Diumenge XV durant l'any / Cicle B
Parròquia de Sant Esteve a Olot
Dissabte 13 de juliol de 2024
Am 7,12-15;
Salm 84,9ab-10.11-12.13-14; Ef 1,3-14 i Mc
6,7-13
«La riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres.», ens ha dit l’Apòstol. Aquesta riquesa és conseqüència d’haver estat destinats a ser fills de Déu per Jesucrist. Aquesta gran joia no és sempre fàcil de viure. Ho hem escoltat en la primera lectura, el profeta Amós fou convidat, per Amasies, sacerdot del santuari del rei, a marxar-ne i no fer-hi pas de profeta, una tasca que ell no s’havia triat, era el Senyor qui li havia encomanat. Les instruccions de Jesús són clares: ni pa, ni sarró, ni diners, ni altre vestit i només les sandàlies per calçat i un bastó pel camí. Així fou com emprengueren el camí de la predicació els apòstols, amb poca cosa a la mà i tota la incertesa del món en la seva missió. Què els donava doncs confiança? No era altra cosa que saber-se posseïdors d’aquesta riquesa que també en ells s’havia desbordat. És una riquesa que el món a vegades no entén, que a vegades li fa nosa, com feia nosa la profecia d’Amós al santuari reial de Bet-El, perquè el Senyor és a prop per salvar als seus fidels, per a salvar a tothom, però davant el seu missatge les oïdes i els cors sovint se’ns tanquen i en fem cas omís.
D’exemples al llarg de la història en tenim molts,
fou ben aviat que alguns vessaren la seva sang en fidelitat a aquest enviament
del Crist. En primer lloc els dotze enviats de dos en dos, poc després aquells
qui escoltaven la predicació dels apòstols i en quedaven certs de que hem estat
rescatats amb el preu de la sang de Crist. Cadascun al seu temps, quan el temps
de cadascun ha arribat a la seva maduresa i a vegades de manera ben diversa i ben
sorprenent. Esteve fou un dels primers cridats, fou un d’aquells a qui els
apòstols confiaren el servei a la comunitat, un dels primers diaques i també el
primer en lliurar la vida per Crist. Mentre ell feia apologia de la seva fe i
els cors dels qui l’escoltaven es tancaven, quan començaren a apedregar-lo
deixaren els mantells als peus d’un jove que es deia Saule, algú a qui el
Senyor encara no havia tocat el cor, qui encara es plaïa en la mort d’aquell a
qui aleshores considerava una amenaça per a la seva fe. Li caldria veure una
gran llum, caure del cavall, quedar cec i recuperar la vista per adonar-se’n de
que Déu l‘havia elegit en ell abans de crear el món perquè fos sant
irreprensible als seus ulls.
Els camins del Senyor són diversos, a vegades difícils d’entendre. Amós un profeta rebutjat al temple oficial; Esteve un evangelitzador que a més de la seva paraula testimonià amb la seva mort, donant la seva vida per Crist, mentre un jove Saule s’ho mirava entre la complaença amb aquell primer martiri i la falsa seguretat i la falsa certesa amb que creia que vivia. Avui Esteve, el primer màrtir, torna a aquesta església, que esperem que ben aviat sigui basílica ara que hem reprès la petició a la Santa Seu perquè així sigui. Esteve torna entre vosaltres, torna a ser de manera simbòlica entre vosaltres, esperant-vos a la porta d’aquest temple, convidant-vos-hi a entrar. Pot semblar un testimoni mut, inert; però darrera aquest hieratisme us vol dir, ens vol dir a tots els qui en un moment o altre hi fixarem la mirada en passar a la seva bora, que avui també veu obert el cel, i el Fill de l'home a la dreta de Déu (Cf. Ac 7,56). Ens convida així de manera suau però amb certesa a anunciar amb la nostra vida que la riquesa dels favors de Déu s’ha desbordat en nosaltres. Saule era dels qui aprovaven la mort d'Esteve (Cf. Ac, 8,1) i acabà per portar la bona nova qui sap si fins i tot a les nostres terres.
Avui Esteve torna a aquest temple, avui torna entre vosaltres, com un més que pateix també les vicissituds de la nostra història, però sempre amb els ulls fits al cel, sense una paraula de retret, sense cap queixa, amb la paraula perdó sempre al seus llavis. Quan hi gireu la mirada recordeu la seva vida de servei a l’Església, a aquella primera Església encara marcada per la por i la incertesa, recordeu el seu lliurament fins a la mort i el rerefons de la seva vida que és precisament aquest: Servei a la comunitat, amor al Crist i confiança absoluta en la vida eterna, cert de que les nostres culpes són sempre perdonades i que Déu vol per a nosaltres una vida de santedat perquè ens ha destinat a ser fills seus per Jesucrist.
Jesús aquell a qui Esteve invocà en el seu darrer alè per tal de que rebés la seva vida; aquell que feu caure del cavall de l’error a Saule, encegà de la seva vida anterior i obrí els ulls a una vida de fe. Aquell qui ens crida també a nosaltres a anunciar la veritat amb la nostra vida.