Diumenge XV durant l'any / Cicle B
Santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols
Diumenge 14 de juliol de 2024
Am 7,12-15;
Salm 84,9ab-10.11-12.13-14; Ef 1,3-14 i Mc
6,7-13
Hem rebut la nostra part en
l’herència, aquesta era la voluntat d’aquell qui tot ho duu a terme segons la
decisió de la seva voluntat, aquell qui ha ens ha concedit la grandesa dels seus favors, aquell que amb
el preu de la seva sang hem estat rescatats. Tot això ho rebem si escoltem
l’anunci de la veritat, la bona nova de la nostra salvació i després
d’escoltar-la hi creiem. Acollir la bona nova o rebutjar-la està a les nostres
mans. Podem ser com aquell sacerdot de Bet-El que convidava al profeta Amós a
anar-se’n a una altra banda i a deixar de destorbar-lo que prou feina tenia en
fer-se càrrec del santuari del rei i de l’estat. O bé podem acceptar-la i
viure-la aquesta bona nova. La bona nova ens arriba per mitjà dels apòstols,
d’aquells qui foren enviats pel mateix Crist de dos en dos, amb un bastó, un
vestit i unes sandàlies per tota
possessió, defugint tot allò de superflu. Si acollim la bona nova aquesta
restarà en nosaltres, com els deixebles restaven allí on eren acollits; si la
rebutgem ens caldrà espolsar-nos la pols dels peus com a senyal de rebuig i
rebutjar la salvació no és rebutjar qualsevol cosa.
Pot ser fàcil o pot ser difícil
acollir aquesta herència de la que hem esta fets part. La riquesa dels favors
de Déu s’ha desbordat en nosaltres, ens diu sant Pau, acollir-los o deixar-los
escapar entre els nostres dits és cosa nostra. D’exemples d’acollida, d’orelles
atentes a la veu del Senyor i de cors disposats a rebre la grandesa dels favors
de Déu en tenim i molts. Ho és el mateix apòstol sant Pau, el seu camí cap a la
fe en Jesucrist no fou fàcil, ni recte, ni planer; però ell és avui per a
nosaltres un predicador incansable, llur saviesa i penetració en els misteris
de la salvació continuen essent avui per a nosaltres una porta oberta al Crist.
Però hi ha una porta encara més
gran, a vegades sembla como si no hi fos perquè la seva humilitat i petitesa
l’embolcallen; Maria que aquí es venera sota l’advocació de la Salut, és la
millor evangelitzadora. Raons no li falten, ella va ser la primera en creure en
la bona nova, encara més, la va acollir en el seu ventre, va escoltar de
primera mà la veu del Crist, essent així deixeble de primera hora alhora que
mare amatent. Ens cal posar la nostra esperança en Crist, com Maria li posà;
escoltar l’anunci de la veritat, la bona nova de la salvació, com Maria
l’escoltà; creure en Crist, com Maria hi va creure des del primer moment, sense
cap dubte, ajudada sempre amb la marca de l’Esperit Sant que havia rebut de
sobte a Natzaret quan la seva vida canvià per la intervenció d’un àngel que era
missatger de la bona nova, com ho havia estat el profeta Amós, com ho serien
els apòstols, com ho seria el mateix Pau, apòstol de segona volada.
Tenim una herència reservada,
estem convidats a ser lloança de la grandesa del Senyor, a les nostres mans
està obrir els nostres cors a l’acció de l’Esperit, les orelles a la veu del
Senyor que per mitjà dels apòstols i dels profetes, a través de les pàgines de
l’Escriptura, ens convida a rebre l’amor que ens converteix en fills de Déu per
Jesucrist. Com Maria, Mare de Déu i alhora filla de Déu; deixeble de
primeríssima hora i mare de l’esperança, una esperança que no és altre que
Crist, el seu fill i Senyor nostre.