Dilluns
de la setmana XIII durant l’any / II
Cúria
General de les Missioneres Cor de Maria a Girona
Dilluns 1 de juliol de 2024
Am 2,6-10.13-16; Salm
49,16bc-17.18-19.20-21.22-23 i Mt 8,18-22
Seguim a algú
que no té ni on reposar el cap. Pot semblar una insensatesa, una bogeria fins i
tot, però és la millor de les opcions de vida, la més noble, la més avantatjosa
per a nosaltres. Seguir al Senyor no vol dir manifestar-ne el desig de fer-ho i
fugir a la primera dificultat, no vol dir anteposar-li altres coses, el que Ell
vol de nosaltres és un lliurament total, apassionat i desinteressat. Segurament aquell mestre de la llei tenia bona
intenció, però això de no tenir ni on reposar el cap li va semblar una condició
excessiva. També aquell altre deixeble considerava massa agosarada la premissa
de que els morts s’enterressin entre ells i abandonar al seu pare per seguir al
Crist.
D’impediments
per seguir-lo sempre en trobarem; de temptacions a les que sucumbir sempre n’hi
haurà, ho sabem prou bé tots nosaltres. El mateix poble d’Israel no deixava pas
de caure un cop i un altre en la
idolatria, així ho feia quan els seus integrants venien els drets dels pobres
per un parell de sandàlies o trepitjaven el cap als desvalguts o feien
fracassar tot el que emprenien els humils.
Ens pot semblar
un poble depravat en escoltar les paraules dels profeta Amós, però no us sembla
que avui fem molts cops igual? O és que potser empenyem sempre i en tot moment
les iniciatives dels més desvalguts per tal de que tinguin una feina digne i un
habitatge a punt? O és que potser acollim als forasters que no tenen ni on
reposar el cap amb tota generositat? Sembla que com a conjunt, com a integrants
de la societat en la que vivim no fem pas això, més aviat abusem dels altres profanant
així el nom del Senyor.
Per poder
predicar els preceptes del Senyor, per poder parlar de la seva aliança, hem
d’acceptar els avisos que el Senyor ens dona, hem de mirar de no ajuntar-nos
als qui fan el mal, de no calumniar amb la llengua, de no malparlar dels
altres. Oferir-nos al Senyor en acció de gràcies, oferir-li la nostra vida és
defugir tot això. Ho sabem prou els qui amb un carisma o un altre seguim al
Senyor d’una manera particular i sabem com n’és de difícil de deixar-ho tot
primer i de no caure en la temptació de recuperar-ho després. Deixar-ho tot no
vol dir deixar tant sols les coses materials, vol dir sobretot deixar de fer el
mal, avorrir-lo, defugir-lo.
Dèieu en el
vostre XXI Capítol General que voleu ser senyal d’esperança dins i fora amb la
missió de fer de la vulnerabilitat una oportunitat per a abraçar una humanitat
ferida, fent-ho concretament des de l’amor que el món espera de vosaltres. El
nostre món te set d’esperança, ser-ne senyal és un bon objectiu, fer de la
ferida ocasió d’amor, n’és un altre. Aquesta sí és l’ofrena d’acció de gràcies
de la que ens ha parlat el salmista i que el Senyor accepta de grat.
Els anys en vosaltres
són una benedicció, dèieu en el vostre Capítol General de 2022, ho són si estan
carregats de do i els viviu quedant-vos amb la saviesa acompanyant als altres i
acompanyant-vos com a comunitat, obrint sempre la porta a la dignitat. No és
pas això seguir al Crist per tot arreu i no tenir ni on reposar el cap? Som
humans, fallem sovint en els nostres objectius, però tenir-los clars, com
vosaltres heu anat fent aquests darrers 176 anys, ja és de per si viure
honradament amb la mirada fixe en la salvació de Déu. Que així sigui per molts
anys més en bé de l’Església.