Dissabte de
la setmana XVI Durant l'any / II
Santa Maria
de Solius
Dissabte 27
de juliol de 2024
Jr 7,1-11;
Salm 83,3.4.5-6.11 i Mt 13,24-30
Molt sovint ens
preguntem que ens diu el Senyor, quina és la seva paraula. De ben segur que les
seves no son paraules buides, les seves paraules es fan realitat. Recordem la
creació del món segons el relat del llibre del Gènesi, Déu digué i tot seguit
el que diu es fa, esdevé realitat; no gens menys en el misteri de la redempció
quan el qui és la Paraula es fa home. Avui el profeta Jeremies, recollint la paraula
que el Senyor li va fer sentir ens dona el full de ruta per a la nostra vida:
portar-nos com cal, fer-nos justícia de debò els uns als altres, no maltractar
els forasters, els orfes i les viudes, és a dir als febles, no seguir altres
déus i no tacar la terra amb sang innocent.
Però sovint
confonem aquesta paraula del Senyor que és ben clara i directe amb allò que a
nosaltres ens interessa de fer i ens creiem segurs repetint paraules buides, no
perquè aquestes paraules no tinguin sentit, sinó perquè nosaltres a base de
repetir-les les buidem de sentit, les ofeguem fins arribar a que no serveixin
de res. Justificats per paraules buides robem, matem, cometem adulteri, jurem
en fals, seguim altres déus i anem al temple o potser ni això, i ens presentem
davant del Senyor creient-nos salvats tant sols per repetir unes paraules que
de tant gastades als nostres llavis esdevenen buides i sense sentit.
Sempre direm que
no és pas així, que nosaltres no robem, ni matem; que nosaltres acollim als
forasters i als febles; però hi ha conductes personals, les que nosaltres
portem a terme de manera individual, i també conductes col·lectives, les que
tenen a veure amb una comunitat, un col·lectiu, una societat. Al menys ens
pertoca reconèixer que la nostra societat no acull als forasters, ben bé al
contrari sovint els rebutja, els impedeix d’arribar a casa nostra i si ho
aconsegueixen els confina perquè la seva presència no faci mal als nostres
ulls. I de donar culte als déus falsos, al diner, al poder, al plaer desaforat,
a l’afany de posseir; el nostre món i nosaltres mateixos en som plens.
La llavor plantada
als nostres cors, aquesta és la Paraula de Déu, és bona, però nosaltres hi
posem tot seguit el jull dels nostres interessos, sembrat pel maligne que
sempre vol ofegar allò que hi ha de bo en nosaltres, i acabem per confondre
blat i jull en una amalgama difícil de destriar. Això també ens succeeix dins
de l’Església, santa ella però formada per pecadors que som nosaltres i és
aquesta una realitat que malauradament escoltem massa sovint en els mitjans de
comunicació mentre nosaltres no acabem de fer net i seguim repetint paraules vanes
mentre jull i blat lluiten per
imposar-se l’un sobre l’altre.
Pot semblar doncs
impossible que paraules i fets concordin en les nostres vides, pot semblar una
quimera que el blat acabi per desfer-se del jull; però hi va haver una dona,
millor dit hi ha una dona en present, que acollí en el seu si la Paraula i la
va seguir i va complir en tot la voluntat de Déu, aquesta no és altre que
Maria, la mare de Jesús i la nostra mare. Que ella ens ajudi a caminar amb
coherència en el camí de la fe, a donar ple contingut a la Paraula que Déu ens
adreça i a fer-ne el vertader full de ruta de la nostra vida, com ho fou per a
Maria, en la que Paraula i vida foren una sola cosa, una única realitat.