Divendres
de la setmana XII durant l’any
Missa
de Santa Maria Verge en l’anunciació del Senyor
Basílica del Rosari
Peregrinació
diocesana a Lourdes 2026
Divendres
26 de juny de 2026
Is
7,10-14;8-10; Salm Lc 1,46-54 i Lc 1,26-38
Tenim
la tendència a demanar senyals prodigiosos, a voler controlar l’acció de Déu.
Déu és lliure, actua quan vol, com vol i de la manera que vol i el seu
llenguatge, la seva manera d’actuar molts cops no ens és comprensible. Com ens
diu Jesús en l’Evangeli segons sant Joan, dirigint-se a Pere: «Ara no entens
això que faig; ho entendràs després.» (Jn 13,7).
Maria va entendre aviat que el que li pertocava de fer era confiar en la voluntat de Déu, tot i que ella no acabava d’entendre, sabia que Déu no podia voler altra cosa que el seu bé i el de tota la humanitat i que aquest bé calia que ens vingués a través d’ella, a través del seu «sí», a través del seu «fiat», per això estava disposada a que fins i tot una espasa de dolor se li clavés al cor, si això era necessari per la salvació del món.
Maria és la icona de la confiança, però en cap cas ho és de la resignació. Tot allò que en la seva vida és silenci, és alhora acció. Actua acceptant la concepció per obra de l’Esperit Sant; actua acceptant haver de donar a llum en unes condicions deplorables; actua acceptant haver de fugir a Egipte, d’exiliar-se, a corre cuita; actua acceptant de patir algunes accions d’aquell fill que no acabava d’entendre i perdre’l durant tres dies; actua acceptant la marxa del fill per predicar incertament el Regne i actua, fa mans i mànigues, per esmunyir-se vora la creu i acompanyar al seu fill en aquell darrer moment que de fet era el primer d’una nova era.
«Com pot ser això?» es preguntava i coneixedora per l’àngel de que a Déu res li és impossible, es declarà l’esclava del Senyor i acceptà l’acció de Déu en la seva vida esdevenint, canviant-la de soca rel, així aquella noia que tindrà un fill i li posarà Emmanuel, perquè Déu és amb nosaltres per Maria, acomplirà la profecia d’Isaïes. Maria, la Mare de Déu i mare nostra, ens és model. Ho fou també per aquella noieta que esglaiada davant la senyora va patir el rebuig, la incredulitat però que també confiada no es resignà tampoc, no es resignà a que el missatge de Maria arribés als del seu poble i poc a poc arreu del món. Per això avui estem aquí, perquè santa Bernardeta, a imitació de Maria, es va arriscar tot i que això suposés perdre la rutina de la seva vida que, com Maria, va veure alterada ja per sempre. L’encontre amb Déu té conseqüències si ens deixem fer per Ell, si ens confiem a Ell, si ens mou la fe.
Com ens deia el papa Lleó XIV en la seva visita al monestir de Montserrat: «us convido a acollir avui la invitació de María – a Canà de Galilea -: «Feu el que Ell us digui» (Jn 2,5). Aquestes paraules contenen un veritable programa de vida cristiana, perquè María ens condueix cap a Crist i ens ensenya a escoltar la seva veu, obeir la seva paraula i permetre que Ell ens transformi. La voluntat de Jesús és clara: «Això us mano: que us estimeu els uns als altres» (Jn 15,17). Es tracta d'un amor que té en Ell mateix la seva mesura i la seva font: «Com jo us he estimat» (v.12). Per això, quan María diu: «Feu el que Ell us digui», ens convida a aconseguir un cor reconciliat amb els criteris de l'Evangeli.» I res hi pot haver millor per a nosaltres que tenir el cor en Déu.