Santa Teresa de Jesús

 

Santa Teresa de Jesús

Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

15 d’octubre de 2021

Sa 7, 7-14; Salm 83, 2-3. 4-5. 11. 12-13; Rm 8, 14-17. 26-27  i Jn 7, 14-18. 37-39

 

D’on li ve a aquesta dona, a Teresa de Jesús, la seva saviesa? «Com pot saber tant, aquesta, si no l'ha instruït ningú», (Jn 7,14). D’on li ve aquest enamorament pel Crist? Li ve de l’Esperit. Teresa de Jesús és una dona tocada per l’Esperit, per l’Esperit d’aquell de qui deia: «Paréceme andaba Su Majestad mirando y remirando por dónde me podía tornar a sí». (Vida 2,8) La força de l’Esperit, aquest Esperit que la iconografia representa dictant-li el que ha d’escriure a cau d’orella, va actuar en ella i Teresa es deixà fer. Fou per l’Esperit que li arribà la prudència i la saviesa i amb aquests tots els béns, perquè de la saviesa que ve de l’Esperit ens venen tots els béns.

Teresa esdevingué així amiga de Déu. Ella aprengué sense malícia ni enveja i aconseguí l’amistat amb Déu. L’Esperit actuà en ella a través de la Paraula, a través de sants homes, a través de la pregària que arribà amb ella als més alts cims de l’ascètica i a través de la fe experimentada en plenitud. Teresa de Jesús és una dona de la Paraula, de la pregària i per tant de la fe experimentada i viscuda amb tota la seva profunditat. Va ser atreta vehementment cap a la consideració dels béns celestials i a realitzar sempre les obres més perfectes i agradables a Déu. Amb el consell d’homes sants va conrear i va perfeccionar amb esforçat ànim, com consta pels seus confessors i tots aquells que van estar a ella  lligats en el seu gènere de vida  i en les seves empreses; com escrivia sant Pau VI en la Lletra Apostòlica per la qual la declarava Doctora de l’Església l’any 1970.

Teresa de Jesús fou una dona sempre oberta a deixar-se interpel·lar per Déu, que li parlava a través de l’Escriptura, tot i viure en una època en la qual l'acostament a la Bíblia era molt limitat, gairebé inexistent; tot i que ella mai va conèixer una Bíblia ni la va tenir al seu abast a la seva cel·la, va haver de conèixer la Paraula de Déu sempre de manera parcial i indirecta a través de l'ofici diví, dels sermons que escoltava o de les lectures espirituals que feia; i malgrat aquesta limitació va viure la vida del deixeble; sempre a l'escolta de la Paraula de Déu i es deixà endur així per l’Esperit. Déu anava modelant a Teresa amb la seva Paraula, que tot i arribar-li de manera indirecta, s’endinsà en el més profund del seu cor. En la maduresa de la seva vida espiritual confessà: «Siempre he sido aficionada y me han recogido más las palabras de los Evangelios que libros muy concertados; en especial, si no era el autor muy aprobado, no los había gana de leer» (Camino de perfección 21,4). I quan diu que els Evangelis la recollien vol dir que la dirigien al fons del seu ésser per poder allí trobar a Jesús dins seu i escoltar-lo, contemplar-lo i viure’l. Teresa estava certa de que Déu parla, encara que el seu parlar no sigui a cau d'orella, com ens arriben altres veus  més humanes, sinó dirigida al cor, una paraula embolcallada pel silenci amorós de la fe, que parla en la solitud: «Pensáis que se está callando? Aunque no le oímos, bien habla al corazón cuando le pedimos de corazón» (Camino de perfección, 24,5).

Teresa de Jesús beu en la font de la Paraula de Déu, beu en la font del magisteri dels Pares de l’Església, beu en la font de la pregària i beu en la font de la mateixa vida com a camí cap al Pare no cercant la seva pròpia glòria sinó la d’aquell qui l’havia cridada a grans empreses, malgrat la seva petitesa. Escriu al Libro de las fundaciones que «estos medios yo no los procuraba, antes me parecía desatino, porque una mujercilla tan sin poder como yo bien entendía que no podía hacer nada; mas cuando al alma vienen estos deseos no es en su mano desecharlos. El amor de contentar a Dios y la fe hacen posible lo que por razón natural no lo es; y así, en viendo yo la gran voluntad de nuestro Reverendísimo General para que hiciese más monasterios, me pareció los veía hechos. Acordándome de las palabras que nuestro Señor me había dicho, veía ya algún principio de lo que antes no podía entender.» (Fundaciones 2,4).

Parlant-li Déu a Teresa en els silenci de la cel·la, aquesta el reconegué com a compliment de totes les veritats, va saber reconèixer en Ell la Veritat, en majúscules, perquè havent escoltat, havent-se posat a l’escolta amb l’orella del cor ben atenta Déu se li revelà com la mateixa veritat, «mentira me parece lo que yo no veo va guiado al servicio de Dios» (Vida 40,2). I la Veritat que se li revela no és per a guardar-se-la per a ella mateixa, és per a compartir-la, per a viure-la i així en Teresa de Jesús l’experiència és part fonamental i indivisible del seu coneixement de Déu. Una experiència de fe que ens deixa un ensenyament fonamental; no n’hi ha prou amb escoltar i atendre la Paraula de Déu,  cal arribar a un altre entendre, que va més enllà del conceptual o sentimental, cal avançar des de les paraules per arribar a trobar-hi l'escolta del mestre; tal com la trobaren els deixebles que tingueren la fortuna de caminar al costat de Jesús.

Teresa era una dona assedegada de Jesús, d’aquell qui va dir «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l'Escriptura: Del seu interior brollaran rius d'aigua viva.» (Jn 7,37). Jesús és l’única aigua viva, aquella aigua de qui deia Teresa de Jesús que « El agua tiene tres propiedades, que ahora se me acuerda que me hacen al caso, que muchas más tendrá» (Camino de perfección 19,3). La primera és que refreda, que, per calor que tinguem, en arribar a l'aigua, ens la traiem de sobre; i si hi ha gran foc, amb l’aigua mor. L'altra propietat de l’aigua és netejar les coses que no estan prou netes; si no hi hagués aigua per a rentar, què seria del món?, es pregunta Teresa; una aigua  que una vegada que es beu, deixa l'ànima clara i neta de totes les culpes. La tercera propietat de l'aigua és que omple i treu la set. Aquella set que vol dir desig d'una cosa si ens manca en part però que si ens manca del tot és per a nosaltres la mort. (Cf. Camino de perfección 19 3-8). Teresa de Jesús ens diu avui, en paraules del Papa Francesc: «A l'escola de la santa andariega aprenem a ser pelegrins. La imatge del camí pot sintetitzar molt bé la lliçó de la seva vida i de la seva obra. Ella va entendre la seva vida com a camí de perfecció pel qual Déu condueix a l'home, estatge rere estatge, fins a Ell i, al mateix temps, el posa en camí cap als homes. Per quins camins vol portar-nos el Senyor rere de les petjades i de la mà de santa Teresa? Voldria recordar quatre que em fan molt bé: el camí de l'alegria, de l'oració, de la fraternitat i del propi temps.» (Carta del Papa Francesc amb motiu del V Centenari del naixement de Santa Teresa, 15 d’octubre de 2014).

Diumenge XXVII durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XXVII durant l'any / Cicle B

Diumenge 3 d’octubre de 2021

Gn 2,18-24, Salm 127,1-2.3.4-5.6, He 2,9-11 i Mc 10,2-16

Déu uneix i l’home separa. Déu va crear el món, el cel, les aigües i la terra, els animals i peixos que s’hi mouen i a la fi l’home i la dona, a fi de bé. El fil del relat del llibre del Gènesis ens mostra com Déu va crear un món en harmonia, és allò que anomenem el paradís on tot era just i bo. Però l’home fou creat lliure i del mal ús de la seva llibertat vingué la caiguda i el pecat. La història de la salvació és un camí constant cap a la recuperació d’aquest paradís perdut, un paradís que amb l’encarnació, mort i resurrecció del Fill de Déu fet home, ha esdevingut el regne promès. Crist morint com a home ens ofereix la possibilitat de ressuscitar com a fills de Déu i compartir així amb Ell la vida eterna. Ens ho ha dit la Carta als cristians Hebreus, Déu que ens estima va voler que el seu Fill morís per tots per tal de portar-nos a la gloria.

Crist no s’avergonyeix d’anomenar-nos germans però som els homes els durs de cor i per això ja Moisés va haver de prescriure la possibilitat per a l’home de divorciar-se i separar-se de la dona contravenint així allò que Déu havia disposat de que formessin per sempre més una sola carn, tal com el Fill de Déu es feu Ell mateix carn. Una sola carn que significa als ulls de Déu una mateixa dignitat. Però la duresa de cor en la societat de l’època de Jesús permetia a l’home repudiar a la dona si als ulls del seu marit resultava reprovable i això per sí mateix vulnerava la llei de Déu. Com escriu sant Gregori de Nazianç «els qui van establir aquesta llei eren homes, i per això aquesta llei va ser dictada contra les dones. En canvi, la llei autèntica és equitativa. El creador de l’home i de la dona és el mateix; l’home i la dona van ser fets del mateix fang, tots dos són segons la mateixa imatge. La llei és la mateixa, com ho és la mort i la resurrecció.» (Dels discursos de sant Gregori de Nazianç).

Parlar avui de la indissolubilitat del matrimoni pot semblar quelcom anacrònic perquè la nostra societat, especialment al llarg dels darrers anys, ha anat molt més lluny del que Moisés prescriví; en la nostra societat d’avui les situacions són moltes i massa sovint també molt doloroses. Vivim en la societat de la provisionalitat, regida per l’hedonisme i el relativisme, on tot dura mentre dura i quan sorgeix la dificultat acaba i se cerca una altra opció. Aquest axioma s’aplica en les relacions de parella, en les relacions laborals i també, moltes vegades, en el compromís amb Déu. La nostra societat té vertaderament por al compromís i es refugia en la provisionalitat. Evidentment hi ha determinades circumstàncies que fan dels matrimonis o de les relacions de parella situacions insostenibles, ho veiem dia rere dia en els mitjans de comunicació amb el dolor de la denominada violència domèstica que destrueix vides i famílies; però qui sap si d’altres situacions no podrien ser superades respectant sempre la dignitat i la llibertat de tota persona humana; perquè Déu ens ha creat així dignes i lliures i vulnerar aquests preceptes és vulnerar la llei de Déu.

L’amor es viu en la quotidianitat de la vida ordinària, de la vida de cada dia on hi ha alegries i sofriments que cal compartir i que viscuts en parella donen consistència real a l’amor. Escrivia sant Joan Pau II que « Déu és amor i viu en si mateix un misteri de comunió personal d'amor. Creant-la a la seva imatge i conservant-la contínuament en l'ésser, Déu inscriu en la humanitat de l'home i de la dona la vocació i consegüentment la capacitat i la responsabilitat de l'amor i de la comunió. L'amor és per tant la vocació fonamental i innata de tot ésser humà.» (Familiaris Consortio, 11).

Déu estima tant la dignitat de la seva creatura que el seu Fill únic es feu home santificant així encara més la persona humana. Però nosaltres maldem per abandonar aquella innocència perduda ja al paradís enlloc de rebre el Regne de Déu com el rep un nen; amb puresa de cor. A Crist li sabé greu que els deixebles renyessin a aquells nens que li havien portat per que els imposés les mans, perquè veia en ells amb tota veritat a aquells a qui va destinat el Regne. Per això atemptar contra la innocència d’un infant és atemptar contra Déu mateix, perquè Crist ens els ha posat com a models de salvació.

Les paraules de Jesús «allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar», ens conviden a defensar la fidelitat en tots els àmbits de la vida humana, sense per això deixar de prestar una especial atenció als qui pateixen dificultats i sofriments, acollint a tothom sempre amb amor. (Cf. Carta als bisbes de l’Església Catòlica sobre la recepció de la comunió eucarística per part dels fidels divorciats tornats a casar, 2).

És aquesta la radicalitat de Crist, la radicalitat de l’amor en tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida. En paraules del Papa Francesc «La manera en què Déu mateix actua amb el seu poble infidel, és a dir, amb nosaltres, ens ensenya que l'amor ferit pot ser sanat per Déu a través de la misericòrdia i el perdó, per això a l'Església en aquestes situacions no se li demana immediatament i només la condemna, al contrari, davant tants fracassos matrimonials dolorosos se sent cridada a viure la seva presència de caritat i misericòrdia per a redirigir cap a Déu els cors ferits i perduts.» (Àngelus 7 d’octubre de 2018).

Diumenge XXV durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XXV durant l'any / Cicle B

Capella de santa Caterina

Diumenge 19 de setembre de 2021

Sa 2,12.17-20, Salm 53,3-4.5.6 i 8, Jm 3,16-4,3 i Mc 9,30-37

 

Els deixebles no entenien que volia dir Jesús, no entenien que el Fill de l’home hagués de ser entregat i morir per ressuscitat. Ells estan per altres coses com ara qui és el més important entre ells, qui s’asseurà a la dreta i qui a l’esquerra d’aquell qui ha d’instaurar el nou regne. No entenien que tot això provocava gelosies entre ells, rivalitats, pertorbació i maldats de tota mena, com ens ha dit la carta de sant Jaume. Jesús, el Fill de Déu fet home no ha vingut per acomplir objectius mundans, per a obtenir quotes de poder; Ell ha vingut per a complir allò que havien anunciat els profetes i per molt que els deixebles el tenen sempre al costat, l’escolten i el veuen obrar i pregar, no entenen que el seu regne no és d’aquest món; es mostra en aquest món, se’ns anuncia en aquest món, però va molt més enllà del que ens puguem imaginar en aquest món. El Regne és fruit de la saviesa que ve de dalt pura, pacífica, moderada, dòcil, compassiva, imparcial i sincera. Res a veure amb un regne terrenal poderós i dominador. Déu enviant-nos al seu Fill fet home ens crida a participar d’aquest Regne, però no amb paràmetres humans sinó divins.

Nosaltres aquí envegem coses que sovint no podem aconseguir, lluitem i ens barallem per ser els primers,  quan el primer no pot ser altre que aquell qui és el darrer, aquell qui és el servidor de tots. Per això acollir al Senyor és acollir al feble, al desvalgut, a qui ha de fugir del seu país sense res a les mans. Si als deixebles no ho entenien a nosaltres també ens costa d’entendre; perquè estem acostumats a posar a prova als altres, a ultratjar-los i fins i tot a torturar-los. No és un parlar per parlar, és una realitat social, és la realitat del món que ens envolta i del qual nosaltres no en som aliens, potser sí que girem la vista cap un altre lloc, quan ens fereixen les imatges de tants infants, homes i dones morts en una platja perquè la pastera en la que viatjaven ha naufragat i en la que havien embarcat desesperats, és a dir sense cap esperança; de altres que pugen a les ales d’un avió per fugir del seu país abandonats pel món occidental que s’ha cansat de jugar a la guerra o ja no hi troba cap motiu per fer-ho, perquè no hi veu ja rendiment econòmic. No ho fem nosaltres materialment, però al cap i a la fi no en som pas aliens.

Jesús ens convida a girar la mirada cap als febles, a canviar la nostra manera de mirar als altres per a trobar-hi la vertadera riquesa, el vertader poder, que no és aquell pel qui tants es barallen i lluiten, pel qui tants condemnen a d’altres a una mort vergonyosa sense ni tant sols confiar-los a la protecció de Déu. No és que Déu vulgui un món al inrevés, som nosaltres els qui hem creat un món al inrevés fins a fer-lo injust i cruel.

Jesús també semblava que ho havia perdut tot, els estava anunciant als seus la persecució i la mort; però els estava anunciant per damunt de tot la resurrecció. Escriu sant Joan de la Creu que en darrer dia ens examinaran en l’amor; no pas de si hem estat els primers, de si hem tingut molts diners, molts béns, sinó de si hem sembrat en esperit de pau, com ens diu la carta de sant Jaume.

Demanem-li al Senyor, demanem-li bé, sense intenció de malgastar-ho tot en els plaers caducs i efímers; demanem-li que escolti la nostra súplica, les nostres paraules i ens doni esperit de servei per un dia poder participar de la seva resurrecció.

Naixement de la Benaurada Verge Maria

 

Naixement de la Benaurada Verge Maria

Dimecres 8 de setembre de 2021

Mi 5,1-4ª; Salm 12,6ab.6cd.; Rm 8,28-30 i Mt 1,1-25

L’evangelista Mateu se centra en la figura de Josep per situar el naixement de Jesús, anomenat el Messies. De la genealogia d’aquest home bo, pren el Fill de Déu la seva naturalesa humana, esdevenint així també fill d’Abraham i fill de David. L’Evangeli d’avui sintetitza la doble naturalesa del Crist; en la seva vinguda al món humana i divina. Humana seguint una genealogia que recorda la que en el Gènesis s’atribueix a Adam, essent així ara i aquí el Crist el nou Adam i representant la seva vinguda al món la nova creació. Una genealogia on ja ha actuat la gràcia de Déu també a través d’algunes dones; Tamar fou instrument de la gràcia divina per difondre l’estirp messiànica; gràcies a la valentia de Rahab Israel va poder entrar a la terra promesa; gràcies a Rut s’instaurà en quatre generacions la dinastia de David i per Betsabé, la muller d’Uries l’hitita, Salomó esdevingué rei després de David. A través d’aquestes dones Déu va anar actuant en la història del seu poble i ara a través de Maria arriba la definitiva salvació.

A través d’una dona, d’una dona com qualsevol altra, arriba la nostra salvació, una dona però que gaudirà de tres gràcies especials: la seva concepció immaculada, la seva virginitat abans, durant i després del part i la preservació del seu cos de tota corrupció en ser assumpta al cel en cos i ànima. Poc s’ho devien imaginar Joaquim i Anna que aquella nena de la que avui celebrem la seva arribada a la vida humana, estava predestinada a esdevenir la porta de la salvació per a tota la humanitat. Com Bet-Lèhem Efrata semblava massa petita per figurar entre les famílies de Judà; també Maria apareixia davant dels qui l’observaven massa petita i indefensa com per a poder ni imaginar que actuaria en ella la força de l’Esperit i que portaria a les entranyes al Fill de Déu.

Hi ha aquí present la naturalesa divina. Ens ho diu sant Pau, Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen, Déu crida per decisió seva, Déu ens coneix des d’abans que existim i Déu ens fa justos i ens glorifica; tant sols Déu pot fer-ho. Tot això s’ha acomplert en Maria, a ella Déu l’ha cridat, a ella Déu l’ha volgut Inmaculada abans de que existís, a ella Déu l’ha fet justa i l’ha glorificat al cel; perquè a ella Déu l’ha estimat més que a qualsevol altre dona.

Potser sí que Josep va sospitar un adulteri i seguint el que establia la llei li passà pel cap de desfer en secret l’acord matrimonial, de repudiar-la. Però en ell també Déu havia actuat, havia sembrat en ell la llavor de la bondat, l’havia fet un home just  i atent a la veu de Déu que li parlà en somnis per mitjà d’un àngel. Totes les peces van anar així encaixant i aquella que havia concebut per obra de l’Esperit Sant tingué un fill, aquell qui havia dubtat de la seva virtut, ni que fos per uns instants, però que coneixia la seva santedat i la perfecció d’aquella noia, acollí a Maria a casa seva i al infant li posà el nom de Jesús; perquè tant sols així Jesús fill de Déu i fill de Maria podia salvar dels pecats al seu poble.

En paraules de sant Bernat: «Amb totes les forces del nostre cor, amb els nostres més vius sentiments i anhels, venerem a Maria, perquè és voluntat del Senyor que tot ho rebem per Maria. Sí, és voluntat seva, però en favor nostre.» (Sermó en el Naixement de Maria, 7)

Tot això s’esdevingué, com destaca l’evangelista Mateu, perquè s’acomplís allò que havien predit els profetes; perquè a la fi s’acomplís la voluntat del Pare com posa en boca de Jesús sant Mateu a Getsemaní. Maria entra avui en la història de la humanitat, però ja estava d’antuvi en els plans de Déu. Maria és la porta privilegiada cap al Crist per això es fa la trobadissa en tants indrets on avui celebrem una Mare de Déu o altre, perquè ella sempre està prop nostre, és aquesta seva proximitat, la seva profunda humanitat, la que ens la fa també propera a nosaltres en cada moment de la nostra vida en la tribulació i en la joia, en el dolor i en l’alegria.

Maria és tothora present vora nostre per dir-nos com a Canà «feu tot el que Ell us digui» (Jn 2,5); i amb això com si no ens digués gran cosa, ens ho ha dit tot.

Diumenge XXII durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XXII durant l'any / Cicle B

Diumenge 29 d’agost de 2021

Dt 4,1-2.6-8, Salm 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5, Jm 1,17-18.21b-22.27 i Mc 7,1-8a.14-15.21-23

Els manaments són per guardar-los i per posar-los en pràctica, tant sols així podem obrar honradament, sense fer mai cap mal al proïsme. La Paraula de Déu salva, te poder per a salvar-nos i és signe de salvació; però no ens podem limitar a escoltar-la, no ens podem limitar a predicar-la; cal practicar-la i guardar-nos nets de malícia, com ens ha dit sant Jaume en la segona lectura.

El monjo és aquell qui viu en contacte estret amb la Paraula, aquell qui la medita nit i dia, però ha de ser sobretot, com qualsevol cristià, qui la practica.

Per això ens sentim com a comunitat profundament avergonyits perquè l’ombra de la sospita plana sobre el que ha pogut ocórrer en aquesta església fa pocs dies. Perquè si un germà de comunitat comet una falta, quan peca, en certa manera es pot dir que peca tota la comunitat sigui per acció  o per omissió i el superior ha de ser el primer en assumir-ho i darrera d’ell cada germà. És per això que ens sentim profundament avergonyits perquè hem estat, al menys, pedra d’escàndol per als creients i per als no creients, quan hauríem de ser sempre tant sols missatgers de pau i generadors de serenor en tot moment. Quan s’escandalitza no si val a invocar circumstàncies, moments o condicions; perquè el mal de l’escàndol no sap d’aquestes coses, sols sap del dolor que poden acabar provocant les nostres accions i hem escandalitzat abans que a ningú a qui va observar un fet, que de ser cert, mai no s’hauria d’haver produït. Pequem de pensament, paraula, obra i omissió i és del nostre cor, com ens ha dit Jesús en l’Evangeli, que surten els pensaments dolents que ens porten a cometre accions que contaminen a l’home. Si honorem al Senyor amb els llavis però els nostres cors es mantenen lluny d’Ell, de res no val la lloança, esdevé així paraules buides; perquè per pregar cal posar-hi tot el cor i si el cor es mou cap a Déu les nostres obres no poden apartar-se d’Ell i sols el qui obra així, d’acord amb els preceptes del Senyor, mai no caurà, com ens ha dit el salmista.

Per això ens sentim com a comunitat intensament adolorits, perquè tal volta hem fet mal a un innocent, perquè tal volta hem fet mal a una família, perquè tal volta hem fet mal a tota l’Església i a molta altra gent. No podem afegir ni treure res als manaments del Senyor; no fer mal al proïsme ha de ser en tot moment el gran eix del nostre comportament, perquè tant sols així podem estimar a Déu i als germans com a nosaltres mateixos. Intensament adolorits també perquè un germà nostre està essent investigat i la misericòrdia també ha de prevaldre per a ell, acompanyant-lo espiritualment, procurant-li els mitjans per guarir les seves ferides, amb una defensa justa que ha d’emparar-lo fins a una resolució definitiva. Ens dol profundament l’ocorregut i manifestem el compromís i la voluntat decidida de lluitar contra tota mena d’abusos a l’Església i de fer d’aquest Monestir, amb les oportunes mesures de prevenció, un lloc segur per tothom. (Cf. Comunicat 26 d’agost de 2021).

Per això ens sentim com a comunitat humilment penedits pel que hàgim pogut fer malament. La misericòrdia del Senyor és immensa però no és mai un xec en blanc, per acollir-nos-hi cal penedir-nos, cal implorar el perdó amarat del propòsit d’esmena; sols així Déu ens escoltarà, tant sols així els germans ens podran acollir de nou confiats i refiats. En paraules del papa Francesc «de la mateixa manera que hem de prendre totes les mesures pràctiques que ens ofereix el sentit comú, les ciències i la societat, no hem de perdre de vista aquesta realitat i prendre les mesures espirituals que el mateix Senyor ens ensenya: humiliació, acte de contricció, oració, penitència. Aquesta és l’única manera de vèncer el mal. Així el va vèncer Jesús.» (24 de febrer de 2019).

Estamos avergonzados, con dolor y arrepentidos porqué la duda nos ensombrece con aquello que haya podido dar lugar a escándalo, por ello tenemos el máximo interés en que la justicia aclare los hechos y poder así llegar a la verdad que nos pueda hacer libres. La sanación llega únicamente cuando se conoce la verdad y es preciso apartar todo aquello que pueda ensombrecerla, con las consecuencias que esto tenga. Solo a partir de la verdad podremos avanzar esperanzados hacia el Señor. Como nos recuerda el Catecismo de la Iglesia Católica: «El octavo mandamiento prohíbe falsear la verdad en las relaciones con el prójimo. Este precepto moral deriva de la vocación del pueblo santo a ser testigo de su Dios, que es y que quiere la verdad. Las ofensas a la verdad expresan, mediante palabras o acciones, un rechazo a comprometerse con la rectitud moral: son infidelidades básicas frente a Dios y, en este sentido, socavan las bases de la Alianza.» (CIC 2464).

Sempre i en tot moment la veritat s’ha d’imposar i per tal d’esbrinar-la hem de posar al servei dels qui la cerquen, en els diferents àmbits, tots els elements que tinguem a l’abast, sense cap recança ni restricció. Al servei de la veritat, que és l’única que ens pot fer lliures, hi hem d’esmerçar tots els esforços. Aquella veritat que Déu ja sap d’antuvi i que els homes hem de maldar per dilucidar, perquè la temptació de carregar als altres quelcom infamant, d’escampar calúmnies ens pot enterbolir l’ànima i cal evitar fins i tot aquells qui volent ajudar acaben per enterbolir la veritat.

Vivim en una societat de la imatge i correm el risc d’esdevenir tant sols espectadors, vivint un nou fariseisme, creient-nos justos sense mirar al fons del nostre propi cor. La fe no és viure en l’exterioritat, en l’aparença, és veure el que passa al nostre voltant sempre com una invitació a la conversió. Busquem sovint la pròpia justícia en les regles, les formes, les idees, les explicacions i en defenses corporativistes, tant se val que no corresponguin a la veritat; quan el que cal és treballar la misèria que rau en nosaltres per així néixer de nou. Tots tenim quelcom a guarir, tots hem de néixer de nou, tots ens hem de purificar amb honestedat de les males accions. Sense això, el nostre testimoni d’amor, també el comunitari en un monestir, és pura façana, un esforç inútil o, pitjor encara, un judici fariseu del germà que ha caigut. Cal preguntar-li sempre a Jesús amb seriositat i honestedat “què ens vols dir amb el que ha passat?”.

Ens cal reconèixer-nos avui avergonyits, adolorits i penedits perquè el dubte plana damunt nostre, perquè potser no hem fet el bé que volem sinó el mal que no voldríem haver fet, com diu sant Pau. Amb una única veu per a aquesta comunitat hem manifestat amb claredat i rotunditat l’obertura immediata de la investigació prèvia prevista en aquests casos pel Dret Canònic i la col·laboració amb les autoritats policials i judicials per tal d’aclarir els fets i depurar les responsabilitats que se’n poguessin derivar. (Cf. Comunicat 26 d’agost de 2021). La veritat al final sortirà a la llum i és això el que ens interessa a tots, això és el vertaderament important. Fins llavors tot seran ombres, dubtes, especulacions més o menys malintencionades o benintencionades.

En palabras del Papa Francisco: «Mirando hacia el futuro nunca será poco todo lo que se haga para generar una cultura capaz de evitar que estas situaciones no solo no se repitan, sino que no encuentren espacios para ser encubiertas y perpetuarse. El dolor de las víctimas y sus familias es también nuestro dolor, por eso urge reafirmar una vez más nuestro compromiso para garantizar la protección de los menores y de los adultos en situación de vulnerabilidad.» (Carta del papa Francisco sobre los abusos sexuales a menores, agosto 2018).

Estem avergonyits, adolorits i penedits per l’ombra del dubte del que hàgim pogut fer malament, del que hagi pogut semblar a d’altres que hàgim fet malament, però confiem en primer lloc en la justícia i en darrer lloc i sempre en aquella Justícia, amb majúscules, final i definitiva que neix de Déu.

 

Diumenge XXI durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XXI durant l'any / Cicle B

Capella de santa Caterina

Diumenge 22 d’agost de 2021

Js 24,1-2a.15-17.18b, Salm 33,2-3.17 i 16.18-19.20-21.22-23, Ef 5,21-32 i Jo 6,60-69

El poble d’Israel fa servir molt sovint l’expressió “el Déu dels nostres pares”; aquell Déu que avui el llibre de Josué ens recorda que va alliberar Israel de l’esclavatge d’Egipte, aquell que obra grans senyals i guarda al seu poble per tot arreu. La fe és un bé, un do de Déu, que ens transmet de pares a fills; la família és doncs un marc bàsic per a viure i créixer en la fe. No pot renunciar cap família a aquesta seva tasca ni deixar-la en mans de l’escola o de les comunitats parroquials; aquestes poden fer tasques complementàries però sempre el primer lloc on s’ha de viure, on s’ha de transmetre la fe és la família, de pares a fills, Tots recordem com quan infants apreníem dels nostres pares les primeres pregàries, com ens acostumaven a beneir la taula, a pregar abans d’anar a dormir. Són petits gestos, petits costums que van forjant però una base en la qual assentar la fe. Certament un infant no pot decidir per si mateix si creure o no, però si nosaltres tenim fortament arrelat el sentiment de que la fe és un regal de Déu no dubtarem en fer-ne partícips als fills d’una cosa tan gran. La fe no és per guardar-nos-la tant sols per a nosaltres mateixos, la fe és sempre per compartir-la.

Sant Pau ens ho descriu magistralment, com acostuma a fer sempre; la clau de viure i compartir la fe és el respecte i l’amor. Si aquest amor no comença per ser present i fonamentar la relació entre marit i muller, entre pares i fills, entre companys de comunitat, mai no podrem tenir una Església sense taques ni arrugues, tota santa i immaculada.

Ha de ser un amor profund, no pas solament carnal perquè com ens diu el mateix Jesús la carn al cap i a la fi no serveix de res, és quelcom fugisser. Potser sí que per a la nostra societat d’avui aquest sigui un llenguatge difícil d’entendre; però l’amor és el llenguatge més universal que hi ha, aquell qui tothom entén i Déu és per damunt de tot amor.

Som dipositaris d’un tresor, la nostra fe, i aquesta fe l’hem de viure amb convenciment. Ha de sorgir de dins nostre la mateixa frase que digué Pere «Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el sant de Déu.» Si això ho sentim vertaderament al fons del nostre cor i si estimem als altres amb autèntics sentiments d’amor no voldrem altra cosa que compartir la fe en Crist i transmetre-la també als fills.

Avui un infant, Vicente Luís, és presentat pels seus pares que manifesten llur voluntat de batejar-lo, d’iniciar-lo en el camí de la fe. Com a assemblea que representa a tota l’Església ens alegrem d’aquest fet i unim a la joia d’aquesta família que ha rebut un nou fill el goig per un nou futur batejat.

Queridos padres, este pequeño gesto de hoy puede marcar el futuro de vuestro hijo. Sed siempre fieles al Señor y transmitid a vuestro hijo con fidelidad vuestra fe, con palabras y con hechos, que viva en vuestro hogar su camino cristiano para que poco a poco, paso a paso vaya adentrándose en el misterio de Cristo, hasta que un día el mismo convencido y seguro diga  «Señor, ¿a quién iría? Solo tú tienes palabras de vida eterna; yo creo y sé que tú eres el Santo de Dios» (Cf. Jo 6,69).

Assumpció de la Mare de Déu

 

Assumpció de la Mare de Déu

15 d'agost 2021

Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Maria és la persona més lligada íntimament i indissolublement al seu fill, al nostre Redemptor. Fou destinada des del mateix moment de la seva concepció a ser la mare del nostre Salvador i aquella que en néixer no patí la corrupció del pecat original no podia tampoc en morir patir la corrupció de la carn.

Maria és tant sols una dona, una dona com tantes altres al llarg dels segles hi hagut, però és única en tant que Déu mirant la seva petitesa l’ha fet benaurada. En ella i per ella ha actuat la gràcia de Déu en bé de tota la humanitat. Maria és l’exemple més clar de com estima Déu a la seva creatura, aquesta dona que té el sol per vestit i la lluna sota els peus, en visió de l’Apocalipsi, fou elegida per Déu. Si per un home, Adam, vingué la mort i per un altre home, Crist, vindrà la resurrecció; per una dona, Eva, nasqué la humanitat a la mort i per una altra dona, Maria, neix ara la nova humanitat redimida a la vida eterna.

Maria ens fa encara més proper a Jesús, el Fill de Déu fet home en el seu ventre virginal; perquè ella fou qui el va concebre, el va donar a llum, el va alletar, el tingué a la seva falda i l’amanyagà contra el seu pit en paraules de Pius XII. Maria fou amb qui va fugir a Egipte, qui va escoltar l’anunci de que una espasa li travessaria el cor, qui el va educar i qui va patir en perdre’l al temple.

Maria fou la qui dient-ho als criats a Canà de Galilea ens diu també a nosaltres feu el que Ell us digui (Cf. Jn 2,5). En definitiva és aquella a qui de la creu estant Jesús ens confià i alhora ens hi confià esdevenint així la nostra mare (Cf. Jn 19,26). Als peus de la creu Maria participa per la fe i de manera presencial en l’abaixament total del Fill de Déu, participa de la seva mort. Sortoses realment les entranyes que el van dur i els pits que van criar al nostre Redemptor (Cf. Lc 11,27).

Però la glòria és de Déu, tant sols és de Déu. Tot en Maria és pur do, tot s’ha obrat en el Crist i com ens diu sant Pau en la carta als Efesis hem estat salvats per la gràcia. Maria és una invitació a descobrir el camí cap a la nostra pròpia assumpció, és gràcies a la seva fe que Maria rebé tal do, és feliç perquè ha cregut i ens convida a nosaltres a creure.

Una dona així no podia baixar al silenci del sepulcre, la gràcia que Déu havia obrat en ella no la podia deixar a mercè de la corrupció. Maria participa ja de la resurrecció, participa ja de la gloria que ens ha estat promesa a tots; ella és la primera benefactora de l’obra redemptora del seu fill.

Maria va néixer i va viure com qualsevol de nosaltres, Maria va morir com morirem qualsevol de nosaltres i Maria  ha estat rescatada de la mort i ha pujat al cel com ens ha estat promès a qualsevol de nosaltres si com ella som fidels al Senyor, si com ella ens deixem amarar de la gràcia de Déu, si com ella humils i petits es deixem omplir dels béns de Déu. Ella és beneïda entre totes les dones perquè és beneït el fruit de les seves entranyes, perquè el Totpoderós ha obrat en ella meravelles.

Maria és la primera en participar de la redempció, conscient de que en ella es realitza la promesa feta als nostres pares, que en ella, com escriu sant Joan Pau II, convergeix tota l’economia salvífica (Cf. Redemptoris Mater, 36b).

En paraules de sant Bernat «Ens ha precedit la nostra Reina. Sí, se’ns ha anticipat i ha estat rebuda amb tals honors, que els seus servents la segueixen plens de confiança i cridant: Porta’ns amb tu. Els pelegrins hem enviat per endavant la nostra advocada; és la mare jutge i la mare de misericòrdia, Negociarà amb humilitat i eficàcia la nostra salvació.» (Sermó1 en l’Assumpció de Santa Maria, 1).

Diumenge XVI durant l'any / Cicle B

 

Diumenge XVI durant l'any / Cicle B

Capella de santa Caterina

Diumenge 18 de juliol de 2021

Jr 23,1-6, Salm responsorial 22,1-3.4.5.6, Ef 2,13-18 i Mc 6,30-34

El poble d’Israel vivia entre pletes i ramades, d’aquí que Jesús empri un llenguatge que es feia entenedor per als qui l’escoltaven tenint a més present que David, el gran rei, havia estat tret de pasturar ramats per a ser ungit capdavanter del poble d’Israel. Jesús es mou per l’anhel de tirar endavant la seva missió i alhora per la compassió. Jesús ho vivia tot des de la compassió, no mirava als altres amb altivesa, ni amb menyspreu, ni amb indiferència; ho feia mogut per l’amor. Un amor que es dirigeix a les persones que li surten al pas, un amor diguem individualitzat cap als malalts, els qui ploren la mort d’un ésser estimat, els endimoniats i els pecadors; però també un amor col·lectiu cap al conjunt del poble d’Israel a qui veu perdut enmig del brogit del seu món. Ell és aquell pastor de qui el profeta Jeremies digué que passa comptes per reclamar tot el mal que han fet al seu ramat, aquell qui recull les ovelles de tots els països per fer-les tornar als seus prats.

Nosaltres sovint ens engresquem en polèmiques inútils sense parar atenció en les ovelles febles, en les malaltes, en aquelles a qui ningú cura  i de qui ningú té cura; encara menys prestem atenció a aquelles a les que ningú s’acosta o las que s’han perdut sense interessar a ningú d’anar a cercar-les ni de trobar-les. No som aleshores vertaders seguidors de Crist, perquè Déu vol per a tots els seus fills la vida, alimentar-nos en el bon prat que és la seva Paraula i deixar-nos-hi reposar. Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui; Ell tant sols vol que fem camí cap a la veritat i la vida.

Morint  en la creu ha volgut fer morir l’enemistat que nosaltres ens entestem en mantenir i augmentar; Crist ha vingut a portar-nos la pau a tots, als qui eren lluny i als qui eren a prop; per tant qui som nosaltres per dividir, per discriminar, per allunyar o per rebutjar? Vora Jesús hi havia els apòstols, el seu cercle més íntim, els seus amics; però Jesús no pot estar-se de pensar en tota aquella gent que anava i venia, que els importunava perquè no els deixava ni temps per a menjar ni per descansar; no es plany perquè li destorben el repòs i li esguerren els plans; Ell anteposa davant de qualsevol altra cosa l’atenció als qui el cerquen, a ell la gent no li fa nosa, encara que sàpiga que alguns s’hi acosten per curiositat, d’altres per l’interès de ser alimentats o d’altres per ser guarits i alliberats del mal. Ell sempre té present a tothom i aleshores se’n compadeix i els instrueix llargament.

Sabem ben bé que nosaltres som les ovelles i no pas el pastor que és Crist, però podem aprendre de la seva manera de fer, aprendre a mirar al nostre voltant per descobrir-hi aquell qui té necessitat de compassió i avui al nostre voltant hi ha set de compassió, el nostre món està assedegat de misericòrdia. Sabem que tant sols Déu és pare i font de misericòrdia, però nosaltres en podem ser dispensadors, distribuïdors de la misericòrdia del Pare i per esdevenir-ho ens cal reposar amb Ell vora l’aigua, deixar-nos guiar per Ell per camins segurs, deixar-nos acompanyar per la seva bondat i el seu amor tota la vida. Tant sols rebent d’Ell, podrem compartir amb els altres.

L’Eucaristia dominical és l’oportunitat privilegiada que se’ns ofereix cada setmana per poder amarar-nos de la misericòrdia del Senyor i poder així compartir-la amb els altres. Visquem-la doncs amb goig i amb el ple convenciment de que Ell es fa present realment ara i aquí en la seva Paraula, amb el seu cos i la seva sang, per compadir-se de nosaltres i instruir-nos llargament.

Mare de Déu del Carme: Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

 

Mare de Déu del Carme
Monestir de les Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Anna de Tarragona

16 de juliol de 2021

1Re 18,42b-45a, Salm 14,1.2-3.4; Gal 4,4-7 i Jn 19,25-27

Maria ens és exemple i protecció. Exemple en l’amor i protecció amorosa. Ella és el testimoni de la plenitud; ens ho ha dit l’apòstol sant Pau, quan el temps arribà a la seva plenitud el Fill de Déu nasqué d’una dona, sota la llei humana per tal de rescatar-nos d’aquesta mateixa llei, per tal d’alliberar-nos de la mort fent-nos fills de Déu, fets fills amb el Fill i així poder abandonar l’esclavatge del pecat i de la mort i esdevenir hereus per voluntat de Déu. No hi ha cap escena més representativa d’aquest gran misteri que és la redempció humana que l’escena del calvari amb Maria, la Mare, i el deixeble estimat. Al calvari és el moment culminant, Jesús ha estat abandonat per quasi tots els seus, un l’ha traït, un altra l’ha negat i la resta han fugit; tant sols un, aquell a qui Jesús estimava, ha quedat als peus de la creu. Però les dones no l’han abandonat, allí hi ha la germana de la seva mare María, la de Cleofàs i Maria Magdalena i allí hi ha, com no pot ser d’altra manera, Maria la seva mare. S’ha acomplert allò que Simeó havia dit de Maria quan van presentar a l’infant al temple, que una espasa de dolor li traspassaria l’ànima i així ha estat. És la força de la redempció que passa per la creu i aquesta força redemptora, en paraules d’Edith Stein és «el poder de despertar la vida en aquells en qui la vida divina estava morta pel pecat. Aquesta força redemptora de la creu és ha passat a la paraula de la creu i a través d’aquesta paraula es comunica a tots els qui la reben, s’obren a ella sense exigir miracles ni raons de saviesa humana; en ells esdevé força vivificadora i formadora que hem anomenat ciència de la creu.» (Ciència de la creu).

La creu és el moment culminant de l’obra de la redempció, el pas ineludible per poder arribar a la resurrecció; però fins i tot en aquell moment, assumint Jesús la nostra mort per tal de destruir-la, també i per damunt de tot hi ha lloc per a l’amor. Jesús confia la seva mare al deixeble estimat i el deixeble més estimat per Ell el confia a la seva mare. Des d’aquella hora, ens diu el quart evangelista a qui la tradició identifica amb aquell deixeble estimat, Maria esdevingué la seva mare i esdevenint la d’ell esdevenia la mare de tots nosaltres.

Per Déu no hi ha res impossible i si confiem, si creiem en Ell també per a nosaltres allò que ens sembla impossible pot esdevenir una realitat. Déu no fa sovint grans gestos, no busca titulars de premsa, actua des de la senzillesa. Com aquell petit  nuvolet esdevingué un cel tapat, un fort vent i una gran pluja. Al Mont Carmel Déu, a través del profeta Elies, realitzà una gran gesta; allí defensà la puresa de la fe davant dels cultes idòlatres i després de tres anys de sequera l’aigua tornà a portar vida a la terra. També al calvari el cel s’enfosquí i d’allò que semblava un petit gest, sublim però petit, la mort d’un dissident, nasqué tres dies després l’alliberament de la humanitat de la mort.

I al calvari hi havia Maria i al Mont Carmel es dona culte a Maria i se la invoca com a estrella del mar, com a punt de referència per a tots nosaltres, com a mare nostra, aquella que te cura de nosaltres amb afecte maternal, aquella que fou plena de la gràcia de l’Esperit, aquella que pregava amb els apòstols en la primitiva comunitat de Jerusalem, aquella que ens ha precedit en la fe i la confiança en el Salvador i que ara ens diu com a Canà «feu el que Ell us digui» i podria afegir “i acolliu-me com a mare vostra perquè jo el conec bé, se ben bé que Ell us estima i que havent mort per vosaltres, també per mi, us obre les portes del cel, com ja me les ha obert a mi”, perquè Maria ens precedeix en la fe i en precedeix també en la resurrecció.

Escrivia de Maria Edith Stein, la gran màrtir del Carmel i l’evangelista de la creu, que «la seva capacitat de sofriment correspon a la dignitat de la maternitat divina i a la seva corresponent gràcia, superior a totes les criatures. Ja que Maria estava relacionada amb Déu i unida amb el Senyor en una unió de vida, tenia que prendre part en els sofriments, no tant sols per la seva participació en el seguiment, la disponibilitat, l’anhel, la simpatia, sinó que tenia que patir realment. Ella com a mare tenia que ser creu per al Senyor. (...) L’amor matern és l’amor humà més fort. L’amor de Maria superava el de totes les mares. Ella mateixa pot ser anomenada amor. (...) Tots els seus sofriments i dolors són d’ella. Totes les seves alegries maternes estan travessades pel sofriment. I totes les paraules de Jesús a ella dirigides són mitjans per apartar-la del pensament de la seva dignitat de mare. Ella esdevé al Gòlgota mare de l’Església, la nostra mare. I per a ella certament era aquella l’hora també de la seva mort.» (Exercicis 1937).

En l’espiritualitat carmelitana Maria i la creu en són els centres, perquè no podem entendre l’obra de la salvació sense la creu i sense Maria; el mont Carmel i el Gòlgota són escenaris de l’acció de Déu i de la presència de Maria i si per Crist, el Fill de Déu fet home, som salvats; per Maria, la nostra mare, podem esbrinar que aquesta salvació és una realitat que en ella ja s’ha acomplert. Maria assumpta al cel està encara als peus de la creu, està encara al mont Carmel com a signe d’esperança i com a estel per guiar-nos cap a aquest únic port de salvació que és Crist, fill de Déu i fill de Maria; aquell qui ens ha fet a nosaltres també fills de Déu i fills de Maria; perquè no s’ha volgut guardar gelosament la seva igualtat amb Déu i fent-se com un de nosaltres, llevat del pecat, ens obre el camí per que esdevinguem fills amb el Pare, cohereus amb Ell de la gloria, com ho és ja Maria en tota la plenitud.

 

El Nostre Pare Sant Benet

 

El Nostre Pare Sant Benet

11 de juliol de 2021

Pr 2,1-9; Salm 1; Col 3,12-17 i Mt 19,27-30

Sant i estimat, compassiu, bondadós, humil, seré, pacient; l’home de Déu Benet era estimat per Déu perquè ho havia deixat tot per seguir-lo. El seu primer gest és un gest de ruptura, Benet trenca amb la seva vida, amb tot allò que fins aleshores l’havia rodejat; la decrepitud de la Roma del seu temps que ja no tenia res per oferir-li li presentava tant sols un futur incert que el podia empènyer al precipici. Aquesta és la primera crida de Déu a Benet, i ell opta per l’abandó de la còmode rutina que li proporcionava aquell imperi a punt d’esfondrar-se i escull la solitud i el desig de plaure tant sols a Déu; portant una vida honrada, recte; guardant els camins dels justos, cercant la intel·ligència; com ens ha dit el llibre dels Proverbis. Déu el volia per a Ell i el cridà a la solitud, al silenci, per parlar-li de tu a tu, per parlar-li directament al seu cor.

Benet, home de Déu, escoltà la veu del Senyor que li parlà enmig del brogit del món que el rodejava i que volia enlluernar-lo amb els seus plaers equívocs i ell ho deixà tot i alhora no deixà res, perquè allò que deixava res no valia als ulls de Déu; la seva és una crida a canviar el món, no tant sols a canviar ell mateix sinó a canviar-ho tot al seu voltant. Benet és un home de Déu per als altres, seguint l’exemple de l’únic mestre que és el mateix Crist. L’experiència eremítica, l’experiència de solitud i de desert de Benet el preparà per a poder afrontar el gran repte que el Senyor li ha posat davant dels ulls, convertir la vida monàstica en un camí cap a Déu viscut en comunitat. El Senyor no crida als qui als ulls del món són dignes, crida a qui vol i quan vol per tal de que arrelin vora l’aigua de la fe i donin els bons fruits de la caritat; per això és feliç l’home que s’hi refugia. Benet «en contemplar a Déu va comprendre la realitat de l'home i la seva missió. En la seva Regla es refereix a la vida monàstica com a «escola del servei del Senyor» i demana als seus monjos que «res s'anteposi a l'Obra de Déu», és a dir, a l'Ofici diví o Litúrgia de les Hores. No obstant això, subratlla que l'oració és, en primer lloc, un acte d'escolta, que després ha de traduir-se en acció concreta. «El Senyor espera que responguem diàriament amb obres als seus sants consells», afirma.» (Benet XVI, 9 d’abril de 2008)

Benet home de Déu fou cridat pel Senyor a cercar la pau, no tant sols a trencar amb el seu passat sinó sobretot a construir un futur per als monjos. La seva conversió, el seu camí de conversió, fou i encara és un camí per compartir-lo  amb els altres, no se’l quedà per a ell, el feu tot sol i no li fou un camí fàcil, canviant la seva escala de valors, els seus prejudicis, la seva conducta, les seves falses seguretats. El canvi de l’home de Déu Benet és un canvi en profunditat, arrelat profundament en la seva fe, en la creu i en un amor sincer i profund al Crist. Benet acull la crida, trenca amb els lligams que el retenien i inicia el seu camí de conversió.

Benet, home de Déu, perdent-ho tot pel Crist ho guanyà tot pel mateix Crist. D’estudiant prometedor passà a ser un solitari cercador de Déu; cridat a la pau però per arribar-hi havia de lliurar molts combats. «Sant Benet estava convençut que només després d'haver vençut aquestes temptacions podia dirigir als altres paraules útils per a les seves situacions de necessitat. D'aquesta manera, després de pacificar la seva ànima, podia controlar plenament els impulsos del seu jo, per a ser artífex de pau al seu voltant.» (Benet XVI, 9 d’abril de 2008). Benet era un home com qualsevol altre, el seu mèrit, la clau de volta de la seva conversió és haver escoltat i haver seguit la crida del Crist. Benet no es va proposar d’antuvi res, es va deixar fer, es va deixar endur pel mateix Crist i aquest com havia anunciat a Pere si abans anava on volia, ara obrint els braços al Senyor  deixà que ell el cenyís i el portés allí on abans ni tant sols havia pensat en anar.

L’home de Déu Benet demana que qui truca a la porta del monestir cerqui Déu de veritat. No que se cerqui ell mateix, ni cerqui honors o plaers, reconeixements o satisfaccions. Benet havia entès que Déu és el centre de la vida del cristià, la nostra vida és cristocèntrica perquè d’Ell ve tot, per Ell passa tot i tot va cap a Ell (Cf. Rm 11,36). Per això Benet tot allò que feu, fos de paraula, fos d’obra, com ens ha dit l’Apòstol, ho feu en nom de  Jesús, adreçant per Ell a Déu, el Pare, una acció de gràcies.

L’home de Déu Benet per a emprendre aquest seu camí de conversió va comptar amb esplèndides i fortíssimes armes com són l’obediència al Senyor, la humilitat, la paciència; amarades per la pregària. Per entendre el camí de Benet, per mirar de seguir-lo cal assumir que la vida monàstica és una escola del servei diví, a imitació de la que formaven els dotze al voltant de Jesús. Benet no és res més que un deixeble del Crist, un dels qui l’han seguit, un dels qui han deixat cases, germans i germanes, pare i mare i camps per rebre molt més i aspirar a posseir la vida eterna. Un monjo no pot voler ser res més que un deixeble del Crist; per escoltar-lo, per obeir-lo i per seguir-lo. Tant sols essent els darrers podrem aspirar a ser mereixedors de ser els primers.

Benet l’home de Déu que «havia decidit de donar-ho tot aquí en la terra per trobar-ho tot després en el cel» (Diàlegs II) no és el nostre objectiu, el nostre objectiu és el que tenia el mateix Benet i aquest no és altre que el mateix Crist, la meta del seu camí i del nostre; el seu model i el nostre; el seu mestre i el nostre. En paraules de sant Joan Pau II «aquest camí de vida pot ser recorregut tant sols en determinades condicions, és a dir, en la mesura en què s'estima a Crist amb cor indivís i es conserva una genuïna humilitat. Llavors el cristià, conscient de la seva indigència i feblesa, entra amb ajuda de Déu en la vida espiritual, s'allibera del que el destorba, contempla més clarament la seva naturalesa autèntica com a persona, i en les profunditats més íntimes de la seva ànima descobreix a Déu present.» (Sant Joan Pau II, 11 de juliol de 1980).