Dissabte XIII durant l'any / II
Capítol de la Catedral de Girona
Dissabte 6 de juliol de 2024
Am 9,11-15;
Salm 84,9.11-12.13-14 i Mt 9,14-17
La casa de David, anunciava el
profeta Amós, estava a punt de caure, caldria reparar-la, aixecar-ne les ruïnes,
reconstruir-la com abans; caldria tornar-ne a prendre possessió. El nuvi no era
amb ells, era inútil dejunar i oferir sacrificis, Déu no era amb ells. Rendir
en aquelles circumstàncies un culte al Senyor Déu, era com apedaçar un vestit
vell amb roba encara per rentar, com contenir vi nou en bots vells, condemnant-lo
a rebentar i quedar inútils.
Amós no és pas aquí un profeta de
calamitats, ans al contrari és un profeta d’esperança, anuncia un dia en el que
es produirà la vertadera reconciliació, la vertadera pau i una profunda harmonia.
No està anunciant altra cosa que l’arribada del nuvi, del vi nou que caldrà
posar en bots nous. El nuvi és Crist, el vi nou és la nova aliança; el temple
que cau és la fe en Déu viscuda des de la rutina presonera de les formes,
viscuda sense cor, sense il·lusió, sense joia.
Ara el nuvi és amb nosaltres, hi
és en cada celebració de l’Eucaristia, hi és quan preguem l’Ofici Diví, hi és
quan meditem la seva Paraula. No ens cal pas dejunar per trobar-lo; Crist
ressuscitat és enmig nostre, enmig de la seva Església fins al seu retorn a la
fi dels temps. La restauració de la casa de David, la restauració espiritual d’Israel
i les noces de Crist amb la seva Església formen part del pla de salvació. Al
llarg d’aquest pla hi ha un temps per al dejuni, recordant la passió i mort de
Crist, i un temps per a deixar-lo, la seva resurrecció. La nostra vida de
creients es mou enmig d’aquesta dinàmica essent avui per a nosaltres mort i
resurrecció un present etern.
Una casa on lloar al Senyor, un
temple on donar-li culte és un lloc on viure de manera privilegiada aquesta
realitat. Dejunar per sí mateix no ens porta a la salvació, sols sentir-nos en
la presència de Crist, seguir-lo i estimar-lo ens pot obrir les portes de la
salvació. La litúrgia ens apropa a fer de Crist el centre de la nostra vida,
per això és tant important la pregària viscuda en comunitat. Aquesta comunitat,
el capítol de la nostra catedral, representa en certa manera al conjunt de l’Església
gironina. Escrivia sant Pau VI que «L'oració cristiana és, abans de res, oració
de tota la família humana, que en Crist s'associa. En aquesta pregària
participa cadascun, però és pròpia de tot el cos; per això expressa la veu de
l'estimada Esposa de Crist, els desitjos i vots de tot el poble cristià, les
súpliques i peticions per les necessitats de tots els homes.» (Laudis
canticum)
Quan vosaltres pregueu aquí, ho
feu per tota l’Església i ho feu en nom de tota l’Església. Pregar no és mai en
va, no és mai una pregària retòrica, si hi posem el cor, si ens sentim en
presència del Senyor, si l’adrecem amb il·lusió al Senyor. No ens hem de sentir
mai obligats únicament per una llei a observar el precepte de l’Ofici Diví,
sinó, més aviat, per la importància de la pregària, sempre conscients de la
seva utilitat, sempre conscients de que, en paraules de sant Pau VI, per la
nostra boca ressona cada cop més esplèndida i bella la lloança divina a
l'Església del nostre temps. (Cf. Laudis canticum).
Tenim un model de pregària,
aquella dona que meditava les meravelles que vivia en el seu cor, Maria;
emmirallem-nos en ella, ja que ella és el millor camí per arribar al Crist, el
seu fill i el nostre Senyor.