La Immaculada Concepció de
la Verge Maria
Festes Decennals en honor a la Mare de Déu del
Lledó
Parròquia de Sant Joan Baptista
La Pobla de Mafumet 8 de desembre de 2019
Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9; Lc 1,26-38
Som en el temps litúrgic en que tot recordant la
primera vinguda del Fill de Déu, ens preparem per a la segona i definitiva a la
fi dels temps i per a aquella altra particular per a cadascun de nosaltres quan
ens arribi l’hora. Tot just encetat l’Advent, l’Església ens proposa el misteri
de la immaculada concepció de la Verge Maria. Aquest dogma, de llarga evolució
i discussió en el sí de l’Església fins que fou definitivament formulat pel
Papa Pius IX el 1854 amb la butlla Inefabilis
Deus, és la formulació teològica
de que Déu havia predestinat a Maria des dels inicis dels temps per a ser la Mare
del seu Fill fet home. Maria és la nova Eva que esdevé així porta de la
salvació per a tota la humanitat.
Si ve la formulació
teològica ens pot semblar complicada veiem com la història, el fet de
l’anunciació que avui ens relata l’Evangeli, no pot ser més senzill. Una noia està
a casa seva, poc pot sospitar que Déu ha pensat en ella ni encara menys que ha
d’engendrar un fill d’una manera ben atípica. Potser Maria deuria estar més
aviat donant tombs amb com seria la seva vida amb Josep, aquell home de
l’estirp del rei David amb el que l’havien promès. De sobte tota la seva vida
canvià radicalment, ho fa en el fons, perquè en les formes, de cara als veïns i
coneguts acabarà desposada amb Josep i tenint un fill, no pas res de l’altre
món. Però ella sap que de fet la seva vida està en mans de l’altre món, en mans
de Déu, que té plans especials per a ella i alhora, en certa manera, la
història de la salvació està en les mans de Maria, tot depèn de que ella
accepti o no el que l’àngel li ve a anunciar. Déu no s’imposa a Maria, com no
s’imposa a cap de nosaltres, Déu, per mitjà de l’àngel, li proposa d’acceptar
de col·laborar en l’encarnació del seu Fill i esdevenir així la Mare de Déu.
Maria no ho posa difícil
a l’àngel, però té reaccions ben humanes. Torbació, por, li venen moltes
preguntes al cap; però a la fi es confia al pla de Déu. Escriu sant Bernat: «Vas
sentir, Verge, que concebràs i donaràs a llum a un fill; vas sentir que no serà
per obra d'home, sinó per obra de l'Esperit Sant. Mira que l'àngel espera la
teva resposta, perquè ja és temps que torni al Senyor que l’ha enviat. També
nosaltres, (...) esperem, Senyora, aquesta paraula de misericòrdia. (...) Per
què trigues? Què receles? Creu, digués que sí i rep. Que la teva humilitat es
revesteixi d'audàcia, i la teva modèstia de confiança. De cap manera convé que
la teva senzillesa virginal s'oblidi aquí de la prudència. En aquest assumpte
no tinguis por, Verge prudent, de la presumpció; perquè, encara que és bona la
modèstia en el silenci, més necessària és ara la pietat en les paraules.» (Sant Bernat, Homilia
4, 8-9: Opera Omnia, Edit. Cister. 4, 1966, 53-54). I Maria diu sí i acull a les seves entranyes al Fill de Déu.
Per
això Maria esdevé la icona de l’esperança. Quan l’arcàngel Gabriel saludà a
Maria amb la paraula “alegra’t”, per Maria l’alegria entrà en el món, en la
vida de la humanitat, en la nostra vida. Maria és la icona del creient
esperançat, aquella que amb el seu sí a l’arcàngel Gabriel acollí a Crist i
acollint-lo acull ara mateix la nostra salvació. El pla de salvació, previst
per Déu des de tots els temps, reserva un lloc preferent a Maria, a la mare, a
la dona.
Maria
és introduïda en el misteri, en la vida de Crist, a través de l’anunciació. La
seva és una resposta lliure. Quan Déu envià un àngel a un poblet, entrà a casa d’una noia, ella ja era
promesa; l’àngel li portava un missatge, ella en escoltar-lo es torbà i
pensava, l’àngel li digué de nou; ella li preguntà; l’àngel li respongué; ella
va respondre sí, i l’àngel es va retirar. L’àngel era Gabriel, el nom de
la noia era Maria, el promès era un descendent de David, que es deia Josep; el
missatge era que Déu li havia concedit el seu favor i tindria un fill a qui
posaria el nom de Jesús i que seria el messies promès al poble d’Israel. De la
dinàmica d’aquesta acció sorgeix la pregunta clau, la pregunta que es fa Maria,
i era com podia ser tot això, si no tenia marit; l’àngel li anuncià que
l'Esperit Sant vindria sobre d’ella i la resposta de Maria fou «Soc l'esclava
del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules».
És la
proximitat de Maria, la seva profunda humanitat, la que ens la fa també propera
a nosaltres. És present sota cada advocació particular, ara i aquí sota
l’advocació de la Mare de de Déu del Lledó, les festes desenals de la qual
comencen amb aquesta celebració de la seva immaculada concepció. Aquesta bella
imatge d’una Maria serena, cofoia del tenir llur fill a la falda, ens fa
present a la Mare de Déu, ens l’acosta, i ens fa present alhora al seu Fill.
Sota cada advocació de la Mare de Déu, i en són tantes, Maria se’ns apropa. La
Mare de Déu del Lledó forma part de la Pobla, potser dir que és una més no
seria prou adequat, però us la sentiu vostra i sentint-la a ella vostra hi
sentiu a la Mare de Déu i sentint-hi a la Mare hi sentiu al Fill.
A les portes
del Nadal mirem de pensar-hi una mica en tot plegat, cada deu anys, des d’en fa
vuitanta, aquesta festa és una nova oportunitat per girar els ulls cap a Maria
i fer-ho amb la mateixa confiança amb que ella es va confiar. Ella que respongué
una paraula i rebé al qui és la Paraula; pronuncià la seva paraula i concebé la
Paraula divina; digué una breu paraula i acollí en el seu si a la Paraula
eterna. (Cf. Sant Bernat, Homilia 4, 8-9: Opera
Omnia, Edit. Cister. 4, 1966, 53-54).