Presentació de
l'opuscle de la Germandat de la Crucifixió
en el 75è
aniversari del misteri de la Crucifixió de Jesús de Valls
Divendres 19 de
gener de 2024
Il·lma. Alcaldessa,
senyor Jordi Gasque President de la Germandat, Pare Ramón Olomí en
representació del consiliari, senyor Pol Montserrat moderador de l’acte, benvolguts
i benvolgudes tots,
Primer que tot
dues paraules: Gràcies i felicitats. Gràcies per la vostra invitació a ser
present avui aquí i felicitats per aquest 75è aniversari que fa que aquest acte
d’avui sigui molt especial per a la Germandat, per a la Setmana Santa i per a
Valls.
Ens trobem avui
aquí per presentar un nou opuscle de la Germandat de la Crucifixió de Valls, de
la vostra germandat. Podríem ben bé dir que arriba una nova Setmana Santa i que
procedim a fer un acte com cada any, però certament no és pas així. En primer lloc
perquè com ens diu el nostre Arquebisbe Joan Planelles en la seva presentació
d’aquest opuscle «és cert que cada any us prepareu per afegir-vos als actes de
Setmana Santa de la ciutat i, a més, col·laboreu a fer que aquesta tingui més
reconeixement. Però, preparar-se cada any no vol dir tornar a fer, literalment i
estrictament, el mateix que s’ha fet sempre. «Malgrat que la principal
finalitat de la vostra entitat és la de “tornar” a fer aquells actes i
celebracions que veniu fent magníficament des de fa molt de temps i fer-los amb
la màxima brillantor possible, cal que viviu el que feu com una novetat
permanent». I aquest any és certament diferent, no ja tant sols perquè després
de l’aturada de la pandèmia aquestes darreres setmanes santes ja han estat diferents,
sinó molt especialment perquè celebreu el 75è aniversari de la construcció i
incorporació del vostre pas a la Setmana Santa de Valls.
La Setmana Santa
és una celebració essencialment religiosa, el seu origen religiós és
indubtable, però en ser un d’aquells moments en que la celebració litúrgica
surt al carrer en certa manera ha traspassat els límits estrictes d’un acte
religiós per esdevenir un element també de la cultura popular. Aquestes
manifestacions de religiositat popular, com les podríem qualificar, són ben
pròpies de la nostra cultura i no ens ha de fer por l’estreta relació entre una
vessant i l’altra. La nostra cultura arrela en la religiositat, aquest és un
punt que potser a vegades oblidem. Al llarg de l’any: Nadal, Setmana Santa,
Corpus o les festes majors, aquí a Valls sant Antoni, la Mare de Déu de la
Candela o sant Joan essent celebracions religioses han passat a formar part de
la cultura popular; un altre terme no pas menor perquè la cultura la fa un
poble i no és una obra de laboratori, d’aquí que arreli en la religiositat tant
present en la nostra societat. Ho escriu Mossèn Antonio Rodríguez, el vostre
consiliari: «són tradicions nascudes de les nostres arrels cristianes que,
segle rere segle, han anat configurant el tarannà col·lectiu del nostre poble.»
En el cas de la
vostra germandat aquests elements són ben evidents, en ella arrela fonamentalment
la fe, el substrat religiós i d’aquest parteixen la participació de la societat
civil en tant que organitzadora i incentivadora d’actes. Ho escriu la vostra alcaldessa Dolors Farré
en la seva salutació en el programa: «La nostra Setmana Santa és, des de la
seva recuperació, un dels grans moments del calendari de celebracions de la
ciutat. (...) De fet, les celebracions de la ciutat són encara més grans perquè
neixen precisament des de la participació i des de la implicació directa de la
ciutadania i del conjunt del nostre teixit associatiu. N’és un exemple la
Germandat de la Crucifixió.» Aquestes manifestacions de religiositat al carrer
no serien pas possibles, no han estat mai possibles, sense l’arrelament en la
societat que les promou, manté i porta a terme. Com diu la Presidenta de la
Diputació en la seva presentació «sou un reflex clar de la contribució del
teixit associatiu i cultural en la vida de la ciutat i del país.»
És evident el
vostre arrelament en la història de Valls, també en el present i ho heu de ser
en el futur. El passat és sovint enyorat i no sempre fou tant brillant com a
vegades el volem recordar, el present és el reflex de l’esforç i del treball
d’un col·lectiu, perquè ho sabeu prou bé, res no s’improvisa, la Setmana Santa,
quan es visualitza al carrer, ha estat fruit de molta feina, de molta
preparació, de molta planificació perquè tot surti bé, per anar millorant allò
que l’any anterior no reeixí i així pas a pas, any rere any, anar fent viva i
present la Setmana Santa.
Això no és
sempre fàcil, no és mai fàcil, ho sabeu prou bé i ho recorda en la seva
salutació el vostre President Jordi Gasque i Garcia. La Germandat ha viscut
moments de gloria, moments de crisis i moments d’incertesa i això es visualitza
de manera molt gràfica en la disponibilitat d’un pas i en la possibilitat de
tenir prou gent com perquè aquest surti al carrer. Ho escriu molt clarament el
vostre President quan diu «la inconsciència de la joventut ens va empènyer a
treure dos misteris al carrer, La Carretada i el Sant Crist de Lepant.» Perquè
en alguns moments de la vostra història ha calgut aquesta inconsciència, diria
millor aquesta valentia de prendre la iniciativa i, mai millor dit, «que sigui
el que Déu vulgui.» I Déu ha volgut que rere cada crisi, cada ensopec amb la
història hàgiu reeixit i tornat al carrer.
Els misteris de
Setmana Santa, els passos, «l’art que forma part indestriable de moltes
tradicions de casa nostra», com escriu Noemí Llauradó, Presidenta de la
Diputació, adquireixen el seu ple sentit quan es mostren al carrer. Cal que aquest
patrimoni sigui conservat de la millor manera possible, com ho feu a l’església
de Sant Joan amb els passos més històrics o a l’església del Carme, però la
Setmana Santa no es per museïtzar-la 365 dies l’any, necessita que durant uns
dies recuperi la seva principal característica, que sigui aquesta mena de
catequesi plàstica i popular que no pot tenir altre marc que el carrer. Una
zona museística que aculli els misteris ha de servir per preservar-los i
sobretot per divulgar el que significa i el que és la Setmana Santa,
sobretot ales noves generacions. Aquest
aspecte, el de la conservació i restauració d’aquest ric patrimoni el tracta
molt acuradament a l’opuscle l’Aleix Álvarez Vall especialista en imatgeria
festiva i religiosa que ja d’antuvi ens fa adonar que pas significa literalment
sofriment i ens alerta de les patologies que afecten als misteris en tant que
peces que s’exposen durant unes hores al carrer i a les que afecten la humitat,
la temperatura, la llum, la ventilació, la contaminació atmosfèrica, les
accions humanes i especialment els muntatges i desmuntatges, que són sempre
complicats així com per exemple la decoració amb flors tot i que es faci amb la
major cura possible.
Cal evitar de
guardar aquest patrimoni en llocs, en magatzems que no reuneixen les
condicions, com tantes vegades passa en tants llocs i que suposa al cap i a la
fi el deteriorament d’aquest patrimoni artístic. Preservar-los sempre per
mostrar-los. Són elements diferents, certament, però ningú no entendria els
vostres gegants i gegantons, tots els elements del seguici popular única i
exclusivament tancats darrera una vitrina, els cal interactuar amb la canalla,
amb la gent al carrer, sols així adquireixen la seva vertadera dimensió. Un
misteri, un pas de Setmana Santa es mostra en tot el seu sentit quan recorre
els vostres carrers, amb el joc de llums que al capvespre del Divendres Sant el
il·lumina i en mostra les ombres, en una escenografia més arrelada en el temps i
en la pràctica, que en els plantejaments tècnics.
Per això és
important aquest any, aquest 75è aniversari, per a vosaltres i per a tots els
vallencs i vallenques. Un detall ben concret ho mostra, l’arrelament del vostre
pas en la cultura de la vostra vila que el coneix amb un nom casolà, familiar.
“La carretada” és un nom que li ha donat la gent, que mostra en primer lloc la
grandària del misteri, un nom que arrela ja al segle XVIII amb el primer pas fins
a la seva desaparició l’any 1893; un nom que es recupera en restaurar-se el pas
el 1913, que es manté amb el nou pas de 1935, obra també d’un vallenc,
l’escultor Anselm Nogués i Garcia, destruït durant la Guerra Civil, i un nom que
recupereu de nou amb el misteri actual de 1949.
Com escriu el
vostre President: «el camí ha estat farcit d’entrebancs, però persistim amb la
intenció de preservar i transmetre una part de la nostra història, tradició de
pares a fills i d’avis a nets.» Així ho viviu, la tradició és la història que
manteniu avui, en el present, però no per mantenir-la sols avui, sinó per
transmetre-la al futur. Cal que cadascun de vosaltres es digui, com escriu el
vostre President: «em sento orgullós de participar a la Processó del Sant
Enterrament». Com s’hi sentiren els vostres avis que són el passat, les arrels,
com us n’heu de sentir vosaltres els pares que sou el present, l’avui, com se
n’hauran de sentir els vostres fills que són el futur, el demà.
Per això la Setmana Santa no es pot museïtzar durant tot l’any, això
seria matar-la, cal que es mostri tal com és, tal com a estat pensada, per ser
presentada al carrer. Com ho sintetitza molt bé Mossèn Joan Àguila quan escriu:
«Sortir amb les imatges pel carrer expressant respecte i devoció són una gran
ocasió evangelitzadora i catequètica, ja que és l’oportunitat de donar
testimoni davant de no-creients i curiosos del Misteri central de la nostra fe.
A més, la processó del Divendres Sant té un ordre cronològic i pedagògic que
esdevé anunci explícit del que van suposar les darreres hores de la vida de
Jesús. El ritme que s’estableix, pausat i sense presses, també ajuda a que la
contemplació dels misteris no sigui només una mirada curiosa de les imatges,
sinó la possibilitat de deixar-se corprendre per les expressions i gestos que
connecten directament amb el nostre sentiment més pregon de dolor, patiment,
angoixa... i tot viscut des de l’Esperança i la confiança absoluta en Déu.»
Cal preservar el
patrimoni que aquí a Valls és molt ric, perquè conserveu passos com les obres
de Lluís Bonifàs i Massó, anteriors a la Guerra Civil, tota una riquesa que ens
permet veure encara en viu als carrers aquelles obres un xic diferents a les
que es van anar creant després i que representen l’arrel profunda en l’art, la
religiositat i la cultura popular. Vosaltres avui mostreu al carrer allò que
els vostres pares us van llegar per tal de que demà siguin els vostres fills
els qui mostrin allò que els llegueu vosaltres. Aquest caràcter familiar no es
limita a cada casa, traspassa al teixit associatiu. El vostre és un cas més que
evident d’arrelament amb la relació amb l’Escola del Treball, que fou l’eix
sobre el qual es recuperà el vostre pas ara ja fa 75 anys.
Tot plegat ho
explica molt bé en el vostre opuscle en Pol Montserrat i Rovira recorrent els
diferents moments històrics que ha viscut la Germandat. La primera dada
documental la tenim datada l’any 1761 informant de la seva participació en la
processó del Dijous Sant. Era tradicional aquesta ubicació de la processó en
aquest dia i no seria fins uns anys després en que es desplaçaria en moltes
poblacions cap al Divendres Sant, més aviat per raons operatives ja que aquest
dia permetia de disposar d’unes hores lliures d’ accions litúrgiques. Cal tenir
present que fins la reforma de la Setmana Santa del Papa Pius XII Dissabte Sant
era anomenat Dissabte de Gloria i la celebració de la resurrecció del Senyor es
feia durant el mateix dissabte encara de dia; arrel d’aquesta reforma es
configurà el Tríduum Pasqual tal com avui el coneixem tot i que amb alguna
variació.
Potser val la
pena d’aturar-se un moment en aquesta ordenació litúrgica que al cap i a la fi
condiciona i situa les celebracions al carrer. La celebració de la Setmana
Santa conté segurament els estrats més arcaics conservats en la litúrgia
romana. D'altra banda, al costat d'aquests elements venerables, se’n van
mantenir uns altres, incorporats arbitràriament al llarg del temps. Totes dues
dades, units a la importància indiscutible de la Setmana Santa en el marc de
l'any litúrgic, han fet d'aquests dies un moment d'especial interès per a
l'Església. La celebració de la Vetlla Pasqual primer, l’any 1951, i del
conjunt de la Setmana Santa després, l’any 1955, han estat objecte de
successives reformes i remodelacions. En la reforma de 1955 el Papa Pius XII va
aprovar la nova normativa litúrgica sobre la Setmana Santa, en la qual es van
restaurar algunes de les cerimònies que havien estat alterades a través dels
anys. Adequant horaris, per exemple, es volia fer més fàcil la concurrència en
les cerimònies tornant-les al seu horari originari i apropiat. En els temps
apostòlics l'Església Catòlica celebrava la litúrgia del Dijous Sant, del
Divendres Sant i de la Vetlla Pasqual en les mateixes hores del dia en què es
calculava que havien succeït els fets. La institució de l'Eucaristia va tenir
lloc el capvespre del Dijous Sant, la Passió i la Crucifixió van tenir lloc en
les primeres hores i el migdia del Divendres Sant i la Resurrecció va tenir
lloc durant la nit del Dissabte Sant, arribant al matí del dia de Pasqua amb les
primeres aparicions del Senyor. Els oficis litúrgics, com s’acostuma a anomenar
la litúrgia d’aquests dies sants, eren celebrats al matí de cadascun d’aquets
dies. La reforma de la litúrgia de la
Setmana Santa feta pel Papa Pius XII cercava
tornar als orígens, facilitar la participació dels fidels i recuperar el sentit
i la centralitat d’aquestes dies. Per això es va restaurar la celebració de la
Vetlla Pasqual durant la nit, essent fosc, recordant aquella nit en que Crist
ressuscità. Es cercava sobretot de destacar la unitat celebrativa del Tríduum
Pasqual, quan celebrem la passió, la mort i essencialment la resurrecció del
Senyor, ja que aquest darrer és el centre de la nostra fe; Crist va patir i va
morir per vèncer la mort. Aquestes disposicions litúrgiques doncs van anar
situant les celebracions de les processons en diferents moments fins a
l’esquema que encara avui conservem. Un detall sobre aquest tema l’explica en
Rafael Castells a l’opuscle quan escriu: «Més records dels anys seixanta són quan
es va optar de fer l’exposició de misteris a la plaça del Blat, ja que
antigament aquesta exposició es feia dins a l’església de Sant Joan. Això va
succeir perquè el Divendres Sant a la tarda es feia una funció litúrgica dins
de l’església i es necessitava el lloc que ocupaven els misteris. També recordo
que el Dijous Sant a la nit era tradició anar a visitar els Monuments a les
diferents esglésies, capelles i convents. A l’església de Sant Francesc hi
havia torns de vetlla que feien els membres de la Germandat del Sant Crist de
la mateixa, o també n’era el cas de l’església de la Mare de Déu del Carme amb
membres de la Confraria d’Alumnes i Ex-Alumnes del Col·legi Pare Claret. En els
dos casos anaven amb les vestes respectives.»
Així doncs
teníem que al segle XVIII la processó se celebrava el Dijous Sant i ja hi
participava un pas de grans dimensions que incloïa les imatges d’un Crist de
tamany natural estirat damunt la creu, una Mare de Déu als peus contemplant
l’escena, dos jueus clavant amb els claus a Crist a la creu i un darrer
personatge subjectant-li els peus amb una corda, al qui s’anomenava
“l’estiracordetes”, una denominació simpàtica que mostra un altre cop
l’arrelament del misteri en la cultura popular. Les imatges, com totes
aleshores, eren fetes de cartró, policromades i vestides amb roba, els sicaris
vestits com els pagesos de l’època amb calça curta i brusa. Era la tipologia
habitual dels passos i pel material en que estaven fets la seva conservació era
sempre precària. Ens comenta Pol Montserrat que entre 1893 i 1913 el pas deixà
de sortir al carrer fins que amb la refundació de la Germandat i la restauració
del misteri aquest tornà a participar en la processó ja fins l’any 1930, quan
el seu estat era de nou força precari. Així l’any 1930 seria encarregat un nou
pas, l’obra de Anselm Nogués que sortiria definitivament en la processó de 1935.
Era composat per un Crist jacent a la creu, tres jueus i un soldat romà. Recordem
que durant la II República alguns anys les processons no sortiren al carrer,
tant més que fins i tot algun any el Divendres Sant coincidí amb el 14 d’abril
aniversari de la proclamació de la República l’any 1931 i per tant festa
oficial. Així durant el conflicte civil subsegüent el pas dels anys trenta i
l’antic, tots dos misteris, serien destruïts, malgrat haver intentat de
protegir-los en un magatzem privat i sols es salvaria la imatge de la Mare de
Déu del primitiu misteri.
Aquesta obra
d’Anselm Nogués que tants poc anys pogueren contemplar els vallencs i
vallenques als seus carrers ens és molt ben explicada per Sebastià Sánchez i
Sauleda que repassa la vida i l’obra del seu autor amb obres a Montserrat, el
tercer misteri de dolor del rosari escultòric, o a la façana de la Biblioteca
nacional a Madrid, amb l’estàtua d’Antonio de Nebrija, per citar algunes de les
seves obres més emblemàtiques. De la categoria de l’obra feta per a la vostra
Germandat sols recordar el que escriu en Sebastià Sánchez: «L’espera va valer
la pena, ja que la reacció dels ciutadans de Valls en veure la feina de Nogués
va ser molt positiva.»
Si ja als anys
trenta el nou pas havia estat promogut per una comissió, un cop acabat el
conflicte bèl·lic i durant la dura postguerra calgué esperar a l’any 1948 per
plantejar-se l’encàrrec d’un nou misteri. I aquí hi ha una dada molt important
que significa i diu molt de la història de la Germandat de la Crucifixió, el
nou pas no s’encarrega a un escultor o a un taller de fora, com en tants altres
casos i en tantes altres poblacions, l’encàrrec es fa al professor d’escultura
Joan Borrull i Soler de l’Escola del Treball, que tingué la seva seu en aquest
lloc on ens trobem avui, i el professor hi feu participar als seus alumnes:
Ignasi Ferré i Cabré, Joan Ferrer i Briansó i Pere Benaiges i Buyó. Ells
realitzaren les quatre figures i el professor de fusteria Magí Ferrando i
Canela juntament amb els seus alumnes la peanya i la base de fusta i el també
professor Joan Güell i Bonet el xassís. El vostre pas és una obra col·lectiva i
això diu molt, la Germandat no es limità a adquirir o a encarregar a un
escultor el nou misteri, hi involucrà l’Escola del Treball amb els seus professors i els seus alumnes treballant
plegats, De l’elaboració de la maqueta feta per Joan Borrull al gener de 1948 a
la benedicció del misteri el Diumenge de rams de 1949 passaren pocs mesos. Fou
un treball fet a moltes mans, fet a Valls, fet amb celeritat, ben fet , amb un
bon resultat i que significà la connexió entre dues institucions profundament
vallenques i molt arrelades a la ciutat com la Germandat de la Crucifixió i
l’Escola del Treball. Podem imaginar que tant pels alumnes com pels professors
que hi van intervenir veure el misteri recórrer els carrers de Valls la nit del
Divendres Sant deu haver estat sempre un moment especialment emotiu.
D’aquesta
relació entre l’Escola del Treball i el misteri de la crucifixió ens en parla
en Francesc Murillo i Galimany en una interessant aportació al vostre opuscle. Una
relació amb les associacions i entitats cíviques i religioses que no era nova;
com explica en Francesc Xavier Cortés i Nadal quan escriu sobre la Congregació
Mariana i els seus 115 anys de presència a Valls fent-se especial ressò de la
relació entre la vostra Germandat i la Congregació Mariana de Valls.
Certament la història té moments d’alts i baixos i la darrera part de la
dècade des anys seixanta i els inicis de la dels anys setanta del segle XX
portà a una crisi de les processons, del nombre de participants i dels recursos
humans i econòmics que s’hi podien emprar. En paraules de Josep Maria Rovira
escrivint sobre aquells anys: «Retornant al text que recordava de l’any 1975,
després dels apunts que han servit per aclarir la decisió personal d’accedir a
ocupar la presidència de la germandat, i tot el que marcarà tota la intervenció
en el càrrec, segueixo amb les notes que diuen així: “La premura del temps va portar
a actuar de manera immediata i es va passar a organitzar la sortida a la
processó del misteri de la Crucifixió de Jesús. També ens vam proposar treure
el misteri del Sant Crist de Lepant, germandat que ja no sortia a la processó
des de mitjans dels anys seixanta. Tots els meus alumnes tenien gran interès
que fes consultes als dirigents de la Germandat del Sant Crist de Lepant i la Mare
de Déu del Roser a fi de sol·licitar al president i a la junta que ens
permetessin treure el seu misteri juntament amb el de la Crucifixió de Jesús,
el qual es trobava en molt bon estat de conservació en el seu conjunt. A la
nostra petició adreçada a la junta, en concret al Sr. Isidre Ferré i Vila, van
permetre que preparéssim el misteri conjuntament amb el nostre i que tornés a
sortir a la processó.” Així doncs amb molta empenta i ben disposats a
treballar, ens vam posar a organitzar tota la feina a fer. Les ganes i
entusiasme eren prou grans per superar dificultats i entrebancs de tota mena.
La voluntat de superació no van permetre que les dificultats fossin
invencibles. Amb aquest esperit de superació es va aconseguir sortir amb els
dos misteris a la processó del Divendres Sant de 1975. Hi van participar una
gran multitud de joves, que amb gran esforç s’havien posat a prova, i amb tota
seguretat van superar les seves possibilitats i segurament que van créixer com
a persones.»
A tall
d’anècdota es recorda a Tarragona una processó de meitats dels anys setanta, a
la presidència final de la qual hi havia el Dr. Pere Batlle i Huguet canonge,
arqueòleg i prefecte de la Congregació de la Sang, entitat que organitza la
processó del Sant Enterrament a Tarragona, i al seu costat en Lluís Maria
Mezquida, periodista local conegut pels seu pseudònim de “Petròfilo”; el Dr.
Batlle, veient la poca participació, com alguns passos tenien que ser portats
per membres d’altres confraries en no poder reclutar les seves prou gent i el
desproporcionat equilibri respecte a la participació d’autoritats i forces
militars, digué al seu acompanyant “Mezquida això s’acaba”. Certament corria el
risc d’acabar-se, de fet es va acabar en moltes poblacions que ja no han tornat
a recuperar aquests tipus de manifestacions i val a dir també que molts cops
amb la complaença del que podríem dir les autoritats religioses que no veien
amb bons ulls les processons als carrers. A Valls però es va lluitar contra
aquesta crisi fins al darrer moment i el mateix Mossèn Josep Pascual i Palau,
consiliari de la Comissió de Germandats i Confraries, ajudà a tornar a vincular
l’Escola del Treball amb la Germandat de la Crucifixió. Fou quan «la
inconsciència de la joventut ens va empènyer a treure dos misteris al carrer,
La Carretada i el Sant Crist de Lepant.», en paraules del vostre actual
President i actor ja en aquells moments. Fins que l’any 1979 «les noves
corrents religioses i socials van fer que l’any 1979 fos l’últim any en que la
Processó del Sant Enterrament sortia al carrer.», com ho sintetitza en Pol
Montserrat al seu article. Ho explica en Rafael Castells dient: «Cap als anys
setanta, després del Concili Vaticà II, hi va haver una mica de barreja de
conceptes, i les processons de Setmana Santa no van acabar de trobar l’encaix. En
un moment determinat, l’assistència a la processó va minvar significativament.
En algunes ciutats de la zona, Tarragona o Reus, ho van saber aguantar, però en
el cas de Valls hi va haver alguna germandat que va desaparèixer, com és el cas
de la Germandat del Sant Crist de Lepant o el Gremi de Corders que acompanyaven
el misteri del Davallament de la Creu, i en altres van disminuir substancialment
el nombre d’assistents. Davant d’aquest fet, l’any 1979, després de diferents
accions per revertir la situació, es va optar per, temporalment, no organitzar
la processó.»
Caldria esperar
vint-i-tres anys, que no són pocs quan gent que venia de les antigues
confraries i gent que venia dels moviments associatius civils es proposaren de
recuperar aquesta manifestació i així fou. I recuperar quelcom perdut durant
vint-i-tres anys no es pas una tasca fàcil. Com escriu Rafael Castells: «L’Ajuntament
s’hi va mostrar a favor, per part de la clerecia local també van tenir molt bona
disposició, sobretot amb l’arribada de Mn. Josep Bofarull, com també dels
antics membres de les germandats i confraries.»
Per això que
avui celebreu feliçment el 75è aniversari del vostre misteri en plena activitat
és motiu d’orgull i de satisfacció per a tots vosaltres i de felicitació per
part de tots nosaltres. Ara gaudiu d’un grup de portants estables, membres de
la Colla Jove dels Xiquets de Valls, una mostra més de l’arrelament social de
la vostra Germandat a Valls i de la interrelació entre entitats socials com amb
aquesta tant significativa en el món casteller. Cert que mai no hi ha res segur
i que ben bé pot ser que de nou apareguin moments de baixa, moments de crisis;
però una cosa podeu tenir per certa, en cas de nova crisi la remuntada és
possible i ho heu experimentat més d’un cop; sabeu a més de que és possible com
fer-ho, connectant amb el teixit associatiu de la ciutat; això són dos elements
que la història de la vostra Germandat us ha llegat i no és pas un regal
d’escàs valor.
Ara em voldria
referir de manera especial a dues col·laboracions publicades a l’opuscle, les
de Rafael Castells i París i la de Josep Maria Rovira i Garriga a les que ja he
fet alguna referència. Crec que tenen una gran importància en tant que es
presenten com a vivències i com a reflexions personals. Cada confrare, cada
membre d’una germandat o d’una confraria ho és per una raó o altre, molts cops
per raons familiars, ho som per tradició familiar i això sovint es va
transmetent de generació en generació fins avui. Heretar la vesta del pare, com
explica el senyor Castells es quelcom que va molt més enllà de traspassar un
vestit, peculiar certament, és com passar un testimoni, un relleu en aquesta
cursa generacional que tant sovint està present en el món de la Setmana Santa,
com en d’altres àmbits associatius certament. Aquestes col·laboracions
representen, com també la del President, la història viva i viscuda de la
Setmana Santa.
Com escriu Josep
Ignasi Boada i Gasulla en la seva aportació: «hem d’estar preparats per posar
al centre de les nostres confraries la fe que hem de ser capaços de mantenir i
mostrar com el gran tresor que sempre ha estat.» La clau ha de ser la fe,
l’esperança i la caritat. La fe és el que mostrem als carrers aquests dies
sants, una processó va més enllà de ser un acte tradicional, folklòric; és un
acte de fe i aquesta fe es mostra en la caritat primer que tot entre els
mateixos membres d’una germandat i d’una confraria, lligams de germanor que
surten enfora cap als qui ens envolten, especialment cap als qui els cal més ajuda
i suport. I la fe mostrada en la caritat dona com a fruit l’esperança. El
cristià és l’home i la dona de l’esperança, ho ha de ser, si no té esperança
res no val. Sense esperança no hi ha fe vertadera, perquè la mateixa fe és
esperança. Jesús, el Crist, a la creu on ha estat clavat, confia el seu darrer
alè al Pare, ho fa esperançat, cert de que el seu sacrifici no ha caigut en el
no res; la seva mort és aquella llavor que caient en terra bona dona molt de
fruit, el fruit de la vida vertadera i plena.
Escriu el nostre Arquebisbe en la
seva darrera Carta Pastoral: «Germans i germanes en Crist, se’ns demana de
donar la talla, d’estar a punt per a l’aventura d’anunciar arreu el missatge
engrescador de Jesús de Natzaret. Preparem-nos també per al proper Jubileu de
l’any 2025 que porta per lema «Peregrins de l’esperança». Quina expressió tan
bonica! – escriu l’arquebisbe Joan - No som nosaltres sols qui tenim les
solucions, sinó que peregrinant tots junts, amb tants homes i dones del nostre
entorn, ens disposem a caminar vers la veritat de Déu. Però la nostra
peregrinació no és un anar d’aquí d’allà, sinó que té les seves arrels en la
Creu de Crist, força per a un món nou basat en l’amor de donació dels uns pels
altres. És aquí on trobem la nostra esperança, l’esperança de la humanitat
sencera.» (Heu estat fills, sigueu també mares, p. 59).
En aquest 75è aniversari del
vostre misteri, que és la vostra senya d’identitat, la imatge de cara enfora
més important que teniu i que heu de conservar, sigueu també testimonis del
passat, exemples en el present i esperança pel futur. Sabeu ben bé de crisis i
d’èxits, de moments alts i de moments baixos, però sempre heu perseverat i heu
restat mirant que de cada entrebanc en sortís un futur millor. Deia el Papa
Francesc en una audiència a confraries religioses: «m'agradaria convidar-vos a
articular el vostre camí en tres eixos fonamentals: l'evangèlic, l'eclesialitat
i l'esperit missioner. Resumiria aquesta indicació així: - deia el Papa Francesc
- caminar seguint els passos de Crist; caminar junts; caminar anunciant
l'Evangeli.» (16 de gener de 2023). D’aquests tres eixos que destacava el Papa:
l’evangèlic correspon a la fe, l’eclesialitat a la caritat i l’esperit
missioner a l’esperança. Que així seguiu caminant com a germandat i pugueu
celebrar molts més aniversaris del vostre misteri i de la vostra Germandat.
Moltes gràcies, felicitats i molt
bona Setmana Santa.