Dedicació del temple expiatori del Sagrat Cor de Jesús
Girona divendres 12 de juny de 2026
Ne 8, 1-4a.5-6.8-10; Salm 18 B, 8-9.10.15; 1Jo 4,7-16 i
Jn 4, 19-24
Avui
aquest temple s’omple de goig amb motiu de la seva dedicació. La nostra
celebració uneix així dues realitats profundament relacionades: la dedicació
d’aquesta església i la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús. Consagrem aquest
temple destinat al culte diví i alhora contemplem aquell Cor santíssim del qual
brolla tota la gràcia que santifica l’Església. Aquesta coincidència litúrgica
ens ajuda a comprendre que un temple només té sentit si és signe d’una realitat
molt més gran: Déu habita enmig del seu poble i vol fer-ho, també en el cor de
cada creient, perquè també nosaltres som el seu veritable temple.
La
Paraula de Déu que hem escoltat ens ofereix tres grans ensenyaments: la
centralitat de la Paraula proclamada i explicada al poble, la revelació de Déu
com a amor, i la necessitat d’adorar-lo en esperit i en veritat.
La
primera lectura ens ha presentat una escena impressionant. El poble d’Israel,
després de moltes dificultats i de l’experiència de l’exili, es reuneix per
escoltar la Llei del Senyor. El profeta Nehemies i el sacerdot Esdres convoquen
a tota la comunitat. La Paraula és proclamada davant de tothom, homes, dones i
infants. Per ajudar-los a arribar al sentit més profund de la Paraula de Déu,
alguns levites expliquen el sentit del que es llegeix perquè el poble ho pugui
comprendre.
No és
difícil veure en aquesta escena una imatge del que avui ens reuneix aquí a nosaltres
mateixos. Quan dediquem una església, no estem inaugurant simplement un edifici
bell o funcional; estem destinant un espai perquè la Paraula de Déu hi sigui
anunciada, generació rere generació, i estem destinant un espai dels nostres
cors per rebre el que aquí escoltem i compartir el que aquí rebem: el cos i la
sang de Crist.
L’església
és certament el lloc on el poble es reuneix per escoltar a Déu. És el lloc on
la Paraula és proclamada i interpretada perquè pugui arribar al cor de cadascú.
Igual que els levites ajudaven el poble a entendre les Escriptures, l’Església
continua avui la mateixa missió: anunciar, explicar i actualitzar la Paraula
perquè esdevingui llum per a les nostres vides. «L'Escriptura ens ensenya que
no som nosaltres els qui donem un lloc a Déu, com si fos un element d'una sèrie
o part d'un tot major que Ell. És Déu en canvi qui ens dona un lloc, i el lloc
que ens regala és el seu propi cor: el lloc del Fill, per a nosaltres que érem
estranys; el lloc de l'Estimat, per a nosaltres que som pecadors», ens deia a
la Sagrada Família el papa Lleó XIV.
Aquell
poble escoltava amb emoció. El text ens diu que alguns ploraven en sentir les
paraules de la Llei. Havien descobert que Déu no els havia abandonat. També
nosaltres necessitem redescobrir constantment aquesta proximitat de Déu. Un
temple dedicat és un signe visible de la seva presència, perquè Déu és present
arreu diem, i és ben cert, és present en la seva creació i és present en cada
germà i germana, ja que tots hem estat fets fills de Déu. I Déu està present de
manera molt principal en la l’Església, que és la seva Església. Les pedres
d’aquest edifici ens recordaran sempre que Déu ens parla. Però ens recordaran
també que la Paraula no pot quedar-se en les parets del temple. Ha de
transformar les nostres llars, les nostres relacions, les nostres decisions i
tota la nostra existència. «És la fe que dona forma a les pedres i sentit a
l’edifici que habitem junts» i la fe sense obres és morta.
Déu
està present aquí, entre nosaltres, perquè en reunim en el seu nom, escoltem la
seva Paraula i a través del pa i del vi de l’Eucaristia està present de manera
admirable i real. Déu és present en la nostra comunitat, reunida en el seu nom
i en els sagraments que aquí s’administren.
Sant
Joan ens porta encara més al centre del misteri cristià. Sant Joan no diu
simplement que Déu estima; afirma quelcom de molt més profund que: «Déu és
amor». Aquesta és probablement una de les definicions més belles i més
extraordinàries de tota la Sagrada Escriptura. Déu és amor en el seu mateix
ésser. Tot el que fa, tot el que crea, tot el que salva, neix d’aquest amor
infinit.
Sant
Joan ens recorda que aquest amor no és una idea abstracta. Déu ens l’ha
manifestat enviant-nos el seu Fill únic perquè tinguem vida. El Pare no s’ha
limitat a parlar-nos del seu amor; ens l’ha mostrat en Jesucrist. Avui, en la
solemnitat del Sagrat Cor, contemplem precisament aquest amor fet visible. El
Cor de Jesús és el símbol de l’amor humà i diví del Salvador. És el cor que es
commou davant del sofriment, que perdona els pecadors, que busca les ovelles
perdudes, que estima fins a l’extrem de donar la seva vida a la creu.
Quan
mirem el Cor de Crist descobrim qui és realment Déu. No és un déu llunyà ni
indiferent. És un Pare que estima, que espera, que perdona i que acull. Un Pare
que vol que nosaltres fem el mateix: estimar. L’amor és consubstancial a la
nostra fe, un amor que cal cuidar en la comunitat i que cal cuidar i educar per
a l’amor ja en el si de la família. «En la llar s'entrellacen les generacions i
es transmet una memòria viva que dona continuïtat interior a la societat. Allí
on la família és sostinguda, s'enforteix també l'estabilitat espiritual i
social de les nacions. La família serà sempre la primera escola d'humanitat en
la qual s'aprèn, abans que en qualsevol altre lloc, la gramàtica elemental de
la convivència: rebre la vida, cuidar a l'altre, perdonar, servir i pertànyer»;
ens deia el papa Lleó XIV el dilluns passat. És potser per això que sant Joan
afegeix immediatament a la seva definició de Déu com a amor, una conseqüència
concreta: «Si Déu ens ha estimat així, també nosaltres ens hem d’estimar els
uns als altres».
No
podem venerar el Sagrat Cor només amb paraules, cants o devocions. La veritable
devoció al Cor de Jesús consisteix a aprendre a estimar com Ell estima. Cada
vegada que perdonem, cada vegada que servim, cada vegada que ajudem un germà
necessitat, cada vegada que preferim la reconciliació al ressentiment, el Cor
de Crist batega dins nostre. Un cor que és signe de vida i la «la defensa de la
vida humana no és una qüestió parcial ni un interès confessional: és una meta
de civilització. Tota vida humana ha de ser reconeguda i custodiada des de la
seva concepció fins al seu ocàs natural, en cada circumstància de la seva
existència. Quan aquesta certesa s'enfosqueix, els més vulnerables són les
primeres víctimes i la llei perd el seu significat més profund: servir i
protegir cada persona.» com ens deia el papa Lleó XIV dilluns passat. I és que nosaltres
som les vertaderes pedres vives d'aquesta obra, que té a Crist com a fonament i
cim, principi i fi.
Aquest
temple sols serà autènticament casa de Déu si la comunitat que s’hi reuneix es
converteix en una escola d’amor evangèlic. Les parets podran ser més o menys belles,
però si manca la caritat, si manca l’amor, si en sortir d’aquí i després
d’haver compartit la presència de Déu no estimem, també el temple perd la seva
ànima. En canvi, quan una comunitat viu l’amor que ve de Déu també fora d’aquí,
llavors esdevé veritablement signe de la presència de Déu.
A
l’Evangeli, Jesús parla amb la samaritana i li revela una veritat decisiva:
arriba l’hora en què els veritables adoradors adoraran el Pare en esperit i en
veritat. Aquestes paraules tenen avui aquí una ressonància especial; podríem
pensar que el més important és l’edifici. Però Jesús ens ensenya que el culte
agradable a Déu no depèn d’un lloc concret. El que compta és l’actitud interior
del cor.
L’església
és necessària perquè és la casa de la comunitat cristiana, el lloc de la
celebració dels sagraments, de la pregària i de la trobada amb Déu. Però tot
això només adquireix el seu ple significat quan neix d’una fe autèntica, quan
neix de l’amor.
Adorar
en esperit significa deixar-nos conduir per l’Esperit Sant. Significa que la
nostra pregària i la nostra pràctica no siguin una rutina exterior sinó una oportunitat
de trobar-nos amb Déu. Adorar en veritat significa acostar-nos al Senyor amb
sinceritat, sense màscares, sense aparences, deixant que la llum de Crist
il·lumini tota la nostra vida. Agenollar-nos davant Déu, ens deia el papa Lleó
XIV diumenge passat, implica agenollar-nos davant el proïsme, perquè ningú pot
agenollar-se davant el Senyor i menysprear al germà
Aquest
temple serà una vertadera casa de pregària si aquí homes i dones venen a cercar
Déu amb un cor sincer. Serà una vertadera casa de pregària si aquí se celebra i
s’adora dignament l’Eucaristia, si aquí ressona la Paraula, si aquí els
pecadors troben el perdó i els afligits troben consol. «No es tracta únicament
de treure la custòdia, sinó de deixar-nos treure nosaltres mateixos de
l'egoisme, de la indiferència, d'una fe còmoda i privada, per a respondre a la
seva invitació a la conversió, a canviar la mirada, a acollir la seva presència
que ens transforma i ens fa constructors d'un món nou», ens deia el papa Lleó
XIV en la celebració del Corpus a Madrid. Aquesta serà sobretot una casa de
pregària si cadascun de nosaltres aprèn a convertir el nostre propi cor en un
altar viu ofert al Senyor, si aprenen a convertir la nostra fe en amor.
En el
fons, totes les lectures i la litúrgia mateixa de la dedicació d’aquest temple convergeixen
en un mateix punt: Jesucrist, Ell és la Paraula definitiva anunciada al poble; Ell
és la manifestació suprema de l’amor de Déu; Ell és el veritable adorador del
Pare en esperit i en veritat. I el seu Sagrat Cor és el veritable santuari d’on
brolla la vida de l’Església.
Quan
avui dediquem aquesta església, recordem que tota església de pedra apunta cap
a Crist, com ho fa la basílica de la Sagrada Família a Barcelona amb la creu de
Jesucrist. Les seves portes ens parlen d’Ell, que és la Porta. L’altar ens
parla d’Ell, que és sacerdot i víctima. L’ambó ens parla d’Ell, que és la
Paraula eterna. El sagrari ens parla d’Ell, que continua present entre
nosaltres. Tot en aquest temple ens condueix cap al Cor de Crist.
Demanem,
doncs, al Senyor que aquesta església sigui sempre un lloc on la Paraula sigui
escoltada amb la mateixa atenció que en temps de Nehemies; un lloc on l’amor de
Déu anunciat per sant Joan sigui viscut intensament; un lloc on l’adoració en
esperit i en veritat de la què ens parla l’Evangeli sigui una realitat
quotidiana. Demanem sobretot que cadascun de nosaltres, configurat amb el Cor
de Jesús, esdevingui temple viu de Déu, perquè el món pugui reconèixer en les
nostres paraules i en les nostres obres la presència d’aquell que és Amor
etern.