Diumenge I d’Advent / Cicle A
1 de desembre de 2019
Santa Maria de Vallbona
Is 2,1-5, Salm 121,1-2.4-5.6-7.8-9, Rm 13,11-14a i Mt 24,37-44
Les
lectures d’aquest primer diumenge d’Advent ens conviden a la vigilància, a
estar a punt, pendents de l’arribada del Fill de l’Home. Durant aquest temps
litúrgic ens centrem en un doble
adveniment; d’una banda recordem el primer, aquell moment històric en que
nasqué un infant, Jesús de Natzaret, i alhora era Déu mateix qui entrava, i de
ple, amb tots els ets i uts, en la història de la humanitat. De l’altra ens
preparem pel darrer i definitiu adveniment del Fill de Déu, del Fill de l’home,
en el darrer dia, aquell darrer dia personal, particular i intransferible per a
cadascun de nosaltres i per aquell altre que serà el darrer per a tota la
humanitat. Potser durant generacions aquest darrer dia podria semblar més
llunyà que el que ens ho pot semblar avui mateix.
Els homes i dones, la
humanitat, estem fent un mal ús d’aquest regal impagable que ens ha fet Déu, el
món, la creació, la natura; i ves a saber si no estem accelerant la fi del món,
precipitant la seva arribada malmetent el planeta, seria ben bé esperar-lo amb
les obres pròpies de la fosca. Perquè a voltes oblidem que tota l’Escriptura
ens parla, ens prepara per a aquest final i avui ho fa el mateix Jesús
convidant-nos a vetllar. No sabem pas l’hora, com no ho sabien els qui van
viure el diluvi segons ens explica el relat bíblic. Però tota aquesta
preparació ens convida a reflexionar sobre que hi ha coses temporals, caduques,
que passen i d’altres, poques, de fet una de sola, que perdura per sempre, Déu.
La nostra vida és de les caduques, la nostra vida corporal, la que vivim aquí a
la terra; en canvi n’hi ha una altre que no passarà i l’inici i el com de la
qual no sabem ni quan serà ni com serà. Però aquesta espera atenta, vigilant,
no ha de ser pas motiu d’angoixa, ans al contrari; l’apòstol sant Pau ens
convida a compartir el seu optimisme perquè tenim la salvació a prop nostre,
perquè s’acaba la nit i el dia s’acosta. Una bonica tradició d’origen nòrdic ho
expressa plàsticament, és la corona d’Advent que va donant més llum com més a
prop del Nadal som, un ciri cada diumenge d’Advent, una expressió simple però
clara de que s’acosta la llum i s’acaba la foscor.
El naixement de Jesús,
essent el moment cabdal de la història de la humanitat, quan Déu entrà en la
nostra història per compartir la nostra mort i oferir-nos la seva resurrecció;
és en certa manera un tast del vertader i definitiu adveniment del Fill de
l’Home. És per aquest darrer moment que l’apòstol ens convida a no dormir, a
aixecar-nos, a comportar-nos dignament com a ple de dia, com si ja estiguéssim
davant la llum radiant de Déu. Aquell dia quan Ell posi pau entre les nacions,
apaivagui tots els pobles i cap nació no empunyi l’espasa contra una altra, com
ens diu el profeta Isaïes, el profeta de l’advent per excel·lència.
El temps
d’Advent és el temps de l’esperança, esperem la vinguda de Déu, que és amor, si
Ell ens estima vol que tornem a Ell, perquè va ser per amor que va venir a
trobar-nos en la nostra humanitat. Al llarg d’aquestes setmanes hi ha una icona de
l’esperança, una dona humil i petita que va portar en les seves entranyes al Salvador
del món. Confiem-nos doncs a Maria i compartim la seva esperança i conscients
dels moments que vivim, caminem a la llum del Senyor, tot vetllant caminem
alegres a l’encontre del Senyor perquè tenim la salvació més a prop nostre.