Sant Joan de la Creu
Monestir de les Carmelites Descalces de
Tarragona
14 de desembre de 2019
Is. 43, 1-3a.4-5; Rm 8, 14-18.28-30; Jo 17, 17-26
El Senyor cridà a
sant Joan de la Creu pel seu nom, va ser l’Esperit qui el va guiar, i així esdevingué
amb el Fill, fill del Pare. Realment els camins del Senyor són difícils
d’entendre, no es poden comprendre sense una mínima perspectiva, perquè els
seus camins no són els nostres, per a Ell el que per a nosaltres pot tenir
valor pot no tenir-ne cap i en canvi el que nosaltres considerem fracàs per a
Ell pot ser un guany.
En la seva època
pocs deurien envejar la vida de Joan de la Creu, perseguit, empresonat,
menyspreat; de tot menys reconeixements, elogis o felicitacions, o si en rebé
ben pocs foren. Però és que al cap i a la fi, no és aquest el camí de Crist? No
acabà Ell la seva vida terrenal clavat en una creu i abandonat de quasi tots? No
és això compartir la creu amb Crist? El que compta per a Déu és consagrar-se a
la veritat, ser ú amb el Pare; tenint ben present que això implica, la major
part de les vegades, no ser reconegut pel món i alhora ens demana de no
renunciar mai a pregar, de consagrar-nos pels nostres germans, per a tots.
Com diu l’apòstol,
sant Joan de la Creu havia estat salvat, però sols en l’esperança, essent
imatge davant dels seus coetanis de frustració i calamitats, i així era de debò
objecte de l’amor de Déu i estava destinat a ser alliberat de l’esclavatge i a
obtenir la llibertat, la vertadera llibertat dels fills de Déu. Que n’és de
contradictòria per a nosaltres a voltes la voluntat de Déu, que n’és de
misteriosa; perquè quan creiem que anem bé, de fet no hi anem i quan creiem que
pitjor no podem anar, potser aleshores és quan anem bé, quan avancem pels
camins del Senyor. La clau són la confiança i l’esperança.
Celebrem la memòria
de san Joan de la Creu a les portes del Nadal, quan manquen pocs dies per
celebrar el memorial del seu primer adveniment i a punt d’encetar la vuitada
amb que ens hi preparem més intensament. Tot un senyal, perquè la vida i l’obra
de san Joan de la Creu que fou sinó una preparació del vertader i definitiu
adveniment del Senyor? No hi ha resurrecció sense passar abans per la creu. Ja
al mateix pessebre aquell nen no estava envolcallat per llençols de puntes, ni
reposava sobre coixins de plomes; hi havia palla, hi havia fusta, hi havia
aspror. No era servit per un estol de criats, sinó per un home i una dona que
havien estat rebutjats a qualsevol hostal; no estava a l’escalf d’una gran llar
de foc, sinó al de l’alè d’un bou i una mula; ni jeia enmig de la gran estança d’un
palau, sinó en un estable.
També en la vida de
san Joan de la Creu tot semblava marcar-lo com algú apartat, marginal; en continua
solitud, desterrat. De fet no estava sol, ni en les nits més fosques no estigué
mai sol; Déu era vora seu compartint amb ell la creu que els homes li havien
procurat; sols el Senyor podia compartir-ho amb ell, perquè Crist sap ben bé de
que va això, de que va ser abandonat pels teus, ser clavat en una creu i ser menystingut
essent la burla dels qui t’envolten.
En paraules del
Papa Benet: «Al Càntic espiritual, sant Joan ens presenta el camí de
purificació de l'ànima, és a dir, la progressiva possessió joiosa de Déu, fins
que l'ànima arriba a sentir que estima a Déu amb el mateix amor amb el qual és
estimada per Ell. (...) Com el foc, que com més crema i consumeix la fusta, més
incandescent es fa fins a convertir-se en flama, així l'Esperit Sant, que
durant la nit fosca purifica i «neteja» l'ànima, amb el temps la il·lumina i
l'escalfa com si fos una flama. La vida de l'ànima és una contínua festa de
l'Esperit Sant, que deixa entreveure la glòria de la unió amb Déu en
l'eternitat. » (Audiència General 16 de febrer de 2011).
Sant Joan de la
Creu mogut per l’Esperit, seguint el camí marcat pel Fill de Déu fet home,
caminà amb pas segur cap al Pare. No s’aturà davant les dificultats, ans al
contrari li serviren d’esperó per avançar amb més força, amb més convenciment.
Com l’apòstol Pau podia dir-se «Qui ens separarà de l'amor de Crist? ¿La tribulació, l'angoixa, la
persecució, la fam, la
nuesa, el perill, la
mort violenta? » (Rm 8,35). Res de tot
això entorpí el seu camí; el seu és un martiri sense mort, però martiri al cap
i a la fi, perquè tota la seva vida fou testimoni de l’Evangeli.
Que el seu exemple
i la seva fortalesa, ens moguin en aquest Advent a esperar confiadament
l’arribada del Crist i a reconèixer-lo en el perseguit, en l’empresonat, en el menystingut
i menyspreat.