Missa
de la Sagrada Família: Jesús, Maria i Josep
Cripta
de la Basílica de la Sagrada Família a Barcelona
Dimarts
16 de juny de 2026
1Jn
3,1-2.21-24; Salm 83,2-3.5-6.9-10 i Lc
2,41-52
Hem
vingut fins aquesta Basílica de la Sagrada Família, un temple emblemàtic i ho
fem sota les torres que s'enfilen cap al cel, coronades per les dels quatre
evangelistes, la de Santa Maria i la de Crist cap la qual ens cal alçar la
mirada per a contemplar-la i contemplant-la contemplem el mateix misteri de la
redempció bellament expressat per les façanes del naixement i de la passió i
aviat per la de la gloria.
Som
prop de la tomba del venerable Antoni Gaudí que somià, més que dissenyà,
aquesta basílica com un cant a la gloria de Déu amb aquestes columnes que
formen un bosc transfigurat per la llum, talment com Déu ha de transfigurar les
nostres vides.
Ens
cal transfigurar les nostres vides com a fills de Déu, tal com ens ha dit avui
sant Joan: «Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens
reconeix com a fills seus, i ho som.» És aquesta la gran novetat que ens
ha portat Crist. La nostra fe no és una idea, no és una filosofia, no és una
doctrina moral; és una relació d’amor entreteixida per Crist entre el Pare i
nosaltres els seus fills. Abans de qualsevol altra cosa, som fills, fills
estimats de Déu.
Sant
Joan afegeix encara una afirmació extraordinària: «Ara som fills de Déu,
però encara no s'ha manifestat plenament allò que serem.» La nostra vida
és una obra inacabada, en mans de Déu. Unes paraules que ressonen en aquesta
basílica d’una manera especial, aquí on fa pocs dies el papa Lleó XIV recordava
que aquest temple és molt més que un monument: és una obra en construcció que
ens recorda que també la vida cristiana és un camí, un projecte que Déu
continua edificant en nosaltres.
Tots
som pedres vives d'aquesta obra que té a Crist per fonament i com a cim, com
ens ho mostra la creu que la corona. També nosaltres estem en construcció, encara
no som allò que estem cridats a ser; som pedres imperfectes que cal polir
perquè encaixin en el conjunt de l’edifici que és el poble de Déu, que és
l’Església i Déu continua treballant en nosaltres per emprar-nos en la seva
obra.
Aquí
veiem la història de Crist gravada en pedra, també quan Déu ens contempla a
nosaltres, veu una altra construcció sagrada, la seva obra en cada cor humà. Sant
Joan ens diu que un dia veurem Déu tal com és i aquesta és la meta definitiva
de tota existència humana, perquè hem estat creats per contemplar Déu
eternament.
L'evangeli
que acabem d'escoltar ens presenta un episodi que sorprèn. Jesús es queda a
Jerusalem sense que els seus pares ho sàpiguen. Maria i Josep el busquen amb
angoixa durant tres dies. No hi ha res de triomfal en aquesta escena, més aviat
hi ha desconcert, angoixa, recerca, preguntes sense resposta. Hi ha, en
definitiva, signes d’una vida com qualsevol de les nostres.
La
Sagrada Família no és santa per estar exempta de dificultats; és santa perquè,
enmig de les dificultats, va cercar fer sempre la voluntat de Déu. La seva
santedat neix de l'escolta, de la confiança i de la fidelitat.
Maria
pregunta: «Fill meu, per què t'has portat així amb nosaltres?» I Jesús respon
amb unes paraules que semblen difícils d'entendre pels seus pares: «No sabíeu
que jo havia d'estar a casa del meu Pare?» També nosaltres, moltes vegades, no
acabem d'entendre els camins de Déu. També nosaltres experimentem moments de
foscor. Però l'evangelista ens diu que Maria conservava tot això en el seu cor
i ho meditava. La fe no consisteix a tenir resposta per a tot, sinó en escoltar
la Paraula, meditar-la i guardar-la al nostres cors, fins i tot sinó l'entenem
plenament.
Gaudí va
viure amb profunditat aquest misteri. Sabia que l'obra de Déu demana paciència,
perseverança i confiança. Per això aquesta basílica parla més del temps de Déu,
que del dels homes.
Jesús
«creixia en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes». Creixia, Ell, Fill
de Déu, creixia per aprendre, escoltar, treballar i compartir la vida amb els
seus pares. Déu fent-se home dignifica i dona ple sentit a l’existència humana.
Demanem
avui a la Sagrada Família que ens ajudi a créixer, a edificar-nos en la fe, a descobrir
que la veritable grandesa consisteix a créixer en l'amor. Tot contemplant aquesta
basílica, recordem les paraules del papa Lleó XIV: «les seves torres s'alcen
per orientar el poble de Déu vers Crist, i la creu que les corona és la llum
que guia el nostre camí.»
Aquesta
és també la nostra tasca, la que ens ha estat encomanada, orientar el poble de
Déu cap a Crist i ens ho ha estat malgrat les nostres febleses, limitacions i
defectes, per nosaltres sols res no podem amb Crist tot és possible si ens
mantenim units en la fe i perseverants.
Deia
el papa Lleó XIV que la creu que corona aquesta basílica no és un símbol de
poder mundà, sinó la creu dels darrers, dels pobres, dels pecadors que es
converteixen en sants i dels qui esperen la resurrecció.
Quan
sortim d'aquesta celebració i alcem la mirada cap a la gran torre de Jesucrist,
recordem que la nostra vocació és precisament aquesta: elevar la mirada, no pas
viure atrapats per allò que passa, no pas quedar empresonats en les nostres
pors, no pas resignar-nos davant les
dificultats; sinó mirar amunt, mirar a Crist i mirant a Crist trobarem als
germans, especialment aquells a qui Crist mira amb més amor.
Que aquest lloc on es venera a la Sagrada Família, que és signe de fe per a Barcelona, Catalunya i el món sencer, continuï recordant-nos que som fills estimats de Déu i que cridats per Crist, el bon pastor, caminem cap a la plenitud de la seva glòria.