Diumenge XIV durant l'any / Cicle B
Parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona
L aniversari de la mort del primer rector Mn.
Joan Pons
Diumenge 7 de juliol de 2024
Ez 2,2-5; Salm 122,1-2a.2bcd.3-4;
2C 12,7-10 i Mc
6,1-6
De profetes avui en dia no n’hi
pas de declarats, dèiem que l’Església és tota ella profètica, que la seva
tasca és fer de profeta enmig del nostre món, ja que la seva missió és
proclamar la bona nova i anunciar el Regne. Però d’altra banda de gent
profètica, de veus profètiques sempre n’hi ha. Segurament al llarg dels
cinquanta anys i escaig d’història d’aquesta parròquia de sant Salvador
d’Horta, n’ha passat més d’una de veu profètica, més d’un ha tingut l’Esperit
dins seu, un esperit que l’ha fet aixecar i li ha parlat, tal com ens ha dit el
profeta Ezequiel. Un profeta no és tal perquè ell s’ho cregui, tampoc per que
d’altres el defineixin com a tal, ho és perquè actua i viu guiat per l’Esperit.
A aquella gent del poble de Natzaret
els costava de reconèixer en Jesús, el fill del fuster i de Maria, el parent de
Jaume, Josep, Judes i Simó, a un profeta, a un profeta. El tenien massa
conegut, en sabien ben bé l’origen, o almenys això creien ells, i els semblava
que un com ells no en podia ser pas de profeta, que els profetes venien de
terres llunyanes, que ningú els coneixia d’abans, i que aquesta seva mateixa
circumstància els feia o els ajudava a aparèixer com a profetes. Potser és que
com hi ha sants de la porta del costat, en expressió del Papa Francesc, també
hi ha profetes de la porta del costat i Jesús era un d’ells. A vegades tenim al
costat veus profètiques que s’expressen de formes diverses, ara en uns moviments,
ara en un Sínode, ara en els joves, ara en els grans; ens cal tenir sempre l’oïda
atenta i el cor obert a aquestes ves i no pas descartar-les abans
d’escoltar-les.
Fet i fet, el cert és que Jesús
no era pas un profeta, era quelcom més que un profeta. Alguns deien que era
Joan Baptista; d'altres, que era Elies; d'altres, que havia ressuscitat un dels
antics profetes; sols Pere l’encertà en dir-li que Jesús era el Messies, el
Fill del Déu viu (Cf. Mt 16,16). Això no se’ls podia fer entendre a Natzaret, hagués
desconcertat encara més a aquells natzarens que en Jesús hi veien un dels seus,
amb les seves mateixes limitacions i defectes.
Avui recordem aquí en aquesta
celebració de l’Eucaristia dominical a Mossèn Joan Pons i Ribas, va ser el
primer rector d’aqueta església dedicada a Sant Salvador d’Horta, en fou en
certa manera el fundador, el qui l’ajudà a donar els primers passos i la seva
prematura mort, als quaranta anys el 8 de juliol de 1974, estroncà el que sens
dubte hauria estat una tasca pastoral fructífera per a aquesta parròquia i per
a tota l’Església de Girona. El Senyor sap el com i el perquè de coses que a
nosaltres ens semblen incomprensibles, però en aquest cas testimoni de l’estima
que aquí es guanyà és que el carrer on està ubicada porti el seu nom, una
manera simple d’unir el seu record a aquesta comunitat parroquial.
Tots els homes i dones tenim dins
nostre aquesta espina de la que ens ha parlat sant Pau, és el neguit de la
temptació a deixar de fer el bé i a dirigir-se a fer el mal, a fer allò que ja
sabem prou que no està bé. Reconèixer les nostres debilitats és ja fer un pas,
és manifestar la nostra voluntat de lluitar per superar la nostra situació de
debilitat. Així sant Pau exclama aquesta famosa cita «quan soc feble, és quan
soc realment fort». Sabedors de la nostra feblesa podem treballar en el camí
per sortir-nos-en, si ni tant sols això reconeixem, poc lluitarem per millorar.
La nostra vida és sempre millorable, ho sabem prou tots plegats, però malgrat
aquestes limitacions pròpies de la naturalesa humana, n’hi ha alguns que ens
deixen petjada, que deixen bon regust i Mossèn Joan Pons fou un d’aquests.
Una parròquia no és obra d’una
sola persona, ni encara menys del bisbe que l’erigeix, una parròquia és per
damunt de tot una comunitat, una petita església local, que amb l’aportació de
cadascun dels seus integrants es va formant i es va consolidant. Entre tots
formen l’Església. Vau iniciar el camí com a parròquia amb dos batejos el 18
d’abril de 1971, vau viure aviat el goig d’una ordenació sacerdotal, la de Mossèn
Lluís Sunyer el 4 de juny de 1972, i així pas a pas s’anaren formant
l’Assemblea i el Consell parroquial i poc a poc esdeveníeu una vertadera
comunitat eclesial.
No perdeu mai aquests records
dels vostres primers anys, són com un signe d’identitat que amb la memòria dels
qui han servit aquesta comunitat parroquial, encapçalats per Mossèn Joan Pons, són
les pedres vives de la vertadera Església que no està feta de pedres o de
maons, com ens diu el Concili Vaticà II, recordant la primera Carta de sant
Pere: «nosaltres servim per edificar-la com si fóssim pedres vivents.» (LG,
6).