Ordenació diaconal

 

Diumenge XII durant l'any / Cicle A

Ordenació de diaca de Marc Sureda i Jubany

Catedral de Girona

Diumenge 21 de juny de 2026

Jr 20,10-13; Salm 68,8-10.14 i 17.33-35; Rm 5,12-15 i Mt 10,26-33

Avui estimat Marc reps el ministeri diaconal. El diaconat no és un càrrec honorífic, ni una simple ajuda pràctica per a una o altra parròquia; el diaconat és en si mateix un ministeri que respon a una vocació, a una crida de Déu, és una forma concreta de seguir a Jesucrist i de servir a l’Església, és a dir a la comunitat. Has estat escollit d'entre el poble per a servir al seu poble, has acceptat aquest ministeri i acceptant-lo has acceptat configurar més la teva vida a la de Crist, aquell que no va venir per ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per molts.

És Déu qui t’ha cridat, com cridà a Samuel quan ell li respongué diligentment «Parleu Senyor, que el vostre servent us escolta.» No hi ha crida, no hi pot haver crida, si no hi ha disponibilitat a l’escolta. Ens ho recordava el papa Lleó XIV fa ben pocs dies a l’Estadi Olímpic de Barcelona quan ens deia que el lloc en el qual Déu es fa present i on hem de trobar les seves petjades és sempre la realitat on ens trobem; tot creient que l'Esperit Sant actua i treballa silenciosament en totes les situacions de la vida, hem de conrear una actitud d’escolta i fer-li espai; intentant no deixar-nos aclaparar pels ritmes i les seduccions externes, conreant moments de silenci, aturant-nos per donar temps al contacte amb l'Evangeli i parlar amb Déu. No perdis mai aquesta voluntat d’escolta, intenta que cada dia hi hagi un temps per a Déu en la teva vida i això t’ajudarà en el teu ministeri i en la teva vida de cristià.

L'Església, des dels mateixos inicis va entendre que calia aquest ministeri. En el llibre dels Fets dels Apòstols veiem com va sorgir el servei diaconal quan les comunitats creixien i apareixien necessitats concretes entre els pobres, les vídues i els més vulnerables. Els Apòstols van escollir homes plens de l'Esperit Sant i de saviesa, fiats i amb seny, per a servir a la taula i cuidar dels més necessitats. Un servei actiu i diligent, essent també constants en l’oració. Servint als qui més cal ser servits, servint al mateix Crist ja que allí on l’amor esdevé servei, allí hi ha Crist. Has estat cridat doncs a ser servidor en la caritat de la Paraula i de l’altar.

El teu ministeri té tres àmbits ben concrets. En primer lloc la Paraula, que el mateix ritu de l'ordenació al diaconat, destaca com a primer aspecte del ministeri diaconal. Et cal mantenir doncs sempre i en lloc preeminent el contacte amb la Paraula de Déu, li cal a tot cristià, però a qui té confiada la seva proclamació de manera molt concreta, aquest contacte amb la Paraula és més necessari encara. Fer arribar la Paraula de Déu, la veu de Déu, no és pas una funció qualsevol; fer arribar la bona nova que Jesús ens va venir a portar és un encàrrec honrós i feixuc alhora, perquè proclamar la Paraula compromet la vida, tota la vida. A través de la Paraula, podràs esbrinar que vol Déu de tu i del teu servei diaconal cada dia en concret i en el conjunt de la teva vida. No tinguis por d’escoltar la seva Paraula i d’aprofundir-hi, així el teu servei a l’Església serà més profitós, i veuràs com el Senyor està al teu costat per servir aquesta Església diocesana que fa camí a Girona.

El segon àmbit és el servei a l’altar. El diaca assisteix al prevere i està sempre al seu costat; en l'altar l'ajuda atent al calze i al missal; si no hi ha cap altre ministre compleix els oficis dels altres, segons sigui necessari. Servint l’altar amb dignitat, humilitat i eficiència ja que el diaca, no ha de quedar-se en una mena de figura decorativa i en mer acompanyant del celebrant principal, com ens diu l’ordenament general del Missal Romà. El diaconat no és un ministeri presbiteral incomplert o truncat, el diaconat permanent és per si mateix un ministeri i servir a l’altar és una de les tasques encomanades. Pensa sempre ben bé que serveixes, perquè l’Eucaristia és la font i cimal de la vida cristiana, el centre de la nostra vida com a cristians i servir l’altar és un alt servei.

El servei a la Paraula i el servei a l’altar no s’entenen sense un tercer àmbit. La caritat no és una alternativa a la paraula, a la saviesa, a la veritat. La caritat és l’origen i la finalitat, el significat més profund i sublim de la paraula de Déu. El Verb es va fer carn per expressar fins al fons que Déu és amor. Per això Jesús insereix el rentament dels peus en la litúrgia del sopar pasqual. Ho fa com a Mestre i Senyor, és a dir, per expressar i revelar la profunditat del seu ensenyament i de la seva autoritat divina. Trobant-se la comunitat dels apòstols reunida en la comunió de la pregària, de l’escolta de la paraula de Déu, per celebrar l’Aliança, «cantant amb agraïment salms, himnes i càntics de l’Esperit» (cf. Col 3,16), Jesús s’aixeca i es treu el mantell per revelar la bellesa del servei, Ell que és el servent de Déu, serveix des de l’amor i és aquesta la veritat última de l’Evangeli i la màxima glòria del Senyor. I aquesta veritat, aquesta glòria es concentren en la misericòrdia de Déu que ve a rentar-nos els peus, a rentar el que tenim de més baix i més brut en el camí de la vida. Jesús s’aixeca per ajupir-se, per abaixar-se, Ell que és de condició divina, i exercir la caritat misericordiosa que assumeix la cura de la nostra misèria. En Crist tens el teu model, com el tenim tots nosaltres.

Quan el Concili Vaticà II va restaurar el diaconat permanent de fet revaloritzava aquest ministeri dins de l’Església, un ministeri que qualsevol que hi és cridat, sigui de manera permanent o sigui prèviament al presbiterat, ha de viure’l amb plenitud tenint presents aquests tres grans eixos que el defineixen: la proclamació de la Paraula de Déu que és una alta funció; el servei a l’altar, que li és propi des del seu origen i la caritat que li dona sentit. Qui rep un ministeri, sigui el diaconat, el presbiterat o l’episcopat, rep la crida de consagrar la seva vida al Senyor, exercint el ministeri amb dignitat, amb honradesa i amb humilitat.

El missatge central del ministeri diaconal rau sobretot en les paraules que acompanyen el lliurament de l’Evangeliari: «creu el que llegeixes, ensenya el que creus i practica el que ensenyis.» Fixem-nos-hi tots en aquestes paraules, no són paraules buides, no és un parlar per parlar, ens mostren com viure la fe amb coherència i en plenitud. Si no creus en el que llegeixes de res no valdrà la teva proclamació de l’Evangeli, serà desangelada, estèril; si el que creus no ho anuncies i no ho expresses sobre l’altar, no viuràs la fe en plenitud, perquè la fe que és relació personal amb Déu, cal que alhora sigui viscuda en comunitat i finalment, no pas en darrer lloc, si la Paraula no impregna la teva vida, les teves accions, poca feina faràs pel Regne, perquè en el teu servei no hi haurà caritat.

Ningú pot servir veritablement si abans no aprèn a conèixer al Senyor; un dels perills del ministeri, sigui diaconal o sacerdotal, és l’activisme; fer moltes coses, córrer d'un costat a un altre, organitzant, coordinant però sense tenir temps per al Senyor. El diaca permanent, com ho ha de ser tot cristià, però el diaca com a ministre ordenat de manera especial, ha de ser home de pregària, de contacte sovintejat i profund amb la Paraula i participant actiu en l’Eucaristia i el sagrament de la penitència. D’aquí brollarà la caritat que ve de Déu, d’Ell que és amor.

Sense oblidar però que el diaconat permanent té una dimensió familiar que el caracteritza. La família, l’esposa, els fills no són mers espectadors externs; formen part també d’aquest camí vocacional. El testimoniatge del matrimoni, de la família, del diaca permanent esdevé predicació silenciosa però alhora efectiva. En la nostra societat moltes famílies sofreixen divisions, ferides i desesperança. En aquest món on la família està sotmesa a tant sotracs, la llar d'un diaca ha d’esdevenir aquella Església domèstica de la que parlava ja fa anys sant Pau VI a Natzaret: «Lliçó de vida domèstica. Ensenyi Natzaret el que és la família, la seva comunió d'amor, la seva senzilla i austera bellesa, el seu caràcter sagrat i inviolable; ensenyi el dolç i insubstituïble que és la seva pedagogia; ensenyi el fonamental i insuperable de la seva sociologia.» (5 de gener de 1964).

Per això cal donar gràcies a la teva esposa i família, perquè el seu suport i la seva paciència seran fonamentals per a portar a bon terme la tasca que avui l’Església t’encomana a través d’aquest ministeri. A vegades pensem que servir significa fer coses extraordinàries. Però l'Evangeli ens mostra que escoltar amb paciència, visitar a un malalt, acompanyar a qui sofreix, compartir el pa, oferir temps o perdonar, naixent de l’amor fan que el servei cristià no sigui assistencialisme fred ni simple filantropia Com deia el papa Francesc: «Podem caminar quant vulguem, podem edificar moltes coses, però si no confessem a Jesucrist, alguna cosa no funciona. Acabarem sent una ONG assistencial, però en cap cas l'Església, Esposa del Senyor.» (14 de març de 2013).

Atreveix-te a dir que el teu servei, com el dels primers diaques, ve de Déu, anuncia que te l’ha encomanat l’Església i alimenta’l amb la Paraula, la pregària, l’Eucaristia i la fe viscuda en el sí de la teva família. Com escriu el papa Lleó XIV: «el ministeri del diaca permanent, configurat amb Crist Servent, és signe viu d'un amor que no es queda en la superfície, sinó que s'inclina, escolta i es lliura. La bellesa d'una Església formada per preveres i diaques que col·laboren, units per la mateixa passió per l'Evangeli i atents als més pobres, es converteix en un testimoniatge lluminós de comunió. (...) El ministeri diaconal, especialment quan es viu en comunió amb la pròpia família, és un do que cal conèixer, valorar i secundar. El servei, discret però essencial, d'homes dedicats a la caritat ens recorda que la missió no es compleix amb grans gestos, sinó units per la passió pel Regne i amb la fidelitat quotidiana a l'Evangeli.» (Una fidelitat que genera futur, 18).

Serviràs l’Església de Girona en aquesta nostra Catedral que tant bé coneixes i on des de ben jove amb d’altres companys, que avui t’acompanyen, vas aprendre el servei litúrgic de la mà de Mossèn Genis Baltrons. Aquesta catedral representa el conjunt de l’Església diocesana que fa camí cap al Regne aquí a Girona, qui millor lloc per a tu per exercir el teu ministeri.

Estimat Marc, que enfortit amb el do de l’Esperit, Déu mateix dugui a terme aquesta bona obra que Ell ha començat en tu i puguis complir fidelment el teu ministeri.