avui celebrem sobretot el seu coratge, la seva valentia, la seva gosadia fins i tot amb un xic inconscient. La fe ens fa fer a vegades coses que la raó no aprova, coses que són desassenyades als ulls humans, però la mirada de Déu és tota una altra, els ulls de Déu no posen el seu objectiu en tal càlcul o tal altre; la gosadia de la fe és a vegades fins i tot imprudent, però darrera d’ella hi ha sempre la confiança en aquell qui ho pot tot i ho fa tot possible.
Han passat nou segles i escaig d’aquella aventura; les comunitats cistercenques estan avui com mai escampades arreu del món i al llarg dels segles han viscut no poques vicissituds i no pocs perills. El món ha canviat, fins i tot l’Església ha canviat. La història de l’Església, la història del cenobitisme, la història d’un orde monàstic no és simplement un record del passat al que recórrer en una mena de lectura romàntica un dia l’any i oblidar-ho la resta; la història d’un orde és quelcom viu, quelcom que està a les nostres mans cada dia de viure-ho amb autenticitat i fidelitat o de destruir-ho amb quimèriques experiències. Som hereus d’aquests pares piadosos: Robert, Alberic i Esteve i de tants d’altres en els orígens de Cister i cadascun ha cercat Crist al clos d’un monestir cistercenc ha estat hereu i continuador de la llavor plantada pels nostres Sants Pares al desert de Cister i avui aquesta responsabilitat, aquest repte de mantenir viva la flama del monaquisme cistercenc està a les nostres de mans. És així com cal mantenir el seu bon nom viu a cada generació, sols així guardem la bona memòria dels antics, sols així podrem aspirar en el món futur a la vida eterna.
Ells cercaren de viure en la fe, de morir en la fe, de viure delint-se en tot moment per aquella pàtria que és millor que cap altre pàtria, aquella que fins i tot aquets homes piadosos, aquests homes fidels a l’aliança, contemplaren de lluny estant aquí a la terra, una pàtria però a la que no deixaren mai d’aspirar, que cercaren professant la vida monàstica, i que incerts com estaven de si la seva vida de monjos responia vertaderament al seguiment de Crist i de la Regla, cercaren de viure-ho amb més intensitat al nou monestir. D’ells escriu el menologi cistercenc que: «passant no del dolent al bo, sinó del bo al millor, d'un estat bo a un altre de més perfecte, van demostrar per la seva altura de mires la virtut de les seves ànimes i els seus desitjos de santedat. Així, doncs, són dignes de ser celebrats amb el nostre mes agraït record i veneració.»
I celebrar-los és mantenir-nos fidels gràcies a ells, mantenir el seu bon nom viu en la nostra generació, és mantenir el seu record per sempre, és parlar de la seva saviesa i fer-ne l’elogi i no hi ha altra camí per fer-ho que el que ells recorregueren, mantenint la fidelitat al lloc i a la Regla. Pot semblar avui una tasca impossible, pot semblar més fàcil fer passar un camell pel forat d’una agulla, però gràcies a la fe, amb Déu al costat, refiats de Déu, res no és impossible. Nosaltres que cerquem de ser-ne fills, gràcies a ells, hem de viure amb sinceritat i de cor el que ens diu la Declaració de l’Orde, essent: «doncs, veritables seguidors dels Pares fundadors del «Monestir Nou», - i ho serem - si no deixem de cercar camins i maneres que ens permetin de viure la nostra vocació cada vegada més plenament, segons la voluntat de Déu.»
Vosaltres estimats germans vivint aquí en aquest lloc la vida cistercenca des de fa quasi seixanta anys, sou testimonis vius de l’esperit que guià als nostres Sants Pares. La vostra presència i vida aquí és un tresor preuat per a la nostra Església de Girona. Aquí manteniu viva la flama d’aquells homes que cercaven de viure més rectament i amb més autenticitat el model de vida benedictina.
En la seva carta de Nadal el nostre Abat General ens fa adonar de que el papa Francesc en l’encíclica Dilexit nos, cita un grapat d’autors i sants místics cistercencs, com Bernat, Guillem de Saint-Thierry, Lutgarda, Matilde i Gertrudis de Helfta i ens diu que això ens ha de moure a fer-nos la pregunta de com visc jo, com vivim en l’Orde avui aquesta preciosa herència espiritual, com vivim aquesta intensa i profunda amistat espiritual amb el Senyor que ells, com els nostres Sants Pares, visqueren. Ens hem de preguntar si aquest amor realment transforma la nostra vida, el nostre cor també avui.
A vegades qui sap si llegim els nostres pares i mares cistercencs amb un interès intel·lectual o espiritual; però no fem del seu testimoniatge i espiritualitat l’eix de la nostra vida, de la vivència de la nostra vocació. Ells ho visqueren tot de manera sublim i sovint mística. Això ens recorda que la mística cistercenca, que la mística cristiana, no és un cim inabastable, ans l’acolliment d’una amistat que Crist ens ofereix abaixant-se fins a nosaltres en la nostra fràgil condició humana. No ens hem d’avergonyir de cercar de ser místics, perquè fer-ho vol dir deixar-nos estimar pel Senyor i estimar-lo a Ell, que és sempre tendresa i sempre misericòrdia. (Cf. Fr. Mauro-Giuseppe Lepori. Carta de l’Abat General O. Cist. per al Nadal 2024 Estimats, estimem).
Que així sigui amb l’ajut de Déu i la intercessió dels nostres Sants Pares: Robert, Alberic i Esteve, fundadors de Cister.