Fidels difunts

Fidels difunts

2 de novembre de 2016

Sa 4,7-15, Rm 6,3-9 i Jo 14,1-6

Tant cert com que venim a aquest món és que un dia, més tard o més d’hora, d’una manera o d’una altra, el deixarem. Tot el que en aquesta vida hagin estat els nostres lligams deixaran de ser-ho. De ben segur pocs deuen ser els homes que no s’han preguntat mai que hi ha després d’aquesta vida, si tot acaba aquí o si és sols la porta de la vertadera vida. Per als creients tampoc hi ha certeses sensibles, és per la fe i la confiança en Déu que estem certs de que creats a imatge seva i redimits per Crist hem estat fets partícips de la seva resurrecció. «Senyor, si ni tant sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?» diu l’apòstol Tomàs. Jesús és el camí, el mitjà per arribar al Pare, és l’arbre de la vida, aquell de qui els homes rebem la immortalitat. «Els camins del Senyor són camins rectes, camins bonics, camins fressats, camins planers. Rectes sense desviacions perquè menen a la vida; bonics sense brutícia perquè ensenyen la puresa; fressats per una multitud perquè tothom ja ha entrat en la xarxa de Crist; planers i sense dificultats perquè donen dolcesa» (Sermó 21 de Sant Bernat), ens diu Sant Bernat. Crist, el Fill de Déu fet home, és immortalitat, relació d’amor amb el Pare i l’Esperit i per tant és vida i dona vida.

La Carta als Romans ens fa visible la relació indissoluble entre fe i vida, entre baptisme i participació en la mort i la resurrecció de Crist. Crist ens obre la possibilitat de participar de la seva resurrecció, de poder emprendre una nova existència, semblant a la de Crist ressuscitat. Participant de la mort amb Crist participem també de la seva resurrecció. D’aquella vida on la mort ja no té cap poder sobre la vida vertadera. Com ens diu el llibre de la Saviesa no sabem adonar-nos-en d’aquesta veritat, la de que Déu dona el favor i la gràcia de la vida veritable en la casa del Pare.

Pel do de la fe estem certs i confiats en l’eterna misericòrdia de Déu, creiem que Crist ens ha preparat l’estada al cel, que ens convida a anar viure a casa seva. La nostra és una fe esperançada, que ens permet creure que la vida és més forta que la mort, perquè creiem en aquell que viu per sempre, en el vencedor de la mort humana que ens fa participar de la seva vida: aleshores la mort esdevé llavor d’esperança. Podem dir com Pau «per a mi, viure és Crist, i morir m'és un guany» (Fl 1,21).

La fe dels cristians està bolcada vers la vida, creiem en un Déu de vius, d’una vida en tota la seva dimensió terrena i eterna; tot i ser enfosquida pel sofriment, la vida és sempre un do de Déu perquè on hi ha vida hi ha presència de Déu. Si pel baptisme hem estat sepultats en la mort de Crist, pel baptisme hem mort a l’home vell i hem estat empeltats a l’home nou. Fets fills amb el Fill, Déu ens crida a participar de la seva realitat divina; ens fa fills seus i ens obre així les portes de la plenitud i de la resurrecció. «si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor.» (Rm 14,8), escriu l’apòstol.

Crist és l’aigua fresca, la pau segura, la meta de l’espera i l’esperança dels homes. La vida i la mort de Crist signifiquen que Déu mateix ha baixat al país dels morts per a treure’ns-hi i donar-nos vida. «El regne de Déu és concedit, promès, rebut. És concedit en la predestinació, promès en la vocació, mostrat en la justificació i rebut en la glorificació (...) En la predestinació es manifesta la gràcia; en la vocació, la potència; en la justificació, l’alegria; en l’exaltació, la gloria.» (Sermó 21 de Sant Bernat).

Fora de les dimensions d’espai i temps se’ns escapa la comprensió de les coses. El nostre és un temps ben humà i el temps de Déu és un altre. Sabem que naixem i tant cert com això sabem que hem de morir, però s’escapa a la nostra comprensió com serà la vida vertadera, aquesta pregunta esdevé la més gran incògnita de la nostra vida. Els creients la responen enfortits per la nostra fe. Sabem que Crist, fent-se home ha portat el nostre temps a la plenitud, la vida es viu ara per Jesús, en l’amor que transforma el temps en eternitat. Una nova vida que certament està fora de la nostra experiència i en la que creiem pel do de la fe. Els nostres cors s’asserenen perquè confiem en Déu, confiem en Crist. Crist tornarà per a prendre’ns a casa seva, perquè arribem al Pare per mitjà d’ell. Avui preguem perquè tots els qui ens han precedit en aquesta vida, la fe dels quals sols Déu ha conegut, hagin arribat ja a l’estança que tenien preparada.

Tots Sants

Tots Sants

1 de novembre 2016

Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. Així són els qui venen de la gran tribulació i han rentat els seus vestits amb la sang de l’anyell i els han quedat blancs, i així les seves ànimes han estat purificades per la mort i resurrecció de Crist. El seu cor ha estat sincer i tenen les mans netes de culpa; la seva recompensa ha estat gran i són semblants a Déu i ara el veuen cara a cara, tal com és.

La crida a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat s’adreça a tots (LG 40). Per assolir-la cal esmerçar-hi energies, cadascun segons la mesura dels dons rebuts; cal seguir les petjades del mestre, ser reflex de la seva imatge per als altres i obeir, com Ell feu, la voluntat del Pare, consagrant-se amb tota l’ànima a la gloria de Déu i al servei del proïsme (LG 40). Són cridats a la santedat, són elegits per a la santedat els qui estan de dol, els humils, els compassius, els perseguits, els ofesos i els calumniats per causa de Jesús. Tots ells, són els nets de cor cridats a la santedat, independentment de races, pobles, llengües i credos. Ells han passat una gran tribulació però ara han estat purificats fins a ser purs tal com Jesucrist és pur.

Les benaurances ens fan present ara i aquí el Regne que Jesús, vencent la mort amb la seva resurrecció, ha fet realitat allunyant de l’home el pecat i la mort. Un regne nou que qui l’acull es veu transformat per la força de la  resurrecció de Crist. El Sermó de la muntanya és un text que ens interpel·la, ens interroga i alhora ens estimula per l’autocrítica i per a superar-nos. Tenim al davant un text tal vegada incòmode, que ens pot provocar neguit perquè potser ens veiem feliços i consolats, farts i satisfets o tal volta som nosaltres els qui perseguim, ofenem, calumniem i per tant no tenim el cor net. L’Evangeli d’avui ens posa al davant el programa de la vida del cristià, de la forma més clara, ens ensenya el que ha de ser la nostra vida, el que ha estat la vida de tants i tants sants que de forma anònima han imitat a Crist, pobre i humil, aquells que han vist que l’única i vertadera felicitat sols pot venir de Déu i del compliment de la seva voluntat, que és estimar-lo a Ell i estimar als altres com a nosaltres mateixos. La vocació a la santedat és universal, com universal és el programa de les benaurances. Un programa constructiu i joiós, que ens proposa un món més lliure, més igualitari, més fraternal. Però l’accent del Sermó de la muntanya no és tant el seu contingut, que ja és per si mateix molt important, com el seu objectiu que no és altre que l’assoliment del regne. Participant de la mort i resurrecció de Crist entrem a formar part del regne, on tot és consol, compassió, justícia i netedat de cor; aquesta és la recompensa dels justos, la de ser fills de Déu en plenitud.

Les benaurances no són sols una revelació de Jesús als seus deixebles o fins i tot a la gent que l’escoltava; són el fruit de l’experiència de fe del mateix Jesús. Ell vivia les benaurances i aquestes li donaven la certesa i la força necessàries per vèncer tota hostilitat. Perquè Jesús és l’home de les benaurances; Ell és el pobre, el qui està de dol, el qui té fam i set de justícia, el perseguit, l’ofès i el calumniat, perquè està en cada home i cada dona que pateix les tribulacions d’aquesta vida. On hi ha sofriment hi és Crist, el net de cor. Les benaurances no són un text utòpic o doctrinal, són l’experiència vital d’un home, del Fill de Déu fet home com nosaltres llevat del pecat. Per això el camí que ens proposa és el missatge més humà, més universal que els creients podem oferir al món. No som potser tants els qui cerquem el regne, però tot aquell qui vulgui portar endavant una vida digna d’aquest nom té en les benaurances la llum que il·lumina el seu camí. La salvació definitiva la trobarem, si la trobem, si som capaços de guanyar-nos-la, en el regne, allí on l’han trobada ja els justos de tots els temps; però el camí que hi porta comença aquí a la terra. Tots som convidats a caminar-lo i a avançar i a tastar així el que serà compartir la manifestació plena de Déu, veure’l cara a cara tal com és.

«Que sigui sincera la lloança que donem amb la nostra boca als sants i no els lloem amb els llavis i els ofenguem amb els fets. Els lloem vertaderament si procurem imitar-los (...) Que res impedeixi el nostre caminar, ni la desídia, ni la pusil·lanimitat, ni una duresa poc prudent del treball. Contra la desídia tinguem presents els exemples dels sants. Contra la duresa del treball que ens  aclapara, tinguem la confiança de que sols la gràcia de Déu ens pot salvar. Contra la pusil·lanimitat mirem l’auxili de Déu i la constant pregària de tots els sants per nosaltres. (...) No ens cal sinó demanar al Senyor que pel mèrit de tots els seus sants ens ajudi als qui ara lluitem i ens coroni amb ell amb la felicitat eterna.» (Elred de Rievall, Sermó 27 en la festivitat de Tots els Sants, 22-23).

Setmana XXX durant l’any

Dilluns XXX Setmana durant l’any

Monestir de Santa Maria de Valldonzella

Sant Antoni Maria Claret

Ef 4,32-5,8 i Lc 13,10-17

Jesús fa un gest innovador, que trenca amb allò que els observants de la llei estimen oportú de fer. Volen fer creure que s’ha de fer el bé en uns moments si i en altres no. L’observança del dissabte, el dia que Déu va descansar, era quelcom de sagrat, ho és encara avui pel món jueu com ho ha de ser per a nosaltres el diumenge, el dia del Senyor en que Crist va ressuscitar d’entre els morts i vencé la mort. Certament Jesús hauria pogut guarir aquella dona qualsevol altre dia, ho podia fer perfectament, per què doncs vol provocar que el cap de la sinagoga es disgusti? Ho fa perquè vegin que algunes de les seves actituds són més un ritual sense sentit que quelcom fruit de l’amor a Déu i ells se n’adonen i han de callar avergonyits mentre la major part de la gent se n’alegra.

Sant Pau ens mostra en la primera lectura la raó de fons de l’actuació de Jesús, per ser bondadosos i comprensius amb els altres imitant al nostre Pare. L‘apòstol ens diu que no ens deixem enganyar per raons aparents, que no ens deixem endur per la fosca sinó que visquem en la llum i la llum es mostra en el dia a dia estimant com el Crist ens estima. L’amor és el full de ruta de Crist, Ell s’ha entregat per nosaltres, s’ha ofert per nosaltres i lliurant-se per nosaltres ens ha fet un poble sant, com pertoca als estimats per Déu. Jesús estima als seus, mostra l’amor per aquella dona que porta divuit anys encorbada i no es pot redreçar, ella no demana res, és Jesús qui la crida i l’imposa les mans i en ser guarida i redreçar-se immediatament glorifica Déu.

Per fer el bé, per estimar als germans i germanes no cal esperar que sigui dilluns o dijous, fins i tot en dissabte Jesús ens mostra com es pot fer el bé, com cal fer el bé en tot moment. No som cristians a temps parcial, el nostre amor no ha d’obrir en hores d’oficina ni podem tenir espais de temps on els nostres cors estiguin tancats a Crist i als altres. Si Déu ens estima en tot moment, nosaltres hem d’intentar, com a mínim, d’imitar-lo i estimar sempre; el nostre amor no pot fer vacances ni en el temps ni fent excepcions de persones, com ens diu la Regla de Sant Benet.

La norma de la nostra vida, la llei que ens mou en tot moment ha de ser l’amor, la caritat, la misericòrdia. Hem acudit fa pocs dies a Montserrat, el fogar de fe del nostre país i on venerem a Maria, la mare, per guanyar el jubileu de la misericòrdia. No és sols un ritus, una mera formalitat; aquest gest ha de tenir una realització pràctica en el nostre dia a dia, ha d’enfortir el nostre amor pels germans, sense fer vacances. Esdevenir misericordiosos com el Pare.

Dimarts XXX Setmana durant l’any

Monestirs de Valldonzella i de Solius

Sant Bernat Calbó

Ef 5,21-33,8 i Lc 13,18-21

Predicar el Regne, donar-lo a conèixer a tots els homes i dones del nostre món, és la nostra tasca, la nostra vocació de cristians; quan és oportú i quan no ho és, com ens diu l’apòstol (2Tm 4,2). L'Església, enriquida amb els dons del seu fundador i observant fidelment els seus preceptes de caritat, humilitat i abnegació, rep la missió d'anunciar el regne de Crist i de Déu però també d’instaurar-ho en tots els pobles, i constituir a la terra la llavor i el principi d'aquest regne (LG 5). L’Església ha de ser el llevat que fa fermentar el pa del regne, l’arbre al que els ocells acudeixen per ajocar-se en les seves branques. L’eina principal per a anunciar el Regne és l’amor, la caritat, la misericòrdia, com també l’amor ha de moure la relació entre marit i muller. La lectura avui d’aquest fragment de la carta de l’apòstol als cristians d’Efes ens pot sorprendre, fins i tot resultar molesta, diguem que vista i sentida avui ens apareix com a políticament incorrecte. És un dels textos que l’Església proposa pel sagrament del matrimoni però que quasi mai és escollida. Pau és un home del seu temps, no li podem demanar que no ho sigui ni podem situar-lo fora de l’òrbita de la cultura que l’envoltava ni demanar-li un estil literari al nostre ús. El tema central del fragment de la Carta als cristians d’Efes que avui ens proposa la litúrgia és l’amor. L’amor és el centre de la relació de Crist amb la seva Església, l’amor ha de ser l’eix de la relació entre els marits i llurs esposes, un amor com al propi cos, basat en el respecte i el lliurament i aquest si que és un missatge ben actual. Vivim en una societat on els casos de violència domèstica han passat de ser quelcom eventual a integrar una mena d’estadístiques que massa sovint ens fan oblidar la personificació de la maldat humana, la individualitat de les víctimes i dels botxins.

L’amor de Crist a l’Església ens es presentat com a model a seguir; una Església que existeix, que té el seu sentit en l’anunci del Regne; una Església que ens cal sense taques, ni arrugues, ni res de semblant, tota santa i immaculada. Avui recordem a Sant Bernat Calbó, abat i bisbe però sobretot monjo amb poques taques i arrugues, cristià lliurat a la seva vocació d’anunci del Regne. Habitualment es diu l’Església és santa però no pas tots els qui en formem part. Això no ha de voler pas dir que ens conformem amb les nostres limitacions i imperfeccions, sinó que ens ha d’esperonar a avançar una mica cada dia en la imitació de l’amor de Crist per la seva Església, en l’anunci del Regne. Els uns en el matrimoni, els altres en la vida en comunitat, molts en la feina i tots en la relació amb els nostres germans i germanes que són tots els homes i dones del nostre món. Ens cal imitar l’amor de Crist per instaurar el seu Regne en tots els pobles, i constituir a la terra la seva llavor i el seu principi.

Dimecres XXX Setmana durant l’any

Monestir de Solius

Ef 6,1-9 i Lc 13,22-30

“Són pocs els qui se salven?” Molts són els qui es volen salvar, molts volen entrar per la porta de la salvació, però el Senyor ens diu avui que aquesta porta és estreta. També és estret el camí de la vida del monjo, sobretot al principi, ens diu Sant Benet . La mateixa Regla ens demana de no abandonar de seguida, esbalaïts de terror, el camí de salvació. Com caminar-hi doncs per aquest camí? Com poder entra per la porta estreta? Cal fer-ho lleugers d’equipatge i no hi entrarem pel sol fet de pertànyer a un poble o a una comunitat concreta; tampoc hi entrarem pel sol fet d’haver-nos assegut a taula i haver compartit el pa i el vi amb Jesús, ni tant sols per haver ensenyat en el seu nom pels carrers. Sant Benet vens diu que cal avançar-hi en el progrés, en la fe, córrer a ple cor per la via dels manaments. Però fer-ho sempre tot amb la inefable dolcesa de la caritat.

Sant Pau, com Sant Benet, ens hi aporta un altre element que és l’obediència, per tal de poder rebre la recompensa pel bé que harem fet. Obediència i humilitat amb la paciència són pilars en la vida del monjo. Obediència al vertader i únic mestre, aquell que tenim al cel, aquell qui no fa distincions a favor de ningú i que obre les portes del seu regne a gent d’orient i d’occident. La crida a entrar per la porta estreta és universal, oberta a tots els homes i dones de bona voluntat. No si val a reservar un seient en aquest banquet, el lloc a la taula ens l’hem de guanyar dia rere dia, amb fets amb paraules i moguts sempre per la caritat, com les obres del Senyor que són totes obres d’amor. La caritat com a sentiment pioner que sacseja la consciència dels creients i ens fa decidits a lliurar la pròpia vida.

El camí del cristià, de monjo, del creient, no és un camí fàcil; és un camí estret pel qual ens cal anar lleugers d’equipatge, deixant de banda els nostres egoismes i suportant les nostres febleses i les dels altres companys de ruta. Tenint l’amor i la generositat per tot suport per poder entrar així per la porta estreta al Regne de Déu, allí on els darrers seran primers i els primers darrers; allí on hi haurà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud.

Jesús envia

Jesús envia

Vigília de pregària DOMUND Tarragona 11 d’octubre de 2016

«Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant.» (Mt 28,19) La fe és el do, el regal que Déu ens ha fet, un do que ens ha de donar una gran joia, una alegria immensa, tanta que no ens en podem estar de compartir-la amb tot els homes i dones. Volem compartir la nostra fe perquè els estimem, perquè veiem en ells la imatge de Déu, perquè sabem i creiem que tota la humanitat som fills de Déu. Nosaltres sabedors que Déu s’ha fet home, que ha compartit la nostra humanitat en tot, llevat del pecat, que ha vençut la mort i vencent-la ens ha alliberat a tots d’ella; en volem fer coneixedors a tots els homes i dones. Però la nostra fe ha de ser transmesa sobretot pel nostre testimoniatge, ha de ser una fe viscuda amb profunditat, amb generositat i amb un amor immens a Crist i als germans. La fe com a testimoni de la Paraula i de la Paraula feta vida. Jesús en va elegir uns quants i els va enviar tot dient-los: «prediqueu dient: "El Regne del cel és a prop." Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis; de franc ho heu rebut, doneu-ho també de franc. No us emporteu cap moneda: ni d'or, ni de plata, ni de coure; no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni sandàlies, ni bastó.» (Mt 10,7-10) La predicació del regne va unida a fer el bé, a portar la salut als malalts i a fer-ho amb la generositat i gratuïtat amb que hem rebut l’encàrrec i l’amor que ens motiva a dur-lo a terme. Els apòstols en ser enviats són enfortits per l’Esperit; és l’Esperit el que ens treu dels nostres hàbits de vida, de la nostra autosatisfacció, el qui ens pren per tal de convertir-nos amb ministres de Crist. Rebre l’Esperit vol dir ser enviat allí on ell vol i quan ell vol, malgrat que nosaltres hàgim fet uns altres plans. L’Esperit que ens mou és l’Esperit de Jesucrist que ve d’Ell i porta a Ell, no porta a qualsevol destí sinó que ens porta a la veritat, a Crist que alhora ens porta a viure en comunió, a tenir un sol cor i una sola ànima amb Ell. Quan ve l’Esperit el que ens apareix és la imatge de Crist, i aleshores l’experiència de Déu se situa en la realització de la fe. «Evangelitzadors amb Esperit vol dir evangelitzadors que s’obren sense por a l’acció de l’Esperit Sant» (EG 259), ens diu el Papa Francesc.

La fe que professem ens omple d’alegria i alhora trenca les fronteres, és una experiència de fe viscuda en catolicitat, és a dir en universalitat. Abans de la missió però i ha la crida; el Senyor ens crida com va cridar als apòstols, a Pere i a Andreu, a Jaume i a Joan que immediatament ho deixaren tot per seguir-lo i hi anaren i veieren; com Pau, el darrer deixeble, que de perseguidor va esdevenir evangelitzador d’una munió de pobles fins arribar el seu missatge a aquestes terres, arrabassant per Crist noies com Tecla, aquella jove d’Iconi que en sentir-lo predicar s’enamorà per sempre de Crist. Jesús crida a una tasca concreta, dins de la diversitat de carismes de l’Església, a tots ens crida a ser testimonis de la salvació enmig del món; però a cadascun ens crida a realitzar una missió concreta. A la crida segueix l’enviament, per obra de l’Esperit que ens dona la força necessària per tirar endavant dia rere dia. No som ni cridats ni enviats en solitari, som cridats i enviats formant part d’una comunitat, de l’Església, poble de Déu a la terra. Ser cridat a ser deixeble vol dir ser atret, ser estimat, ser engendrat, ser enfortit i recolzat per Crist; és Déu qui ens estima primer i ho fa mitjançant el do de l’Esperit. El nostre ha de ser un cristianisme, una fe viscuda responsablement, madurament en que la pròpia fe la mostrem en la nostra mateixa vida; hem de creure en plenitud perquè quan Déu se’ns comunica ens porta a la plenitud en ser Ell mateix plenitud. La plenitud és la vida i la vida té una personificació en l’Esperit, és ell qui ens porta a la plena participació del misteri de la vida en Crist. Som cridats per l’Esperit a una diversitat de carismes dins de l’Església però la bona nova, l’Evangeli, ens és comuna a tots, ens nodreix a tots i tots tenim el deure d’evangelitzar. Evangelitzar és anunciar la salvació en el món, a unes societats concretes amb uns problemes concrets; el Regne que anunciem no és d’aquest món però la pau del Regne hem de servir a la pau del món. L’Església serveix al món en tant que fomenta i propicia, des de l’òptica de la fe, tot allò que és vertader, digne de ser humà, just, noble i està al servei de la veritat.

«Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.» (Lc 10,41-42). Acció i contemplació dins de l’Església no són dos àmbits diversos sinó complementaris, el monjo ha de viure en l’equilibri entre la pregària i el treball alimentats ambdós pel contacte sovintejat amb la Paraula; el missioner està per damunt de tot al servei de la Paraula; Marta i Maria són diferents imatges d’un mateix servei, conrear la proximitat amb la Paraula. La vocació del monjo ha de ser en tot temps de viure en i per Crist, conscient de que Crist i l’Església són una sola cosa. Per a tot cristià el més important és el ser que està per sobre del fer o el tenir. Totes les nostres obres sorgeixen de la comunió amb el Pare, intentant estimar a tots els homes i dones tal com el Pare ens estima. Com Santa Teresa de l’infant Jesús, una contemplativa patrona de les missions, aquesta dona, enamorada de Déu i lliurada a complir la seva voluntat, resulta ser paradigma dels cristians compromesos amb la missió. Vocació missionera que brolla de la seva fe en Déu i de la seva vocació de religiosa. Des dels principis de la seva vida religiosa conservà molt clarament l'ideal de la seva vocació religiosa. L'ideal missioner va créixer particularment quan la Superiora li va confiar de pregar per dos missioners joves, de qui se sentí germana, i aconseguí la dimensió missionera en la seva vocació contemplativa, escrivia: «Voldria il·luminar a les ànimes com els profetes i els doctors. Voldria, oh estimat meu!, recórrer la terra, predicar el vostre nom i sembrar sobre el sòl infidel la vostra creu gloriosa. Però amb una sola missió no en tindria prou; voldria anunciar alhora l'Evangeli arreu del món i a les illes més remotes. Voldria ser missionera no sols uns anys, sinó haver-ho estat des de la creació del món i continuar sent-ho fins a la consumació dels segles» (Història d'un ànima). Teresa és una contemplativa que en la simplicitat del Carmel va viure de tal manera la gran aventura de l'experiència cristiana, que va arribar a conèixer l'amplària i la longitud, l'altura i la profunditat de l'amor de Crist. Amb la seva vida, Teresa dóna un testimoniatge de la vida contemplativa, com a total lliurament a Crist, Espòs de l'Església, i com a afirmació viva del predomini de Déu sobre totes les coses. La seva vida, malgrat ser oculta, posseeix una fecunditat amagada per a la difusió de l'Evangeli i inunda a l'Església i al món de la bona olor de Crist. L’activitat missionera de l’Església és la preparació del camí per l’arribada del Regne. Déu ha cridat als homes a una vocació individual i a una vocació col·lectiva, la de ser poble de Déu, la missió fontal del qual és la predicació del Regne, una missió que segueix el model d’anunci que en feu el Fill fet home, Ell fou enviat al món com a vertader i únic mitjancer entre Déu i els homes; no vingué per a ser servit sinó per a servir, donant la seva vida per tots. El Regne que Ell predicà i el que en Ell es realitzà per a la nostra salvació, ha de ser proclamat arreu de la terra i és l’Església, amb la força de l’Esperit, qui escampa la bona olor de Crist entre els homes. La missió de l’Església es encàrrec de Crist, és Crist qui crida a uns a una vocació a d’altres a una altre perquè tots junts en comunió seguint i obeint la crida rebuda de Jesús acomplim la nostra missió tenint present sempre al pensament, com Fructuós, l'Església catòlica, de llevant fins a ponent. L’Església camina pel camí que Crist caminà, pel camí del servei i de l’Evangeli. La missió de l’Església parteix de l’acompliment de la voluntat de Déu i per ella Déu és glorificat en rebre els homes consciència de l’obra salvadora realitzada en Crist, aquell qui serví amb obediència i amor per a gloria del Pare que l’havia enviat. Jesús ens envia a anunciar que Ell és l’esperança de les nacions i el Salvador del món i que l’Evangeli és llavor de llibertat, de progrés, de fraternitat, d’unitat i de pau. El testimoni de l’Església, en els seus diversos carismes, ha de ser present enmig del món i això ens obliga a manifestar amb l’exemple de la nostra vida i el testimoni de la nostra paraula la proximitat del sentit autèntic de la vida humana i el vincle universal de comunió dels homes. (Cf, AG 2-6). Ens diu el Concili Vaticà II que els instituts de vida contemplativa participem en la conversió del cor dels homes a Crist  amb la pregària i el testimoni de la nostra vida (AG 40). Ens cal evangelitzar des de la pregària i des del treball, com ens diu el Papa Francesc (EG 262), l’Església ha de conrear el seu espai interior per donar un autèntic sentit cristià al compromís i a l’activitat. La pregària esdevé el pulmó de l’Església, un pregària sorgida del cor, abrandada per l’Esperit, dirigida al Pare per intercessió del Fill i viscuda en comunitat, en comunió eclesial. Que ens hi ajudi Maria que «com a mare de tots, és signe d’esperança per als pobles (...) i com una veritable mare, ella camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres i vessa incessantment la proximitat de l’amor de Déu. (EG 286)»