Divendres setmana XXXIII Durant l’any

Divendres setmana XXXIII Durant l’any

Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Poblet el divendres 20 de novembre de 2015

(Sant Octavi)

1M 4,36-37.52-59; Sal 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd; Lc 19,45-48

Jesús embadaleix al poble amb la seva paraula i això corseca el cor dels grans sacerdots i dels mestres de la llei i per acabar-ho d’adobar amb gran contundència física i verbal treu els mercaders del temple. El relat de l’expulsió del temple que en els relats sinòptics se situa a les portes de la passió i en el quart Evangeli en l’inici de la vida pública de Jesús, tot just després de les noces de Canà; ens mostra un Jesús diferent com si fos endut per la fúria; cal veure’l però més que aïrat, zelós per la casa del seu Pare. Jesús apareix com l’exemple del bon zel, aquell que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Aquell zel a la pràctica del qual sant Benet convida als monjos[1] allunyant-se d’aquell altre dolent, el dels grans sacerdots i mestres de la llei, que és amargor i dolenteria i que allunya de Déu. El zel que consumeix a Jesús, el que consumeix també als màrtirs, és el bon zel per aquell primer temple edificat, destruït, reconstruït i purificat de nou a Jerusalem; el bon zel pel segon temple de Crist que és l’Església, massa sovint convertida en cova de lladres per les febleses humanes; el bon zel pel tercer temple del Déu viu que som cadascun de nosaltres[2] que portem en el nostre cor la llavor del bé sovint ofegada per l’herbassar del mal. Perquè el temple és aquell lloc on Déu habita,  un lloc sagrat, que som nosaltres, ens diu l’Apòstol[3], allí on l’Esperit habita i ho fa tant en l’Església com en el cor dels fidels, com ens diu el Concili Vaticà II[4]. També nosaltres hem de foragitar del nostre temple interior els nostres mercaders particulars, l’egoisme, la rancúnia i la murmuració amb els fuets de la caritat fraterna, del temor de Déu i de l’afecte sincer i humil pels germans. Foragitar tot allò que creiem útil per a nosaltres i que és per als altres pedra d’ensopec; i hem d’omplir-nos del bon zel de Crist. Però viure el dia a dia amb bon zel ens costa, embarranquem en tensions per coses que d’essencials i d’importants, tenen ben poc i la nostra intolerància crea desconfiança en els altres. Sols conscients de les nostres febleses ens allunyarem del zel dolent que defuig sempre reconèixer els propis límits i els veu ampliats en els altres. Així ens aproparem al bon zel, al zel de Crist, que és aquell que per la gràcia de Déu poc a poc es va obrint pas en el nostre cor i ens allibera. El bon zel de Crist per la casa del seu Pare és el vertader camí vers la vida veritable i nosaltres, maldestres vianants, tant sols no anteposant res a Crist, caminant amb paciència, amor i temor, avançarem per ell amb l’ajuda de la gràcia.

---

[1] RB 72.

[2] Cf. 2Co 6,16.

[3] Cf. 1Co 3,17.

[4] Cf. LG 4.

Tots Sants

TOTS SANTS

Homilia predicada a la comunitat Vedruna de l'Espluga el dissabte 31 d'octubre i a la Missa vespertina de Poblet el diumenge 1 de novembre de 2015

Ap 7,2-4.9-14; Sal 23,1-2.3-4ab.5-6; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

Aquest diumenge celebrem a tots els Sants. Però qui són els sants? Són aquells que glorificats contemplen a Déu tal com és i d’allí estant intercedeixen per nosaltres davant del Pare.

I per què són sants? Perquè per la gràcia del Pare i llurs mèrits gaudeixen de la glòria eterna.

Per què els venerem? Per raó del seu exemple i donem gràcies a Déu per ells, els invoquem i ens acollim a ells perquè tot testimoni genuí d’estimació que nosaltres presentem als sants, s’encamina i acaba en Jesucrist  i per mitjà d’Ell en Déu.

Quants són? Una munió immensa, que ningú podria comptar, de tota nació, raça, poble i llengua, ens diu la primera lectura. Un poble que comprèn els sants de l'Antic Testament, els de el Nou Testament, els nombrosos màrtirs de l'inici del cristianisme i els beats i sants dels segles successius, fins als testimonis de Crist del nostre temps. Uns, els menys, els reconeix l’Església pels mèrits de llur vida i per algun fet extraordinari amb que han ajudat a algú; però la majoria no els coneixem i per això avui els celebrem a tots. Són aquells a qui reconeixem com a sants i una multitud a la que no coneixem com a tals. Tots plegats units per la voluntat d'encarnar en la seva vida l'Evangeli, ajudats per l'Esperit Sant.

De què serveix la nostra lloança als sants? Amb aquesta pregunta comença una famosa homilia de sant Bernat per al dia de Tots Sants. És una pregunta que també ens fem avui. Bernat ens diu que els sants no necessiten els nostres honors i no guanyen res amb el nostre culte. Però que en contemplar el seu exemple, sorgeix en nosaltres el desig de seguir com ells el camí de l’Evangeli, ja que ser sant significa ni més ni menys que voler viure prop de Déu.

Com han arribat a ser sants i amics de Déu? Per ser sants no cal realitzar accions i obres extraordinàries, ni posseir carismes excepcionals. Cal abans que res, escoltar a Jesús i seguir-lo sense defallir davant les dificultats. Cal fiar-se d’Ell i qui es fia d'Ell i l’estima amb sinceritat, estima als germans. Hi ha sants de tota mena però tots al cap i a la fi han estimat Crist.

Com sabem que són sants? Els sants han perseverat en el seu lliurament, han passat per la gran tribulació de la que ens parla l'Apocalipsi i el seu exemple és per a nosaltres un estímul per a seguir el mateix camí, per experimentar l'alegria del qui es confia en Déu, perquè l'única veritable causa de tristesa i infelicitat per a l'home és viure lluny d'Ell.

Qui són els sants? Són els benaurats, els nets de cor que veuen a Déu. Aquells a qui la pobresa, la mansuetud, la justícia i la misericòrdia els han permés veure la claror de la mirada de Déu en totes les creatures i l’amor de Déu ha entrat en el seu cor. La santedat sobretot exigeix amor, com el que ens ha donat el Pare en fer-nos fills de seus, com ens diu la carta de sant Joan, i en la nostra vida tot és do del seu amor. Les Benaurances ens mostren el programa de vida de Jesús, ens manifesten el seu misteri, el misteri de la mort i de la resurrecció, de la passió i de l'alegria de la resurrecció. Un misteri que sempre ens convida al seguiment de Jesús i a l’amor. També nosaltres podem participar de la seva benaurança. Amb Ell l'impossible resulta possible i amb la seva ajuda, només amb la seva ajuda, podem caminar pel camí dels benaurats, com els sants que ens han precedit en el camí i la fe dels quals sols Déu ha conegut.

Que els justos de tots els temps ens acompanyin, ens protegeixin i ens ajudin en les nostres lluites de cada dia per esdevenir fidels a Crist i als germans en l’amor.

Diumenge XXX Durant l’any

Diumenge  XXX Durant l’any

Homilia predicada a la Missa pel poble al Monestir de Poblet el diumenge 25 d'octubre de 2015

Jr 31,7-9; Sal 125; He 5,1-6; Mc 10,46-52

El cec Bartimeu sembla resignat a la seva dissort, seu a la vora del camí per captar, a la vora del camí pel qual Jesús amb els seus deixebles està a punt de passar. Jesús va com sempre fent camí cap a l’acompliment de la seva missió i tot fent camí va fent el bé, sobretot als qui pateixen. A Bartimeu, que no ho pot veure, li diuen que Jesús passa vora d’ell; és la seva oportunitat, crida fort, el renyen, crida encara més fort, no afluixa i aconsegueix que Jesús el cridi, “Anima’t i vine” li diuen. Jesús com si no sabes el que vol li pregunta “Què vols que faci per tu?”, i ell li demana misericòrdia i per la seva fe recupera la vista.

Tant sols la fe dona la clarividència, ens fa veure-hi clar. Jesús li dona a Bartimeu la vista física i la del cor. Ell que com ens anuncia Jeremies, reuneix cecs, coixos i els consola de la seva desesperació. I és que Jesús ha rebut la gloria, ens ho diu la Carta als Hebreus, de ser gran sacerdot, no pas perquè Ell s’ho hagi atribuït, sinó perquè el Pare li ha donat.

El relat de l’Evangeli d’avui és ple de detalls, el nom del cec, Bartimeu; el crit de Rabbuni, mestre meu com el que es posa en boca de Maria Magdalena quan aquesta reconeix a Jesús a la vora del sepulcre; el crit de Fill de David, reconeixement messiànic, de Bartimeu respecte a Jesús. La ceguesa signe de la incredulitat desapareix en Bartimeu que ha reconegut en Jesús al mestre i al Messies. Bartimeu, fins fa poc ben limitat, s’aixeca d’una revolada, llença el mantell, fa un salt i s’acosta a Jesús. Bartimeu s’allibera de la inacció en prendre la decisió d’acudir a la crida i en rebre la llum de Jesús, recobra la vista i tot ho veu d’una manera nova, és a dir es converteix.

Bartimeu s’havia instal·lat en la rutina, cec com era captava a la vora del camí; el pas de Jesús el desvetlla i la seva vida canvia de manera radical. Jesús va fent camí amb els seus, Bartimeu seu a la vora, hi és a prop però la seva ceguesa li impedeix de seguir-lo, però quan aquest li demana Jesús l’allibera de tot impediment i Bartimeu el segueix camí enllà, Bartimeu s’incorpora al camí de Jesús i dels seus.

Que el Senyor ens obri els ulls dels nostres cors per poder seguir-lo amb joia i fe, aquesta fe que cada diumenge recordem tot dient:

Diumenge XXIX Durant l’any

Diumenge  XXIX Durant l’any

 Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Poblet el diumenge 18 d'octubre de 2015

Is 53,10-11; Sal 32,4-5.18-19.20 i 22; He 4,14-16; Mc 10,35-45

Jesús va fent camí cap a Jerusalem, va fent camí vers l’acompliment de la seva missió. Al llarg d’aquest pelegrinatge cap a la ciutat santa Ell que a la fi dels temps, s'ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici[1], ha anat deixant anar esquitxos, tres vegades en el relat de Marc, del que està a punt de succeir, la seva glorificació que necessariament ha de passar per la seva passió i la seva mort a la creu. Ha anunciat als seus que si bé és molt difícil que un ric, per exemple, entri al Regne dels cels per a Déu no hi ha res impossible i els qui per Ell i per anunciar l'Evangeli han deixat casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixaran de rebre, ja en el temps present, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps[2]. Jaume i Joan, aquells que amb Pere composen el nucli més proper a Jesús, decideixen que ha arribat doncs el moment de cobrar la recompensa que la seva lleialtat mereix. S’acosten, per evitar que els altres els sentin, i demanen un lloc al seu costat, reservar-se un bon seient en un regne que imaginen terrenal i ben proper en el temps. Jesús els ha anunciat que el més important està per venir i pel que es veu, sense entendre res, tenen presa per prendre posicions. No necessiten dels altres deixebles, els hi fan nosa; poc esperit comunitari han aprés al costat del mestre ja que la seva petició té més d’ambició que de súplica, més d’exigència que de prec. Certament no saben el que demanen ni ells ni els altres deu que en adonar-se del que succeeix s’indignen.

Jesús sap prou bé que aconseguiran un lloc en el regne, sap que beuran la copa i seran batejats donant testimoni de la seva fe en Crist però ara encara no ha arribat l’hora, estan fent camí. Encara no l’han abandonat a Getsemaní, encara no han vist la tomba buida, encara no han compartit amb Ell el pa un cop glorificat, encara no l’han vist pujar al cels, encara no han rebut l’Esperit Sant. Els cal que acabada la cursa conservin la fe[3]. Els cal entendre que entre ells no ha de ser com entre els governants que dominen el món com si fossin amos del que en realitat no és seu. Entre els deixebles, entre els cristians, entre nosaltres, el més important és el servidor, l’esclau de tots com el Fill de l’Home que ha vingut a servir i no ha fer-se servir. Jesús, el Fill de Déu, el gran sacerdot com ens diu la Carta als Hebreus, ens convida a apropar-nos al tron de la gràcia. El Pare ha proclamat a Crist com a Salvador, una salvació encara no definitivament realitzada, que ja ha estat donada però que per abastar-la ens cal perseverança, fidelitat, servei. El Fill de Déu no és incapaç de compadir-se, sap que som febles i per això ha volgut fer-se semblant a nosaltres per mostrar-nos que com Ell podem esdevenir servidors, podem arribar a estimar fins a l’extrem servint.

El servei és obedient, una obediència  que brolla del fons del cor, que no cerca el reconeixement immediat; una obediència fruit de l’amor nascut de la nostra filiació divina. Ja que és al Senyor a qui obeïm amb joia i llibertat.

El servei és humil, humilitat davant del Pare i davant dels germans en els que hem de veure la imatge de Crist. La humilitat que ve de Crist no és una façana, sinó plena consciència de quin és el nostre lloc davant de Déu. La humilitat és allò oposat a l’orgull i a l’amor propi que avui Joan i Jaume ens mostren. Jesús ha acceptat sense dir res les humiliacions de la seva passió, el calze i el baptisme que ha hagut de rebre per fer-se com nosaltres.

El servei és obedient i és humil perquè és amor. L’amor d’aquell que ha vingut a donar la seva vida per a tots. El servei que surt de l’amor és vertader perquè surt del fons del cor, és amant del silenci i enemic del fariseisme autocomplaent. Crist el servidor sofrent, de qui ens parla el profeta Isaïes, el Fill de Déu que es compadeix de nosaltres, ha vingut per ser joiosament l’esclau de tots, el nostre servidor i a donar la vida com a preu de rescat per a tots els homes.

El seu exemple ens diu que viure segons l’Evangeli no és viure en la tristor sinó en la joia del servei obedient, humil i amorós.

---

[1] He 9,26.

[2] Cf Mc 10,29-30.

[3] Cf. 2Tm 4,7.