diumenge, 8 de desembre de 2019

Pregó vuitenes Festes Decennals en honor a la Mare de Déu del Lledó


Pregó vuitenes Festes Decennals en honor a la Mare de Déu del Lledó
Parròquia de Sant Joan Baptista
La Pobla de Mafumet 8 de desembre de 2019

Il·lm. senyor Alcalde, senyor Rector, regidores i regidors, ciutadanes i ciutadans de La Pobla de Mafumet.

El dia 1 de febrer de 1940 a les vuit del vespre tornava a la Pobla la imatge de la Mare de Déu del Lledó, fent, diuen les cròniques, una entrada triomfal. El dia següent, festivitat de la Candelera, la presentació del Senyor quaranta dies després del Nadal, es va poder celebrar amb tota solemnitat la festa titular de la Mare de Déu del Lledó, amb el poble engalanat i il·luminat, les cases adornades i el nom de la Verge arreu. Una processó solemne va portar la imatge des de l’entrada del Poble fins a l’actual carrer de sant Joan. Aquest és el moment, la data que és l’origen de l’actual celebració desenal en honor de la vostra patrona. Mossèn Pere Batlle a la seva obra Los Monumentos Arqueológicos y Tesoro Artístico de Tarragona y su provincia durante los años 1936-1939 ho descrivia així: «Una bellísima imagen de la Virgen del tipo de las sentadas talladas en madera y policromadas, del s. XIII, fue escondida y se conservó enterrada durante algún tiempo, escapando así de la destrucción. Más tarde fue recogida y llevada a los Museos de Tarragona. Ha sido recuperada y restituida al culto

Aquesta imatge durant el període 1936 a 1939 es lliurà de tres perills. A inicis de la guerra civil, el 22 de juliol de 1936 fou salvada de les flames, en ser treta de l‘església on rebia culte, per tres joves, Joan Mir Gasol, Josep Maria Dalmau Vallvé i Pere Raventós, davant l’arribada d’un grup que amb unes intencions ben diverses a la dels joves salvadors, començà a empènyer la porta per acabar entrant finalment a l’església i cremant el que dins hi havia. Els tres joves saltaven per una finestra de la part de darrere de l’església i aconseguiren fugir. Mentrestant cremaven les imatges de l’església i amb elles una altra imatge de la Mare de Déu, en aquest cas una que varen trobar els joves a la sagristia, que serví per despistar als assaltants, que no eren de la Pobla i no foren capaços de reconèixer-la; així se salvà la Mare de Déu del Lledó de les flames. Començava la persecució durant la qual tants preveres, religiosos i creients donaren testimoni de la seva fe amb llur vida. Maria havia de fugir de nou, com quan ho feu en companyia de Josep i el nen cap a Egipte. En aquest cas, com canten els goigs, la salvaren de la guerra mans amigues amb cor fervent.

Però no havien acabat les seves peripècies; en ser guardada a casa de Josep Maria Dalmau, i davant l’evident risc que comportava tenir-la a casa, la seva mare la va lliurar al Peret de cal Cadenes. De nou aquest corria perill si era descoberta la imatge a casa seva i la van portar, protegida per unes llaunes de veremar capiculades, per enterrar-la a un tros de terra, a l’Horta del Castell, a prop del mas de Marquès on la van soterrar davant dels rumors que circulaven sobre si s’havia salvat de la crema o no i si calia escorcollar les cases per tal de trobar-la. Una mostra de que la Mare de Déu del Lledó està profundament arrelada a aquesta terra, tant que la mateixa terra l’acollí uns dies. Aquí, enterrada amb tant bona voluntat, hagués acabat per ser destruïda per la humitat si no hagués sigut perquè un decret del Govern de la Generalitat, un cop calmada una mica la situació, decidí de concentrar totes les obres d’art de temàtica religiosa que s’havien salvat fins aleshores, en diversos museus; en aquest cas a la Catedral de Tarragona. El Comitè de la Pobla reclamà la imatge el 6 d’agost de 1936, i els qui l’havien colgat, amb Sebastià Aymemí, la desenterraren i la trobaren ben bé xopa, després de les fortes pluges que hi va haver aquells dies. Els del Comitè sabien que la imatge s’havia salvat de la crema, podien fins i tot sospitar qui la tenia, però lluny de qualsevol altre intenció volien salvar la imatge portant-la allí on tindria la protecció del Govern de Catalunya. A causa indirecte d’un decret del Govern de la Generalitat se salvà doncs la Mare de Déu del Lledó de l’aigua. 

Però li restava superar un tercer perill, aquest potser encara més greu, al menys no menor ja que va suposar la pèrdua de diverses obres d’art de les nostres comarques que mai més retornarien a Catalunya. Algunes de les obres exposades es vengueren a col·leccionistes estrangers i uns d’aquests s’interessaren per la bella imatge de la Mare de Déu del Lledó, però un fet fortuït al que després ens referirem, els feu desistir en creure que havia perdut tot valor. Voldria recordar també els noms d’aquelles persones que malgrat la dificultat de les circumstàncies s’esforçaren en salvar tot aquell patrimoni: Ignasi Mallol i Joan Rebull de la Comissió del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya a Tarragona i Mossèn Pere Batlle, canonge de la catedral de Tarragona i nomenat per la Generalitat director del seu museu; potser un fet sorprenent en aquelles dates que un capellà exercís un càrrec públic, tot i que de caràcter tècnic, i que li ocasionarien a Mossèn Pere no pocs problemes en arribar les tropes franquistes a Tarragona, a ell i a d’altres com al Vicari General, Dr. Salvador Rial, que havia actuat a la ciutat amb una certa llibertat durant la segona part de la guerra amb l’aquiescència de les autoritats republicanes que deixaren fer al qui havia estat nomenat pel càrrec pel Cardenal Francesc d’Assis Vida i Barraquer, exiliat el juliol de 1936 i que moriria exiliat a Fribourg a Suïssa el 13 de setembre de 1943, en haver-li impedit el règim del general Franco, el retorn a llur seu.

En aquesta història de la salvació de la Mare de Déu del Lledó de tres perills de destrucció hi ha tres protagonistes: Un grup valent de joves, el mateix Govern i el Comitè de la Pobla i de manera velada el mateix Jesús fill de Maria. Són fets que poden resultar anecdòtics però que també poden tenir un profund significat. Com que en arribar al Museu a Tarragona li fos retirat un estel que portava incrustat al front, tot pensant que era una peça de gran valor; així la Mare de Déu, ja sense els vestits que havien amagat la bellesa de la imatge durant segles, ara era alliberada de qualsevol joia. Un símbol de que volia tornar al seu poble, a casa seva, humil i senzilla, com una més del poble, sense afegitons perquè aquesta imatge és per sí mateixa bella.

Un segon moment anecdòtic, però potser no tant, és que en ser desenterrada, donat que havia agafat molta humitat, fou acollida a casa  de Gabriel Llauradó Brunet, de ca l’Antònia, portada fins allí sobre un carro amagada entre feixos de llenya i un cop allí fou posada a la vora del foc durant tota la nit per tal de que s’eixugués abans de ser lliurada al Museu; un fet que recorda a Josep i Maria cercant posada, un lloc on reposar la nit de Nadal, aleshores no l’aconseguiren, aquí en plena guerra civil on fer-ho encara era més  difícil i perillós, trobà aixopluc vora el foc d’una casa. Tot un símbol de que els veïns de la Pobla la consideren ben seva, com una del poble a qui acollir a casa vora el foc per calentar-se, quan li cal escalf.

El tercer fet puntual, la tercera anècdota d’aquells perills que va córrer la imatge, és el més significatiu. El saltar per la finestra de darrera de l’església, després d’haver canviat la imatge per una altre, es desprengué la imatge de Jesús, que quedà a la senalla que portava Josep Maria Dalmau i en arribar a casa la lliurà a la seva mare, la Mare de Déu perdia a Jesús con en el relat de la pèrdua al temple de Jerusalem. La imatge marxà a Tarragona però deixà a la Pobla allò que més estimava, el seu fill, que fou acollit en una casa, com s’acolliria a un infant desvalgut; com ella voldria que tinguéssim la força i el coratge d’acollir als refugiats, als qui han de marxar de casa a corre-cuita per cercar el pa que els manca a la seva terra. Durant quasi quatre anys la imatge de la Mare de Déu restà sense la imatge de Jesús, la mare havia perdut el fill, com tantes altres mares perderen als seus fills durant aquells anys de lluita cruel i sagnant. 

La Mare de Déu del Lledó se salvà així de ser comprada per un col·leccionista, estava incompleta, havia perdut valor; quan de fet el vertader valor el tenia tot i alhora també el significat d’aquells anys en que tantes famílies patiren tant, ella patí la separació del seu fill. El retrobà a casa seva, en arribar aquell 1 de febrer de 1940, li fou retornat el fill, la imatge de Jesús fou reposada a la seva falda, la mare retrobava al fill, alhora que tantes altres mares patien el dolor de la mort dels seus de fills, a mans d’uns o d’altres, o la seva absència uns en haver de partir a l’exili; altres en patir presó, tots víctimes de la repressió dels anomenats aleshores vencedors, quan de fet en qualsevol guerra, però molt més en una guerra civil, no hi n’hi ha pas de vencedors, tots són perdedors. En el seu retorn a la Pobla, en un altar preparat per a l’ocasió, es va fer un acte religiós on es retrobaren la Mare de Déu i el Nen Jesús i ambdós, ja junts en aquesta imatge tan bonica, foren lliurats a la parròquia i al poble; de nou s’acomplia la dita «quina llum de fesomia, Mare i Fill tot serenor», com canten els goigs.

Si les festes decennals tenen el seu origen l’any 1940, és per la joia del retorn de la Mare de Déu del Lledó a casa seva, a la Pobla de Mafumet. Casa seva des de sempre. Aquesta bella imatge romànica rep culte documentat des de l’any 1220, aleshores al castell de la Quadra de Baró. Una imatge lligada a la repoblació d’aquesta riba del riu Francolí després de la dominació musulmana. Tanmateix com els monestirs cistercencs de Poblet o Santes Creus, el nostre fundat l’any 1150 pel Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV per repoblar les terres de la Conca de Barberà per fer-ne un centre espiritual, cultural i també econòmic. L’Orde Cistercenc fundat el 1098 a Citeaux, al nord de França, per un grup de monjos delerosos de seguir amb més fidelitat la Regla de sant Benet, s’expandí aviat per tot Europa i arribà a Catalunya, concretament a la Catalunya nova, a meitats del segle XII quan en aquestes nostres terres tot estava per fer.

Portada la  Mare de Déu del Lledó al poble del Codony restà allí fins als voltants de l’any 1700  quan rebé culte a l’ermita de Sant Joan del Lledó, nom que fa referència a un lledoner que hi havia, del que els goigs diuen «Un estel d’amor guaitava del brancam d’un lledoner, fulgor sant, novella saba, de la Pobla bon recer.». Fou l’únic lloc de culte de la zona, a la vora dreta del Francolí, fins que es construí una capella a la Pobla. Malgrat això continuà essent aquella ermita lloc de devoció per la presència d’una imatge de la Mare de Déu, la del Lledó, que s’hi custodiava i era objecte de gran devoció. Poc a poc aquella ermita es va anar descurant fins que l’arquebisbe de Tarragona, Francesc Armenyà, el 28 de juny de 1788 hi prohibí les misses i funcions  i el 27 de desembre es traslladà la imatge de la Mare de Déu a la Pobla. Era la seva primera arribada a la Pobla que també fou objecte de grans festes, explica la llegenda que fou guarit un veí de la lepra i a un altre li tornà la vista en aquell dia, per intercessió de la Mare de Déu. Dels materials aprofitats de l’ermita es bastí  el primer cambril beneït el 19 d’abril de 1802, segons explica el historiador Francesc Cortiella.

També als voltants d’aquesta riba del Francolí hi arribà la petjada cistercenca. Els nostres monestirs tenien diverses explotacions sota el sistema de granges. Eren unitats agràries, vinculades als monestirs al que pertanyien, dedicades a l’explotació dels conreus de les terres a elles adscrites i a la ramaderia. Al capdavant de cada granja hi havia un germà convers que dirigia l’explotació. Prop d’aquí al terme del Codony, que no era pas exactament el poble del Codony, un vast terreny propietat del monestir de Valldaura, després Santes Creus, s’organitzà com a granja reconeguda pel Papa Alexandre II en una butlla publicada el 5 de març de 1161. L’explotació durà fins que l’any 1820 les Corts espanyoles decretaren la dissolució de les cases monàstiques i les terres es vengueren. Tenia una capella dedicada a la Mare de Déu, la devoció a la qual està estretament vinculada als cistercencs.

Maria, sota l’advocació de la Mare de Déu del Lledó, està present doncs en aquesta riba del Francolí, farcida de devoció mariana. Aquest riu sovint poc cabalós però que de tant en tant dona un ensurt al llarg de tota la seva riba, com el passat 22 d’octubre, causant de nou estralls personals i materials quantiosos. Maria present aquí des del segle XII o XIII, us ha acompanyat al llarg d’aquets segles i amb vosaltres n’ha vist de tots colors i ara amb vosaltres comparteix la nova vida de la Pobla de Mafumet, que a partir dels anys setanta viu un desenvolupament com mai abans havia viscut al redós del complex petroquímic, que ha suposat una nova etapa i que permet als seus habitants de gaudir d’unes bones infraestructures al servei de tots els vilatans.

Potser també com un símbol, un monòlit recorda al bell mig d’una de les industries que allí s’hi venerà a la Mare de Déu del Lledó durant anys. Perquè ella forma part de vosaltres tant és així que al llarg de tots aquets segles ha compartit també la vostra història. De la seva ermita vingué a residir a la vila per viure al vostre costat com la joia de la vila, que diuen els goigs.

Maria està sempre ben propera a cada poble, a cada comunitat; són múltiples les advocacions i cada poble se la sent ben seva perquè té la seva Mare de Déu, en una ermita, en un santuari, en la parròquia. Des de fa segles Maria és present aquí a la Pobla de Mafumet sota l’advocació de la Mare de Déu del Lledó, ha esdevingut una vilatana més, amb els seus ha compartit la seva història i sempre ha estat al vostre costat. És curiós com a casa nostra la denominem sempre Mare de Déu, destaquem el seu caràcter maternal per damunt de qualsevol altre, esdevé així la nostra mare, la mare de l’església. La vàreu acollir a la vostra parròquia en degradar-se la seva ermita, així entrava a ser una més del poble. Per això celebrar-la, festejar-la de manera solemne, de manera ben especial cada deu anys és l’ocasió també de retrobar-la, com de manera quasi miraculosa es retrobà ella amb la Pobla fa prop de vuitanta anys, havent superat tres perills el del foc, el de l’aigua i el de l’exili; havent estat acollida a casa vostra quan no tenia on aixoplugar-se, havent-vos deixat confiat al seu fill i havent-lo retrobat en retrobar-vos a vosaltres, els seus convilatans, els seus veïns. 

No ho tingué fàcil en la seva vida. Ja ben aviat el dolor, l’angoixa i la tristesa la envairan. Ho hagué de deixar tot i marxar a l’exili cap a Egipte per tal de salvar la vida del seu fill. Com n’és de familiar avui aquesta escena per a tots nosaltres; cada dia veiem imatges d’homes i dones que amb llurs famílies han de fugir de les guerres, de la violència i de la fam. Ben a prop nostre la tragèdia dels refugiats esdevé signe de tristesa i de dolor; gent que troba la mort en fugir de la mort; famílies que troben el rebuig en cercar l’aixopluc; infants que troben tristesa, solitud i incomprensió en cercar un refugi segur i el respecte als drets més elementals de l’ésser humà com són un habitatge digne, un treball o una educació; a la fi cercant un sostre i un tros de pa sovint troben les portes dels nostres cors tancades i enlloc d’acolliment els donem rebuig i incomprensió. Oblidem que no fa tants anys molts dels nostres varen morir o varen haver de fugir de la mort i de la persecució i acollir-se en terres estrangeres, però som sovint oblidadissos quan es tracta de donar i no de rebre. Jesús ens va dir: «Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren.» (Mt 7, 7-12) Però quan ens demanen no donem; quan truquen a la nostra porta no obrim; no som capaços de donar coses bones i fem als altres el que no voldríem que ens fessin a nosaltres. Mirem a Maria, fixem-nos en ella que és acollidora, que pateix amb els qui pateixen i s’alegra amb els qui s’alegren. Intentem veure en els altres a Maria, a Jesús mateix. En els qui tenen fam, en els qui són a la presó, en els qui no tenen on dormir, ens els malalts, en els que no se’n poden sortir de les seves dependències, en tantes dones maltractades, en els exiliats, en els infants explotats o víctimes d’abusos, en tots aquells que se senten perseguits o discriminats. Hi ha molt de dolor al món i Maria ens demana que no girem al cap cap a un altre costat; que ens fixem en els qui passen necessitat de coses materials o no.

També quan nosaltres patim, quan ens sentim perduts podem recórrer a ella; com diu sant Bernat: «Tu, siguis qui siguis si et sents arrastrat pel corrent d’aquest món, nàufrag en la galerna i  la tempesta, sense on agafar-te en terra ferma, no apartis la teva vista de la resplendor d’aquesta estrella si no vols enfonsar-te sota les aigües. Si s’aixequen vents que t'arrastren contra les roques de l’abatiment, invoca a Maria. Si ets abatut per les onades de la supèrbia, de l’ambició, de la  enveja, mira l’estrella, invoca a Maria. Si la ira o l’avarícia et sacsegen amb força la petita nau del teu esperit, gira els teus ulls vers Maria. Si estàs angoixat  per les teves moltes faltes o pel pes de la tristesa, pensa en Maria. Si el perill, l’angoixa o el dubte t’assalten, recorre a Maria, invoca a Maria. Que mai es tanqui la teva boca al nom de Maria, que estigui absent del teu cor. Si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella et sosté, no t’enfonsaràs. De res tindràs por si ella et protegeix; si et deixes portar per ella, no et cansaràs; amb el seu ajut arribaràs a bon port.» 

Que la seva protecció no us manqui mai. Molt bones festes decennals, que la Mare de Déu del Lledó us beneeixi us acompanyi al llarg d’aquest any jubilar i sempre, moltes gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.