Diumenge XVII durant l'any / Cicle B
Santa Maria de Solius
Diumenge 28 de juliol de 2024
2R 4,42-44;
Salm 144,10-11.15-16.17-18; Ef 4,1-6 i Jo 6,1-15
Viure com ho demana la vocació
que hem rebut ha de ser el nostre objectiu. Per aconseguir-lo no hem
d’escatimar cap esforç, no ens ha de vèncer la mandra espiritual. Déu Pare està
per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot, ens ha dit
l’Apòstol. Déu ha posat al nostre abast un do i aquest és la fe, a vegades no
som prou conscients del que representa aquest do i com el servidor d’Eliseu el
creiem insuficient per al nostre món i ens reservem, defugim de fer-lo arribar
als altres, de compartir-lo amb els qui ens envolten. Déu sap el que es fa,
tant bon punt obre la mà sacia de bon grat i al seu temps dona l’aliment, com
ens ha dit el salmista.
També Felip, com abans el
servidor d’Eliseu, es mostrava incrèdul de poder saciar la fam d’aquella munió
de gent que seguia a Jesús perquè feia senyals prodigiosos i guaria malalts. De
fet no es tractava de tenir prou diners per a comprar un tros de pa per a
cadascú, n’hi havia prou amb cinc pans d’ordi i dos peixos, n’hi havia prou amb
la paraula que Jesús els adreçava. Molts esperaven un messies poderós, una mena
de nou rei David amb un gran exèrcit i un immens palau. No calien tants
recursos materials ni personals per a portar la bona nova a la gent, per
fer-los arribar la paraula de Déu. Amb cinc pans i dos peixos, amb Jesús i uns
pocs homes i dones que el seguien n’hi havia prou per a donar de menjar a
aquella multitud afamada; per a fer arribar arreu el missatge de la salvació.
Un sol Senyor, una sola fe, un
sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots; amb això n’hi ha prou. No calen grans
banquets, amb això tothom pot arribar a quedar satisfet i se’n poden recollir fins
i tot moltes sobres i omplir-ne molts coves per tal de fer-los arribar a
d’altres indrets on encara la fe no hi és present o bé d’on ha desaparegut o
s’ha assecat. Jesús ens ve a mostrar que no calen grans escarafalls, que amb fe
i amb la seguretat que aquesta ens dona podem fer grans coses; amb pocs pans i
pocs peixos podem alimentar grans multituds.
Avui ens angoixen tantes coses
que a vegades ens enceguen; i no recordem que els nostres ulls han de mirar
esperançats al Senyor. Cert, tenim poques vocacions sacerdotals i als altres
ministeris, a la vida religiosa, fins i tot a la vida matrimonial viscuda des
de la fe. Cert, tenim uns pocs pans i uns pocs peixos; però això no ens ha de
fer enrere, no ens ha de fer veure la nostra tasca com a quelcom impossible. El
servidor d’Eliseu i Felip també tingueren la temptació de fer-se enrere, de
donar per impossible la tasca d’alimentar aquella comunitat, aquella munió de
gent. Tinguem confiança de que si ho compartim, si ho repartim, n’hi haurà per
a tots i encara en sobrarà; ens ho diu el Senyor, li digué a Eliseu, ho digué
el mateix Jesús.
Ens pot semblar una tasca ingent,
una quimera que amb els pocs recursos humans de que disposem, amb el vent de
l’opinió social sovint en contra, puguem fer alguna cosa més que sobreviure. No
desesperar mai de la misericòrdia de Déu, com recomana sant Benet, és el primer
i ineludible pas; el segon i també imprescindible, viure la nostra fe amb
autenticitat, sense formulismes ni posats vans, amb el màxim rigor possible i
confiant sempre en el Senyor. Demanem-li aquests dons al Senyor.
El Papa Francesc ha convocat per
al proper any un any jubilar i ens demana que al llarg d’aquests mesos previs
ens hi preparem pregant. Ens ho ha dit el salmista, el Senyor és a prop dels
qui l’invoquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat; demanem-li doncs el do de
l’esperança. En la butlla de convocatòria de l’any Jubilar 2025 el Papa ens
diu: «Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren al futur amb
escepticisme i pessimisme, com si res no pugues oferir-los felicitat. Que el
Jubileu sigui per a tots ocasió de revifar l’esperança.» (Spes non confundit,
1).