Sant Jaume, Apòstol
Sant Jaume de Llierca
25 de juliol de 2024
Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15 i Mt
20,20-28
Jaume, el seu
germà Joan i Pere, constitueixen el grup de deixebles més propers a Jesús, han
estat dels primers cridats, han viscut la manifestació gloriosa del món Tabor i
han escoltat i acompanyat al mestre arreu on aquest ha anat. Per això Jaume
serà el primer dels apòstols en donar la seva vida per Jesús sabent ben bé per
qui la donava. No és que fossin els deixebles uns grans homes, més aviat eren
homes dedicats a les seves coses, a la pesca, que havent estat cridats per
Jesús ho deixaren tot, barca, xarxes i família, i el seguiren. Febles, com
qualsevol home, portaven el tresor de la fe, el tresor del
seu ministeri, en fràgils gerres de terrissa, una gerra que s’acabà
trencant a cops d’espasa en el cas de Jaume, però que no per això deixà sense
amarar la terra regada amb la seva sang i la seva mort fou llavor de fe per als
altres.
Deixebles de la
primera crida, testimonis de la resurrecció de primera hora, i malgrat tot això
estan lliures de mires humanes. El regne que Crist els ha anunciat els
desconcerta i creient-lo terrenal, la seva mare, qui sap si per ella mateixa o
directament instigada pels dos fills, va a trobar a Jesús per demanar-li un
lloc al nou regne. I així va ser, així el va tenir l’apòstol Jaume, un lloc
d’honor, perquè ell fou el primer dels apòstols en donar testimoni amb la seva
vida i ocupà així un lloc de vertader privilegi en el regne, el tron del
martiri. L’aconseguí no pas com en algun moment s’imaginava, l’aconseguí
compartint la mort de Crist i compartint així també la seva resurrecció. Ens ho
ha dit l’Apòstol: «sempre portem en el nostre cos els senyals de l'agonia de
Jesús, perquè també en el nostre cos es manifesti la seva vida.»
Jaume, Pere i
Joan, tots els apòstols, tots els deixebles, Pau mateix, feren un camí, un camí
de fe que els portà de creure en un regne terrenal, caduc i efímer com tot
regne mundà; a participar del vertader regne. També cada creient hem de fer
camí en la fe, centrant-nos en allò que és fonamental en el missatge de la bona
nova. Ens costa, com els costà als apòstols i això que ells foren cridats pel
mateix Crist, escoltaren de la seva boca les paraules d’anunci del Regne,
compartiren taula amb ell, veieren les guaricions i els miracles que Ell feia,
Ell mateix els rentà els peus per mostrar-los que no havia vingut a fer-se
servir sinó a servir als altres, estigueren prop d’Ell a Getsemaní, el veieren
a Ell mateix clavat a la creu i havent vist el sepulcre buit feren experiència
del ressuscitat i de la força de l’Esperit; i malgrat tot això els costava
d’entendre.
Jesús els havia
preguntat un dia: «I vosaltres, qui dieu que sóc?», Pere havia respost davant
dels altres: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.» (Mt 16,15-16). Aquesta
seva resposta es veié corroborada amb una resposta millor, el lliurament de la
seva pròpia vida, sense por, amb generositat, amb confiança. Jaume fou el
primer en donar aquesta resposta definitiva i sublim, darrera vindrien els
altres. Amb la seva vida, amb la seva mort, essent passat a espasa per voler
d’aquells qui maldaven, sense saber ben bé com fer-s’ho, per aturar la difusió
de l’Evangeli, donà un testimoni, una resposta definitiva sobre qui era Crist.
Els apòstols,
els màrtirs no son imatges llegendàries del passat, son la realitat més viva de
la fe, ho foren en el seu temps i ho son també avui. El seu testimoniatge, el
seu exemple ens és també avui un model, un referent, un exemple a seguir.
Els deixebles de
Jesús, això és avui nosaltres, hem de saber que la grandesa de la fe no està en
destruir i exterminar als enemics, sinó a peregrinar vers Crist, sabent sofrir
i fins i tot morir com el Mestre, obeint a Déu abans que als homes, per fidelitat
al Déu de l'amor; aquesta és la gran lliçó de Jaume, aquest és el llegat dels
apòstols, dels deixebles, dels màrtirs, màrtirs d’ahir i d’avui; testimonis
sempre del Crist.