diumenge, 1 de desembre de 2019

Diumenge I d’Advent / Cicle A


Diumenge I d’Advent / Cicle A
1 de desembre de 2019
Santa Maria de Vallbona
Is 2,1-5, Salm 121,1-2.4-5.6-7.8-9, Rm 13,11-14a i Mt 24,37-44

Les lectures d’aquest primer diumenge d’Advent ens conviden a la vigilància, a estar a punt, pendents de l’arribada del Fill de l’Home. Durant aquest temps litúrgic ens centrem en un doble adveniment; d’una banda recordem el primer, aquell moment històric en que nasqué un infant, Jesús de Natzaret, i alhora era Déu mateix qui entrava, i de ple, amb tots els ets i uts, en la història de la humanitat. De l’altra ens preparem pel darrer i definitiu adveniment del Fill de Déu, del Fill de l’home, en el darrer dia, aquell darrer dia personal, particular i intransferible per a cadascun de nosaltres i per aquell altre que serà el darrer per a tota la humanitat. Potser durant generacions aquest darrer dia podria semblar més llunyà que el que ens ho pot semblar avui mateix. 

Els homes i dones, la humanitat, estem fent un mal ús d’aquest regal impagable que ens ha fet Déu, el món, la creació, la natura; i ves a saber si no estem accelerant la fi del món, precipitant la seva arribada malmetent el planeta, seria ben bé esperar-lo amb les obres pròpies de la fosca. Perquè a voltes oblidem que tota l’Escriptura ens parla, ens prepara per a aquest final i avui ho fa el mateix Jesús convidant-nos a vetllar. No sabem pas l’hora, com no ho sabien els qui van viure el diluvi segons ens explica el relat bíblic. Però tota aquesta preparació ens convida a reflexionar sobre que hi ha coses temporals, caduques, que passen i d’altres, poques, de fet una de sola, que perdura per sempre, Déu. 

La nostra vida és de les caduques, la nostra vida corporal, la que vivim aquí a la terra; en canvi n’hi ha una altre que no passarà i l’inici i el com de la qual no sabem ni quan serà ni com serà. Però aquesta espera atenta, vigilant, no ha de ser pas motiu d’angoixa, ans al contrari; l’apòstol sant Pau ens convida a compartir el seu optimisme perquè tenim la salvació a prop nostre, perquè s’acaba la nit i el dia s’acosta. Una bonica tradició d’origen nòrdic ho expressa plàsticament, és la corona d’Advent que va donant més llum com més a prop del Nadal som, un ciri cada diumenge d’Advent, una expressió simple però clara de que s’acosta la llum i s’acaba la foscor. 

El naixement de Jesús, essent el moment cabdal de la història de la humanitat, quan Déu entrà en la nostra història per compartir la nostra mort i oferir-nos la seva resurrecció; és en certa manera un tast del vertader i definitiu adveniment del Fill de l’Home. És per aquest darrer moment que l’apòstol ens convida a no dormir, a aixecar-nos, a comportar-nos dignament com a ple de dia, com si ja estiguéssim davant la llum radiant de Déu. Aquell dia quan Ell posi pau entre les nacions, apaivagui tots els pobles i cap nació no empunyi l’espasa contra una altra, com ens diu el profeta Isaïes, el profeta de l’advent per excel·lència. 

El temps d’Advent és el temps de l’esperança, esperem la vinguda de Déu, que és amor, si Ell ens estima vol que tornem a Ell, perquè va ser per amor que va venir a trobar-nos en la nostra humanitat. Al llarg d’aquestes setmanes hi ha una icona de l’esperança, una dona humil i petita que va portar en les seves entranyes al Salvador del món. Confiem-nos doncs a Maria i compartim la seva esperança i conscients dels moments que vivim, caminem a la llum del Senyor, tot vetllant caminem alegres a l’encontre del Senyor perquè tenim la salvació més a prop nostre.

Cap comentari:

Publica un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.