Dimarts de la I setmana d’Advent
3 de desembre de 2019
Is 11,1-10; Salm 71,1-2.7-8.12-13.17 i Lc 10,21-24
«Feliços els ulls que poden veure això
que vosaltres veieu», diu Jesús als seus deixebles. Nosaltres hem rebut la fe
d’aquells homes, que el veieren i el sentiren, als qui Jesús adreçava aquestes
paraules; és la fe de l’Església de la qual participem pel baptisme. Potser no
som massa conscients de que som molt afortunats, potser no vivim conscients
d’aquesta felicitat de la que se’ns ha donat la possibilitat de gaudir. Jesús
se’ns ha revelat, ha plagut a Déu que coneguem allò que restava amagat als
savis i als entesos. Pel Fill podem arribar al Pare, Déu ha posat la nostra
salvació en mans del seu Fill, que fent-se home ens fa el do d’accedir al
coneixement del Pare. És aquest el gran misteri que comporta l’encarnació,
mort, passió i resurrecció del Fill de Déu.
Jesús inicia la seva pregària reconeixent
fins al fons, plenament, l'acció de Déu Pare, i, la seva comunió conscient i
joiosa amb el seu obrar, amb el projecte del Pare. Jesús entona un himne de
joia, culminant així la seva pregària que és profunda i íntima comunió amb el Pare
en l'Esperit. S’adreça a Déu dient-li pare, terme que expressa la consciència i
la certesa de Jesús de ser el Fill, en íntima i constant comunió amb ell, i
aquest és el punt central i la font de tota pregària de Jesús; juntament amb
l’entusiasme de l’Esperit. Déu amb la força de l’Esperit prega al Pare i en
acabar gira els ulls vers als deixebles que ha cridat a part per comunicar-los
i fer-los partícips de la seva joia.
Tot allò que tants profetes i reis
volien veure i no van veure, perquè no els va ser donat de conèixer-ho, els
nostres ulls ho poden veure. No pas en plenitud aquí a la terra, certament,
sinó que aquí fem un tast d’aquell dia
en que ningú no serà dolent ni farà mal, perquè el coneixement del Senyor haurà
omplert el país com l’aigua omple la conca del mar; com ens diu el profeta
Isaïes. Per viure-ho plenament hem de
demanar al Senyor el seu dret i la seva rectitud, confiar-nos plenament a Ell. La nostra felicitat rau en la certesa de ser
objectes de l’amor de Déu, de ser subjectes del seu perdó, de saber-nos imatge
de Déu i de participar de la divinitat essent fills amb el Fill. Déu no judica per les aparences, ni pel que sent
dir; ell farà justícia en el segon i definitiu adveniment, perquè és la
justícia.
Tot plegat comença, té el seu inici en l’encarnació, el
moment en que Déu es feu home per a nosaltres i per a la nostra salvació. Les
maneres d’actuar de Déu són desconcertants, els camins de la salvació són nous,
inèdits; com inexplicable és que una soca tallada, la humanitat, rebroti per aixoplugar l’esperit de saviesa i
d’enteniment, de consell i de valentia, de coneixement i de reverència; el Fill
de Déu fet carn.
La nostra joia neix de la seva joia, Jesús s’alegra amb
l'Esperit Sant; és l’Esperit qui el guia
i l’omple d’alegria perquè tant sols l’Esperit ens pot fer entrar en el misteri
de Déu, d’ell surt la llum que guia els nostres passos i no ens fa perdre la
pau, fins i tot en els moments més obscurs; que tant sols podem superar
confiats en el Senyor, en la seva bondat i la seva justícia.
No aprenem a conèixer Déu a través de grans disquisicions
teològiques; sols des de la humilitat ens podem apropar al seu misteri i rebre
la seva llum, aquella llum que durant aquest temps d’Advent esperem amb
il·lusió, que és el Fill de Déu fet home. Déu s’amaga en la humilitat de la
condició humana i es deixa clavar a la creu per a nosaltres; no hi ha misteri
més admirable ni joia més gran que l’obra de la redempció que és fruit de la
Trinitat Santa.
Jesús és model de pregària, inflamat per l’Esperit mira
primer al Pare, a qui ha plagut posar-ho tot a les mans, i en acabar mira als
homes, a nosaltres, als qui ha vingut a salvar. Diu el Papa Francesc en la seva
darrera Carta Apostòlica Admirabile signum: «La manera d'actuar
de Déu gairebé atordeix, perquè sembla impossible que Ell renunciï a la seva
glòria per a fer-se home com nosaltres. Quina sorpresa veure Déu que assumeix
els nostres propis comportaments (...). Com sempre, Déu desconcerta, és impredictible,
contínuament va més enllà dels nostres esquemes. (...) Déu tal com ha vingut al món, ens convida a
pensar en la nostra vida empeltada en la de Déu; ens convida a ser deixebles
seus si volem aconseguir el sentit últim de la vida.» (AS, 8).