dilluns, 14 de desembre del 2015

Valldonzella: Exèquies de Sor Poblet



Funeral Sor Poblet
Homilia predicada al Monestir Cistercenc de Santa Maria de Valldonzella 14 de desembre 2015
Sv 3,1-9; Salm 41; Mt 25,1-13

Ells han trobat la pau, ens diu el llibre de la saviesa. Preguem perquè la nostra germana Poblet hagi trobat ara la vertadera pau, com les verges prudents; aquella pau que no acaba, que dura eternament. Com les ànimes dels justos la seva partença és tinguda per un mal, ens omple de tristor, sentim el buit de la seva absència; però alhora ens fa reviure, sobretot en les seves germanes de comunitat i en la seva família, tants de records que ens porten el regust de la dolçor del seu amor. La mort dels qui ens han estimat i hem estimat no ens deixa el cor buit, ens l’omple d’esperança.
Sor Poblet com diu l’apòstol Pau ha lliurat un bon combat, ha acabat la cursa, ha conservat la fe[1]. Ha lliurat un bon combat al llarg de setanta-cinc anys de vida monàstica viscuts amb sinceritat, amb entrega i, sobretot, amb amor al lloc i a les germanes. La seva vida ha estat una vida viscuda en plenitud, lliurada a la pregària i al treball i ara el Senyor l’ha trobat amb la torxa encesa, a punt per seguir-lo en aquest darrer pas que ens porta a una vida de plenitud i eternitat.
Sor Poblet ha viscut la seva vida monàstica en paral·lel a la vida del monestir de Poblet, una comunitat en la que celebrem ara els setanta-cinc anys de la represa de la vida monàstica. Mentre transcorrien aquests setanta-cinc anys de retorn a la vida a Poblet, aquí en aquesta estimada comunitat de Valldonzella Sor Poblet esdevenia un signe de l’amor que ha unit aquestes dues comunitats, Valldonzella i Poblet, i un exemple de l’aixoplug i l’escalf que el nostre monestir va rebre en aquells anys difícils inicials per part de la vostra comunitat. Sor Poblet en prendre aquest nom per iniciativa del nostre prior restaurador, el Pare Rosavini, ha estat com una petjada constant de la nostra comunitat en la vostra comunitat, un nexe viu de comunió entre ambdós monestirs. Ara les nostres comunitats es dolen de la seva marxa, però segurs per la fe, preguem que Déu li doni una felicitat immensa perquè havent-la posat a prova la trobi digne d’Ell.
L’espòs ha vingut a cercar a  Sor Poblet a la matinada, i ella tenia la torxa encesa, estava a punt des de feia anys, s’havia anat preparant per aquesta trobada amb l’espòs en el dia a dia d’aquesta comunitat i ara preguem perquè hagi entrat ja a la festa Aquesta trobada amb l’espòs era el seu somni i somiant el somni se li ha transformat en realitat. El Senyor que canvia la foscor de la mort en l’albada de la vida; Jesucrist, l’espòs, que destruí la mort i ressuscitant ens tornà la vida; s’ha emportat la nostra germana Poblet lluny dels perills i les angoixes d’aquest món i ara demanem a Déu que la porti al lloc del repòs i de la pau i l’aculli amb el mantell de la seva immensa misericòrdia.


[1] 2Tm 4,7.

dimarts, 8 de desembre del 2015

La Immaculada concepció de la Verge Maria



La Immaculada concepció de la Verge Maria
Homilia predicada durant la Missa conventual a Poblet 
el dimarts 8 de desembre de 2015.

Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

Com pot ser això? Ningú com Maria no ha conegut la profunditat del misteri de Déu fet home. Ella ha esdevingut la digne mansió del Fill de Déu. Maria va perdre la por i en perdre-la acollí en el seu si a qui ens havia de redimir, esdevenint així arca de la nova aliança, temple de la misericòrdia encarnada de Déu. El secret de la innocència de Maria, de la nascuda immaculada, és la seva disponibilitat davant de la voluntat de Déu. Maria és la qui diu sí, la qui obre el seu cor i acull l’amor de Déu en el seu ventre.
Maria resta primer torbada, pensativa per intentar tot seguit comprendre el que succeeix. “Per què trigués? De què tens por? Creu, manifesta-ho, disposat a acollir” li diu sant Bernat.
Aleshores Maria esdevé una dona coratjosa, valenta, que no es fa enrere sinó que acull la voluntat de Déu i acollint-la ella esdevé temple de l’Esperit Sant.
Maria diu si. Acull la voluntat de Déu meditativa, contempla la Paraula que rep i esdevé així imatge de l’Església que té la Paraula de Déu per aliment. Maria acull la Paraula encuriosida per com ha d’esdevenir allò que se li ha anunciat. No dubte, no pregunta per què, sinó com, i se li anuncia que serà mare d’una manera diferent a totes les altres mares, d’una forma excepcional, com excepcional és el Fill que naixerà.
Dient si, acceptant la voluntat de Déu, acceptant de rebre en el seu si la Paraula de Déu, Maria esdevé Mare de Déu, mare de la humanitat i porta de la salvació. Maria diu si, si a la redempció, si a la llibertat dels homes. Maria ens obre la possibilitat d’esdevenir sants, irreprensibles als ulls de Déu, fills de Déu pel fruit del ventre de Maria.
Per Maria que ha estat destinada a ser lloança de la grandesa de Déu se’ns han obert les portes de la esperança que és Jesucrist, el Senyor; per ella i gràcies a ella, els pobles podem contemplar la salvació  perquè l’amor guardat fidelment en el ventre de Maria ha sigut la nostra salvació.
Maria es torba, Maria medita, Maria accepta, Maria acull. Escriu sant Joan Pau II que Maria professa per damunt de tot l’obediència de la fe, abandonant-se al significat que, a les paraules de l’anunciació, donava aquell de qui provenien: Déu mateix.
Maria essent immaculada rebé l’àngel, en rebre l’àngel es torbà, en torbar-se medità; meditant acceptà, acceptant acollí la misericòrdia d’aquell que essent Déu s’encarnà, que encarnant-se es feu home, que fent-se home ens salva.

diumenge, 6 de desembre del 2015

Diumenge II d’Advent



Diumenge II d’Advent

Diumenge 6 de desembre de 2015.

Ba 5,1-9; Salm 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6; Fl 1,4-6.8-1; Lc 3,1-6

Joan es retira al desert per cercar a Déu en la solitud i d’allí estant ens crida a preparar-nos per rebre també cadascun de nosaltres al Senyor. L’Advent és aquell temps en el que de manera especial se’ns recorda que el Senyor ha vingut, ve i vindrà. Va venir una vegada a fer-se com nosaltres per mostrar-se com a home; fou la vinguda redemptora que recordem cada any en el Nadal però de manera fonamental en el Tríduum Pasqual que és el centre, la font i cimal, de la història de la salvació universal i particular de cadascun de nosaltres, el record de la passió, mort i resurrecció de Crist. Hi haurà la vinguda a la fi dels temps. Però hi ha una altra vinguda del Senyor, una per a nosaltres sols, per la que ens cal preparar l’interior de cadascun de nosaltres i és aquesta a la que ens cal estar atents.
Cal que aplanem les rutes del seu amor abaixant les muntanyes dels nostres prejudicis i els turons de les nostres grans o petites rancúnies; ens cal redreçar els camins tortuosos dels nostres cors i aplanar els terrenys escabrosos de les nostres pors i les nostres mandres. Preparar-nos per a ser testimonis de la salvació de Déu que ens conduirà a la llum de la gloria amb l’amor i la bondat que li són pròpies, com ens recorda el profeta Baruc.
Déu ja ha començat en nosaltres un bon treball i ara ens toca a nosaltres de contribuir-hi, de fer la nostra part de la feina perquè arribi el dia de Jesucrist, aquell que ens arribarà a tots i cadascun de nosaltres i cal que trobi que el nostre amor s’ha enriquit fins a vessar, que ens trobi plens dels fruits de la justícia, com ens convida l’apòstol Pau.
Ens diu el Salm, que és magnífic el que el Senyor ha fet a favor nostre, ens ha transformat les llàgrimes dels ulls en crits de goig i cants d’alegria. Que el Senyor ens ensenyi a valorar les coses de la terra, que són obra seva, i a tenir posat el cor en les del cel. A reconèixer-lo en els germans i a tenir-lo a Ell com a centre de la nostra vida i del nostre amor. Preparem el nostre propi camí al Senyor, sentint-nos estimats i responen amb amor a l’amor, essent testimonis de l’amor enmig del món que ens envolta; tant sols així estarà a punt el camí, aplanarem la ruta del Senyor perquè pugui arribar al món, al cor de tots els homes. Som col·laboradors de l’arribada del Senyor al nostre interior i al món; preparem doncs els nostres cors i fent-ne partícips als altres del seu amor.

dimarts, 24 de novembre del 2015

Dimarts setmana XXXIV durant l’any



Dimarts setmana XXXIV durant l’any

75 aniversari del retorn dels monjos a Poblet

Homilia predicada durant la Missa Conventual el dimarts 24 de novembre de 2015.

Dn 2,31-45; Lc 21,5-11

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra[1]». Jesús visita per darrera vegada Jerusalem abans de la passió, els qui l’acompanyen admiren la bellesa del temple. Però Jesús sap que malgrat la majestat d’aquell edifici, de fet el que transmet és una falsa il·lusió de perdurabilitat, d’eternitat. El Temple de Jerusalem seria efectivament destruït uns anys després de les paraules de Jesús i no en quedà pedra sobre pedra, era un temple fet per mans d’homes i a mans d’homes caigué, perquè Déu no hi habitava ja que Ell «no habita en cap edifici fet per mans d'home.[2]» El Temple caigué com el reialme de Nabucodonosor, fràgil de peus, malgrat l’aparença de fortalesa. També en aquesta casa nostra, feta per mans d’homes, al llarg de cent anys i escaig les pedres caigueren a mans també d’homes, com un símbol, en perdre la vertadera vida del monestir, l’esperit de pregària que les amarava i omplia de sentit, ja que per això fou construït i per això existeix, per donar lloança i testimoni de Déu. Perquè allò que és temporal sempre passa; passaren els qui practicaven el culte en el Temple, també els qui el destruïren; els qui construïren aquesta casa, amb els qui dictaren les normes per suprimir-la i els qui, ja fos de gust o per necessitat, l’espoliaren, tots desaparegueren. L’home passà, Déu romangué i la història continuà. Així com segles més tard a Jerusalem en el mur del Temple hi resta sols la brasa del culte. En aquesta casa al llarg de setanta-cinc anys les pedres han tornat a bastir els edificis, poc a poc, perquè la flama de la vida hi ha revifat en recobrar-se les pedres vives que li donen el seu veritable sentit. El Senyor com recull Ezequiel digué: «Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra.[3]» I així els homes passen, mentre Déu roman i la història continua.
El futur, sempre incert, està en mans de Déu, els homes passem per la història però no en som amos, sols Déu la coneix per endavant. La història certament l’omplim nosaltres de problemes i dificultats, no hi manquen mai moments de crisi, divisions, enfrontaments, abandons i destruccions; però tot això no és el que porta a la salvació. El temps de salvació no és nostre, és de Déu. I sols «el Déu del cel implantarà un regne que no serà mai destruït ni passarà mai en mans de cap altre poble.[4]» Mentrestant els homes passarem, mentre la història continuarà i sols Déu romandrà.


[1] Lc 21,6.
[2] Ac 7,48.
[3] Ez 37,14.
[4] Dn 2,44.

diumenge, 22 de novembre del 2015

Diumenge XXXIV durant l’any



Diumenge XXXIV durant l’any

 Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Poblet 
el diumenge 22 de novembre de 2015.

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món

Dn 7,13-14; Sal 92,1ab.1c-2.5; Ap 1,5-8; Jo 18,33b-37

«Vols dir que ets rei?» Les idees de rei i de regne, les associem encara avui a poders mundans, fugissers, corruptes i fonedissos. Aquesta és la idea de regne que té Pilat al cap, un rei i un regne que signifiquin una amenaça a l’Imperi, a Roma. Però el regne de Jesús, la idea del qual va apareixent al llarg del quart Evangeli, és tota una altra cosa. Jesús és rei, si, però en el seu reialme no hi ha altres armes que la misericòrdia i la caritat. Si per Jesús el seu regne no és cosa d’aquest món, per Pilat un regne sols pot ser terrenal. El reialme de Jesús té per territori el cor de cada home i de cada dona i en ell per obtenir-ne la carta de ciutadania cal escoltar la seva veu i tenir la seva Paraula als llavis, al cor[1], per ser-ne testimonis.
Un regne íntimament lligat a la veritat de la qual Jesús n’ha vingut a donar testimoni. «I què és la veritat?», pregunta Pilat. No és cap doctrina, ni cap posicionament teològic, ni cap ideologia; l’única veritat, la que ens dona la vida, la que ens omple de sentit, és el mateix Crist. Jesús no és un custodi ni un guardià de la veritat, sinó la mateixa veritat, el seu testimoni viu i a nosaltres no ens crida a considerar-nos-en propietaris exclusius, ni els seus marmessors, sinó a compartir-la i a testimoniar-la amb Ell i per Ell.
Ara arribada l’hora de Jesús, l’hora de passar d’aquest món al Pare, Jesús serà entronitzat com a rei, però el seu tron serà una creu, la seva corona unes espines, per ceptre tres claus, per copa una canya escardada amb una esponja xopa en vinagre i per homenatge una munió de soldats i de gent que se’n burla. Jesús predica aquest regne, on no hi ha súbdits, sinó deixebles que escolten la seva veu, entenen el seu reialme i en donen testimoni. Ell és rei, el seu regne la veritat, el seu programa de govern ser-ne testimoni; ja que per això ha nascut i per això ha vingut al món, perquè la coneguem i fent-nos ciutadans del seu regne, escoltant-lo a Ell n’esdevinguem també testimonis.
«Surt de vós això que em pregunteu?» La salvació no comença amb la confessió de la reialesa de Crist, apresa d’altres, sinó amb la imitació de les seves obres de misericòrdia a través de les quals Ell va instaurar el regne. Qui les realitza demostra haver acollit la reialesa de Jesús, perquè va fent espai en el seu cor a l’amor de Déu. I al capvespre de la vida serem examinats en l'amor, el nostre salconduit per entrar en el regne serà l’amor. Jesús, amb la seva victòria sobre la mort, amb la seva resurrecció, ens ha deixat la clau de la porta del seu regne, però està a les nostres mans fer-la girar al pany, fent-nos propers als germans, estimant-los de veritat, compartint amb ells el més valuós que tenim, és a dir la veritat, que és Jesús i el seu Evangeli.


[1] Cf. Dt, 30,14.